INTRODUCCIÓ

    La vida econòmica a Quart es basava principalment en l'agricultura. També hi havia, en un segon terme, indústria. I amb menys importància, tot el sector de comercialització. En parlar de la producció agrícola, ens referirem també al sistema d'explotació, en bona part resultant de la distribució de la propietat. També farem una mirada a la situació dels sindicats i de les cooperatives.

 Com a mostra, citem alguns preus dels jornals i articles agraris del final del període (any 1935). El preu dels jornals variava segons la duresa o l'especialització:

AGRICULTURA I RAMADERIA
 

PARTIDES DE QUART
 
 

    Encara que ha segut un tòpic sense fonament això de l'horta valenciana, la terra del terme de Quart, provinent d'al.luvió, és per se fèrtil i altament productiva. Però, fins a la recent retenció i regulació de les aigües que permeten els pantans (el primer que apareix per esta zona és el del Buseo, a Xera, en 1913), l'escassesa d'aigua i les sequeres no permetien conreus d'hortalisses tan freqüents com ara. És per això que hi havia oliveres, garroferes i vinya en molta terra bona per a l'horta.

    La superfície total cultivada passava de les dèneu mil fanecades. La producció a major escala era d'oli, vi, garrofes forment, dacsa i cebes (que en bona part s'exportaven), i de tota classe d'hortalisses. Fins als anys vint es cultivava cànem, però en decadència progressiva. També hi havia moreres per als cucs de seda, però en est segle ja no se'n criaven.

    La primera finalitat dels productes del camp era atendre les necessitats familiars, i sols el sobrant es venia, bé a la porta de casa, o al mercat, o a algun comerciant.

EL SECÀ
 

Rendiment de l'agricultura de secà

    Els principals productes i collites n'eren: l'oli, el vi i les garrofes. També es donava, quasi sempre per al consum familiar, ametles, pèsols, cigrons...

L'HORTA

    En un principi, com hem dit, encara s'hi feia cànem i hi havia moreres per als cucs, però als darrers anys del període ja no se'n criaven. Es collia tota mena d'hortalisses i forratges de diverses sements per als animals: alfals, dacsó, safanòries, naps de les vaques, remolatxa...

    Malgrat que la seua extensió era molt reduïda (només el 20% de les terres del terme, al voltant de quatre mil fanecades), el rendiment del regadiu no podia ser més alt. S'hi criaven fesols (algun any se n'arribaren a collir dos-cents cinquanta quilos per fanecada); de creïlles, fins els mil dos-cents quilos per fanecada; blat, que ací li deien forment, és a dir, el de la millor casta; dacsa i cebes tant per al consum propi com per a l'exportació.

    Estava el magatzem de Josep Maria Coll (a son pare li deien, fent un joc de paraules, el tio Déu, de tant que en devia). La seua muller, al principi del negoci, acompanyava les treballadores a confeccionar caixes de cebes, amb postetes de fusta i fil de ferro. Arribà a ser un dels més forts exportadors de la zona. Igualment, el magatzem d'Antoni Valldecabres, el tio Tonico. Estos comerciants operaven també en tota la comarca.

    No fugim de la temptació de copiar uns apunts de propia mà del tio Tonico, perquè reflectixen la personalitat d'est home, i la de molts quarters d'aquella època:
 

VARIAS CONDICIONES QUE NECESITA EL HOMBRE PARA IR  ADELANTE Y PROSPERAR

Primera condición: Ser madrugador.  Segunda condición: Ser trabajador.  Tercera condición: Ser serio en sus tratos y cumplir bien sus palabras, que da a los demás.  Cuarta condición: Ser muy económico.  Quinta condición: Ser muy activo y no dejar ningún asunto ni "para luego" ni "para mañana".  Cálculo hecho por mi en el año 1925 por medio de la experiencia que iba adquiriendo en todas las cosas  que me iban pasando.

 
Animals domèstics

    L'economia familiar es completava amb la cria d'animals domèstics, bé per al consum de la casa, bé per vendre'ls. En un i altre cas el bestiar deixava el fem, element molt estimat per a l'adob de la terra.

    Els animals més freqüents eren: gallines (que abastien d'ous), vaques, cabres i ovelles (que abastien de llet), porcs, bous, corderets, conills, etc.

    A més dels forratges indicats adés, els alimentaven amb segó, safanòries, dacsó, dacsa, garrofes triturades... Fins i tot s'aprofitaven els garrofins bollits com a menjar; també els caps del dacsar i els canyots secs. Naturalment, la majoria d'estos productes procedien de les explotacions familiars.

    Alguns llauradors s'organitzaven per anar a comprar la seua cavalleria a la fira de sant Fermí, a Pamplona. Fet el tracte, carregaven el lot en un vagó del tren i l'enviaven al poble. Esta operació, a més d'aportar sang nova -millor que la que solien vendre per ací els gitanos-, els resultava més econòmica.

 
LA PROPIETAT DE LA TERRA

 
    El terme de Quart era propietat dels monges de Poblet per donació del rei Jaume I. Quan esclatà la primera guerra carlina, com que l'estat no tenia recursos per a fer-hi front, trobà la manera d'obtindre'n expropiant els béns dels ordes monàstics i religiosos (la desamortització) i venent-los en pública subhasta.

