AGRAÏMENTS
 

En primer lloc hem de fer constar que el llibre que teniu a les mans no s'hauria pogut publicar sense el gran interés del senyor Alcalde, don Ramon Segarra Asensio, i la despesa del molt il.lustre Ajuntament de Quart de Poblet.
Amb tota sinceritat agraïm també la bona disposició dels nostres majors en facilitar-nos dades, documents i converses; sense ells hauria estat imposible recopilar el material. També hem de confessar que hem fet molt de plagi als autors que van assenyalats a cada moment; per l'atreviment, esperem que ens perdonen. Reconeixem amb molta estima les observacions de tots aquells que ens han forçat a millorar, constantment, l'obra.  Especialment agraïts a:
Onofre Vento i Adelaida Sancho  Rafael Sanmartín i Ana Maria Monzó   Vicent Coll Ferrer (+)  Rafael Gimeno Ramírez   Pepe Chiner Cristòfol (+)  Vicent Sancho Sanmartín   Ramon Velert Sanmartín  Pilar Pedraza   Jaume Sanmartín Fita (+)  Pepa Cucó	Joan Lluís Sanchis Forriols  Amador Grinyó i Guzman  Pepa Espinós i Soliveres  Josep Antoni Moia i Penya-roja  Vicent Moia i Penya-roja (+)  Javier Rodrigo Chiner  Anna Sanmartín Martínez  Rafa Grafià Lizandra  José Ribera Ríos (+)                A tots, un abraç: Pepe i Cento

 

PRÒLEG

¿Com es pot retrobar la història lluny d'una mirada científica, freda, calculada? Possiblement la resposta són les històries dels vells. Potser és història parcial, però és viva, plena d'emocions. No és la història gran, ni a penes la d'un poble, simplement la història de les persones: «m'ho digué mon pare...», «es contava del tio...» Són històries de família, que ens acosten i ens posen en contacte amb els protagonistes. Però, ¿com podem entendre els contes dels nostres vells si no entenem la seua vida? Romanços de vell! Abans, en ells es trobava l'educació, la sensibilitat, la saviesa. La paraula i les històries dels vells eren com llibres de formació ciutadana i familiar, i eren font d'esplai. L'atropellada vertiginositat de la nostra vida ens allunya a passos gegantins d'aquell món, del món dels nostres pares. El poble treballava, pregava, jugava i poques coses més. Els hòmens d'eix temps s'esforçaren perquè els seus fills isqueren de l'esclavitud de la terra, cosa que s'ha vist acomplida en nosaltres, els seus néts. Però, ara, els seus néts ja no entenem el món del Quart de principis de segle.

Açò no és un treball d'història, ni un treball etnològic en el sentit ple de la paraula. Açò és el principi d'un quadre: quatre pinzellades que busquen donar un esbós d'aquella realitat, una primera composició. L'objectiu és clar: escolteu els vells! Els jóvens no tenen oïdes o, més simplement, no poden entendre el món dels pares de sos pares. En dos generacions, allò s'ha transformat en un món hui incomprensible: sense electricitat ni aigua corrent, però amb pous d'aigua fresqueta i bona en quasi totes les cases; i on no n'hi havia, s'omplien els cànters de la séquia més propera de casa, que era potable. Sense cotxes ni asfalt, però amb cavalls i carros pels carrers, amb pols o fang. I a totes les cases es convivia amb gallines, porcs, cabres...

El present treball tracta de trobar punts de referència per a recuperar hui el paper del vell en l'educació dels xiquets. Fa cinquanta o uitanta anys, l'experiència era el millor tresor: d'ella venia l'autoritat, la saviesa acumulada per la humanitat arreu dels segles... Hui, l'experiència ve del jove; la saviesa, de l'inexpert, del menys tradicional, del més innovador.

L'objectiu és acostar als néts el món que han viscut els seus avis. Perquè, en comprendre la forma dels seus contes, assimilen el seu missatge. Entendre la profunditat del temps on, possiblement, més ha florit a Quart la cultura pràctica, popular. El temps que més agrada recordar als vells, el temps del nou segle, «quan feren el Casino», el temps del teatre, del futbol, del joc de pilota...

També som molts els jóvens que ara sentim enyorança per conéixer com era la vida d'aquells hòmens. Sentim curiositat i deler de saber com s'ho feien, com vivien, com era aquell poble de Quart que mai més no tornarà a ser.

Estes pàgines volen reflectir la imatge i la vida del Quart de primers de segle. El nucli urbà del poble a penes ultrapassava el triangle format pel camí Nou (la carretera de Madrid), el camí de Paterna, que s'encetava en la posada del tio Àngel (l'ajuntament actual), i el riu. Hui ens costa de comprendre que l'horta començava en el Casino, que el tren passava pel mig de l'horta i que l'estació estava als afores.

No és un estudi exhaustiu, sinó més bé un barreig de tot: articles, comentaris, referències, vivències i moltes, moltes històries de vells. Tantes, que n'hem fet un catàleg per no perdre-les, amb refranys, frases fetes, malnoms... Potser a vegades pareix un poc desmembrat, un poc forçat per donar suport a nous materials, a noves reflexions. Hi ha un esforç descriptiu perquè no quede res a fora, perquè es donen prou punts de referència.

El llibre es planteja en quatre grans blocs:

1. Emmarcament històric i físic.

2. La vida econòmica.

3. L'ambient cultural.

4. La vida social.

Al Quart de principi de segle, la vida quotidiana era profundament marcada pel món agrari i la influència religiosa. Conscientment, no hem volgut centrar-nos massa en l'activitat política, que a poc a poc anà gestant la confrontació.

Basant-nos en la informació que hem obtingut dels majors -n'hem escoltats molts-, hem recollit un poc de tot. Per això ben bé podem dir que est no és obra d'una persona. En tot cas, a una persona caldrà atribuir el mèrit -o la fallida- de l'exposició.
 
Un dels progressos més lloables de la humanitat ha segut el de valorar cada vegada més la persona com a tal. Conseqüència immediata d'açò és la consideració i estima d'allò que fa qualsevol home. És a dir, la història ja no considera sols la vida dels homenots. La dels hòmens senzills com els que, durant segles, han calcigat, trepitjat els carrers de la nostra vila; la vida dels nostres avantpassats (que, ben mirat, és part de la nostra) també mereix que se'n faça memòria. No és altra l'ambició d'estes pàgines: deixar escrits retalls del viure dels qui ens han precedit en est poble, del qual mai no direm que és millor o pitjor que qualsevol altre. Simplement direm que és el nostre, i com a tal l'estimem, com si de la nostra mare es tractara.
 
Encara queden més coses per fer. Hi ha més material per arreplegar, a fi de poder arribar a la verdadera meta de tot això: reconéixer...

Quart, el meu poble!