EMMARCAMENT HISTÒRIC I FÍSIC

REFERÈNCIES HISTÒRIQUES

    Durant tot el segle XIX, l'estat espanyol va viure les convulsions sòcio-polítiques que esclataren a propòsit de la guerra del Francés (1808). La Restauració (1874), amb el pacte d'alternança en el govern de conservadors i progressistes, va iniciar un període d'estabilitat, d'asserenament; de totes formes, no fon total. Les masses, a l'obtenir l'accés -més fictici que real- a la vida política per mitjà del sufragi universal, foren víctimes d'aquells que posen en joc interessos i ambicions que no hi tenen res a vore.

    D'un altra banda, fon un temps de grans moviments sociològics: es consolidaren forces polítiques i sindicals amb esperit obrer. Cal remarcar-ne la dels socialistes i la dels anarquistes. També al món cultural, literari i artístic anà bullint la gran caçola d'on isqueren totes les noves tendències del període, possiblement, més creatiu de la història de l'estat espanyol.

    Dins d'eix marc, es poden considerar els anys primers del segle de moltes maneres: com la consolidació completa de la nova mentalitat de canvi, com la definitiva derrota del món aristòcrata, de sang, que va lliurar durant el segle passat les seues darreres batalles. No es pot oblidar que en el segle XIX s'assenten les bases de la indústria i del comerç modern i, al mateix temps, la il.lusió del progrés econòmic indefinit es va introduir a la consciència dels hòmens substituint el Déu d'antany.

    Com es concreta tot això en la vida dels habitants de Quart? El poble, amagat a l'ombra de la capital valenciana, va anar rebent-ne les noves influències a un ritme que, a poc a poc, va ser més vertiginós i menys controlable. L'inici del segle és la consolidació de programes que s'havien estrenat a les societats més evolucionades durant el segle que acabava, que en eixa època és quan adquiriren un impuls irrefrenable: la substitució progressiva dels cultius, dedicats en més quantitat a la comercialització, tot i que l'estructura de la propietat a Quart (més del 90% eren explotacions xicotetes i en gran mida arrendades per propietaris de València) no deixava un marge de maniobra suficient com per a entrar directament en el gran comerç modern, i aconseguir-ne una ràpida transformació.

    L'expansió de la indústria rajolera i ceramista mantingué un grup de població desvinculat del treball de la terra, formant la primera arrel de consciència de classe.

    Es va produir una escalada demogràfica des del segle XIX, que es consolidà en el segle XX i ja no s'aturà fins a hui. La població creix des dels 1.814 habitants de l'any 1900, fins als 3.152 de l'any trenta. En est període, l'increment fon fruit principalment de la implantació de normes higièniques i mèdiques, i de les aportacions d'immigrants dels punts més pròxims al poble i la comarca, atrets pel treball que donaven les indústries locals.

    L'immigrant de primeries de segle era una persona de cultura valenciana, que no li costava gens d'integrar-se dins de la xarxa social, que en coneixia la llengua i els costums. Són els Catarrogins, els d'Alcora, el Picanyero, els Guillot, els Bunyoleros i tants més... Va ser després, durant el desenrotllisme dels anys cinquanta, quan aparegueren onades de població de Castella, d'Andalusia o d'Extremadura, desarrelades i desemparades front a l'explotació.

       No sabem el moment en què la qüestió política esdevingué una ocupació o preocupació per als hòmens de Quart. El fet és que a la fi del segle XIX, fruit d'aquella inquietud (o més probablement, sota l'impuls dels cacics amb interessos enfrontats), aparegueren centres lúdico-político-socials: els casinets. De cap manera no creem que els aspectes ideològics i polítics hi tingueren una part determinant; no obstant, la població de Quart -com la de la resta de l'estat- es bipolaritzà en dos fronts: el Partit Lliberal Progressista de Sagasta (dits els lliberals o republicans) i el Partit Lliberal Conservador de Cánovas (els conservadors). Al front de cada tendència hi havia un tipus de cacic local. Els cacics solien pertànyer, quasi sempre, a la nova classe, la dels industrials. El caciquisme de l'època, com quasibé tots, era molt injust i arbitrari, qualitats que sovint provocaven la violència. A Quart, ambdós cacics pertanyien a la mateixa família. Més encara, eren germans: Onofre Valldecabres Sanmartín, el tio Diputat (havia estat en la Diputació Provincial de València), i Baptiste Valldecabres Sanmartín.