    De la desamortització de Mendizábal, n'havien estat exclosos -malgrat les excepcions- els treballadors, els conreadors directes de la terra. Però estos no oblidaren el somni i el desig d'accedir a la propietat del tros que laboraven; és a dir, que la fam de terra no quedà saciada. Tot el contrari, si algun llaurador tenia en propietat algun trosset, amb les dificultats constants que passava es veia obligat a oferir al terratinent de València la propietat dels camps i entrar, com quasi tots, en els contractes d'arrendament.

El règim de tinença

    El règim jurídic i econòmic del cultiu de la terra, a Quart, era un d'estos dos sistemes:

    1. Gestió del mateix amo. Bé pel treball directe d'ell i dels seus familiars, o bé tenint algun capatàs o estatger al front de la finca com a director d'un grup de treballadors. Est era certament un administrador i apoderat, però també un treballador a jornal seguit com els altres, que no tenia dret a estar ociós, amb els braços plegats, mentre els jornalers li feien la faena.

    2. El contracte d'arrendament. Era el més general. Consistia -i consistix encara- en la cessió de l'explotació d'unes terres a canvi d'una renda determinada, mitjançant un contracte. D'altra banda, l'arrendatari hi tenia un dret preferent en cas de venda, o si la propietat era transmesa gratuïtament.

    Esta forma de contracte tenia una tradició molt antiga -n'hi havia d'anteriors a l'any 1700-, i el pas del temps li havia perfilat unes característiques pròpies que li donaven avantatges davant d'altres formes d'ús de la terra.

    A Quart, el pagament de les rendes -la majoria vencien cada sis mesos- es feia per Sant Joan i per Nadal. El llaurador anava a casa de l'amo, que normalment vivia a València, a fer el pagament corresponent. Això féu nàixer un document que al temps d'ara s'ha revelat molt valuós: els llibres dels rebuts. Eren llibres amb tapes de cuiro o d'hule, i als seus fulls l'amo de les terres anava escrivint els rebuts dels pagaments de les rendes. Estos llibrets es guardaven com una relíquia, perquè eren les proves que reconeixien als llauradors els seus drets sobre la terra que treballaven. Així, s'han anat conservant rebuts de molt temps arrere, amb tot allò que comporta per comprendre el món dels nostres avantpassats, l'evolució dels preus i de les monedes, etc.

    A banda dels tipus d'explotació directa i d'arrendament, potser hi havia algun cas de parceria (llogament per una porció de la collita). Seria tan particular que no mereix que ens n'ocupem, ja que, com es diu, una oroneta no fa estiu.

 
EL TREBALL EN L'AGRICULTURA

    Quan el propietari o l'arrendatari treballava amb els seus braços la terra. En tal cas la portaven entre ell i els seus fills, i havien d'ajudar-los en més d'una ocasió la dona i les filles als moments de sembra o recol.lecció. També solien buscar ajudes entre altres familiars, a condició de correspondre o pagar algun jornal (com menys, millor). En treballs pesats i de temporada, com ara segar forment, arreplegar les collites, etc., es tirava mà dels temporers.

    La jornada laboral era de sol a sol, cosa que, si bé en hivern la feia relativament curta -però no oblidem la duresa de les inclemències de l'oratge-, els dies d'estiu eren esgotadors.

    Les dones, en algun cas analfabetes, però suficientment cultivades per a resoldre tot problema que sorgira en la família, tenien molt que fer. Treballaven en les faenes de casa i del corral, i ocasionalment en les del camp. Hi havia també dones de famílies llauradores que ensenyaven de cosir a les xiques; anar a costura, se'n deia. Les que tenien major necessitat anaven a encaixonar cebes, i les jovenetes treballaven en fàbriques de filats o teixits a València, o en la fàbrica de seda de Quart. A pesar de la tasca dels incipients sindicats, era molt freqüent que, de les treballadores d'una empresa, sols n'hi haguera assegurades algunes. Fet i fet, hi ha hagut dones que s'han assabentat que no ho estaven, en reclamar la jubilació.

    Els fills (barons) dels llauradors, de ben menuts ja anaven al camp i supeditaven els estudis a les necessitats agrícoles i de casa. Fins i tot, abans d'acabar els anys d'escola -pràcticament hi anaven tots, puix que hem conegut pocs analfabets-, ajudaven en els quefers del camp en allò que podien: esclafar terrossos...

 
AGRICULTURA I PAREMIOLOGIA

    L'adquisició dels hàbits de l'art de llaurar feia molt important el paper del pare i de l'avi. Ells anaven ensenyant l'ús i els costums de l'ofici. Esta tasca educativa ha passat al llenguatge popular a través dels refranys, la majoria referits a experiències pròpies de la climatologia o a l'ús d'animals en el medi rural. Naturalment, estes dites i refranys no són exclusius de Quart. Però tots els hem sentits als nostres vells. És per això que els posem.

