Els xiquets, tant els pobres com els rics, a penes podien fer qualsevol faena de casa, deixaven l'escola. És a dir, que els xics abandonaven l'estudi quan sabien de llegir, escriure i poc més que sumar i restar. Pel que fa a les xiques, el fet de seguir de majoretes en l'escola no els ampliava la formació intel.lectual: en realitat, les xiques no anaven a escola, sinó a costura. Se'ls ensenyava tots els quefers propis de la casa -"sus labores"-, sobretot els de cuinar, d'agulla, confecció, brodat...
Deixant a banda eclesiàstics, pintors o ceramistes, fins a la fi del segon decenni d'est segle no apareixen quartans amb estudis superiors: mestres d'escola, aparelladors, metges, advocats, catedràtics, etc.
Dels ceramistes, cal destacar-ne Mariano Cruz (1895-1954),
Vicent Gimeno (19O1-1945) i -segurament també fon fill del poble-
l'autor anònim del quadre del baptisteri de la parròquia
de la Puríssima Concepció.
Conten els antics que va ser en 1857 quan es fundaren dos escoles públiques, situades en la plaça de l'Església. No obstant això, el dietari manuscrit de Joseph Aliaga Menor, en un apuntament que correspon a 1774, diu: «El día de Pascua entró maestro nuevo», és a dir, que per aquell temps ja hi havia escola.
Ben entrat el segle XX, en deixar les aules de la plaça de l'Església, s'habilitaren com a escoles algunes dependències en l'edifici de l'Ajuntament i en el "pòsit" ('almodí') de la plaça de la Creu. Est canvi coincidí amb l'inici d'una ensenyança més eficient.
| 1. Donya Irene
2. La filla de Donya Irene 3. Doloretes Espinós, dona de Monzó 4. Pepeta Puchades, la Panolla 5. 6. 7. 8. 9. 10. |
11.
12. 13. 14. Pepa, la de Mendo 15. Vicenta, la Gerra 16. Mercedes Sanmartín Sanmartín, Besona, dona del Teixidor 17. 18. 19. 20. |
21. Carme, la dona de l'Entrèpite
22. Anna Sanmartín Sanmartín, dona d'Onofre Sanmartín del Pou 23. Doloretes Valldecabres Bernat, de Lloris, casada amb Amadeo Sanmartín 24. Rosario Juan Ferrandis 25. 26. 27. 28. |
El col.legi de les Monges. En 1899 la senyora Ignàsia Cardona Burguera, persona benemèrita, va deixar el llegat d'una alqueria amb dos fanecades de terra per fer una escola «[...] donde se dé gratuítamente cristiana instrucción a párvulos de ambos sexos [...]», assenyala el seu testament. L'edifici estava en l'actual col.legi del Cor de Jesús. L'orde de las Hijas de la Caridad reberen l'encàrrec d'acomplir aquella voluntat, i l'alqueria esdevingué l'escola de les Monges. La primera directora en fon sor Margarita Giner.
No era una escola mixta, com ho entenem ara. Xics i xiques hi anaven separats. Des d'aquell temps fins a les generacions madures de hui, pràcticament tots els xiquets i xiquetes de Quart han passat per les monges, i de les seues mans han aprés les primeres oracions i les primeres lletres.
En l'aspecte pedagògico-instructiu, si bé sembla que en un principi ho varen prendre amb molt d'entusiasme, més avant el panorama no deixava de ser trist i vergonyós (com a la majoria de les escoles per a pobres del país en aquella època, amb l'excepció molt honrosa dels escolapis). La formació pedagògica de les mateixes germanes-mestres deixava molt que desitjar: sense cap preparació específica, ni podien, ni sabien, ni aspiraven a fer més. Ara bé, no seria just descarregar tota la responsabilitat de la manca de formació dels alumnes sobre les religioses. Vegeu què hem dit adés respecte a la importància que donaven les famílies a la formació escolar.
| 1. Sor Amàlia
2. Sor Bernardina 3. Carme de Sarso 4. Amparito l'Estanquera 5. Salvadora Santaemília (dona del Corretger) 6. Lolita Bordàs 7. Amparo Mirapeix 8. Anita Sanmartín la del Pou 9. Adelaida Sancho Juan 10. Dona de Sarso de l'Alqueria 11. La Roja, casada amb el Gasolinero 12. Consuelo Fita 13. Amparo Mas Alcàcer |
14. Felicidad Sanmartín la Canyamonera
15. Amparo Morante 16. Concha Monzó Palés 17. Paquita Colomer, Parot 18. Trini la Reineta 19. Doloretes la Filasa 20. Onofre Sancho Juan 21. Jordi 22. Pepe Torner, nét del tio Toni Colloni 23. L'Estanquera 24. Un Bartolo 25. Marina Vila Ferrer 26. Paquita la Gerra |
27. Amparo Vila Ferrer
28. Carme Torner 29. Amparo Fita 30. Maria Grafià, l'Estanquera 31. Maria la Borrasca 32. Lupe la Canyamonera 33. Bartolo 34. Amparo la Filasa 35. Bàrbera Monzó Palés 36. Onofre Monzó Palés, el Grill 37. Fina la Gerra 38. Paco Olmos, fill del Flare 39. Milagros Sancho Sanmartín |
L'Escuela Moderna de don Crescencio Rodilla. En l'any 1925 creà la seua Escuela Moderna Crescencio Rodilla Patrocinio, don Cresènsio. Estava situada prop del camí del Riu (on ara hi ha el carrer del seu nom). Fon la primera escuela de pago del poble: s'hi pagava un duro al mes [un jornal mensual de rajoler estava per les seixanta o cent pessetes].
La personalitat de don Crescencio imprimí
a la seua escola un ritme i una vida dels quals s'han beneficiat moltes
generacions de quarters. Un ensenyament actiu, amb la utilització
de molts recursos didàctics (eixides, cançons...), bé
que emmarcat dins la concepció pedagògica de l'època.
Molts dels seus alumnes encara recorden les frases i les melodies que utilitzava
per exemplificar les lliçons. Hi ha gent en el poble que guarda
amb estima les llibretes de quan anaven a estudi amb ell; i fotografies
on es veu la bandera de l'escola, bandera que portaven al davant en totes
les eixides, com quan creuaven l'horta, tots en formació, per anar
a l'estació del trenet de Paterna.
L'escola de don Crescencio. 1928(?)
| 1. Don Crescencio
2. Tarín Alpera 3. Coll Lozano, Gorrete 4. Ten 5. 6. Pepe Sanmartín Calatrava 7. 8. Vicent Navarro, el Parrull 9. Gorrete 10. Rafael Vila Ferrater 11. Rafael Sanmartín Cuenca, el de l'Aigua 12. Josep Coll Griñó 13. Miquel Coll Molins 14. Onofre Rubert 15. Onofre Morante 16. Un alumne de Casinos 17. Pepín Andrés Juan 18. Cayetano Juan Puig 19. 20. 21. Blasco 22. Josep Gabaldó Aliaga. |
23.
24. 25. Rafael el Pelegrí 26. 27. Zanon 28. Fita el Canonge 29. 30. Fill del guàrdia civil Linares 31. 32. 33. Onofre Sancho Juan 34. 35. Gorrete 36. Onofre Sanmartín, el Negret 37. Vicent Puchades Molins 38. 39. 40. Rafael Espinós, Micalet el de la Cooperativa 41. Zanon 42. 43. 44. Amparín Rodilla Esteban |
45. José Elías Rodilla Esteban
46. El Pardo 47. Onofre Puchades Molins 48. Juliano, de Casinos 49. Vallet, Pantalones 50. Bernat Ros 51. 52. Company Rius (s'ofegà en el riu) 53. Fill de la dona de Bolos 54. Vallet, Pantalones 55. Josep, de Trini la Puça 56. Saus 57. Onofre Lozano, el Mellat 58. Josep Grafià, d'Elvira 59. 60. Tonico Segarra, guarda de la séquia 61. Pasqual Grafià 62. Vicent Santaemília 63. 64. Blasco 65. Pepe Sanmartín, el Negret |
En la segona meitat del segle XIX sorgiren per tot
el país uns ateneus de caràcter artístic, recreatiu
i cultural que, a mida que transcorria el temps, prengueren distints matisos
polítics segons els promotors. S'hi fomentava el teatre, la música
i altres activitats culturals i d'esplai. A Quart, a finals de segle passat,
n'hi havia dos.
El Casinet Republicà era del Partit Lliberal Progressiste de Sagasta. Tenia la seu a la plaça de Valldecabres, al costat d'on ara és l'estanc. En l'últim terç del segle passat, est casinet agrupava les forces vives de la població; era el centre de reunió, lloc de tertúlia, de crítica i de direcció dels assumptes de Quart. Per fer-nos-en una idea de l'ambient, atenguem el que ens en contava un testimoni:
Amb el Casinet Republicà va sorgir en 1898, com ja hem dit, la cooperativa de consum Cooperativa Agrícola Obrera La Paz, que instal.laren en els baixos del casinet.
Estime que cal tindre en compte el sentit obrer del
casinet; l'obrer i el republicà, naturalment.
El Casinet de La Amistad era on s'aplegaven els
del ram conservador. Estava situat en el lloc que els vells anomenaven
l'antiga Mesquita dels Moros, enfront de la Cisterna, amb eixida
posterior a la plaça de la Bàscula. Hi havia una sala on
els afeccionats feien teatre. Ací va nàixer la banda de música,
que va fundar Onofre Molins Pinazo, i li posaren el nom de Sociedad Filarmónica
de Cuart de Poblet.
El Casino, nou edifici de La Amistad
La nit del 24 de juny de 191O, nit de Sant Joan, va ser el moment elegit per a començar l'obra del nou edifici de La Amistad. Hi havia molt d'entusiasme: aquella nit van obrir-ne i van cobrir-ne els fonaments. «La banda de música amenitzava la faena; el tio Alcàsser el Tou posà un llibrell ple de vi i tots hi anaven a carregar-ne amb escudelles». Amador Grinyó ho explica així:
Diploma
de la primera junta del Casino
La distribució del local fon:
- Sala de Juntes,
- Dependències per a oficines i biblioteca,
- Gran saló per a café i esbargiment,
- Magnífic i coquetón (paraula encertada de don
Vicent Coll) teatre d'estil neoclàssic,
- Sala d'assaigs per a la música i
- Casa-habitació per al conserge.
