A partir de la primera adolescència, i a vegades abans, la primera ocupació era el treball. En una societat on la immensa majoria vivia de manera modesta i humil, i sense això que hui diem seguretat social, sols el treball podia alliberar de la misèria i de les seues conseqüències. Ara bé: tot i que és cert que la seua vida era bastant més monòtona que la nostra, açò no vol dir que els nostres avantpassats tingueren una existència trista i avorrida. No res d'això! L'alegria i l'esbargiment són connaturals a la condició humana i, d'humanitat, els nostres pares no en tenien menys que nosaltres; en tenien prou més. La gent raonava molt; la ràdio i televisió eren suplides avantatjosament pels acudits, les ocurrències, la dita agradable, amb la gràcia, suavitat i tendresa de cadascú dels presents. Una de les conseqüències positives d'est fet és que hi havia una major riquesa expressiva pròpia, personal. De la comunicació de cada dia provenen tantes i tantes expressions i frases fetes, moltes de les quals, en ser fruit d'un ambient desaparegut, hui no sempre resulten intel.ligibles.
 
 
ASPECTES DE LA VIDA QUOTIDIANA

UN DIA QUALSEVOL

Quefers dels hòmens

    L'horari de treball per als hòmens era de sol a sol, que suposava, a l'estiu, alçar-se en hora molt matinera, desdejunar i anar al tall de la faena. De vesprada, en fer-se de nit, a casa. Els diumenges, si hi havia algun quefer urgent, s'anava a missa primera (quatre i mitja del matí a l'estiu). Si no hi havia quefers, es descansava un poc més, fins a missa d'onze. Després, al Casino, a la tasca o bé a casa, a conviure amb la família.

Quefers de les dones

    La tia Carme Sanchis Espinós (centenària) descriu les faenes de casa d'aquell temps, de la següent manera: «llavar i rentar molt la roba a mà; a les tres de la matinada, pastar la farina, amb rent de casa, per a tindre el pa matinet, ben prompte; fregar, escurar i planxar molt -en planxes que es calfaven a la brasa: les d'electricitat són molt recents-, apedaçar i cosir nit i dia, cuidar dels fills xicotets, cuinar, fer botifarres i embotits, conserva, melmelades; el menjar als animalets -porcs, gallines, conills...». Els diumenges caldria afegir-hi la missa primera i a la vesprada una estoneta d'esbargiment, fent la partideta de baralla amb les veïnes.
 
 
PRENDRE LA FRESCA
 
    En l'estiu se solia eixir a sopar a la porta de casa en una tauleta, i a prendre la fresca, xarrar amb els veïns, contar les coses del poble... De no ser nits molt bascoses, no s'hi quedaven massa estona; prompte «a dormir, que demà hi ha que treballar», deia l'ama de la casa, i afegia l'home: «bona nit cresol, que la llum s'apaga»; i se n'anaven tots a dormir. Els dissabtes la tertúlia s'allargava un poc més.
 
EL PASSEIG DE MODA
 
    Abans d'empedrar la carretera de Madrid (el camí Nou) al seu pas pel poble, l'estació era el lloc habitual d'anar a passejar-se, esperant l'arribada d'algun tren. Posteriorment, en arreglar el camí Nou de pedra prismàtica allisada ("adoquines"), la gent canvià de lloc i el passeig es feia a la carretera, però no s'anava més allà de la revolta de l'Ermita. Si el terreny estava bé, que no hi havia ni fang ni pols, també passejaven pel camí de l'Ermita i del Calvari.
 
 
LES ENRAMADES
 
    En les nits dels dissabtes de maig, el fadrí que volia festejar amb una xica, escampava una enramada feta de murta i de flors (roses, lliris...) davant del portal de la casa d'ella. A la tasca solien ajudar-lo els amics. Els que tenien més posibilitats econòmiques hi afegien peladilles (hi hagué qui, per enamorar la seua dama, li la feu voltant tota la porta de casa). Al pom de la porta penjava un ram de clavells rojos; si la fadrina el despenjava, açò significava que el xic era acceptat. Les mares solien aguantar la murta i flors a la porta de casa tot el temps que podien, fins a la vesprada.

    Però, l'enramada no era sempre d'aquells elements vegetals delicats i bucòlics. També, en algun cas, s'utilitzava per expressar el seu despit de pretendent rebutjat, embrutant la porta de la xica amb fem, almangra, oli, fang, bonyigos, excrements i tot el que es trobara de semblant. No cal dir que, quan açò ocorria, les mares s'afanyaven a netejar-la abans de la missa de l'alba.
 