Referits a la terra
Terra vora el camí, mal veí.
Qui té terra i no la veu, es fa pobre i no s'ho creu.
El soldat per a la guerra, i el llaurador per a la terra.
Compra casa per a estar, i terra la que pugues llaurar.

Referits al llaurador
La casa del llaurador, si està un poc bruta, millor.
El llaurador que molt caça, no durà avant la casa.
El llaurador sempre l'erra si aparta els ulls de la terra.
No hi ha cap llaurador que no faça solc tort.

Refranys de formes pròpies del camp
Llaura fondo, escampa fem, i deixa córrer el temps.
Llaurar de "burret" i cavar de xiquet, collita de pet.
Els melons i les criades, busca'ls tu, no els encomanes.
"Hasta" l'ase es menja el gram, quan li "apreta" molt la fam.
Somera que té pollí, mai no va dreta al molí.
Dos pardals en una figa, no fan lliga.
Quan canta el rossinyol, planta el fesol.
Séquia torta, aigua porta.
Ni polls en la grenya, ni corral sense llenya.
Més val hort que jardí, i pollastre que teuladí.
A la vora del riu, no faces niu; ni hivern, ni estiu.
Bones confiances i collites males, acaben les cases.
Quan l'amo va a l'hort, se n'alegren dos: el xiquet i el gos.

Referits a la lluna
D'amors, el primer; de llunes, la de gener.
El gram mor tot solt, si es llaura en vella de juliol.
En la nova lluna, talla l'arbre que perd fulla; i en la lluna vella, el de fulla eterna.

Referits a l'aigua i al vent
Si el cel no plora, no riu la terra.
Suat o cansat, no estigues a l'aire parat.
Llevant clar i ponent obscur? Temporal segur!
Vent de ponent, post el sol, post el vent.
Cel a borreguets, auia a canterets.
Ponent la mou i llevant la plou.
Quan Corbera fa capell, pica espart i fes cordell.
Cel rogent, pluja o vent.

La cultura agrícola i l'any
Pollets en gener, ous al paller.
En febrer, fulla ha d'haver; si no de morera, d'esbarzer.
Ni dona desvergonyida, ni planta per març florida.
En abril, no toques raïl.
Si sembres bledes en maig, a Nadal encara en menjaràs.
Juny plujós, graner polsós.
Qui no bat en juliol, no bat quan vol.
En agost, figues i most.
A setembre, carabasses.
Qui no ha sembrat a novembre, que ja no sembre.
A Nadal creix el dia un pas de pardal, i a Santa Llúcia un pas de puça.
 
TÈCNIQUES I FERRAMENTES
 

    A finals del segle XIX, la mecanització del camp estava lluny d'haver-se iniciat, i les ferramentes de cultiu eren les tradicionals. Segons la Historia de la Ciudad y Reyno de Valencia, de Vicent Boix, a València sols els més rics de la província tenien, en el primer terç de segle, màquines i tractors. Naturalment, no n'hi havia a Quart, on les terres eren de poca extensió.

    Tant al regadiu com al secà, el llaurador es cuidava de preparar bé les terres, llevant els restolls i l'herba de l'anterior collita. S'utilitzava l'aladre antic o romà, el forcat, perfeccionat més tard en els seus components de ferro i fusta al llarg de tot el segle XIX. La força de tracció continuava sent una sola cavalleria (vegeu el dibuix). Hi havia dos tipus de timons: alts i baixos (observeu la primera i segona figures). Posteriorment aparegué l'abocador giratori o xeruga ('xaruga'), i en algun cas afegien una "reata" (un altre animal en filera).

    Per igualar i anivellar els camps s'utilitzava la trugella ('tragella'), una fusta resistent amb una vora protegida per una planxa de ferro. També milloraren, al llarg del segle, els batedors, les segadores... Tot això impulsà el treball dels ferrers, que anaren especialitzant-se en els utensilis agrícoles: relles, pics, aixades, lligons, etc.
      Parts d'un aladre
    A: timó.
    C: cameta.
    D: dental.
    E: esteva
    e: encaix.
    K: clau.-
    L: argolla.
    O: orelleta.
    R: relles o punxó.
    T: tinella.
    t: tascó.

 
Les ferramentes que usaven els llauradors eren, com ampliació a l'esforç humà, una extensió del treball de l'home. Les relacionem per orde alfabètic, detallant-ne l'ús que se'n feia:
 