La primera junta la formaren:
- President honorari: . . Juan B. Valldecabres Rodrigo,
- President: . . . . . . Onofre Molins Valldecabres,
- Secretari: . . . . . . Àngel Lara Pastor,
- Depositari: . . . . . . José Coll,
- Vocals . . . José Sanmartín Sanmartín,
Fernando Chiner,
Pasqual Grafià i
Pasqual Palés.
Quart, en aquells temps, tenia menys de dos mil habitans,
dels quals cin-cens cinquanta eren socis del Casino. Això ens indica
que quasi tots els hòmens del poble n'eren socis.
El tio Jaume ens explica:
A la gent del poble li agradava molt anar al teatre. L'afecció venia d'antic... En el primer pis de la casa solar de la família Valldecabres, al rajolar del Roll de Gràcia, hi havia una sala rectangular al llarg de tot el frontis, on al segle passat feien teatre, festes, balls, etc. Allà pujava la gent, tant lluny com quedava aleshores el rajolar, a vore el teatre o a divertir-se.
Els qui havien treballat en la construcció del Casino, a banda d'una participació com a socis, tenien atorgat el privilegi de posseir unes butaques reservades. D'esta manera hi havia família que anava tots els dissabtes al teatre, a la seua butaca.
Per entendre millor l'èxit del teatre cal retrotraure's a l'ambient d'aquells anys, en què no hi havia altres mitjans de distracció. L'atenció de la gent de hui es veu colpida per un allau dels mitjans de comunicació i passa per damunt de moltes coses. No així els avantpassats, que no tenien ràdio -els aparells de ràdio-galena aparegueren a Quart als anys vint-, ni cap anunci pel carrer, canals de televisió ni revistes del cor. Els hòmens d'aquell temps a penes llegien els diaris. En realitat, només feien que treballar: «[...] missa d'onze els diumenges, un poc de truc o de xafardejos a la taverna de Panxa o Ca Rabassa i... "pare usted de contar"», segons escriu el tio Jaume.
Així es comprén que el teatret s'omplira tots els diumenges i que la gent s'aprenguera de memòria les cançonetes de les obres lírico-dramàtiques, comèdies i les frases de les peces de riure. D'algunes n'extragueren trossos de les cançons, que es convertiren en frases dites que encara les hem sentides als nostres pares, com el següent diàleg:
- Desde el día que te vi, me volví loco de amor.
- "Pues" que el tanquen en Jesús "hasta" que estiga
millor.
- ¡Felís yo sería...!
- Feliç?... Vaja un nom!
- Ven a mí, ¡paloma!
- Jo no sóc paloma, ni tampoc colom.
- ¡En tanto que te adoro...!
- Deu ser dorador!
- Ven acá... ¡lussero!
- Lussero?... Xe!, això és nom de gos.
I aquella altra que diu:
Toqueu les campanes, que ja estan ací
els músics ditxosos, que són un castic,
i vénen queixant-se que estan desmaiats.
Amagueu els "patos", que ve la tronà!
L'últim vers s'ha convertit en frase feta, usada de forma col.loquial per advertir de la proximitat d'algun perill o d'alguna bonegada: «Amagueu els "patos"...».
La banda de música
El tio Pepe Chiner Cristòfol, en deia:
«En 187O es fundà la banda de música en el casinet
de La Amistad, i li posaren el nom de Sociedad Filarmónica de Cuart
de Poblet. Els fundadors foren el director i diuit músics -que anotem
a continuació amb noms, cognoms o malnoms-: »
Director: Onofre Molins Pinazo
Plats: el tio Catxet
Baixos: Vicent el de Pau, Ramon el Teixidor i el pare
de Pepe Bufa
Baix rodat: el tio Pinreles
Saxofons: el tio Mingo, Nofre Morante i Cento Aliaga
Cornetins: el tio Gori i Ramonet el Carnisser
Clarinets: Canyota i el tio Xufa
Fiscorn: Aguado
Trombó: el tio Civil i el tio Trompolon
Bombardí: Aliaga
Bombo: Onofre el Cantor
Abanderat: el tio Vento
Lluïen un vestit roig molt cridaner i a penes sabien de música;
a força de molta constància i voluntat aprengueren tres o
quatre peces que repetien contínuament.»
Referida a la banda de música, el poble costruí una expressió que incorporà al seu repertori de frases fetes o adverbials. Ve al cas quan algú està repetint tothora les mateixes històries o els mateixos raonaments, un pesat que sempre ix per la mateixa jugada: «Mestre, quina toquem?... La de sempre: xim tararatatà, xim tararatatà...».
En construir el Casino es féu una sala d'assaigs per a la banda, com hem dit, i esta s'integrà dins la Sociedad Instructiva Artístico-Musical y de Socorros Mútuos la Amistad. Els músics arribaren a ser una trentena, en aquell temps.
El president del Casino era, en eix moment, Onofre Molins Valldecabres, fill del fundador de la banda, que també en va ser director durant molts anys. Est home sempre estigué disposat a donar suport a qualsevol activitat de caire cultural i, en particular, musical. Ell va ser el gran impulsor de la banda, dels cors de la parròquia, de l'orquestrina i de la resta d'activitats culturals, durant tota la seua vida. Sa casa era com un conservatori, escola i centre de tots els afeccionats a la música.
L'orquestrina
Apareix l'any 1922. Es tracta d'una entitat que actuava
de forma totalment independent, encara que també dirigida pel senyor
Molins. Era un grup d'amics, que assajaven al Pati. Tocaven:
Violí: Blasito
Guitarra: Màxim
Mandolina: Bernial
Llaüt: el germà de Bernial
Flauta: López
Arribà a ser un grup eficient; tocaven molt bé.
Al Casino de La Amistad, un grup de jóvens, entre ells el tio Jaume, intentaren muntar una biblioteca; no ens consta que arribara a funcionar.
Per altra banda, Adelaida Sancho diu:
A la fi del període de què parlem
hi havia el "Cine del huerto", de la tia Prudència, en el
carrer de la Torreta. No cal dir que era cine mut. Pel.liculetes divertides
de Xarlot, el Gros i el Flac, Rintin-tin, "El perro lobo"... També
hi feien pel.lícules llargues, per capítols. Sempre les tallaven
en el moment de major suspens: caent per un pont, a punt de matar a un...
de forma que els xiquets estaven tota la setmana esperant que passaren
els dies per a saber-ne el desenllaç. La tia Prudència, a
l'estiu, solia fer el cinema en el corral que tenia a la carretera.
Futbol
El poble, tot i ser xicotet, tenia dos equips de futbol, i tots dos una afició seguidora i entregada. «Allò pareixia Llíria amb les bandes de música», deien els antics. Per una banda estava l'equip del Biberó, anomenats així perquè tenien un biberó al seu uniforme. Estava la seu damunt de l'Horno Moderno del tio Saro (en l'actualitat, carrer de Joanot Martorell).
Els de l'equip rival eren els de la Lleonera, que els deien així perquè tenien la seu al Casino de La Amistad, que tenia -i té- la porta de entrada envoltada d'un reixat. Arran d'aquell mot, els del Casino posaren a l'entrada del tancat dos lleons, com estan hui. I les xiques afeccionades portaven al pit un fermall de llautó amb un lleonet.
Sempre estaven a punt de brega. Cadascun dels equips tenia els seus seguidors, els seus himnes, les seues cançons de guerra i, poc temps després, arribaren a mantindre connotacions polítiques oposades.
Els biberons cantaven cançonetes (amb
música de l'«Ai xévere, xévere, xévere»):
Hem de fer un biberó
de fulletes d'olivera,
pa donar-los de mamar
a eixos de la Lleonera.
I els de la Lleonera responien:
De portero Molina está
más chulo que don Tancredo
y de la puerta cuidará
como san Pedro del cielo.
I eslògans com:
«Biberón!, Biberón! Nuestro equipo serà
campeón!».
«Alirón! Alirón! Molina, campeón!».
La rivalitat tan gran que existia entre els afeccionats locals s'oblidava quan els equips de Manises jugaven contra els de Quart: hòmens, dones, avis, xiquets... tothom pujava pel barranquet de Quart (l'avinguda de Sant Onofre). Al poble no quedava ningú. També feia acte de presència la guàrdia civil, perquè «en jugar Manises, garrotada segura». Els partits sempre acabaven a carxots; hòmens amb hòmens, dones amb dones, xics amb xics... i la guàrdia civil, que agarrava els mosquetons pel canyó i, com qui només vol mantindre l'orde, amb la culata espolsava l'esquena... als forasters.
El joc de pilota
Es jugava a llargues i també a pilota a mà. Qualsevol carrer amb un mínim de condicions -o sense- era l'escenari adequat d'emocionants partides. Les principals s'organitzaven al carrer de Sant Onofre, al carrer Major i a la travessia del Teatre.
A llargues, al carrer de ca Tona (on vivia la tia Tona, sogra de Ricard el Barber) -al carrer de Sant Onofre o del Paradís-, i contava el tio Guillot que ell, quan la pilota s'encalava al balcó de sa casa, no obria la porta del carrer i feia com si no hi estiguera. Recollia la pilota i més avant la venia als mateixos jugadors... més barateta.
Després d'haver-se inaugurat el Casino, prengué cos la idea de construïr a dins un frontó, perquè l'afecció al joc de pilota era gran i estava molt arrelada. Es jugaven en el Casino interesants i apassionades partides, fins i tot travessant diners. Els seguidors eren molt fidels i n'hi havia grans jugadors. Conten que en 1944, el dia de la Mare de Déu del Carme, Antonio Segarra -Toni el Gat-, en plena disputa de la partida es va sentir mal de sobte, va dir que no es trobava bé, s'assegué en una cadira i allí es va morir.
En el segle XX, la concepció del món
cultural ha experimentat un canvi qualitatiu importantíssim. D'altra
banda, fins al principi del segle, les manifestacions considerades culturals
(sobretot escultòriques i pictòriques), estaven totes relacionades
amb el fet religiós i l'església. Una interessant descripció
d'alguns materials i obres d'art que hi havia al poble en aquella època,
la trobareu com a mostra, a l'Apèndix II.
Pel que fa a les edificacions i monuments, hem recopilat els que pensem que poden ser més interessants i, en tot cas, eren punts de referència als quarters d'aquell temps. Afegim, a més, alguns dels contes dels vells al voltant d'eixos edificis, que d'alguna manera presenten la forma en què entenien els nostres avantpassats la seua pròpia història, el seu propi origen.
Quant als aspectes històrics de la majoria dels monuments que podem ressenyar, la primera cosa que cal advertir és l'absència d'una documentació suficient. No tot, però quasi, descansa en la tradició oral. En estes notes nosaltres no volem fer cap juí de valor que vaja més allà del que mereixen eixes tradicions.