    Parlar de partits en un poble de primeries de segle, amb menys de dos mil habitants, vol dir més bé parlar de dirigents, de cacics. D'allò que representava el caciquisme a Quart (i a qualsevol altre lloc), en poden ser indicatives estes anècdotes:

    Al tio Xarnego, que era de la quinta del 97, li tocava anar-se'n a Cuba. Com que son pare era amic del tio Diputat, hi va recórrer. Est li digué: «No et preocupes, jo t'ho arreglaré. En últim cas, fique el xicon en un tonell i l'envie a l'estranger». Arribat el dia de la lleva, a l'ajuntament es formà el tribunal, presidit pel tio Diputat. Resultà que a Quart en sobrava un, per excés de quota, però un dels quintos volia presentar una demanda al.legant que no era útil. El tribunal començà a tractar qüestions diverses. El demandant sol.licitava la paraula repetidament per a fer present la seua petició, però cada vegada, el tio Diputat el feia callar dient-li: «Un moment, un moment». De sobte, el tio Diputat toca la campaneta i diu: «Se levanta la sesión». I aquell pobre xic, cap a Cuba, i el fill del Xarnego es quedà a Quart.

    Però no s'acaba ací. Per l'any 1901, al poc de casar-se el Xarnego, el tio Diputat va rebre un caixó de pistoles. En el repartiment que féu, una era per al Xarnego. Però est no volgué prendre-la: «Don Onofre, jo, eixa ferramenta no la sé manejar. Amb això me mate jo...». El tio Diputat, tot indignat, li contestà: «Cria cuervos y te sacarán los ojos».

    Casa solar de Bte. Valldecabres i Bàrbera Sanmartín.    Es pot observar en la part superior quadres amb taulellets de sant Joan Baptiste i de santa Bàrbera. A la part inferior, les finestres dels dormitoris, folrades per dins amb una planxa de ferro, per evitar tirs des de fora. La finestra de la dreta és d'una habitació xiconina on guardaven els saquets de diners... Al primer pis, al llarg de tota la façana, hi havia una sala on, en el segle passat, es feia teatre,

 
    També per la banda dels conservadors... Per l'any 1873 hi hagué eleccions. Baptiste Valldecabres Sanmartín (germà del tio Diputat i cap dels conservadors) i els seus afins anaren pels pobles del districte de Torrent fent propaganda. Anaven amb una tartaneta i els escortava un grup d'hòmens a cavall. A l'arribar a Torrent, els reberen el cap de districte i els seus companys conservadors. Estos proposaren a Baptiste:

-Vols que anem a Quart una nit a fer-los una escalabrà?- es referien a fer una batuda entre els republicans.

-No cal -contestà Baptiste-, per a fer això em baste jo. Allí no hi ha més de quatre taral.lirots.

    El mateix any, al poc de les eleccions, el tio Majalí matà Baptiste d'una trabucada en creuar per la baixada del Riu, per a on ara és la plaça dels Màrtirs. En aquell temps es digué que l'assassinat era obra dels seus contraris polítics, del cercle del seu germà... I als 13 anys, el seu fill major, Joan Baptiste, Baptistet, s'encarregà de la fàbrica de rajola de son pare i s'introduí com a cap dels conservadors.
 