FERRAMENTA	ÚS		FERRAMENTA	ÚS
aixada	cavar, regar, birbar...		gavinetet d'esporgador	per als empelts
aixadeta	tallar canyes, plantar cebes		lligó	regar, fer cavallons
atifells	per l'animal de tracció		lligonet	rascar brossa, entrecavar
atxa-astral('destral')	esporgar		llimeta	afilar els "serrutxos"
botitja	refrescar la gola		peça de doblar dents	afilar els "serrutxos"
cabàs	diferents mides, segons els quefers		malla	transportar palla
cafís	mesura per als àrids		maça	esclafar terrossos
canyes	encanyar tomateres, bajoca, etc.		pala	ventar el forment
canyetes	collir olives, garrofes, ametles, etc		pals	traslladar palla
carro	transportar collites, fem, ferramentes		paleta	plantar creïlles
corbella normal	segar herba, desbrossar màrgens, etc		pedra	esmolar atxes, destrals, etc.
corbella de cànem	segar cànem, serrar garbes de forment, en l'era		poal	distints servicis
cordell d'espart	lligar fardells, sacs plens, etc.		post	taula d'aplanar
cordes	transportar fardells, lligar forratges i altres coses al carro, etc.		posts, les	regar
escaleta de tisora	esporgar arbres		posteta	fer cavallons
estenalles	molts usos		sacs	per tot ús
forca	per a remoure la parva		serrutx ('xerrac')	esporgar arbres
forcat	llaurar		tisores	podar vinya
filosa	canya per a collir figues		tonellet	portar aigua al secà
garbell	netejar el forment i fesols		trill	batre el forment, trillar
garbell (més ample)	per al cacau		troncs	batre la palla

 

LA RAMADERIA
 

    Al molí del Riu, per aquell temps hi havia una esplanada semblant a la de la plaça del Castell, i en l'estiu, a les hores de més caliu del dia, hi anaven els ramats a beure i a sestejar a l'ombra d'uns plataners que hi havia plantat el pare del tio Marino. Solien coincidir-hi diferents ramats amb molts animals.

    Hi havia el ramat del Seco en les cases dels afores, al camí de Madrid. Molts corrals es trobaven per les alqueries i casetes del secà, lluny del poble; en el mas d'Almenar, per exemple. A vegades, pel camí de Madrid -camí ramader que travessava el poble- o pel riu, baixaven ramats enfilats als escorxadors de València. Els ramaders solien pagar un cànon per ovella.

    No faltaven conflictes amb els llauradors, als quals sovint els llançaven a perdre arbres i collites. Quan els llauradors, per la raó que fóra, no volien que els animals pasturaren en els seus camps, hi posaven unes canyetes dretes. Era el senyal de prohibició.

 
RESUMINT

    Gent que visquera de rendes, no n'hi havia. Dels llauradors de Quart, n'eren molt pocs els que podien viure sense treballar. La majoria laboraven en els seus camps, en terres pròpies o arrendades. És a dir, que ni tenien jornalers, ni guanyaven cap jornal. Els diners que entraven a casa procedien de la venda de les collites, a l'engròs o al detall, ja fóra a la porta de casa, o al xicotet mercat del poble, o en un lloc del mercat de Manises, i també a algun comerciant.

    La venda de les collites suposava molta improvisació i molts maldecaps. Els estudis del mercat no existien a Quart i, a pesar que alguns -molt poquets- anaven freqüentment a la Llotja per conéixer l'evolució dels preus, moltes vegades les collites es podrien en casa o en la cebera. Així passà, per exemple, en acabar la guerra europea: mentres esta durà, les cebes tenien tanta eixida -i a tan bon preu- que fins i tot se'n plantaren a la Cautiva. A l'acabar-se la guerra en caigueren els preus, i ningú ja no les volia: ni es colliren.

    La professió de llaurador, tot i el menyspreu amb què sol mirar-se, exigix un alt grau de coneixements i una gran experiència, inclús en les coses aparentment més senzilles. Em contava l'avi Pepe:

    Fins ben entrat el segle XX seguien existint a Quart les mateixes indústries del segle passat. En tot cas algunes, i quan les circumstàncies ho havien permés, s'havien rejovenit una mica, però sense grans modificacions.
 

FÀBRIQUES

 
    Les fàbriques principals eren les següents:

Fàbriques de taulells

- La d'Onofre Valldecabres Sanmartín, el tio Diputat, situada vora la carretera de Madrid, uns dos-cents metres més amunt de l'Ermita. Era una de les fàbriques de més relleu artístic de la contornada. Tenien molta anomenada els retaules que s'hi feien sobre taulellets envernissats, i després cuits en els antics forns moruns.
- La fàbrica d'Onofre Molins, que era propietat de Pepe Valldecabres (el germà de Baptistet), junt al rajolar de don Juan en la partida del Roll de Gràcia.

Fàbriques de rajola amb forns mecànics

- La de Baptistet, que estava en la partida del Roll de Gràcia (en un sequer encara quedaven restes d'un forn morú), va funcionar regularment fins l'any 1928, en què començà a tancar.
- La d'Amadeu Sanmartín, el Negret, i els seus germans Pepe i Nofre, construïda en el camí de la Cautiva, passat el carrer de Sant Miquel.
- La de Pepe Alcàcer Hueso, el Tou, on són ara les vivendes d'Elcano.
- La del Cacauero, a la baixada del riu, camí de Paterna, amb forns moruns.
- Per l'any 1925, Onofre Navarro Hueso, el tio Parrull, muntà un rajolar pel Bracet. En conten els vells que, per a coure la rajola, hi eren ell i la dona.

Fàbriques de rajola hidràulica

- La d'Onofre Morante, en el carrer de Colom.
- La de Josep Grafià, al pas a nivell.
- La de Josep Saus, en el cantó del passeig de l'Ermita.