En l'apèndix fem referència a molts aspectes que se n'ixen del marc temporal que ens hem fixat, però, com que les generacions de què ens ocupem foren les darreres a posseir tantes d'aquelles realitats, destrossades pel devenir del temps i de la història, ens ha paregut un encert fer-ne memòria.
De nou vos preguem que passeu la mirada per l'Apèndix III.
La religió i la vida quotidiana
La campana marcant el temps del dia
Si intentem desvetlar què passava a primeries de segle en una població xicoteta -uns dos mil habitants- i netament agrícola -els que treballaven en fàbrica també tenien els seus campets-, vorem els nostres avis, dins del seu ambient sacralitzat, sempre atents a la campana per a les seues pregàries:
En casa del meu besavi, que tots eren homenots, per respecte a ell ningú no faltava a resar el rosari. Si algun dia tenia un compromís i havia d'eixir de casa de nit, els deia abans d'anar-se'n: «Reseu el rosari!!». Però a penes tancava la porta, exclamava la iaia, que no deixava de ser molt bona dona: «Hui no hi ha rosari, mos eixirà tramús de tant de resar». La veritat és que tots se n'alegraven.
El senyal de la Creu
«Pel senyal de la santa Creu» es practicava amb la major profusió. A la capçalera del llit hi havia la pica d'aigua beneita per encetar i acabar el dia senyant-se. En badallar es feia el senyal de la creu amb el polze a la boca. Quan s'havia de fer alguna faena més o menys delicada calia senyar-se: així ho feien les dones quan tallaven un patró de tela, o quan mataven un animal. En pastar el pa feien la creu sobre la massa; també quan s'eixia de casa, i en pujar al tramvia. Al començament de les cartes se les persignava i, fins i tot, el tio Xarnego, en acabar de sembrar un camp, li tirava la benedicció, com si fóra un arquebisbe.
L'Ave Maria
En entrar en les cases, ja fóra la pròpia
o una altra, la primera salutació era dir «Ave María
Purísima», i els que hi havia responien: «sin
pecado consebida». El cant del sereno era: «Ave Maria Puríssima,
les dotze. Sereeenooo!». En passar pel carrer de la Font (hui de
Numància), amb més o menys discreció, tots practicaven
la invitació que es feia des d'uns taulellets que representaven
la Mare de Déu i que tenien al peu estos versets:
| Diga, pués, todo mortal,
con gozo, fe, y alegría, que es concebida María sin pecado original. |
y por vergüenza dejara de decir Ave María. |
Les expressions si Déu vol, gràcies a Déu, adéu o a Déu t'encomane... eren contínues:
- El «nos vorem... si Déu vol».
- En esternudar: «Jesús!» o «Jesuset!».
- En contar alguna cosa que va eixir bé: «gràcies
a Déu!».
- En preguntar per la família: «... tots bé, gràcies
a Déu».
- Els captaires demanaven: «una "limosneta", per l'amor
de Déu».
- I quan la rebien: «Déu que li ho pague, germà».
- En anomenar els difunts: «mon pare, que en glòria estiga...».
- En referir-se a un mort: «Déu el tinga en la glòria...».
- En els desitjos: «si Déu vol...», «si Déu
nos ajuda...».
- Davant d'un fill molt menjador: «Nostre Senyor te conserve
l'apetit, però que no te l'augmente».
- Quan es contava a un altre una mala passada rebuda: «Déu
que no li ho tinga en compte».
- En un lapsus: «se me n'ha anat el sant al cel».
- I tants sospirs en moments apurats: «Jesús, Maria, Josep!»,
«Déu meu!, Déu meu...!».
Era una vida sacralitzada. Per contra, també es donava -més que hui- la mala bava de la blasfèmia (una manera grollera de confessar l'existència de Déu).
La religió en altres aspectes de la vida
Quan tronava, es voltejava la campaneta de l'ermita de Sant Onofre i els devots resaven el trisagi, intercalant aquelles estrofes de «santo Dios, santo Fuerte, santo Inmortal, líbranos, Señor Dios, de todo mal».
Quan, de nit, volien alçar-se en una hora determinada, resaven a les animetes del purgatori; encara que allò més efectiu era avisar el sereno.
Les parets de les cases estaven plenes de santets; bé quadres d'art, bé fulls de calendari amb sants dibuixats amb més o menys gust. A la quadra, mai no hi faltava el sant Antoni del Porquet, ni en les alqueries el quadre de taulellets d'algun sant.
Darrere de les portes solia vore's, alguna vegada que altra, ferradures penjades -encara se'n veuen- i sovint una estampa de sant Ignasi i un rètol que deia: «Al demonio: ¡No entres!»
Les mares col.locaven als nens un estoig xicotet que contenia els evangelis en miniatura. El costum és possiblement jueu, del temps de Crist o abans. I quan els gitaven, després de senyar-los i fer-los les oracions, els cantaven esta cançó de bressol:
En este llit m'he gitat
i a set àngels m'he trobat:
tres als peus i quatre al cap.
I la Mare de Déu
ix a un costat i em diu:
«Fill meu, dorm i reposa
i no tingues por
a ninguna mala cosa».
Que este llit és de quatre barons
que el guarden pels quatre cantons:
Lluc i Mateu,
i els altres evangelistes de Déu.
Responsoris
Quan no es trobava alguna cosa, el remei era recitar el responsori a sant Antoni: «Si buscas milagros...» (també n'hi havia qui resava un parenostre doble sense equivocar-se), i la gent trobava les coses. És un fenomen del subconscient; però com mai no falla, encara hui moltes velletes el resen.
Hi havia uns romanços que a força de repetir-los s'havien fet incomprensibles -si és que alguna vegada havien tingut significat-, com ara esta pregària per un caminant:
Nofre va per un camí,
ell i tots els demés
acompanyats d'àngels trenta-tres.
Que no siga mort, ferit ni pres,
ni per cap injustícia acomés.
Llops en les dents ferrades,
lladres traïdors en les mans nugades.
La capa del Senyor
li servisca de cobertor;
la capa de sant Joan
li tape darrere i davant.
Les claus de sant Pere
el tanquen per davant i per darrere.
Siga tan guardat d'esta guia
com el fill de Déu
dins del ventre de la Verge Maria.
Pater nostre...
N'hi havia una xica molt alegre, Pepa la Petenera, germana de la dona del Malo (la que perdé l'home d'una escopetada), que havia estat de criada en l'Hostal. Quan els set diumenges abans de sant Josep es resava l'ofici en honor del sant i es cantava allò de: «Por este gozo y por tu dolor,/ que yo me salve pide al Señor», ella, tota devota, al segon vers posava esta lletra: «...que encontre "nóvio", senyor rector».
La seua pregària mai no fon escoltada, i al final, a la vellesa, a més de quedar-se sola es quedà cega i sense un clau. Vivia de les almoines que captava pel poble. Però abans d'eixir de casa per anar a la capta, amb la porta oberta i la mà estesa resava un responsori llarguíssim a sant Gaetà, el sant de la providència. Alguns xiquets li omplien la mà de porqueria (salivades, bonyigos...), però ella seguia impàvida fins acabar l'oració.
Els refranys -ètica i praxi del poble- estaven impregnats de religiositat. Com hem dit adés, tampoc totes estes sentències foren creació dels hòmens de Quart, però sí que s'hi governaven.
Déu, res em deu.
Déu nos guarde d'un bou en carrer estret.
Déu nos guarde de freds tardans, i de frares i capellans.
Cadascú en sa casa i Déu en la de tots.
Lo que és de Déu, en la cara es veu.
Cadascú esternuda com Déu li ajuda.
Déu apreta, però no ofega.
Si a Déu vols pregar, fica't en la mar.
Qui fuig de Déu, corre debades.
Festa en dijous, carn en divendres.
Panxa plena, lloa a Déu.
Quan Déu vol, sense núvols plou.
Quan Déu vol, de tots els aires plou.
Quan trona..., predica.
En la seu, fica el peu.
La fe curà a Marta, que no la fusta de la barca .
Per un frare no es desfà el convent, ni per dos soldats el regiment.
Si vols ser papa, fica-t'ho en el cap.
Dar por Dios al que tiene más que vos, pecat mortal.
Déu dóna faves a qui no té queixals.
Déu dóna torrons a qui no té queixals.
Els que tenen les celebracions religioses com a punt de referència:
Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds caparruts.
Hui febrer i demà la Candelera.
Si entre la Candelera i l'Encarnació trona, quaranta dies més
d'hivern.
Si plou per sant Jordi... tururut ordi.
Santa Creu? Al tres de maig la trobareu.
Per l'Ascensió, cireretes a muntó.
Per Sant Joan, les garbes al camp.
Per Sant Pere, el forment a les eres.
En temps de melons, ni llargues misses ni llargs sermons.
En temps de melons, curts els sermons.
Per Santa Magdalena, l'anou i l'avellana plena.
Per Sant Jaume i Santa Anna, pinta el raïm i la magrana.
Per Sant Miquel, els alls miren al cel.
Per Sant Andreu, si no teniu manta, patireu.
De Santa Caterina a Nadal, un mes cabdal.
Altres refranys amb referència religiosa, però no tan devots:
Fer com fan, no és pecat.
Davant frares i soldats, no tragues les teues habilitats.
Tens els peus més negres que els de sant Pere.
Pecats de gola, Déu els perdona, i dels del piu, se'n riu. La
processó és llarga i el ciri curt.
Puta primerenca, beata tardenca.
La beata Sus, amaga la cara i ensenya el parrús.
A banda dels refranys -frase curta però a la qual l'experiència li donava la força de la llei i s'acceptava com a manament-, hi havia una sèrie de frases fetes, adverbials o col.loquials, un poc més llargues que els refranys, que s'usaven amb molta freqüència i que sorgien de l'ambient religiós de l'època:
Quan anaven tard a la funció: «A vore si arribem a rams de beneir»; (si es tratava de la missa: «Afanya't, a vore si arribem abans dels últims traguets»).
Com a salutació: «Bon dia nos done Déu
i Déu nos lliure de mal, de temptacions en dejú i de morir
fora del portal».
El valor de l'experiència: «El dimoni
és més sabut per vell que per dimoni».
Del qui va fugint: «Pareix el pet del dimoni»
o «Eixe corre més que el pet del dimoni».
Per la familiaritat que es pren en el servici a
l'església: «Els sagristans, a Déu parlen de tu i als
sants porten a patades».