-Baptiste Valldecabres Sanmartín (assasinat en 1873) 
Marianna Rodrigo
-Joan Baptiste (assasinat en 1936) 
-Pepe 
-Dolors
-Onofre Valldecabres Sanmartín (El tio Diputat) 
Anna Pechugán
-Elvira 
-Anna 
-Onofre 
-Emili
Baptiste Valldecabres -Rosa Valldecabres Sanmartín 
Joaquim Espinós
-Joaquim 
-Un altre (el mut d'Espinós)
Bàrbera Sanmartín 
(l'"agüela" Torta)
-Antoni Valldecabres Sanmartín (El tio Tort) 
Josefa Sanmartín
-Antoni (el tio Tonico) 
-Anita 
-Pura
-Vicenta Valldecabres Sanmartín 
Onofre Molins Pinazo
-Vicenta 
-Onofre 
-Amparo 
-Pura 
-Joan 
-Trinitat
-Pepa(?) Valldecabres Sanmartín
Arbre genealògic de la família Valldecabres
 

    A principi de segle es produí a Quart un succés que, els qui el conegueren, mai no l'oblidaren: marcà la vida del poble durant les següents generacions. Fon la nit del 13 d'abril de 1902. Hi hagué una brega entre republicans i conservadors, de la qual resultaren quatre morts -Mariano Molins, guarda; Onofre Valldecabres Torres, el Curro, sereno; Josep Andrés, el Pelat, i Manuel Navarro, Nelo el Guarda-, dos ferits i diuit persones empresonades durant molts anys. Les víctimes, però, no foren cap de les predeterminades: ni el cap dels conservadors (Joan Baptiste Valldecabres i Rodrigo, Baptistet), ni l'alcalde Llorenç Hueso, el tio Llorenç, ni el rector Josep Palacios, ni el jutge local. Tots quatre advertiren o foren advertits del perill, i no varen eixir de casa, o es retiraren prompte i no foren afectats. La guàrdia civil requisà gran quantitat d'armes. La commoció al poble fon enorme. Com a conseqüència d'aquell luctuós succés s'esdevingué l'eclipsi del partit republicà i del tio Diputat.

    El nebot, don Juan, cap dels conservadors, va saber canalitzar la situació, traent partit de les circumstàncies. El senyor Valldecabres, president de la Diputació, diputat a corts, senador reial, etc. tingué la bona vista de tranquil.litzar l'ambient polític del poble. A l'empar de la seua influència, seguixen dos dècades de relativa calma, durant les quals Quart, distanciat dels enfrontaments socials de la resta del país, va viure el seu millor moment cultural, de cohesió social, de progrés equilibrat.

    En 1907 es va fundar en el poble la seu del PSOE i de la UGT. Al sindicat pertanyien els llauradors i rajolers de la població (en 1918 n'hi havia 150 socis sobre un cens de cinc-cents treballadors). S'instal.laren primerament en locals llogats a don Juan, i després adquiriren el seu propi centre, que és el que tenen en l'actualitat als Quatre Cantons. Estes organitzacions, probablement influïdes pels elements vinguts de fora, no caigueren en mans del caciquisme industrial, sinó que es desenrotllaren, durant les tres primeres dècades del segle, mitjançant un treball pacient, constant i honest, i aconseguiren una gran acceptació entre els obrers i el respecte dels altres.

    Un altre element que es percep com a motiu d'influència en els quartans és l'ampliació de les activitats en el nou edifici de La Amistad (teatre, banda de música, casino, frontó...). La bona acollida que obtingueren del públic les seues iniciatives i l'ambient que va generar al seu voltant, afectaren beneficiosament un ample cercle de ciutadans.

    Estem convençuts que totes estes vicissituds han segut els fets fonamentals que han marcat els fills de Quart durant el primer terç del segle XX, sense oblidar la influència que, unes vegades més encertada que altres, hi tingué l'església catòlica.
 

ELS QUARTANS DE PRINCIPI DE SEGLE
 

    És difícil d'assignar un tipus temperamental uniforme i peculiar al caràcter dels quartans en el període que analitzem. No obstant, podem assenyalar-ne -encara que no de manera exclusiva- algunes característiques, com ara la sobrietat, l'esperit d'estalvi, la intel.ligència pràctica, el caràcter pacient, la laboriositat i la veneració als avantpassats i els seus costums.

    Hi havia també alguns trets contradictoris: en unes ocasions revelaven un temperament introspectiu i taciturn, i en altres sembla que dominava un esperit festiu i farsaire. Est darrer aspecte el trobem en l'afecció a la pólvora i, pel que hem sentit a contar de persones majors, eren freqüents els hòmens i dones d'una proverbial jovialitat, amb facilitat per a la sàtira, burletes, sempre de bon humor. Estes persones, per comptades que foren, trencaven la monotonia de tantes hores de treball i d'un ambient reduït i tancat.