 
ALTRES INDÚSTRIES
 

Molins de farina

- El molí del Real, al carrer de Baix o del Molí (temps arrere, carrer de la Llibertat, i després, de Don Gerardo Paadín). És posible que fóra el molí dels frares de Poblet, en l'època del seu domini sobre Quart?
- El molí del Riu es troba en l'actualitat dins del recinte de Turégano. Concretament, els edificis que donaven -i donen- a la plaça de Sant Rafael eren el molí de farina. El rectangular, al fons de la plaça -que per darrere queda junt al corrent del riu-, era la fàbrica; el de la dreta de la placeta estava destinat a magatzem i vivenda dels moliners. Entre els dos hi havia un carreró estret i irregular, d'uns tres a cinc metres d'amplària. Era la baixada del riu, que usaven els carros per travessar-lo a gual. Un arc-passadís sobre el camí, a l'altura del primer pis, comunicava els dos edificis.

Fàbrica de fang

- La de Salvador Vila -i posteriorment del seu fill Rafael, néts i besnéts-, en la plaça del Pou. S'hi preparava argila per a la ceràmica.

Fàbrica de seda

- Al final del carrer de la Vega. Hi treballaven moltes fadrines del poble.

Almàsseres, trulls i magatzems

- La del marqués del Tremolar, al Palau.
- La de la fàbrica del tio Baptistet.
- La de tio Llorens, al carrer de la Paret de Piles.
- La del tio Sato, al carrer de la Vega.
- En la Mesquita, enfront de la Cisterna.
- La dels Picanyeros, al camí Nou, front al carrer de Baix.
- El magatzem d'oli de la Fábrica de Aceites de Antonio Andrés, construïda l'any 191O, al costat del Casino.
 

    Estes fàbriques donaven faena a uns dos-cents cinquanta treballadors; un altre centenar treballava a Manises, i alguns a València en distints oficis. Les xiques treballaven en fàbriques de filats i teixits, o en la seda; els hòmens, en la construcció i els mobles. Tots els altres es dedicaven a l'agricultura.

    Abans de l'arribada del tramvia (l'any 1922 el posaren fins a les Casetes), tots els qui treballaven a València feien el desplaçament a peu; la majoria hi anaven pel camí de la Font.

    Tant a les fàbriques de rajola com a l'horta es treballava de sol a sol. No es feia setmana anglesa, sinó «dissabte capó: a treballar sí, a cobrar no». No tenien festes, i encara els diumenges de matí es veia els hòmens preparar algun treball per dilluns. Encapçalant el capítol hem posat un verset propi de l'ofici: «[...] rajoler, / dels que quan plou fan rajola / [...]». Els rajolers treballaven a tant la unitat posada ja en el sequer, de manera que si plovia quan encara estaven les rajoles a les eres, es llançaven a perdre i no es cobraven, encara que estiguera tot el treball fet. Els fills, quan a penes començaven a caminar (cinc o sis anys), ja ajudaven els pares «per traure algun dineret més».

    Generalment, tots els treballadors de fàbrica tenien algun trosset de terra, encara que fora vora riu (mig quartonet de terra o així), per seguir malvivint. La vida era austera, però no miserable. La cosa s'agreujava quan hi havia algun malalt en la família. Tot amb tot, hi havia èpoques de major estretor.

    Fon cap als anys trenta que els sindicats començaren a intentar posar orde en les relacions de treball, i en eix moment... vingué el crac. Però això ja és d'una altra època.

                        Rajolers de la fàbrica de Baptistet. Foto dels anys 20

 

COMERÇ
 

ESTABLIMENTS

Forns

- El de la Plaça -dit també del Trajino-, probablement el més antic, situat enfront de la placeta del Dau i el palau del marqués del Tremolar.
- El del Cor de Jesús, a la banda esquerra del carrer de la Pilota (Mare de Déu del Pilar), abans d'arribar als Quatre Cantons.
- El de Sant Josep, al carrer del Teatre.
- El del Portalet, al carrer de la Pilota, fent cantó amb la travessera del mateix nom.

Tendes

Eren les típiques venderies de poble on es podia trobar de tot. N'hi havia bastants:

- La de Soler -o del tio Mendo-, al final del carrer de la Pilota.
- La de Barraca, també al carrer de la Pilota, front al carrer de Bonaire.
- La de la Panolla i el tio Xufa, tenda i taverna als Quatre Cantons.
- La d'Onofre Andrés, el Civil, estava situada a la plaça de la Bàscula.
- L'Hostal, del tio Pere i la tia Carmeleta. Estava en la plaça de l'Ajuntament vell (hui plaça de Valldecabres). Tenien de criada Pepa la Petenera.
- La tenda de Bondia, en la mateixa plaça.
- La de Miquelet el de la Cooperativa, en el camí Nou, cantó al carrer d'Alacant. Del tio Miquelet contaven que «era el verdader pare dels pobres».
- La tenda de Pinreles, drogueria en la plaça de la Bàscula. Se'n deia que «hi havia de tot, manco lo que u buscava».