D'un que ha mort: «Ha passat a millor vida».
D'un amargat: «La processó va per dins».
A un colltort: «Calla, cara de Semana Santa
y dichos y hechos de Carnaval».
De compassió: «-Pobre...!». «-Pobre?
Pobre del dimoni, que no veu la cara de Déu».
En sentit figuratiu: «Anem a buidar el cabasset»
(confessar).
Comparatiu: «És més lleig que
un pecat».
De forma irreverent, anticlerical: «Entre
monges, frares i beatetes li tocaren al "Ninyo" les castanyetes».
«El dimoni són les dones, que li ho han fet a sant Pere: li
han cosit uns pantalons en la bragueta darrere».
En rebre un favor: «-Gràcies».
«-A Déu siguen dades».
Davant un rebel: «Nostre Senyor que t'il.lumine
i que et porte per bon camí». «Ves, corre: la Magdalena
te guie per bon camí».
Ficant-se amb els sacristans:
«Sacristán que vende cera,
sin tener un colmenar (fent gest de furtar),
rapaverum, rapaverum,
rapaverum de l'altar».
Elements religiosos en els jocs dels xiquets
La presència de l'element religiós es troba, i de manera abundant, en la mateixa activitat lúdica dels infants. Vegeu-ne uns exemples:
El pare vicari
tancat en l'armari,
jugant al trinquet
pergué un sisonet.
També cantaven amb música de soterrar:
Animalot, cara de porc,
ara que vénen les figues,
ara t'has mort.
I la següent paròdia: I estos romanços:
| Santa Maria,
la rata corria davall de la cadira. Jo la caçava i ella fugia |
El Pare Xuxim,
entra en la vinya, cull un raïm, tira la raspa i cau en lo riu. |
Jo sé una cançó
plena de mentires: que els escarabats toquen a maitines, i les formiguetes van en provessó, i el conill pardo predica el sermó. |
| Tres "palometes"
en un "palomar", salten i brinquen al peu de l'altar. Toquen a missa, alcen a Déu i li besen els peus a la Mare de Déu. |
Santa Anna m'ha dit
que vaja a sa casa, que té un Jesuset tancat en la caixa. La caixa és d'or, el pany és de plata, per al pecador que l'haja guanyada. |
Tan, tarantan
que les figues són verdes, tan, tarantan que elles maduraran. Si no maduren el dia de Pasqua, maduraran en el dia del Ram. |
Era un ambient totalment sacralitzat, on es respirava per tots els pors de la vida el sentiment religiós. Certament, no tots els habitans de Quart actuaven com acabem de dir, però sí la majoria; o almenys, els suficients per a crear un ambient de respecte envers les pràctiques referides.
El susdit ambient religiós dominant induïa a la praxi d'una religió sociològica, i en no pocs casos predisposava a la superstició i a vore-hi miracles per tot arreu. Això, per a una minoria sovint integrada per les persones amb més llums, es convertia en una contínua opressió i repressió, propiciant l'anticlericalisme.
Un cas pot aclarir les idees que anem expresant: el tio Sancho treballava en el rajolar del tio Baptistet, i tenia molta familiaritat amb els meus avis; els meus oncles, de xicotets, sempre estaven jugant amb ell. El tio Sancho vivia amb una dona sense estar casat, cosa que en aquell temps era un escàndol per a la gent senzilla. La meua àvia li deia:
-Sancho, quan te cases?
-Quan no hi haja rectors -contestava invariablement.
Vingué la guerra civil i el tio Sancho es posà a morir.
Cridaren mossén Arturo Almar, que d'amagat els va casar per l'església...
quan no hi havia rectors.
De les festes dels nostres pares, pot dir-se que totes tenien com motiu la celebració d'algun sant o fet religiós; no n'hi havia cap de caràcter civil, almenys a escala local. D'altra banda, tampoc no eren estrictament religioses, sempre s'hi barrejaven elements profans.
Pel que fa a celebracions de caràcter civil, només en tenim referència d'un acte al centenari de la batalla de sant Onofre contra el francés: «Al centenari, el Mut d'Espinós portava un cartell amb el nom d'un avantpassat seu que havia mort en la batalla». «En 1908 l'Ajuntament publicà els noms dels morts, exhibint-los en unes pancartes que portaren fins a l'Ermita en una processó cívica». De segur que també s'hi faria un respons.
La celebració de la religió (no la seua pràctica que, com hem dit, abastava tota la vida), es concretava en les festes litúrgiques, les de l'església, al voltant de les quals giraven també les profanes. Ne són dos, les més importants de l'any litúrgic: Nadal i Pasqua, és a dir, el naixement i la resurrecció de Nostre Senyor.
Seguint el calendari, farem l'exposició d'algunes celebracions religioses i profanes -són inseparables- dels nostres pares:
Sant Antoni del Porquet (17
de gener)
A l'Ermita, front a la sagristia, hi havia una sala amb una finestra amb vista a la carretera. Junt a la finestra, un quadre gran de sant Antoni que quasi arribava a terra. La pintura estava molt velleta, de tons obscurs. No tindria molt valor artístic, però produïa respecte. Les xiques solien tirar-li el mocadoret a la cara perquè -segons es deia- el sant ajudava a trobar nóvio.
El dia de la seua festa -que encara se celebra- de matí hi havia missa a l'Ermita, seguida de la benedicció dels panets de llavoretes d'anís, que els clavaris repartien per les cases al temps que arreplegaven almoines per a la festa. De vesprada, a la plaça de la Bàscula, es feia la benedicció dels animals: cavalls, gossos, gallines, conills, gatets, etc. Després, a tot el llarg de l'avinguda de Sant Onofre, plena de gent si feia bon oratge, s'organitzaven corregudes de sacs, trencament de perols i cucanyes, i, el més emocionant: corregudes de cavalls a pèl, protagonitzades pels tres o quatre més atrevits i valents del poble.
Encara que des d'un punt de mira litúrgic la festa més important era -i és- la Pasqua, allò que verdaderament celebraven els antics amb més fervor era la Setmana Santa. Com a preparació a ella hi havia la Quaresma; i per ser la porta que obri la Quaresma, els tres dies de carnestoltes.
Carnestoltes
És de tots ben sabut que són uns dies de festa i de certes llibertats inusuals, com a compensació prèvia a l'estretor de la quaresma. No sembla probable que a Quart s'hagen celebrat mai les festes públiques de carnestoltes. Els quartans foren educats pels frares de Poblet de forma molt sòbria; cal descartar, durant la seua dominació, tal festivitat. I no és probable que en el període de 7O anys (des de la desamortització fins a final del segle passat) se celebrara una festa que els vells no recorden haver-la vista ni haver tingut notícia que s'haguera feta mai. Comptat i debatut, no sabem cert per quina raó a Quart mai no ha tingut arrelament esta celebració.
En els dies de carnestoltes sí que es feien les quaranta hores al temple, amb la finalitat de reparar uns pecats que, segons suposem, a Quart no es feien.
Quaresma
La Quaresma -temps de preparació a la Setmana Santa, com ja hem dit-, suposava un període de major ascetisme que el que ja portava la gent: de moment es tancava el període de les velacions i per a casar-se es necessitava un permís especial; en casa del meus besavis, que els agradava el teatre, no hi anaven; i els rebesavis amagaven la baralla amb què solien jugar els néts. El dejuni i l'abstinència també eren complits estrictament, de tal manera que públicament no se solia transgredir, si més no, per respecte i per pressió social, que tot s'ha de dir.
Hi havia tres sermons de Quaresma totes les setmanes -els pagava l'Ajuntament-, i per Sant Josep confessions i comunions tots els diumenges. Tenia justificació, per tant, la dita valenciana:
La setmana anterior a la Setmana Santa -dita de Passió- es reunien els hòmens a les nits i anaven per tots els cantons, a l'entorn d'un gran fanal, cantant la Passió. Els majors deien que tant la lletra de les estrofes com la tonada eren molt antigues. Potser no ho eren tant. Més avant, el tio Molins li posà una melodia nova instrumentada per a banda, i un grup de músics acompanyava els cantors. Si no hi havia músics, es cantava la tonada antiga.
La salpassa
Costum cristià, en temps pasqual, d'aspergir
amb aigua beneita totes les cases del poble i canviar la sal domèstica.
A Quart se celebrava Dimecres Sant. De matí, el rector i el vicari,
revestits de roquet i estola, acompanyats del sagristà i els escolanets,
també revestits, eixien de l'església a beneir els habitatges
per tot el veïnat. Al seu davant anava tota la xicalla del poble,
armada de macetes de fusta colpejant les portes tancades fins a fer-les
pols si no eren molt fortes. L'algaravia avisava les mestresses de la presència
del seguici. Com coneixien el vandalisme dels xavals, sota l'impuls aguerrit
de les maces, eixien les dones, granera al rest, en defensa de la seua
porta i les de les veïnes; no hi tenien prou mans. Els xiquets colpejaven
les portes de les cases tancades cridant amb tot el lleu:
Ous ací, ous allà
bastonades al sagristà.
Ous de l'armari,
pa'l pare vicari.
Ous del ponedor,
pa'l pare rector.
Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà.
Porta tancà,
bona maçà.
Porta oberta,
bona coberta.
A la gatzara, al soroll desordenat de les criatures, de vegades s'hi afegia qui no era tan xicotet, com el tio Toni Colloni, que hi anava amb la maça d'esclafar terrossos. Les famílies esperaven així el pas del capellà.
Els rectors beneïen amb el salpasser les portes i entrades de la casa, i barrejaven una culleradeta de sal beneita amb la sal que els devots els presentaven, la qual tiraven al pou perquè l'aigua es purificara de tot mal. Els veïns solien donar almoines bé en metàl.lic, que depositaven en la caldereta de l'aigua beneita, bé ous que el sagristà o els acolitets anaven deixant en cistelles grans. Acabada la volta, ja a l'església, es feia el repartiment de les almoines -diners, ous, etc.- entre rector, vicari, sagristà i escolanets.
L'acte de la salpassa, ja al segle XVIII era molt paregut a com els nostres avantpassats el van viure. Est simpàtic costum es va perdre o deixar de fer a Quart durant els últims anys seixanta.
En la vesprada de Dimecres Sant es preparava el monument i començaven les confessions per combregar.
Dijous i Divendres Sant
Dijous Sant, el temple apareixia amb tots els altars coberts de llenços morats, cosa que creava un ambient de serietat i de tristor. A mitjan matí s'oficiava la missa, a la qual assistia pràcticament tot el poble, i a més combregaven fins i tot els qui, per idees polítiques o bé per altres motius personals, militaven o fomentaven ambients anticlericals. Hem de recordar que per a combregar calia estar en rigorós dejuni, és a dir, des de les dotze de la nit no s'havia d'haver pres absolutament res, ni aigua.