    En estes coses, com en tantes altres, hi havia una certa rivalitat entre els fadrins de Quart i els de Manises. A vegades anaven els quarters d'amagat a desfer les enramades de les maniseres. Si el grup era descobert fent la destrossa, s'organitzava un bon cacau entre els jóvens dels dos pobles.
 
 
LA PELADA DE LA PANOLLA
 
    Després de collir la dacsa, la portaven en carros, sense pelar, i la posaven amuntegada al centre de la casa o al corral. A la nit es reunien els veïns per a sopar i pelar les panolles. Hi deixaven dos fulles per poder-ne formar els manolls i penjar-los de les bigues del sostre perquè se secaren i aromatitzaren la casa amb la seua olor característica.

    Estant en esta tasca es contaven els contes i els xafardeigs del poble: a més de la dacsa pelaven el veïnat. Però el principal alicient de la jovenalla consistia a trobar una panolla roja: l'afortunat o l'afortunada tenia el privilegi de poder besar la persona que volguera de les reunides. No cal dir el guirigall que s'armava.

    L'ama de la casa convidava a carabassa, llavors de carabassa saladetes i «mitja barcella de cacau», tot torrat.
 
EL TIR DE COLOM
 
    A Quart hi havia unes vint-i-cinc bones escopetes. Els deien l'esquadra de luxe. Els amants d'est esport feien concursos que es realitzaven als terrers de la Cautiva. També solien anar de cacera tots els anys per la zona de Sarrió. Però, per si de cas la seua destresa fallava, s'enduien gallines, conills i tot allò que poguera completar l'abast de la cuina.
 
JOC DE BARALLA
 
    Era el recurs més freqüent per a distraure's. Els hòmens solien anar a jugar a la taverna, al Casino... Les dones, els diumenges de vesprada, es reunien amb les amigues a la porta de casa, o en la fresca del corral, i assegudes al voltant d'una tauleta baixeta passaven hores i hores barallant i fent barrets. A vegades hi havia cèntims a la taula, però normalment eren garrofins, grans de dacsa, pedretes o qualsevol altra cosa semblant.

    La familiaritat amb la baralla creà una nomenclatura particular per a referir-se a les distintes cartes, així com algunes dites populars. Vegem-ne algunes:
 

L'as d'oros = el rovellet.  «A qui li ixca el rovellet,  és que té el cul cagaet».	El sis.  «Quan passe la vaca,  empoma el pastís».	El dos = els ullots.
El set.  «Set seràs,  cadeneta "arrastraràs",  bon presidi et mamaràs».	La sota.   «Sota sotaina,  tabal i dolçaina».	El cavall.   «Cavall amunt,  cavall avall,  cau en l'auia  i no es fa mal».
El rei.  «Rei vestit de budell,  la calça alçà  i el "sombrero" vell».	Vint-i-nou.   (Al contar vint-i-nou, s'afegia):  «...vint-i-nou,  trenta i l'ou».

 
 

 
EL MÓN DELS XIQUETS
 

    Sabut és que al ser humà li agrada jugar. Des del xiquet que s'entreté amb el pit de la mare, fins al vellet que baralla en un racó del casino, a tots agrada jugar. Anem a vore els entreteniments de la jovenalla.

    En alguns jocs dels xiquets -cançons, romanços i diàlegs dels jocs- es percep una barreja de valencià i castellà. És possible que tal distorsió procedira, a més de les pressions de l'estament oficial, dels col.legis privats i públics. Mon pare deia que en escola tenien prohibit de parlar valencià.

    En aquell temps el carrer era un mitjà molt important per a l'educació i la iniciació social del xiquet. No oferia perill de cap tipus a les criatures i, des de ben menuts, si l'oratge ho permetia, jugaven a la porta de casa o en el seu carrer. Tan sols algun castic els podia tancar les portes. Cada època de l'any tenia el seu joc corresponent, i els xiquets s'hi lliuraven en cos i ànima.

    En els jocs, el més majorot era el qui dirigia, ja fóra com a mare, com a capità de l'equip o d'altres formes. En alguns, prèviament s'havia de determinar un jugador, o un grup de jugadors que havien de pagar. En molts casos els xiquets, per a traure a pagar, realitzaven un repiny. Si el majorot era xic, usava el munta i cap; si era xica, preferia el pis-pissiganya o el peu petitó.

Heus-ne ací algun:

Una, dole, tele, catole, quile, quileta;
estaba la reina sentada en su silleta.
Vino Gil, apagó el candil; candil,candilón,
cuéntalas bién que las veinte son.