Estancs

- N'hi havia un en la plaça de Valldecabres, al costat de l'antic ajuntament, que també servia licors.

Farmàcies

- En 1928 s'obri la primera apotecaria moderna, és a dir, la primera farmàcia de Quart. Estava situada al carrer de Baix, núm. 10, on viu ara Ramon Sanchis. La primera titular fon la mare de Jesús Fernández-Cañadas Chust.

Tavernes

- La de Rabassa, a la plaça de la Bàscula.
- La d'Anselmo, a la plaça del Dau.
- La de Panxa, al pas a nivell.

    Moltes tendes també feien de taverna, és a dir, que a més de vendre, servien licors i altres begudes per a consumir en unes tauletes posades a l'efecte.

 
LA VENDA AMBULANT: ESTAMPES D'ANTANY

    A Quart, poble xicotet, es tenia com una llei econòmica -quasi un manament- la sentència «el qui a la tenda va i ve, dos cases manté»; s'anava poc a la tenda a comprar no res. Els comerciants havien d'enginyar-se-les per vendre alguna cosa.

    Els forners tots els dies, amb el seus carrets portant dins de paneres el pa que repartien per les cases, anaven cridant pels carrers: «Carmeleta, "Rosàrio", Conxa, Ramona, Onofra...» i les dones eixien a la porta de casa per arreplegar el pa. Costava 5 o 7 aguiletes (35 cèntims) la barra de mig quilo. Açò era per l'any 3O.

    El carboner repartia carbó, llenya asclada, i serradures per als foguers.

    El tio Barralots o l'home del bigot. Era un personatge típic. Estava cercolat i anava sempre renegant i dient: «barralets i barralots, gots i gotets, gavinets per a matar sogres...!»

    Tots estos feien vendes a pagues: cada setmana cobraven un tant del valor lliurat; en més d'un cas actuaven de prestadors: deixaven quatre pessetes i el cap de setmana arreplegaven un duro. Bé es cobraven la pessetota del rèdit!

    L'home de la faixa gran i jupetí, portava una mula amb adreç de sàrria, a on acomodava unes gerretes, i anava cantant: «arrop i tallaetes!, confitura de Benigani...!»

    O era un jove, el tio Aller, que en un moment recorria tots els carrers cridant: «¡ieee...l'"allero"!, alls tendres!, cinc garbes xavo!»

    El castanyer cantava:

Castanyes torraes,
calentes i bones;
el "castanyero" que s'en va
en les castanyes en la mà.

    A les vesprades de l'estiu, l'orxater, amb un carret de mà, anava venent orxata per a berenar.

    El tio Vento, amb el carret i l'haqueta, repartia «auia de la Mata dels Nucs!». Tenien el pou en el rajolar de Torrent, front a la Venta de l'Aire (l'aeroport militar).

    I el negoci més potent, que també en subministrava a València, era el dels Entrèpites: «auia de la font del Manrubio!» (del "manubrio"). Deien que era molt bona per al renyó. Tenien el pou a València la Vella, vora el riu.

    Els llimoners, amb cavalls i carros grans, repartien sifons, llimonades, sarsa... ( de Coca-cola, cervesa, bitter, cubates, etc. encara no n'hi havia; ni somniar-ho!).

    O la tia Borrasca -i després el Pardo-, que portava un ramat de cabres pel carrer. Eixien les dones amb pitxers, i en un moment munyia les cabres i feia venda de la llet, calenteta i recent.

    També Campaneta repartia llet per les cases amb un cànter de llanda. A Nadal feia de pastoret en les funcions de Betlem del teatre del Casino. Son tio, que era poeta, li escrigué uns versets que ell cantava. Deien així:

Jo sóc un comerciant de "bebestible"
que va de per "ahí", de casa en casa:
un "litro" ací, mig allà i poc a poc,
vaig repartint tot lo que el cànter amaga.
I quan vaig en la mida calculà
solc rabiar al vore les dones pregant:
Campaneta!!, vinga, no sigues tan ronya
i posa-li una "xorritaeta".
I quan ix una dona que em diu:
«Mira, això ja t'ho pagaré demà»,
Campaneta!! Trau el llapis, trau llibreta,
i s'apunta "hasta" l'aguileta.

-¿De dónde eres?
-De Torrente.
-¿Cómo te llamas?
-Visente
-¿Qué ofisio tienes?
-Granereeeeeer!!!

    O el carret de l'ase venent terreta d'escurar.

    L'"agüelo" de Paterna, que era assaonador, passava els dilluns demanant: «pells de conill i de conilla, qui té pa vendre?». Les canviava per alguna caixeta de mistos o palletes per encendre el foc, o per agulles d'estendre, etc.

    Teresa la Catalana portava distintes peces de roba i sempre feia comprar alguna cosa, encara que no se necessitara. I els que feien venda de «pantalones cosidos y elegantes para hombre y a dos pesetas para el nene».

    El tio de la veta portava una canya llarga d'on li penjaven unes quantes tires de veta, d'allò més variades, i les venia a «tres "metros" i mig, pesseta».