De vesprada es feia la visita als monuments per a guanyar indulgències i, a la nit, el sermó de la galtà, predicat per algú de l'ofici amb molta anomenada, dels de categoria. L'església s'omplia de gom a gom. Segons els vells es deia sermó de la galtà perquè en algun temps, que ningú no sap precisar, era anècdota obligada del predicador parlar de la bufetada que va rebre Jesús del criat del summe pontífex; i, en pronunciar el quaresmer la paraula galtà, tots es pegaven una nespla.
Divendres Sant de matí se celebraven els oficis; hi anava poca gent. A la vesprada es feia la processó del Sant Soterrar, bastant concorreguda. Hi anaven hòmens, alguns dels quals encaputxats (per bé que no s'havia fundat encara l'Hermandad del Santo Sepulcro), i les clavariesses del Senyor. Esta processó causava respecte com ninguna. En passar la imatge del Crist jacent la gent s'agenollava.
El meu besavi, referint-se al Divendres Sant, deia: «hui dejunen "hasta" els pardalets». Com que no era dia faener, hi havia amics que tenien per costum reunir-se per a dinar i, tot respectant l'abstinència, s'atipaven de marisc.
La Pasqua
L'acte religiós del dia de Pascua consistia en l'encontre, cerimònia que simulava la trobada de Jesús, ja ressuscitat, amb sa Mare. Des de l'església eixien dos comitives: una portava la Dolorosa coberta amb mantell negre, i l'altra la imatge de Jesús ressuscitat. Seguien camins distints fins trobar-se a la plaça de l'Ajuntament o de Valldecabres (davant de la porta de la casa de don Juan). Allí, després de saludar-se amb reverències les dos imàtgens, dos xiquets recitaven un vers cada un i es donava solta a parelles de coloms. A la Mare de Déu li desempallegaven el mantell llevadís negre, i disparaven algunes carcasses que escampaven entre els assistents "al.leluietes", que eren tires de paper amb versets sobre la Pasqua. Després de la traca, les dos comitives inicials es convertien en una sola processó que es dirigia a l'església per oficiar la missa solemne, amb sermó pronunciat per algun famós de l'ofici: «un elocuente orador sagrado». Recorden els majors: «Don Vicent Gallart, revestit dels seus atributs de canonge, tenia el costum de començar el sermó amb la següent frase: "Pascua de Resurrección; hoy se mata el mejor gallo del corral y se cuece el más sabroso puchero..."».
La mona i dilluns de Sant Vicent
Els tres dies de la Pasqua, diumenge següent i dilluns de Sant Vicent, era habitual anar colles de xics i xiques als Terrers (darrere del sanatori de Sant Onofre, cap a Aldaia), a jugar al rotgle, botar a la corda i menjar-se la mona. Els més xicotets anaven amb els pares a empinar el catxerulo. El berenar, la mona, consistia en un ou dur, més o menys pintat, al qual s'havia ajuntat pasta de panou, i llonganissa de pasqua. Abans de fer-se de nit tornaven tots a la plaça del poble, a on continuaven botant i armant soroll, durant una estona, fins a l'hora de sopar.
Aprofitant que en estos dies hi havia una certa tolerància pel que fa a la promiscuïtat entre la jovenalla, solien iniciar-se alguns festejos. D'ací la dita: «A Pasqua les miradetes, i a Sant Vicent les parauletes».
Dilluns de Sant Vicent s'organitzava el combregar d'impedits, és a dir, dels qui per raó de malaltia no havien pogut complir amb parròquia. De bon matí, allà cap a les set (per raó del dejuni), eixia una solemne processó en què només participaven hòmens. Els minervers portaven les vares del pal.li.
Les creus de maig, o benedicció del terme
El dia tres de maig, commemoració de la invenció de la santa Creu de Jesús, per santa Helena, se celebrava a Quart (i encara se celebra) una festeta molt valenciana: les creus de maig. Es vestia de flor la creu de la plaça del seu nom i des d'allí es feia, de manera molt solemne, la benedicció del terme.
De l'església, formant processó, n'eixia el capellà, revestit amb capa pluvial, portant el "lignum crucis" (fragment de la creu de Nostre Senyor) davall del pal.li, que duien els minervers. L'acompanyaven els altres clergues, el portaencenser, els acòlits, els cantors i un grup de fidels. Al capdavant, el sagristà portant la creu nova, i dos escolanets amb els cirials. En el trajecte es cantaven les lletanies dels sants, per implorar la benedicció del Cel. En arribar a la placeta de la Creu, on s'havia instal.lat una taula amb flors en representació de la fertilitat de la terra, el preste llegia les oracions del ritual i un fragment dels evangelis, cadascun en una direcció. Després encensava el lignum i amb ell beneïa els quatre punts cardinals i tot el terme, pregant perquè Déu els donara els fruits de la terra amb la invocació: «Ut fructus terrae dare et conservare digneris». El poble responia: «Te rogamus, audi nos». Així era el desig de tots els llauradors.
És molt antiga; no se'n te coneixença de quan es va fundar a Quart. Té el seu origen al temple de la deessa Minerva, a Roma. Els minervers, grup de famílies distingides del Quart de primers de segle -que, com a herència, el seguixen els descendents-, tenien un lloc especial per a seure a l'església, i el privilegi de portar les vares del pal.li a les processons del Santíssim. Els tercers diumenges de mes oficiaven una dobla (festa votiva amb missa cantada i sermó) al Santíssim Sagrament, que a hores d'ara encara es fa. Segons les memòries de Joseph Aliaga Menor, al voltant de 177O ja se celebrava.
La Mare Santíssima de
la Llum (1 de juny)
És l'advocació que ostenta el patronatge del poble. El nom de Llum o "Maria Luz" el portaven -i porten- moltes xiques del poble. En les festivitats i novenes es cantaven uns gojos que es poden trobar en el llibret Novena a la Madre Santísima de la Luz, de Vicent Griñó Montagut.
El segon diumenge de pasqua, en record de la inauguració de la capelleta dedicada a la Mare de Déu de la Llum en l'Ermita, la família Ribera-Marzo costejava una festeta. Però la diada gran era el segon dia de les festes majors patronímiques de setembre.
Origen de la devoció a la Mare de Déu de la Llum
Hi ha distintes fonts que intentarem reunir. Jaume Sanmartín Fita, el tio Jaume -gran compilador de dades, anècdotes i dites del Quart antic-, menciona una font de 1547, que va arreplegar del llibre Leyendas y tradiciones valencianas del canonge arxiver de la seu, Elies Olmos. És el milacre de la degollà, que el tio Jaume descriu com a llegenda (vegeu Annex I). En intentar establir un orde cronològic, s'observa que l'època i els personatges del llibre coincidixen amb la data de l'ampliació de l'Ermita (1547), en la qual, segons diu Sanchis i Sivera en Ermitas del Reino Valenciano, feren una capella i una imatge a la Mare de Déu de la Llum.
Per tant, res no té d'estrany tot el que assenyala el tio Jaume en El Milacre de la Degollà; la mentalitat dels antics es nodria de miracles, aparicions i fets sorprenents. Allò que verdaderament ens interessa és que en aquell temps hi havia arrelada una forta devoció a la Mare de Déu sota l'advocació de la Llum.
També segons el tio Jaume, en un escrit que es conserva a l'arxiu del monestir de Poblet amb data 14 de juny de 1630, fon declarada patrona de Quart la Mare de Déu de la Llum, i el primer dimarts de setembre es va fer una solemne festa amb motiu de la proclamació com a protectora del poble. Tot açò pot considerar-se històricament succeït.
Dos-cents anys després de l'ampliació de l'Ermita, en 1750, passà el cas que referix Vicent Griñó en l'opuscle Novena a la Madre Santísima de la Luz, datat entre 1737 i 1769, i la construcció (o renovació) de la capelleta de la Mare de Déu de la Llum, la qual quedà aproximadament com està hui. Les dades que aporta Vicent Griñó, que extractem en l'Annex II, poden acceptar-se com a verdaderes.
En les festes als seus sants, Quart ha manifestat sempre una especial devoció per sant Onofre, amb tanta o més admiració com puguen tindre altres poblacions als seus patrons. Podem dir que Quart li ha professat una veneració apassionada. Quasi totes les famílies tenien algun Nofre o Onofra entre els seus. Era clàssic i notori que, en identificar-se com Onofre a qualsevol part del món, sempre botara de llavis estranys la pregunta: «És vosté de Quart?».
Fets extraordinaris
Conten els vells algunes coses extraordinàries esdevingudes a Quart i que el poble atribuïa a la intercessió del sant. Segons els avantpassats -llegenda que passa de pares a fills-, fa molts anys hi havia una gran sequera que tenia a tots desesperats i, a falta d'altre remei, varen fer unes rogatives passejant l'"Agüelet" pels carrers del poble, cosa que no es feia mai. Tot seguit, una pluja i granissada que cau en la vila els espanta, però l'estupor encara es féu més gran en comprovar que als camps sols hi havia caigut aigua beneficiosa. Segons la tradició, en est fet està l'origen de la passejà.
La devoció al sant patró s'incrementà a causa de la darrera ramalada de còlera de l'any 1885, particularment cruel. «Morien a cabassades -deien els ancians-, n'hi hagué qui morí en arribar a casa després de vindre de soterrar-ne un altre». És a dir, que el tornaren a continuació a allà d'on venia, al cementeri. Les autoritats, per fer front a situació tan desesperada, acudiren a l'últim i més extraordinari recurs: fer rogatives i traure l'"Agüelet" pels carrers, demanant la protecció del Cel. L'epidèmia es tallà de colp. Est fet acresqué encara més la devoció i l'admiració al sant.
Costums i celebracions a sant Onofre
En les dificultats, el devot quartà s'aclamava:
«Ai pare sant Onofre!!»
L'Ermita -tan lluny com estava en aquell temps!-
era visitada tots els dies pels devots. Allí vivia l'ermità,
que es mantenia amb les almoines que es feien en el mateix santuari, i
amb les que depositaven en el caixonet que duia la capelleta del sant,
que passava per totes les cases de Quart, Aldaia i Manises. Era una visita
familiar: l'ermità tocava a la porta de la casa i deia: «Sant
Onooofre!», o també: «A sant Onofre fan caritat?»,
els xiquets de la casa corrien a portar-li l'almoina, que ell corresponia
amb una ampla somrisa.