Al peu petitó

    Pel llenguatge, correspon a xiquets menuts. Posats en rotgle, un anava assenyalant els altres mentres deia:

Peu petitó
de Maria la Cotó,
la comare Malaena
fica el peu en la caena.
Tris, tras,
amaga eixe cabàs. (A qui marcava, n'eixia fora)
Confitets rogets,
confitets negrets,
que s'amague eixe peuet. (Un altre fora)
I una altra volta a començar de nou. Així seguien cantant fins que quedaven els jugadors convenients.

Al pis-pissiganya

    Col.locats en rotgle, asseguts en terra i els peus junts pels dits, l'ama cantava el següent romanç tocant els peus als altres:
Pis-pissiganya,
oli de la canya,
xata merenguera,
agrana'm eixa casa.
Qui te l'ha agranà?
El fill del rei.
Vull que amagues eixe peu.
A qui li havia tocat el peu, quedava fora; i seguien.

A munta i cap

    En est cas eren dos jugadors que, col.locats a una certa distància, anaven aproximant-se de front i avançant alternativament un peu darrere l'altre, tocant la punta amb el taló, fins xafar el peu del contrari. Començava a elegir el qui, en avançar el seu peu, ja muntava sobre el de l'altre, però li cabia de través. Ser el primer a elegir equivalia a poder triar el millor jugador per al propi equip.

Al vint-i-un

    Es posaven tots en rotgle. El que feia de comptador començava a comptar movent la mà en l'aire. Quan algú deia prou seguia la numeració assenyalant ja els jugadors. Qui tenia el número convingut («el vint-i-u paga», solien dir) pagava i se n'eixia. Començava a comptar de bell nou fins que en pagaven la meitat.
 
 
CANTS DE BRESSOL

    Els cants de bressol i les cançons-jocs per als més xicotets suposen una verdadera riquesa dins la tradició oral del nostre poble. Tots en valencià -llengua dolça a l'orella dels xiquets-, podien ser monorítmics o melodiosos, amb la seua mímica o simplement recitats...
 

La meua xiqueta és l'ama  i sa mare no està ací  que se n'ha anat a València  a comprar-li un collar fi.  La meua xiqueta és l'ama  del carrer i del corral,  de la llimera i perera  i del taronger més gran.

(Marcant el ritme)  Non noo, xiquet,  ha caiguut un baquet, (i feia com si caiguera)  s'ha trencaat la cameta,  i ara estàa coixet. / i el bracet.  Non noo, xixet,  ha caigut un baquet,  s'ha trencat la punteta  del rabet.  Non noo, xiquet,  el xixet se n'ha anat  i el xiquet s'ha quedat.  Non noo, xiquet...

Mare, mareta,  esta nit he somniat,  que una nineta,  m'havies comprat. / em vares comprar.  La nina tenia  "bonicos" els ulls,  la cara molt fina  i els cabells molt rulls.  En una caireta,  jo l'engrunsava  i esta cançoneta  així li cantava:  «dorm-te, nineta, dorm-te;  dorm, si tens son.  Jo et cantaré, nineta,  non noo, non noo».

 
 
AL VOLTANT DE L'ANY
 
    Els majors agafaven els avantbraços del nen, feien que s'acariciaren les galtes amb les pròpies mans i li cantaven:

 
 

Mix, mixineta,  pas-paraspeta,  pa de la caixeta,  vi de la boteta,  mix, mix, mixineta...

Agafant la maneta del xiquet, li colpejaven el cap, dient-li:  -Bernat, Bernat,  pega't al cap.  -Senyor, senyor,  ja m'he pegat.  O també:  Bernat, Bernat,  pega't al cap,  en un coixí,  tot foradat.

Un altre: amb l'índex de la mà dreta pegant al palmell de l'esquerra, els cantaven rítmicament:  Tita pon un coco  que mañana pondrás otro,  tita pon, tita pon...  -Per a qui serà?  -Per al meu xiquet,  que se'l menjarà!

 
 

    Un entreniment que agradava als nens era que els majors s'amagaren en algún pilar o paret. En treien el cap i cridaven: «Tap per ací»; per altre racó: «tap per allà», i per altre: «tap per la plaça de l'escurà». Els xiquets miraven, buscant d'on venia la veu.
 
    La mare prenia el braç del nen i amb la mà oberta, com si tallara carn, anava assenyalant-li, des de les puntes dels dits cap amunt, dient: «Quan vages a comprar carn, no compres ni per aquí, ni per aquí, ni per aquí...», i en arribar dalt, fent-li cosquerelles a l'aixella: «per ací, per ací, per ací...!».
 