    El quartà de principis de segle era fogós i apassionat, avalotador (en el sentit de 'xisclador'), amb explosives manifestacions de devoció a la seua manera: a sant Onofre per exemple, o en les "senserraes" ('esquellotades') que en alguna ocasió es feien. Senzill en el tracte i disposat a fer befa de l'exagerada afectació o de l'emfàtica finor, considerada com a cosa ridícula. S'exaltava fàcilment. Per un tres i no res podia prendre actituds maximalistes. Hi ha estacions de via crucis al llarg de la nostra història. En les memòries de Joseph Aliaga Menor, el 27 de febrer de 1777 es conta la brega entre el guarda i el pastor que acabaren matant-se els dos. És un «Nofre, mata'l» i un pum!, escopetada...; qüestions de cànem: «coll tallat i a la séquia...»; rinyes entre companys de treball, o de copa, que acaben amb un tir. Actituds irracionals! D'altra banda, si hi havia perill en algun sagrat, tots els cantons del poble s'omplien d'herois.

    Era arrelat a la terra, concret, realista, i al mateix temps poc preocupat per allò que té un interés immediat. Encara que no era ambiciós, ni li abellia el que era dels altres; però passava nits en vetla al seu camp per tindre cura de les collites, i defenia amb la mateixa passió un pam de terra seua, que un camp sencer: «Jo, d'allò que és d'un altre, no en vull ni un clau; però lo meu, que no m'ho toquen!».

    Dins de la col.lectivitat que formaven els veïns, la distinció social no era causa de discriminació. A més a més, en molts aspectes les diferències no eren massa acusades: el grup de famílies econòmicament més acabalades, que es podien comptar amb els dits d'una mà, no deixaven de ser també uns treballadors de la seua terra, o dels seus negocis. I les diferències culturals tampoc no eren tan grans. La senzillesa de tots els conveïns i els lligams familiars aproximaven i suavitzaven les relacions.

        Tot amb tot, sempre hi havia alguna excepció.

 


ELS CARRERS DE QUART
 
 
Noms antics 
 
Ara es diuen 
 
1. Plaça del Castell  Plaça del Castell 
2. Plaça  de la Creu  Plaça de la Creu 
3-5 Plaça  de l'Església  Plaça de l'Església 
6. Carrer del Rossinyol Carrer del Rossinyol 
7. Plaça del Dau Plaça del Dau 
8. Carrer de la Cisterna Carrer de la Cisterna 
9-10-11. Carrer del Paradís Carrer de Sant Onofre 
12.    (?) Carrer de Betània 
13. Plaça de la Bàscula  Plaça de Valldecabres 
14. El Portalet  Carrer del Portalet 
15. Carrer del Rebossall (i al fons, el Pati)  Carrer d'Hernán Cortés 
16. Carrer d'Espartero Carrer d'Espartero
17. Carrer de Mira-riu Carrer del Pintor Ribera 
18. Carrer del Bon-aire  Carrer d'Ausiàs March
19. Carrer d'Espartero  Carrer de l'Abat Ponç de Copons 
20. Carrer de la Pilota  Carrer de la Mare de Déu del Pilar 
21. Carrer de l'Alcota   Carrer de Cristòfol Colom 
22. Carrer de la Torreta  Carrer de la Torreta 
23. Carrer del Cor de Jesús  Carrer del Cor de Jesús 
24. Carrer d'Alacant  Carrer d'Alacant 
25.    (?)   Carrer de l'Abat Agulló 
26. Plaça Major Plaça del País Valencià 
27. Carrer de l'Estació Carrer de l'Estació 
28. Camí Nou  Avda. de Joanot Martorell 
29. Plaça de l'Ajuntament  Plaça de Valldecabres 
30. Carrer de València  Avinguda de l'Antic Regne 
31. Carrer de Baix o la Llibertat   Carrer del Molí 
32. Carrer de Montreal  Carrer de Montreal 
33. Carrer de Montreal  Carrer del Poeta Zorrilla 
34. Carrer de la Talega   Carrer de Cervantes 
35. Carrer del Teatre  Carrer de La Amistad 
36. Travessia del Teatre  Carrer del Teatre
37.    (?)   Carrer del Mestre Giner 
38. Carrer de les Eres o les Monges  Carrer de Pizarro 
39. Carrer de la Séquia   Carrer de Numància 
4O. Carrer de l'Alquillo  Carrer de Murillo
41. Carrer de la Vega  Carrer de la Vega 
42. Carrer de l'Arquillo  Carrer de l'Arquillo 
43.   (?)  Carrer de Jaume Roig 
44. Carrer del Talegó  Carrer de la (M. Déu de la) Pau 
45. Plaça del Molí del Riu  Plaça de Sant Rafael 
46. Carrer del Pou  Carrer del Pou o Pinzón 
47. Carrer Cantereria  Carrer del Dr. Sarrió 
48. Carrer dels Gitanos  Carrer de Ciril Amorós 
49. Carrer de Buenavista  Carrer de D. Crescencio Rodilla 
5O. Carrer de Gómez Ferrer  Carrer de Gómez Ferrer 
51. Rajolar del Cacauero  Plaça dels Màrtirs 
52. Baixada del Riu Carrer del Riu Túria
53. Carrer de Castelló Carrer de Castelló
 54. Carrer de Tejares  (Zona Balcó del Túria) 
55. Barranc de Quart i Calvari  Avinguda de Sant Onofre 
56. Carrer Mare de  Déu de la Llum Carrer Mare de Déu de la Llum 
57.Carrer Capitán Cortés Carrer Primer de Maig 
58. (horta) Carrer Jordi de Sant Jordi 
 