A partir del segon diumenge de Pasqua se li feia la novena, pràctica iniciada en 178O segons les memòries de Joseph Aliaga Menor: «[...] se empezó el novenario del glorioso San Onofre, i este fué el primer año que se hizo, con mucho regocijo de todo el pueblo [...]». Del novenari, probablement, allò més important són els gojos (es poden trobar en el mateix llibret de la novena).
Tots els jóvens feien la seua festa, i durant una certa època el que eixia soldat es declarava clavari del sant i tenia el privilegi d'aconseguir permís per a portar l'"anda", que adornaven amb gran quantitat de clavells rojos.
La manifestació més típica de la devoció al sant era la passejà ('passejada'), de la qual ja hem assenyalat l'origen. El tio Jaume, en un treball que va publicar en 1920 amb el nom de La Pasechá, la descriu tan bé que no trobem forma més plàstica que la seua per a expressar el colorit de la festa, tal com la celebraven antigament (vegeu l'Annex III).
El 10 de juny, l'Ajuntament celebrava -i encara celebra- l'aparició del sant amb una festa que també descriu el tio Jaume en el poema que trobareu a l'Annex IV.
Origen de la devoció a sant Onofre a Quart
Les festes als patrons, que en realitat eren les festes de la recol.lecció, se celebraven -com ara- a partir del primer diumenge de setembre: el mateix diumenge, a sant Onofre; dilluns, a la Mare Santíssima de la Llum; dimarts, al Crist dels Afligits; i dimecres a la Mare de Déu de la Bona Mort.
L'esquema de la festa religiosa era paregut al que
fem hui: missa solemne amb sermó i processó a la vesprada.
A l'entrada de la processó cantaven els gojos corresponents a cada
sant, i a continuació sempre hi havia algun fidel emocionat que
soltava un «Viva!» al sant, a les clavariesses i fins
i tot al senyor rector, si es donava el cas. I en la vespra del diumenge
de sant Onofre, la passejada pel poble del Sant. La resta d'actes culturals
i de diversió cada any depenien netament dels diners que tingueren
els clavaris de cada festa, ja que no rebien ajudes dels organismes oficials.
En la processó del Crist dels Afligits, dut
per soldats romans, hi anaven molts hòmens. Inclús hi venien
els fills de Quart residents a València (el Coixo de Romanones i
amics). Els devots duien vestit-jaqueta negre i portaven tots cirials (no
ciriets, com ara). Eixia la creu, i des de la porta de l'església
anaven afegint-se a la processó. Verdaderament, l'ambient impressionava.
Al final del recorregut es quedaven tots a la porta, no entraven en l'església.
«Anaven amb Jesucrist, però no entraven en l'església»,
deia mon pare.
El Crist dels Afligits tenia l'altar, en aquell temps, on està ara sant Isidre, en la capella del Rosari, i era la imatge que eixia al carrer en les processons de les festes. En la capella de la Comunió, abans de la guerra civil del 36, el que hi havia era el Crist de la Providència, que era un crist fosc i demacrat; al peu de la creu estaven les imàtgens de la Mare de Déu i de sant Joan. Li feien una novena i li cantaven els gojos:
No se celebrava cap festivitat especial el mateix dia. Ara bé, tots els primers diumenges de mes estaven especialment dedicats a la Mare de Déu del Roser; li feien dobla.
La Confraria
Hi havia la Confraria de la Mare de Déu del
Roser, fundada allà en el segle XVI. La seua finalitat primordial
era pregar pels malalts incurables, pels desnonats i pels difunts. Tots,
o quasi tots el veïns, n'eren confrares.
COMMEMORACIÓ DELS FIDELS DIFUNTS (2 de novembre)
En la festa de Tots Sants, de vesprada, després
de l'exercici a l'església, anaven tots al cementeri, precedits
per la creu parroquial, resant pregàries i rosaris. Allí,
un dels capellans anava fent responsos davant les sepultures dels familiars
que li pagaven. Al sendemà, dia de difunts, tothom anava a missa,
fins i tot els qui no hi anaven cap altre dia de l'any.
El cult als morts
En els pobles senzills, almenys del nostre entorn cultural, sempre hi ha hagut una mena de por supersticiosa, de respectuós record i veneració als avantpassats. Per raons que no són del cas, l'església ha afavorit esta inclinació i ha aconhortat els seus fidels amb la creença que era possible remeiar els patiments que en el purgatori sofrien els seus estimats parents.
El mes de novembre, mes dels difunts, cap al tard, el campaner anava per les cases arreplegant almoines. El seu reclam era: «Queixal podrit!», o «Campana i fossa!». Ja de nit fosca es cantava el rosari pel poble. La tonada de l'avemaria l'havia composta el mestre Salvador Giner per al rosari de les ànimes. Hui, sols d'imaginar-nos aquelles dos llargues tireres d'hòmens, cantant la misteriosa melodia per uns carrers foscos (no hi havia més llums que les atemorides peretes cantoneres i els pobres fanals de la processó, dos al cap i dos al costat de l'estendart de la Mare de Déu), ja se'ns posa la carn de gallina.
Quan algun confrare de la Mare de Déu del Roser moria, es feia pregó pel poble, tocant la campana de pernoliar i dient: «Confrares i confraresses de la Mare de Déu del Roser: esta vesprà, a les cinc el rosari, a les sis el soterrar de...».
A l'hora convinguda eixia la processoneta des de
l'església cantant unes estrofes del Roser, i anaven a casa del
difunt. Allí, s'hi havia muntat un altaret amb una imatge de la
Mare de Déu del Carme, plenet d'animetes (torçudes de fil
de cotó enceses en cresols d'oli). S'hi resaven els quinze misteris
del rosari, i es cantava la «Salve del Rosario María Sagrada...»,
els «Lamentos» i, després, l'estació al
Santíssim i una tirallonga de parenostres i avemaries a tots els
sants del Cel. Tot s'oficiava amb cert ritu seriós i solemne, davant
del cos present del difunt i amb la presidència de familiars vestits
de dol de cap a peus; dol i vestits que, segons el grau de parentesc, es
portaven durant un any o tota la vida. Els dies següents venien els
novenaris de rosaris i misses.
LA PURÍSSIMA (8 de desembre)
Era la festa de les xiques. Totes les jóvens de Quart pertanyien a l'associació de la Puríssima, eren "hijas de María"; els feia molta il.lusió. La preparació consistia en una novena solemne en la qual participaven de la manera més activa, sobretot cantant. El dia de la festa, xics i xiques feien la despertà de la Puríssima amb el cant de l'aurora, acompanyats per la banda de música. Com que en aquell temps, per prendre la comunió, calia estar dejú des de les dotze de la nit, se celebraven dos misses principals: una al voltant de les nou del matí, la missa de comunió general, i l'altra , la missa major, a les onze. A una i altra assistien totes les xiques.
En acabar-se la primera missa, la de comunió, se sortejaven -i encara ho fan- medalles, rosaris, devocionaris i alguna imatge de la Mare de Déu entre els assistents. Tot i que a la bossa hi havia el nom de totes les filles de Maria, qui no hi era present al moment del sorteig -encara que s'hi extraguera el seu nom- no tenia dret a la sort. D'ací la dita, quan en algun repartiment no es fa compte dels absents: «és medalla de presents». Com que això de determinar l'edat on acaba la joventut no és tasca gens fàcil, la bossa amb els noms no solia actualitzar-se, i a vegades la sort requeia en dones ja bastant madures, cosa que feia somriure maliciosament...
De vesprada hi havia la processó de les
xiques, que es deia així perquè hi participaven només
fadrines. Est acte, que era aprofitat per testimoniar la seua fe, servia
alhora per estrenar i lluir la roba d'hivern, la qual, llevat de molt rares
excepcions, se l'havien cosida elles mateixes amb gran esforç. En
aquell temps no era assequible a la massa de la gent les desfilades de
models i, durant la processó, les dones admiraven i criticaven els
vestits, i els xics aguaitaven pels cantons, buscant l'ocasió de
dir-los galanteries i floretes.
NADAL (25 de desembre)
Els nadals antics eren de molta senzillesa, molt familiars. La nit de Nadal s'aplegaven fills i néts a casa dels avis per a sopar. Era tradicional el perol de fesols bollits, la carn torrada amb all-i-oli (ben carregat d'all) i, naturalment, ben remullat amb el caldo de la bóta.
En les cases que hi havia xiquets es muntava un betlem, senzillet, i es cantaven nadales:
«-A mi me diuen Rosa.
-I a mi Maria Anna.
-Sóc la campana grossa.
-I jo la mitjana.
-Jo pese cent quintals.
-Jo trenta en pese,
i aquell que no s'ho crega,
que nos sospese.
-Jo comence dong!, doong!...
-Jo conteste ding!, ding!...
La xicoteta canta
tin, tilín, tin...
I quan voltegem juntes
en una festa,
sonem com una música
de gran orquestra.»
La missa del gall, estèticament, era una vetlada bastant ben acabada i esplendorosa. Instruments, músics i afeccionats omplien el cor aquella nit. Sols amb els instruments es podia constatar el caràcter extraordinari de la celebració. A banda de l'orgue hi havia: el bombo, una simbomba feta amb una enorme gerra, flautes, carranquets, panderos, uns xiulets que anaven adherits a unes cassoletes de fang, plenes d'aigua (els preparava el tio Lluís, el Catxet). Amb tot açò, i més tenint en compte que després d'aquell sopar tots anaven prou fortets, ja podem imaginar-nos com seria la festa; s'armava el gran estrèpit.
El cor cantava la missa de pastorel.la, una peça alegre i bulliciosa que havia adaptat el tio Molins qui, a més de tocar l'orgue, dirigia. Quan el celebrant pronunciava el Gloria in excelsis Deo... tocaven les campanetes del rotgle i, en el cor, tots els instruments i totes les veus dels cantors es posaven en alt de tal manera que, de veritat, feien vibrar d'emoció al més gelat.
Per acabar, mentres el poble besava el peuet de la
imatge del "Ninyo" ('Xiquet'), es cantaven unes nadales de lletra
potser molt antiga, instrumentalitzades també pel tio Molins. Cantava
el tio Catxet, el tio Onofre el Cantor, els músics i tots
els afeccionats, i cada un tenia la seua especialitat. Hi havia nadales
fetes al cas, com esta:
| (A cor)
Les dotze han tocat ja
Pos bulla! Pos festa!