Cançons d'entreteniment:  Peret, Peret, si vas a l'hort,  porta figues, porta figues!  Peret, Peret si vas a l'hort,  porta figues i ambercocs!	Agafant-lo de les mans i tenint-lo entrecames l'agrunsaven al ritme d'esta lletra:  Serra, muntserra  anirem a la nostra terra,  agarrarem un peix ben gros  i el ficarem en l'arròs.	Acariciant la part dolguda del nen:  Cura i sana,  mala gana,  "rabo" de gat,  ja està curaaat!
Una cançoneta:  I quan el "globo"  per l'aire estava,  una xiqueta  aixina cantava:  «mare, mare, mare vinga,  mare, vinga i la vorà,  tota pleneta de "polvos"  per la cara i per lo nas».	I allargant la vocal final de l'hemistiqui:  Beee, beee...  Be, borreguet,  que la mare  no té llet;  la poqueta  que tenia,  se la mamà  el borruxeet.  Beeee...	Els dits de la mà      Prenent la mà oberta del nen anava agarrant-li els ditets, des del gros al gorrinet, dient:  Est és el pare.  Este la mare.  Este demana pa.  Este diu que no n'hi ha.  Este diu: (Rodant-li el gorrinet, de forma gorrinet coixet, suau, a dreta i esquerra)  en el calaixet està.  Gorrinet coixet...

 
JOCS DE MENUTS
 
    Quan el xiquet ja podia caminar, si era estiu -temps dels melons d'Alger- els pares o algun germà major agafaven un dels melons que no eren bons per a taula, li feien un forat per la part del peçó i en treien la polpa fins deixar-ne només la corfa. En la part externa, i amb la punta del ganivet, s'hi feia algun dibuix -generalment representant els astres- i es posava un ciri encés dins i uns cordells lligats a una canya per a portar-lo entre dos. A boqueta de nit es passejaven pel carrer i anaven cantant:

El sereno tiene un perro
que se llama Capitán,
i a las doce de la noche,
se ha comido todo el pan.
Sereno, las doce y media! (I canviaven de llengua)
Garrofes i herba.
Pa qui? Pa qui? Pa qui?
Pa'l meu rossí.
Que li agraden?
Sí, sí, sí;
no, no, no.
Cireretes a muntó
i a dormir a la presó.
El vicari s'ha perdut
en la font de la salut,
el pelat se l'ha encontrat
amagat en un forat.
Corre la plaça,
corre el mercat.
Tonyina de sorra,
abaejo salat, pa'l gat.
Sereno, las doce i media!
Garrofes i herba...

No és d'estranyar l'expressió en castellà Sereno, las doce y media! Les nits que per una raó o altra s'allargava l'estada a la fresca, els xiquets veien i sentien el sereno que anava pels carrers i cantava l'hora en castellà.

Per a pronunciar les vocals
 

A, ma mare me pegà,  E, jo no sé per què,  I, jo no estava allí,  O, jo no sé això,  U, tota la culpa la tens tu, tu...

Tiron, tirana, per el camí de Meliana.  Que és u ni dos? Si són trenta-dos.  A pesseta, trenta-dos pessetes.  Sis duros i dos pessetes.

Arre "burro", caga diners!  que ahir en cagares dos  i hui en cagaràs més.

Un romanç per aprendre els dies de la setmana:

Dilluns pels difunts,
dimarts pels penjats,
dimecres per les tecles,
dijous pels bous,
divendres pels alls tendres,
dissabte tot ho capte
i diumenge tot m'ho menge.

A digo dis, digo das...

    El xiquet reclinava el cap sobre els genolls d'un major assegut que li colpejava l'esquena dient-li:

Digo dis, digo das,
¿cuántos dedos hay detrás?
¿cuántos dirás?
¿Cuántos?

I sobre l'esquena posava els dits que li pareixia; si el nen no n'encertava el nombre, li deia:

    Si hubieras dicho X
hubieras adivinado
la sangre de mi caballo.
Digo dis, digo das,
¿cuántos dedos hay detrás?
¿cuántos dirás?
¿Cuántos?

I així fins a encertar-los.

A roda mola

Fent rotgle, agafats de les mans, rodaven cantant:
Roda la mola
de xinxirimbola,
troncho maduro,
que se caiga de culo. (I es deixaven caure de cul)

Un altre text:

Roda, roda sant Miquel,
tots els àngels van al cel,
carregats en un "baul",
que se gire... de cul. (N'anomenaven un)

    I així repetien fins a estar tots donant l'esquena. Llavors, pegant-se culades uns als altres, deien:
«A culaes, a culaes...».

A «mare, té foc?»

    Posats en rotgle, asseguts en cadires per a tots menys per a un, el qui pagava es quedava dret al mig del grup. Est, acostant-se a qualsevol altre, li deia:

-Mare, té foc?
-A l'altra casa n'hi ha un poc.