COMUNICACIONS

    El tren de València a Llíria

    Esta línia pertanyia a la Compañía de Ferrocarriles de Valencia y Aragón. Va ser inaugurada el 22 de maig de 1889, i suposà una millora molt gran per al transport de mercaderies i de viatgers. Encara que a la gent, si el dia era bo, no li feia peresa de tirar camí de la Font avall i... en comptes d'agarrar-lo, vore'l passar.

    El tramvia

    Per l'any 1922 n'instal.laren una via fins a les Casetes, a l'entrada del poble, però s'inaugurà l'1 d'abril de 1925. La vespra, des del balcó de l'ajuntament, un directiu de la companyia anuncià: «Demà començarà el servici tramviari, que serà de uit en uit minuts, amb les següents tarifes: Quart a Mislata, quinze cèntims; a la Presó Model, vint cèntims; a les Torres, vint-i-cinc cèntims». El dia de la inauguració, de vesprada, anà a les Casetes una comitiva a rebre els personatges que venien en el cotxe inaugural: tot l'Ajuntament, a qui acompanyava don Juan, quatre xiques guapes vestides de llauradores que portaven rams de flor (Mercé Andrés, Empar Montseny, Francesca Fita i Josefina Gimeno)... i molta gent. El senyor Valldecabres va conduir el tramvia des de les Casetes fins al Casino, final de trajecte, ja que les obres a Manises encara no estaven acabades.

    El tramvia era tot un signe de modernitat i, davant de Manises, un motiu d'orgull. Cal tindre en compte la festa que li feren, quan la inauguració, per adonar-se de la il.lusió i l'esperança que havien posat els de Quart en est mitjà de desplaçament, que els permetia anar a València a cada moment.

    Les carreteres

    N'hi havia la de València a Madrid (el camí Nou) i la de Quart a Domenyo. Eren de matacà de pedrera maçonat amb aquelles piconadores que anaven amb carbó. Acabades de fer, s'hi circulava molt bé, però duraven poc perquè la llanta de les rodes dels carros les omplien de clots i així quedaven difícils de transitar: pols a l'estiu, tolls a l'hivern, i a cada bot quasi bolcava el vehicle.

    En estes condicions, el trànsit rodat es feia molt dificultós. Fet i fet, els fabricants de rajoles freqüentment havien de carregar primer al carro el material destinat a la capital, descarregar-lo a l'estació de Quart, posar-lo en el tren, descarregar-lo a l'estació de València, i allí tornar-lo a carregar al carro per portar-lo a peu d'obra.