-Jo toque el bombo,
|
-Jo estos ferrets,
-Jo el meu pandero,
-Pos jo ballaré,
|
-Valgue'm Déu! quin fred tindria,
Culpa tirana, tirana
Pos bulla! Pos festa!...
|
Vegem ací unes nadales pròpies del
temps:
| El galliner
-Ja ve Nadal!,
|
Sant Josep se'n va a per foc
i quan ve diu que no en troba. La seua dona ha parit un xiquet com una rosa. La marquesa li fa el llit enramat de violetes. Sant Josep pinta casquetes i convida a les mongetes. Les mongetes de la seu, de la seu a la Magdalena tocaren la carrasquena. Tots el peixos de la mar se n'isqueren a ballar, menys el més xicorrotet que ballava més poquet. L'agarrí de la cueta me l'enduguí a Tortoseta, i de Tortoseta al mercat. "Encontrí" a un pobre gat menjant xufes i torrat. Li diguí que me'n donara, i em digué que me'n comprara. Allà venen bous i vaques, i gallines en sabates, i bous en caporrutxets, i una lloca en tres pollets. Els pollets fan «piu, piu» i la lloca fa «cloc, cloc». Els pollets se'n van al riu i la lloca se'n va al foc. |
Per Nadal vencien els arrendaments de les terres.
Els arrendataris, a més de satisfer la quantitat estipulada -que
a vegades podia ser simbòlica-, portaven als amos coques fines i
de sagí, magdalenetes, algun pollastre o un capó o titot
de casa, segons les possibilitats de cadascú. Els amos els corresponien
amb alguna caixeta de torrons.
ELS SAGRAMENTS I ELS
SEUS AFEGITS
Pesava molt negativament la creença que els nens que morien sense batejar (els albaets) anaven als misteriosos llimbs. I com que la mortalitat infantil era molt més elevada que l'actual, la primera cosa que es feia en nàixer una criatura era parlar amb el rector per fixar el dia del bateig, com més prompte millor. A propòsit, fins que no els batejaven, els nadons no es besaven «perquè eren morets».
Els batejos els celebraven a la vesprada, i tota la menudalla del poble s'agrupava a la porta de l'església, esperant que acabara la cerimònia i n'isqueren els padrins i tiraren caramels, ametles ensucrades, alguns cèntims, aguiletes i xavos. Només aparéixer els padrins per la porta, esclatava la cridoria a tot pulmó:
El padrí picolí,
la padrina picolina.
Padrí ronyós
que no tira res.
A més dels xiquets, també es veia alguna veïna parant el davantal, per vore què empomava. La xicalla acompanyava el seguici fins a la casa de l'infant.
No anava precedida de cap preparació particular. S'impartia als xiquets encara que no hagueren fet la comunió.
Com que no s'administrava amb regularitat, hi havia famílies que portaven els seus fills a alguna parròquia de València o poble del contorn, on el bisbe confirmava. Quan el bisbe venia a Quart es feia així: la gent acudia a l'església, es tancaven les portes i es confirmava a tots els qui encara no ho estaven. El costum venia d'antic; ja el dietarista Joseph Aliaga Menor, en 1791, escriu: «Vino el Arzobispo Auxiliar a confirmar al lugar y los que fueron confirmados pasó de 600. Fue el 18 de Mayo».
En aquell temps, la gent anava a confessar (buidar el cabasset), sempre que calia combregar (tant de respecte es tenia a l'eucaristia, que ni els més devots combregaven amb tanta frequència com ara). En canvi, quan calia confessar-se en les solemnitats de relleu -Dijous Sant, set diumenges a sant Josep, missions...-, es formava una cua llarguíssima i es llogava confessors de fora.
La primera comunió
L'aprenentatge del catecisme es feia a les escoles de manera general. Però amb vista de fer la primera comunió se'n cuidaven el rector, el vicari, les mongetes del col.legi de sant Vicent de Paül i alguns jóvens. Esta catequesi s'impartia en "el Pósito" ('almodí'), regularment els diumenges després de la missa d'onze, o de vesprada. Va difondre's una cançó-reclam per anar-hi. Es cantava dialogant el catequista i els xiquets:
-Anem a la doctrina!
-Anem!
-Xiquets corrent, corrent!
Anem a la doctrina
i al Cel arribarem.
la doctrina és molt bonica,
jo me la vull ensenyar,
i, aquell que no la sàpia,
al Cel no pot entrar. Síííí...!
Al "Pósito" hi havia una llanterna màgica, de carbons grossos com a retoladors, que projectava sobre una pantalla les imàtgens de les estampes que hi anaven posant. Les xiquetes que durant la setmana havien ballat als compasos d'algun pianet de maneta, quedaven castigades darrere de la pantalla.
Una de tantes anècdotes que en passen: es presentà un xiquet a la doctrina, i per a inscriure'l li preguntaren:
-Com te diuen?
-Pasqualet.
-Què més?
-Pasqualet a soles.
-Com li diuen a ton pare?
-Pare.
-I a ta mare?
-Mare.
-A on vius?
-En una escaleta.
I d'ací no hi hagué manera de traure'l.
El dia de la primera comunió era una celebració molt senzilla, es feia en un ambient familiar. Els vestits passaven de germans a germans, i a vegades de pares a fills. (Pegueu una ullada a l'Annex V).
Es feia amb molta solemnitat. Allà a boqueta de nit es reunien en l'església els familiars i coneguts i acompanyaven Nostre Senyor, portant ciris i fanals, cap a casa del malalt. Els precedia un escolanet que anava tocant la campaneta del viàtic, per advertir del pas del Senyor. Les dones eixien a les portes amb ciris encesos; els hòmens que s'encreuaven pel carrer es descobrien i s'agenollaven. En arribar a la casa, el capellà, l'escolà i algun familiar entraven a l'habitació del malalt; els altres es quedaven fora, agenollats. L'extremunció i el viàtic tenien un ritual molt llarg. Després, amb majestuosa solemnitat, tornaven tots a l'església.
El malalt que havia segut pernoliat quedava envoltat d'un cert halo de misteri respectable: era més prop de trobar-se amb Déu. Era un deure resoldre les enemistats que tinguera, be amb la família o amb altres veïns. Quan estava agonitzant, un grup d'hòmens, confrares del Roser, li portaven la imatge de la confraria i li cantaven la salve dels moribunds. La mateixa imatge, flanquejada per dos parents del difunt que portaven ciris, presidiria el soterrar.
Quasi totes les parelles es formaven entre els propis quartans. Diu una vella dita: «Qui se'n va fora a festejar, va a que l'enganyen o a enganyar».
Bé perquè es tinguera en compte el consell popular, bé perquè les circumstàncies així ho determinaven, el fet és que -no totes però quasi- les quartanes es maridaven amb quartans. Tot amb tot, hi havia algun cònjuge d'Aldaia, o de Riba-roja, o de Mislata, i, en menor quantitat, de Manises.
Els festejos d'aquell temps no es pareixien gens als d'ara. La facilitat que tenen hui els xics i xiques per a conversar des de xicotets, ja en l'escola, adés no existia. De majors, en vore dos vegades parlar un xic amb una xica, ja els assenyalaven com a nóvios, i les xiques -«eixa que parla amb tots», dien amb menyspreu- perdien possibilitats de trobar promés. En quant s'establien relacions serioses la cosa es complicava més: les xiques estaven molt controlades en casa, eixien poc a soles i en jamai anaven a casa del nóvio fins després de casades. També als xics se'ls limitava molt la entrada a la casa de l'estimada, i el telèfon no existia per a eixa satisfacció. Si havien d'eixir juns al cine o a qualsevol altra necessitat o distracció, havien d'anar acompanyats de la carabina (algun germà o persona major). Vegeu-ne alguns casos:
Rafelet solia anar quasi tots els dies a casa del
seu oncle Pepe. Vivien propet i hi havia molta amistat entre les famílies.
A més a més, en casa del tio Pepe vivia una neboda seua;
havia mort sa mare i estava allí recollida. Quan l'amistat amb la
xica es convertí en festeig, Rafelet hagué de demanar permís
a son oncle per a entrar en casa i est, com era costum, li marcà
dos dies a la setmana -dimecres i diumenge- per a entrar-hi a festejar.
Ocorregué que un germà de Rafelet estava fent el servici
militar a Àfrica i, quan vingué de permís, anaren
junts els dos germans visitant la família. Al arribar a casa del
tio Pepe, el soldat hi entrà amb tota confiança com sempre,
mentres que Rafelet es quedà al portal. El recluta, tot estranyat
digué al tio Pepe:
-Xe! que haveu discutit amb Rafelet, que no vol entrar ací?
-No, és que hui no li toca entrar -contestà l'oncle-,
no és dimecres ni diumenge.
Altre punt de comparació amb hui: «Era en la guerra civil del trenta-sis. Onofre estava en el front de Terol una temporada llarga; en un atac, els nacionals, feren rompiment de les línies de foc, hi hagué una desbandada del exèrcit republicà i Onofre anà a parar a... sa casa. La situació era compromesa, i com que el xic no eixia de casa, Adela, la nóvia, junt a sos pares, anaren a visitar-lo. En l'encontre tan emotiu, Onofre donà un bes a la cara (no als morros) de la nóvia. Esta tingué una forta reprimenda en arribar a casa, per l'atreviment del nóvio».
Abans del matrimoni, els familiars arreglaven el dot. El dot o l'aixovar era una institució comuna des d'antic als països mediterranis, tant llatins (dot) com àrabs (aixovar). Les xiques, en arribar a l'adolescència, anaven acumulant el material que els hauria de servir quan es casaren i tingueren casa pròpia. Hi havia la tradició que l'home aportara al matrimoni la casa, els mobles i els atifells de cuinar. La dona, tot allò que vestia la casa: llençols, cortines, cobertors, mantells, tovalles... A l'Annex VI es fa relació de dot i regals de boda d'una parella casada en 1914.
El dia de la boda, solien eixir al carrer les dones a vore-la passar (algun dinar, posat al foc, es cremava) i recitar-li allò de: «Ja ve la nóvia de missa, i no porta camisa ni camisot».
Cal adonar-se del diferent "rol" que feia cadascun dels sexes, i com això encara perdura a la societat en hores d'ara. La cerimònia i tot el que l'envoltava estava condicionada en bona part per les possibilitats o nivell de les famílies. El convit es preparava en casa; tots els familiars hi ajudaven. Es revestia de gran senzillesa, encara que la vivència era d'una autèntica festa on participaven tots els parents, amics i coneguts.
Noviet i novieta es volen casar,
i tanquen la porta per no convidar.