    Mentre durava el diàleg, els altres companys es canviaven de cadira; el qui pagava, amb lleugeresa, aprofitava els canvits per a seure en alguna d'elles. Qui es quedava sense cadira, pagava. I altra volta a escomençar.

A la cadireta de la reina

    Dos xiquets, entrellaçant-se les mans (agafant-se amb una mà el propi canell i amb l'altra el canell lliure de l'altre xiquet), formanven una cadireta. Un tercer xiquet hi seia i l'agrunsaven; quan estava més distret desfeien la cadira i queia en terra.

Al dimoni

    Del grup de xiquets, el que pagava feia de dimoni, i es colocava cara a la paret. La resta, un darrere de l'altre, agafats a la cintura del de davant, recorrien tot l'espai lliure, cantant:
¿Qué es ese ruïdo que pasa por aquí?,
de dia y de noche no deja dormir.
Ki kirikí, coc corococ,
la gallina està en el foc,
minja pa i ambercoc.
-Qui farà la nyenya?
-L'espardenya.
-Qui farà el foc?
-El borinot.
    Arribats en est punt, el primer xiquet encetava un diàleg amb l'últim:
-¡Mariquita de detrás!
-¿Qué manda, señor Cabàs?
-Que vaya a ver si el demonio está vivo o muerto.
    L'últim de la fila, el Mariquita, anava a mirar el dimoni -que la primera vegada havia d'estar amb els ulls tancats- i contestava:
-Muerto del todo.
    I altra volta a escomençar: «¿Qué es ese ruido...». A la segona mirada al dimoni, est havia de tindre un ull obert i el Mariquita deia:
-Medio vivo y medio muerto.
    A la tercera mirada el dimoni tenia els ulls oberts i el Mariquita deia:
-¡Vivo del todo!
    Amb esta exclamació, la fila es desfeia i el dimoni intentava acaçar algú per fer-lo pagar.

A capítula

    El que feia de mare retenia el que pagava amb els ulls tapats i, mentres els altres s'amagaven, li cantava el romanç següent:
Conillets a amagar,
que la llebre ix a caçar.
De nit i de dia
toca l'avemaria.
Lluneta blanca,
que tot ho escampa;
lluneta negra
que tot ho arreplega.
A buscar els conillets,
que estan amagaets
en un bon "rinconet".

A la gallineta cega

    Els jugadors feien rotgle agafats de la mà. El que pagava era col.locat al centre amb els ulls tapats. Els del rotgle pegaven voltes cantant est diàleg:
-Lluneta cegueta, què te s'ha perdut?
-Una agulla i un canut.
-Busca-la per terra.
-No l'encontre.
-Busca-la per dalt.
-No, no, que m'arraparà el gat.
I pegant-li un carxot, deien:
-Pos busca qui t'ha pegat...

    Aleshores s'aturaven i el del mig s'aproximava a algú i pel tacte, o fent-li al màxim tres preguntes, havia de descobrir qui era. Si ho aconseguia, el descobert passava a pagar, çò és, a gallineta cega.

A tio Tou, tio Tou

    Amb un grapat de fang feien una cassoleta, se la posaven sobre la mà oberta i deien:
-Tio Tou, tio Tou; si esclafe la casa, me'n pagarà prou? (o... me'n pagarà un sou?).
    I la llançaven boca avall fent-la esclatar pel fons; el company de joc pagava penyora tapant amb fang el forat que s'hi havia fet.

A calfa-mans

    Asseguts en rotgle, col.locaven les mans obertes una damunt l'altra. Al senyal convingut el que tenia la mà a baix la passava al damunt, i així feien tots de forma successiva i ordenada però accelerant el ritme i accentuant-ne el colp.

Apilar els punys

    Els jugadors, al voltant de la taula, apilaven els punys un damunt de l'altre, fent una torre. El qui havia posat el primer puny tenia la mà dreta lliure, i amb l'índex anava assenyalant els punys apilats, dient:
-Ací què hi ha?- preguntava al propietari del puny.
-Un puny- contestava l'assenyalat. I així fins a l'últim, que contestava:
-Una rateta.
-Què minja?
-Pa i sardineta.
-Què beu?
-Auia de la mar.
-El que es riga, pagarà.
    A continuació desfeien la pila i cadascú rodaba els punys, un a l'entorn de l'altre, fent carasses per tal de fer riure algun dels companys, i dient: «uuuuh...uuuuh...» El qui es reia pagava i quedava fora de joc. I altra vegada a començar.
 
 
JOCS I ENTRETENIMENTS DURANT L'EDAT ESCOLAR
 
Heus-ne ací els principals:

Al cércol

    Amb un fil d'aram gros, es feia un mànec llarg (la mida era segons qui l'utilitzara), que acabava en forqueta. Amb ell s'espentava el cércol, que solia ser de ferro. També es feia rodar pegant-li amb un pal.