    O l'esmolador, el de la carrutxa, que pegant al pedal feia moure la mola d'afilar; per passar d'un poble en un altre es tirava dos hores de camí, aguantant el fred de l'hivern i la calor de l'estiu.

    L'adobacossis apanyava cossis i llibrells badats. Amb una barrina feia uns foradets als costats del badall, i hi posava grapes, que recobria amb ciment. Mai ja no es trencaven pel tros apedaçat.

    El tio Paeller portava una paella amb un ferro en la mà, fent de batall, i la tocava com si fóra una campana. Si en tenies alguna foradada, hi posava uns pedaços metàl.lics amb claus reblats, i et durava una eternitat.

    El tio Relotgííí, personatge que també duia bigot. El malnom obeïa al crit, molt suau, amb què advertia de sa presència els qui tenien algun rellotge per apanyar.

    O el dentiste, que anava a les cases a arrancar els queixals i a posar la dentadura nova -fins i tot d'or a qui podia pagar-la. No utilitzaven analgèsic per arrancar les dents, amb les consegüents molèsties. Contava Nofre el Xarnego:

    El porquer comprava els porcs de set setmanes, o te'ls venia, si era el cas.

    El pardaler portava ninotets de fang; amb un cordellet menejava uns palets com si tocara el tambor, i cantava:

Tres pardalets, una aguileta,
d'eixos que van en bicicleta.
Ploreu, xiquets, ploreu!,
que pardalets tindreu.
-"Pepito", leré!, abaixa, leré!
-Mon pare no vol, ma mare tampoc.
-Abaixa poquet a poquet,
a comprar un pardalet.

    L'esquilador, que posava bonics els animals. Portava un sac al coll i s'acompanyava d'un gosset, de nom Capitán, que estava molt ensinistrat. Quan veia un guardia civil, cridava el gosset i, parant el sac, l'amagava dins. Atrapava les rates de séquia; «Puc assegurar -deia mon pare- que les rates tenien la carn més fina que els conills».

    Els caguerers, que en un tres i no res, sense a penes ajupir-se, arreplegaven, amb un recollidor llarg i un ferret, cagallons de gos per adobar o assaonar pells fines. Aquell mitjà de guanyar-se la vida era practicat sobretot per hòmens d'Albal. Per això, aquella dita:

Els "caguereros" d'Albal
li preguen a sant Antoni
que no s'acabe la merda
mes que la cague el dimoni.

    No hi havia més quioscs que la tauleta de la tia Casà, que es posava al costat de la bàscula, i que tota la vida l'havien coneguda els nostres pares igual de vella.

    I la tauleta de la tia Agustineta, que es posava en el raconet que hi ha al costat de ca Rabassa -sense por de fer-se la competència. A més, la tia Agustineta anava a València a comprar ensaïmades i les repartia per les cases. En els forns de Quart no en feien.

    La tia Ximeta venia des de València a vendre peix fresc -no n'hi havia de congelat- al mercadet de la plaça de l'Església, o en la plaça de la Bàscula, o en la del Dau, que en tots eixos llocs -a l'aire lliure-, anà posant-se el mercat.
 

ALTRES OFICIS

 
    El metge. Era don Joaquim. L'any 1918 vingué don Ernest Garcia Raga.

    El Ferrer. El carrer del Rebossall no tenia eixida, i front al cementeri vell hi havia un porxe a on treballava el ferrer.

    El merescal ('menescal' o 'manescal'). Era el que tenia cura de les malalties dels animals i feia de ferrador. Tenia el lloc de ferrar en sa casa, en la plaça de la Bàscula, al costat de la tenda de Pinreles. Volia que el tractaren de don Francisco. Si algú li deia tio Paco, ell el corregia: «Em diuen don Fransisco Morante».

    El ponter era qui recaptava els drets per poder passar pel pont del camí de Paterna. El darrer de l'ofici fon el tio Tramús, que tenia un amic que treballava en el rajolar de Baptistet, dalt, a propet de la caseta del peatge -a on diuen ara el Balcó del Túria-. L'amic, quan li portaven el dinar, cridava el ponter: «Tramús, puja a bufar la cullera!!»

    L'alguatzir, durant un grapat d'anys, va ser el tio Aguasil. A últims del període fon Onofre Torrent Sanz.

    El Sereno cantava les hores amb la salutació «Ave Maria Puríssima...!». El "Retén de Serenos" ('lloc de guàrdia') estava en una coberteta que hi havia en un angle de la plaça de la Bàscula, a on no cabien més de dos cadires. Quan algú volia que el cridara en una determinada hora, posava en la finestra tantes pedres grosses com hores (dos, tres, quatre, etc.). Es recorda el tio Cento el Sereno com una institució.

    La tia Cisternera es cuidava de la cisterna. En deien que tenia molt mal geni. Es preocupava que als xiquets -i als majorets-, en pujar els quaranta llarguíssims escalons des de l'aixeta al carrer, no se'ls trencaren els cànters o els recipients de l'auia. Intentava evitar així que l'escala quedara humida i esvarosa, cosa que quasi mai no aconseguia. També els monyacs li la feien. Contava el tio Xarnego: «Quan era xiquet, la Colasa agarrava una faldà(da) de pedres del riu i, els dos -érem cosins-, jugàvem en la cisterna a tirar-les pels escalons i... escapar-se corrents».