    Quan plovia, les comunicacions de Quart amb Paterna, amb Aldaia o amb Xilvella eren pràcticament impossibles. Les vies d'accés eren camins de carro, i en caure quatre gotes, ja no hi havia qui hi poguera passar. Esta ha segut una de les raons per les quals aquells pobles sempre han estat molt lluny de Quart: no hi ha hagut ni l'amistat ni la rivalitat que podia haver amb Manises, tal com reflectixen dites de Quart com esta:

Manises, en ser Manises,
pareix un corral de vaques;
i Quart, que no arriba a l'onza,
allí estan les xiques guapes.

 
SERVICIS PÚBLICS
 

    El telèfon

    Dels telèfons, no en tenim notícia de quan arribaren al poble. El que sabem del cert és que n'hi havia ben poquets i no cap en les cases per a les famílies. Alguna indústria en tenia, a més dels telèfons oficials de l'ajuntament.

    L'enllumenat

    Del servici de llum als carrers, el tio Miquel del Pou -que va nàixer a primers de segle- recordava com, quan era xiquet, els serenos encenien els fanals dels cantons, ajudats d'una canya o d'una escala de gat.

    El 16 de maig de 1897 s'inaugurà la instal.lació de la llum elèctrica. L'Eléctrica Valenciana va muntar una turbina en la séquia de Mestalla, en la partida de la Fila -poc més amunt del pont del riu-, i des de l'entroncament de Quart subministrava electricitat a la vila i a Manises, amb poca força. Poc després, durant la riuada de l'11 de novembre del mateix any, una avinguda molt forta en destroçà les instal.lacions. En 1904 es va fer el salt de Daroqui i, des d'aleshores, n'hi havia més potència. El servici a les cases, si tenien solament una bombeta, era debades.

    L'aigua potable

    Com hem dit adés, no hi havia servici públic d'aigua potable. Es feia ús dels pous particulars, de les séquies, o de la cisterna en l'estiu.

    Fon en 1913 quan s'organitzà el servici i s'instal.là el líquid en les poquetes cases que ho sol.licitaren. El pou estava en l'ajuntament (la posada del tio Àngel), i es va construïr un depòsit a l'altura d'un primer pis, des d'on es feia el subministrament. També col.locaren fonts públiques a la plaça de l'Ajuntament, placeta del Dau, plaça de Valldecabres, carrer de Cervantes, carrer del Pati, carrer de la Font (hui de Numància), plaça de l'Església, placeta del Pou, al final del carrer de Colom i una altra per Sant Enric. La font situada a la plaça de Valldecabres -on ara és el bust- trencava la uniformitat amb les altres: era al mig d'una espècie de tassa de pedra artificial, i del mateix centre eixia un pal que sostenia una llum. Onofre Coll i Blanco el Ferrer feren els pous cecs per al desaiguament de les fonts al preu de 15 pessetes la unitat. La instal.lació d'aigua en les cases, realment fon obra de l'alcalde Salvador Vila, pels anys trenta, que muntà un pou i un depòsit en l'Ermita, i una xarxa de canonades pel poble.

    Pel temps que ens ocupa, l'aigua era abundant, però el seu ús era costós: calia extraure-la dels pous, pouant-la a mà amb corrioles, cordes i poals; i de no haver pou a la casa, calia transportar-la bé de la cisterna en l'estiu, bé de la séquia més propera. Tot això fa suposar que l'aspecte higiènic era molt lluny de com el vivim hui.

    L'aigua per a beure es posava als cànters, en la canterera, des d'on se servia. Per als altres usos s'utilitzaven els vaixells (llibrells): per a llavar-se la cara, estava la palangana o un poal; els peus i altres zones del cos (per seccions), en un llibrellet. La dutxa consistia en una arruixadorada que un altre te tirava des d'una cadira, al mig del corral, en els dies de solet. A l'estiu, la cosa es resolia anant al riu a banyar-se, o en alguna séquia, i els diumenges, a la mar.

    Es comprén que, si no era necessari, l'aspecte higiènic deixara molt que desitjar.