A amagar esquenetes

    Els jugadors es col.locaven cobrint-se l'esquena amb la paret. El qui pagava, el pegador, amb una corretja en la mà, batussava qui se'n separava.

A bolets, o les boletes

    S'hi jugava de distintes maneres, amb boletes que eren de pedra artificial. Es feia un rotgle i, ficant dins les boles-penyora de cadascú, amb una més gran, des de fora rotgle es feia per traure-les i plegar-les. També es jugava tirant un jugador la boleta en una direcció: a partir d'eixe moment, cadascú perseguia i intentava matar als altres (a vegades tirant amb el ditet). La boleta morta es quedava en poder de qui havia matat.

A les caixes o 'caiques'

    Les cares de les caixetes de mistos es feien servir per a diversos jocs. Per exemple, des d'una altura determinada de la paret es deixaven caure; les que queien davall d'una altra passaven a pertànyer a l'amo de la que havia quedat damunt, i es tornava a tirar.

Al canut

    En el centre d'un cercle es plantava un tros de canya, d'uns deu centímetres de llarg amb un nuc al mig, perquè tinguera més força. Al damunt, cada jugador posava una moneda. Des d'una determinada distància, marcada per una ratlla en terra, cada jugador llançava contra el canut una altra moneda, un xavo negre, per bolcar-lo. Si ho aconseguia, es feia amb totes les monedes que en caure s'havien eixit del rotgle (fora ratlla). En cas de fallar, el jugador arreplegava el xavo negre llançat i esperava un nou torn.

A cara i creu

    Tiraven una moneda enlaire i, abans d'empomar-la, el contrari havia de dir si volia cara o creu. Si encertava, l'havia guanyada.

A les claus de Déu

    Asseguts en terra en rotgle, amb unes telles grosses que anaven passant al del costat de forma rítmica, deien:
Les claus de Déu,
sant Pere i sant Joan,
anaven darrere
del triqui triqui trac,
tric trac.
    Quan s'acabava el penúltim verset de la cançó (triqui triqui trac), no se soltava la tella i la menejaven de banda a banda amb la mà. Al final, li la donaven al company del costat. I altra vegada començaven.

Als cromos

Es jugava com a les caixes de mistos.

A gometes

    S'obtenien de les botelles de refrescants. Es jugava de manera semblant al joc de les boletes. Dins d'un rotgle es posaven les gometes, que se'n podien traure tirant des de determinada distància amb una gometa una mica més gran, el gomot.

A la mare carabassera

    Els jugadors es posaven en rotgle i es numeraven. Un feia de mare carabassera i deia (exemple):
-La mare carabassera té quatre carabasses...
I el qui era el quatre havia d'estar ben alerta per respondre immediatament:
-Com quatre carabasses?
I la mare carabassera:
-Que quantes?
I el quatre:
-Set carabasses.
I el set:
-Com set carabasses?
I el quatre:
-Que quantes?
I el set:
-Tres carabasses...
    El diàleg havia de ser molt ràpid per provocar l'embolic. El qui participava quan no li tocava, o s'enganyava, pagava penyora.

A pic i pala

    Els instruments eren el pic (un pal d'un pam de llarg, al qual s'havia tret punta pels dos extrems), i la pala (una posteta d'un pam i mig d'amplada per dos pams de llarg i amb mànec). En un rotgle d'aproximadament mig metre de diàmetre es posava el pic. El jugador que picava, el picador, amb la pala colpejava un dels extrems del pic, i en saltar li ventava palà, fent-lo brunyir. Els altres jugadors, col.locats a la distància que estimaven oportuna, tractaven d'empomar el pic. El qui ho aconseguia, passava a picar. Però si el pic queia a terra, el jugador que l'agafava, des del punt on havia caigut el llançava al rotgle on havia quedat la pala. Si la tocava, matava el picador i el substituïa.

A pilota

    Es jugava a llargues, a pilota-paret, a "basque", etc.

Al "pollito inglés"

    Es designava un jugador que pagava, el comptador, que es col.locava de cara a la paret i cantava pegant-li colpets: «un, dos i tres», i es girava ràpidament. La resta dels jugadors estaven lluny, en el límit d'una ratlla a l'esquena del comptador, i anaven avançant cap ad ell mentres comptava. Quan es girava, quedaven aturats. Si detectava el moviment d'algú, l'anomenava i l'enviava al fons de la ratlla per tornar a començar. Quan algun jugador arribava a tocar-lo cridava: «salve's qui puga», i tots tornaven corrent cap a la ratlla del fons perseguits pel comptador; si aconseguia agafar-ne algú, l'agarrat pagava i ocupava el seu lloc.