    El campaner. Tenia una funció delicada i de molta dedicació. La seua missió requeria de molta sensibilitat: donar al vol de les campanes la combinació i la velocitat oportunes en els moments festius o de dol. Feia vibrar la gent en les festes, i servia d'acompanyament en els dies de tristor. Hui, que va tot mecanitzat, el tan, tan de les campanes resulta monòton i asèptic, a ningú no diu res.

    Els fusters. Era una professió familiar; venia de generació en generació: Palés, Montesa, Chiner, Viguer...

    El mestre d'aixa era el tio Sento el Paello, que tenia el taller en la primera casa de la plaça de Sant Rafael, a continuació d'on hi ha ara la gasolinera.
 

SINDICATS I COOPERATIVES
 

ELS SINDICATS

 
    La UGT. A primers de segle, en 19O7, es constituïren a Quart les agrupacions locals del PSOE i la UGT, domiciliats en un local del tio Baptistet (el del balcó llarg que hi ha a mà esquerra només entrar al carrer de la Paret de Piles). D'allí passà a la Mesquita, una casa també de don Juan, enfront de la Cisterna. Va ser després de llargues gestions que adquiriren en propietat el local a on es troben hui, als Quatre Cantons. En el sindicat estaven afiliats el llauradors i assalariats taulellers del poble.

    La CNT. S'instal.là a Quart en 1922. Era el sindicat dels treballadors de la construcció. El seu domicili estava al carrer de la Torreta, i el primer president en fon Onofre Tarín Alpera.

    El Sindicato Obrero Católico, denominat el Cresol, es va fundar entre els anys 1924 i 1926, promogut per mossén Vicent Jorge Peñarrocha. La presidència la posseïa Cosme Juan Ferrandis, i actuava de secretari Fernando Chiner Cristòfol. Arribà a tindre un centenar d'afiliats. Dins del mateix sindicat, les dones organitzaren l'agrupació Las Margaritas, de la qual era presidenta Agnés Guzmán Mateu. El primer domicili estava al carrer de Cervantes.
 

LES COOPERATIVES

    Cooperativa Agrícola Obrera la Paz. Hi havia la cooperativa de consum La Paz, en l'actual plaça de Valldecabres, on hi ha l'estanc. La fundaren en 1898 els assidus del Casinet Republicà: Vicent Gimeno, Miquel Espinós, Antoni Coll, Ramon Montesa, Francesc Mirapeix... Estava dirigida, particularment, als xicotets propietaris i jornalers del camp. Els socis pagaven 50 cèntims a l'any. Els primers encarregats en foren Ramon Montesa i Francesc Mirapeix, però al poc de temps se'n féu càrrec Miquel Espinós, el tio Micalet el de la Cooperativa. Esta societat també exportava cebes.

    El Gremio de Labradores y Obreros San José. Fundat en 1898 per mossén Josep Palàcios, el 29 de juny de 1914 la junta general acordà transformar-lo en el Sindicato Católico Agrícola de Cuart de Poblet San José. Segons indica el reglament, la finalitat del canvi no fon sindical, si bé en els objetius apareix la defensa de fins econòmics, agrícoles i ramaders. El seu departament de crèdit, la Caixeta, administrada per mossén Francisco Rodrigo Sancho, passà a denominar-se Caja Rural, com una secció de la nova entitat. Un dels altres apartats, la Cooperativa Agrícola de San José, actualment vigent, es creà per a subministrar adobs i sements. Fon president del nou sindicat Onofre Sanmartín Rodrigo, el tio Nofre del Pou, que tenia amistats a València des que era lliberal. Gràcies a estes relacions, l'associació exportava cebes.

    La Cooperativa de Consum del PSOE i la UGT. La portaven José Guzmán Segarra, Tiroi, son germà Domingo, Francesc Valldecabres, el tio Ros, Agustí Viguer, Pasqual Fita, el Nap, Josep Ramírez, Vicent Fita, Pasqual Montesinos i altres. Els socis podien adquirir comestibles, espardenyes, carbó i tota classe de consum familiar. L'actuació d'esta cooperativa sempre fon molt honesta, i els dirigents es feren d'estimar pel seu treball en favor i defensa dels hòmens sindicats.

    Ja al final de l'època que estudiem, i a conseqüencia de la crisi, els treballadors d'algunes empreses muntaren cooperatives laborals, com per exemple:

- La Industrial. Cooperativa de treballadors que s'encarregaren de la Fábrica de Azulejos d'Onofre Valldecabres Sanmartín i que, mitjançant un gran esforç, aconseguiren revifar-la i superar la crisi.

- Col.lectiu de Rajolers, conegut pel rajolar de Torrent -el tio Torrent n'era l'administrador-, estava situat en la Mata dels Nucs, enfront on està ara la Venta de l'Aire. Va ser fundat per un grup de treballadors de la fàbrica de don Juan, que va tancar al voltant dels anys trenta.