Traure la nóvia 'per oficialada'
Hui que es viu amb molta més llibertat, no és fàcil d'entendre algunes actuacions i situacions dels avantpassats. Pel que fa als matrimonis, es va donar algun cas, que vaig sentir en casa, com el que anem a relatar:
«Era un nóvio que li agradava en excés alçar el colze, i en casa de la nóvia no era admissible tal casament. En aquell temps, quan els pares deien no, als menors d'edat no els era possible de casar-se (la majoria d'edat de les xiques era de vint-i-quatre anys), i els majors d'edat havien de fer alguns tràmits abans d'esposar-se. En est cas, ja major d'edat la xica, anà el rector i el jutge a traure-la de casa de sos pares, depositant-la -segons deia la llei- durant quaranta dies en una família respectable: en casa de l'agüela Lluïsa, mare del tio Catxet, que era viuda. La nóvia no va poder traure de casa dels pares més que la roba usada».
Es casaren, tingueren fills, néts, besnéts i rebesnéts. Desconeguem si foren feliços i si menjaren perdius..., però és possible que sí.
Un altre cas
Tonet i Lolita, des de xicotets, vàren ser
amiguets. De més majors, Tonet, a l'eixida de l'escola anava a la
porta de les monges a esperar-la, que estava en costura, i l'acompanyava
a casa: sempre estaven junts. En fer-se fadrins, establiren un festeig
formal.
Com la majoria de les famílies, Tonet treballava
a casa de sos pares. Lola, per la seua part, es cosia l'aixovar; sa mare
s'havia quedat viuda i eren unes quantes germanes a casa. Tot estava preparat
per a la boda i així arribà la vespra. Però heus ací
que, tal com es presentaven les coses, Tonet i Lola en casar-se haurien
de fer fins i tot les menjades en la taula dels pares de Tonet. A la mare
de Lola no li va paréixer bé tanta dependència i ordenà
a la filla: «demà no et cases».
Ja hem dit que quan el pare (en est cas mare) deia
que no, no hi havia possibilitat de salvar l'escull: al sendemà
no se celebraria la boda programada. Lola s'aclamà al seu oncle
-que, com que no havia tingut fills, tothom el considerava com el pare
de les nebodes- el qual, fent el paper d'ambaixador, després de
moltes instàncies amb la cunyada i els pares del nóvio, va
aconseguir que s'arreglaren les condicions i se celebrara el casament.
El primer bes de la nóvia no fon per al promés (mai no s'havien
besat), sinó per l'oncle que havia resolt l'embolic.
Les esquellotades
Hi havia el costum, si un dels contraents era viudo, de fer-li la senserrà ('esquellotada'). El tio Silvestret, pare del llec franciscà fra Humild, contava la que li feren al tio Pepe el de la Rodriga, que era viudo i es va casar amb la Gateta, una xica que vivia al final del carrer de les Eres, prop del Figueral (per a on ara està el carrer de Xilvella). Amb quatre sacs i unes canyes feren un pal.li i de cada un dels cantons penjaren un gat mort. En eixir els novis de l'església, acudiren els amics a posar-los, a la força, davall del pal.li. Ell no volia de cap manera; estava rabiós, pegant punyades i colps de peu, i li deien xisclant: «¡Entra majadero!, ¡Entra majadero!»; i així el portaren fins a sa casa precedits de jovenalla botant i ballant, i arrossegant petrolieres, pots, cassoles i qualsevol cosa que pogués fer soroll. L'esquellotada es va repetir durant algunes vesprades.
El tio Xarnego contava la que li feren a Rateta,
que es casà amb Carmeleta la Sarta. Ambdós eren viudos
i perquè la gen no en fora sabedora, decidiren casar-se a l'Ermita
a les quatre de la matinada. Ho portaven amb molt de secret, ningú
no en sabia res. Però el tio Xarnego, que l'havien fet padrí,
se'n va anar de la llengua, mentres conversava amb els amics del Cafetí.
El dia convingut ella, per la seua part, se n'anà amb un cànter
a per aigua a l'Ermita. El nóvio hi acudí per altra
part, i el vicari per una altra. Fins ací la cosa isqué perfecta.
Però en acabar-se la cerimònia i eixir-se'n al carrer...
s'hi trobaren tota una gentada que els esperava amb petrolieres i cassoles.
Els muntaren damunt d'una haca sobre una sària. Amb una manta i
quatre canyes feren un pal.li, i així els baixaren al poble cantant
en to d'exèquies:
Carmeleta, Carmeleta,
qui t'ho havia de dir,
que en els braços de Rateta
havies de dormir.
El soroll i els cants duraren tota la setmana, i la dona, avorrida, deia a l'home: «Que açò no s'ha d'acabar mai?».
El tio Pepe Chiner contava que la de Nofre l'Estanquer fon monumental:
»Açò fon motiu perquè el dia del casament, en eixir de l'església, al tio Estanquer el vestiren amb un llençol fins arribar a casa, i li armaren una festa de les grosses, com sempre amb l'acompanyament de les petrolieres, cassoles, paelles, pots i qualsevol cosa que fera soroll...»
COMPLETANT LA COSA, ES PODIA DIR...
Comparant amb la desimboltura amb què ens
desenrotllem hui, les persones de primers de segle vivien un ambient social
de molta repressió. Hi havia molta superxeria. Per exemple: era
creença ferma que el famós anticrist de la fi del món
naixeria d'una fadrina no casada, i s'escampava l'aversió a les
mares fadrines.
Tots acomplien amb les pràctiques fonamentals: batejar els xiquets només nàixer, primera comunió, casar-se per l'església, combregar en Dijous Sant, rebre el viàtic i soterrar en sagrat; fins i tot, els qui -per ideologia política o altres motius a vegades produïts pel mateix estament clerical- es declaraven anticlericals. Venia una missió i tots hi assistien, ploraven, es compungien -la tia Rosa (vox populi) en deia: «com puta en Dijous Sant»-, però després tot seguia igual. Eren pràctiques religioses forçades més pel costum i la pressió social (observeu la nota 35), que per convicció; no obstant, de tot n'hi havia.
En el període que s'analitza, l'aspecte de les pràctiques religioses tenen la seua lluna creixent i el seu quart minvant: els antics recorden el rector mossén Eduard Ferrer com un home dotat d'una gran personalitat, que convivia amb tots, que es preocupava dels més necessitats i que féu molt per la concòrdia en el poble. Tots els qui, posteriorment, se separaren de la parròquia per circumstàncies pròpies de la vida, desil.lusió o per altres causes no sempre estranyes a la responsabilitat -repetim- dels capellans, en aquells moments formaven part activa de les confraries de la parròquia. Més avant, a finals dels anys vint, es produïx un descens en vertical; l'aspecte religiós és trist i desolador, i els capellans... tan confiats! Es limitaven a servir, dins l'àmbit del temple i segons el costum tradicional, la seua feligresia. Esta hi acudia; no havien d'anar a buscar-la. El rector feia la vida només dins del recinte de la casa abadia, dotada d'un acollidor hortet; sols n'eixia a les processons i a la visita d'algun malalt per portar-li el viàtic. Segons temporades, a la vesprada feia el seu passeig i la partideta de cartes amb el cap d'estació. Així anava la parròquia!! El compliment pasqual en aquell temps ja no era tan compacte, i la influència en el món obrer, quasi nul.la i desencertada.
La fundació del Sindicat Obrer Catòlic el Cresol sembla que fon un elevat impuls del vicari mossén Vicent Jorge, però el matís polític i l'orientació integrista que va adoptar, així com la vinculació amb els empresaris que l'envoltaven, feu anar a orri i va desbaratar -pel que fa a la influència de l'església en el món obrer- tot l'esforç i la bona voluntat dels qui el fundaren. Tampoc no es podia demanar més, a l'altura dels anys vint, a uns capellans formats i forjats en les circumstàncies pròpies del seu temps; encara hui... Fa la impressió que, tant el clero com de bisbes cap amunt, no s'adonaven que l'esquerra -republicans i tots els qui es deien d'esquerra- s'interessaven i estaven sense distàncies amb el poble baix, el del món del treball. En canvi, l'església -tret de moltes excepcions- seguia mentalment i físicament separada del poble; virtualment al costat del poder, del diner, dels reaccionaris i dels conservadors. Això anà produint un ferment d'irritació que esclatà amb l'adveniment de la república primer, i després, tot seguit, amb la guerra civil.
Es produïx un altre ressorgiment per l'any 1935: vingué a regir la parròquia un home de Déu, mossén Artur Almar Melchor, que donà una nova empemta religiosa i d'aproximació de l'església al sector incrèdul de Quart. Però això no entra dins del període que s'analitza.
A Quart -com en tot el país- les ensenyances, sermons, oracions i cants religiosos, a l'església es feien en castellà (o en llatí); però quedava en les cançons devotes de casa un fons de valencià, com estes que anem a copiar, l'origen de les quals és anterior a est segle:
Jesús!, Jesús!. diré de nit i dia.
Dient Jesús vindrà l'hora de la mort.
Cor de Jesús, en l'última agonia,
Cor de Jesús, encara tú més dolç.
*
Anem, Jesús nos crida;
anem-s'en tots, anem,
al cel, a on nos convida,
i en els àngels jugarem.
* * *
Des del pla "hasta" la serra,
de llevant "hasta" ponent,
tantes vegades
alabances siguen dades
al santíssim Sagrament.
Per acabar, anem a transcriure alguns materials orals relacionats amb
el tema religiós. Són poesies, versets o cançonetes
sobre Jesús, Maria i santa Anna, i altres amb un contingut satíric:
| A ballar les danses
al carrer major, i un bon plat de xulles, pal senyor rector. |
En València la Vella,
fulles de rame, ha caigut una iglésia i ha mort a un frare |
Sant Antoni de Gavarda,
féu un miracle en Antella; caigué una "agüela" en un pou i si no la trauen s'ofega. |
El Micalet, el Micalet,
si no ha caigut, encà està dret. |
| Demà és diumenge,
el rei que te penge. Vindrà una granota, farà una fossota. Vindrà el capellà, en la creu en la mà, i te soterraran a tu i al teu germà. |
Estant el profeta Enoc
parlant en el rei Saül, va el gos pelut de sant Roc i li pega un mos al cul. |
Tant xicoteta que soc,
tinc el monyo molt rullet. si me diuen a qui semble, jo diré que al Jesuset. |
La Mare de Déu,
quan era xiqueta, anava a costura, en una cistelleta i en un llibre d'or. La mestra li deia:
|