Cavallet de Manises

    Es col.locaven en rotgle (el que pagava, en el centre), i cantaven: «Cavallet de Manises, fusta, ferro, goma i repic. Què és?» El qui pagava deia una d'eixes coses.
Si deia cavallet de Manises, els altres jugadors havien de formar parelles i muntar-se al be uns a altres. Si mentres no muntaven el qui pagava acaçava algú, pagava el caçat -o també si es «queia el burro». Si deia repic, tots a batre palmes. Si deia fusta, o ferro, o goma, anaven corrent en busca de tocar alguna d'eixes matèries, i el qui pagava, mentrestant, intentava acaçar-los.

Al pot o calitx

    El qui pagava es posava prop d'un pot, i a certa distància, els companys de joc. Un tirava amb una tella (una pedra plana, un tros de taulell, etc.) al pot, intentant allunyar-lo com més millor. Qui estava prop del pot, havia d'arreplegar-lo i tornar-lo al seu lloc, abans que el tirador recuperara la seua tella. Si ho aconseguia, es canviaven els papers.

Al "potro", xurro va o "galope" per descuidat

    Primerament, amb un repiny es feien dos grups, meitat i meitat. Els qui havien de pagar es colocaven un darrere l'altre, inclinats (el cap a nivell del cul del de davant), formant com una serralada. Els altres, de correguda, intentaven muntar-hi tots, i el primer d'ells, marcant amb la mà a diferents altures del braç, deia: «xurro, "mediamanga", "mangotero", ¿què és?». Si els qui pagaven encertaven, passaven a muntar.

A "media", 'camallà' i bot

    El xiquet que pagava, el "burro", s'ajupia doblegant el tronc (però no els genolls), damunt d'una ratlla; tots els altres jugadors el saltaven ordenadament. En cada sèrie de bots, el "burro" se separava de la ratlla una passa, i l'espai lliure que anava quedant entre ell i la línia, el botaven els altres mitjançant les òrdens que donava el primer saltador, el qual combinava les paraules: "media" (una passa curta), camallà (una passa llarga) i bot. El que en saltar tocava amb els peus el "burro", xafava ratlla o no arribava per a botar, pagava.

A saltar-se

    El primer es posava ajupit doblegant el tronc; cadascun dels companys, posats en fila, el saltaven i s'ajupien al costat. Quan tots havien botat sobre el primer, est saltava a tots i els altres el seguien, botant amb un joc sense fi, fins que es cansaven.

A fer tauletes

    Es col.locaven dos xiquets, d'esquena a esquena, amb els braços entrellaçats; l'un doblegava el tronc, quedant l'altre enlaire, i li deia el primer:
-A on estàs?
-En tauletes.
-Què menges?
-Farinetes.
-Què beus?
-Auia de la mar.
-Que es torne a voltejar.
    Després es canviava el torn, el de dalt passava baix, i seguien el joc.

Al sambori

    Es dibuixava en terra una figura amb set caselles. Després es comptaven els jugadors per a col.locar-se en orde de joc. El primer es posava enfront de la figura, des d'on llançava una tella (peça de pedra d'uns cinc centímetres de diàmetre) a l'1. Es tractava d'anar fent-la avançar, correlativament i a peu coix, fins al set, sense xafar ni parar-se damunt les ratlles del dibuix, cosa que feia perdre el torn. Cada vegada que l'encasellava, el jugador anava botant a peu coix de quadre en quadre, sense xafar ratlla, i passant de llarg el que contenia la tella. En arribar al 4/5 i al 6/7 posava un peu en cada compartiment. Una vegada en el sis-set feia la mitja volta d'un salt i regressava, botant, cap al punt d'eixida. A l'arribar al quadre anterior al de la tella, l'arreplegava, sense caure ni recolzar-se en terra, i continuava fins a eixir del sambori. Després la tirava al 2, al 3, al 4, al 5... En fer el recorregut del 7 havia acabat. Els tirs de tella al 4, 5, 6 o 7 comportaven que en la casella correlativa s'entrara a peu coix.

A la taba o rei Simago

    Es jugava amb una taba -os de corder-, que es tirava com si fóra un dau. Les cares eren: "verduc", panxa buida, panxa plena i rei Simago. Segons la que quedava per amunt en caure, el jugador tenia un quefer. Si li eixia "verduc", havia d'agafar la corretja per pegar al palmell dels qui havien tret panxa buida. Si el castigat aconseguia d'agafar la corretja al mateix temps que era cinglat, es canviaven els papers. La quantitat i intensitat de les corretjades les imposava el rei Simago. A qui li eixia panxa plena quedava lliure de tot.

A la trompa

    Hi havia distintes formes de jugar-hi: a picar la del contrari, a fer-la brunyir i al rotgle. En esta modalitat es posaven a dins boles, gometes o altres trompes per a traure-les.
 

JOCS DE CÓRRER
 
    A lladres i civils

    Calia fer dos grups de jugadors: els lladres, que s'amagaven, i els civils, que anaven a caçar-los. Quan els tenien a tots, els grups canviaven els seus papers.

A "parao"

    Hi havia un grup més reduït que pagava i anava a caçar els altres. Quan agafaven algú li deien: «parao!», i est es quedava parat en el punt on estava. Si algun company del seu grup el tocava el disparava, ('desparava') i seguia en el joc.

    També es jugava a la piu, a marro, a peus en alt i a un muntó de jocs.
 
JOCS DE PASQUA
 
A la corda

    Hi havia distintes formes i combinacions de botar a la corda: a una, a dos, a tres i a tot seguit, o esperant; però, si el que botava demanava "tossino", es donava a la corda molta rapidesa.
    Tots els jocs de corda eren propis de pasqua.

A la butifurga

    Un cercle de corda era sostingut pels participants, possats en rotgle, des de fora. Un d'ells, des de dins del cercle, tractava d'agafar algun dels jugadors per a fer-lo pagar. Els xiquets podien soltar la corda, però l'últim que la soltava, pagava.

Mingué, mingué, mingué

    Es posaven en rotgle i ballaven:
Mingué, mingué, mingué,
turulé, turulé, turulero;
mingué, mingué, mingué,
turulà, turulà, turulé.
"Uno", dos i tres.

Ai xúmbala

    Es posaven en dos filades, solts, per parelles mirant-se cara a cara, els braços a la cintura i, menejant el cos, cantaven:
Ai, xúmbala de calataxúmbala,
ai, xúmbala del polissó
ai xúmbala de les xiques guapes
i les lletges a un rincó.

El gat corre a la rata

    També com en l'anterior, en rotgle, rodant i cantant:
El gat corre a la rata,
la rata corre al gat,
pareix un gos que lladra,
que fa güic, guac.
¡Que se vea!, ¡que se vea!...
    Mentrestant, els dos que paguen -el gat i la rata- corren per dins i per fora del rotgle, passant per davall dels braços dels jugadors, l'un fugint i l'altre acaçant-lo.

Al rotgle (amb la corretgeta)

    Es col.locaven per parelles en rotgle doble; els de la part exterior, amb les mans darrere. Dos jugadors anaven voltant el cercle perseguint l'un a l'altre, per a pegar-li amb una corretja. El perseguit, quan es cansava, es parava davant d'una parella del rotgle i el de la part exterior passava a ser perseguit. Per la seua part, el caçador quan li pareixia, deixava la corretja dissimuladament en les mans d'un jugador que, quan passava el que fugia, li pegava fent ja de perseguidor. En el seu lloc es posava l'anterior caçador.

A la tarara

    Era un joc propi de pasqua, com els de corda. Els jugadors es posaven en rotgle, drets, agafats de les mans, i pegant voltes cantaven distints cants. Un d'ells era:
Ella porta pirri,
pintes de "morrongo",
"caderes" postisses,
pa enganyar al novio.
La tarara sí,
la tarara no,
la tarara, madre,
que la bailo yo.
El dia de Pasqua
Pepito plorava,
perquè el catxerulo,
no se li empinava.
La tarara sí...
 
 

BROMES
 
«Mon pare era "tramviero" i feia tilín, tilín.»

    Els tramvies, en compte de botzina, duien baix del pis una mena de tub de ferro que sonava com una campana. El tramvier, per fer el senyal d'alerta, accionava una palanca amb el peu. A propòsit d'açò el bromista deia: «Mon pare era "tramviero" i feia tilín, tilín», i en dir açò xafava el peu de l'altre.

A qui pegue pegaré
    A la punta d'una corda de dos o tres metres lligaven una pedra i, agafant-la per l'altra punta es feia voltar, com si fóra una hèlix, per damunt dels caps, i dient:
A qui pegue pegaré,
que mon pare m'ho ha dit,
a les onze de la nit.

En un chavo dos
-En un xavo, dos.
-De què?
-De cagallons de gos.

Resposta a un manifesser
    Quan estaven de conversa entretinguda un grup de xiquets i s'hi acostava algun ressagat, per a posar-se'n al corrent solia preguntar:
-Què passa?
-La processó per ma casa- li contestaven.
 
 
 
 
 
ANÈCDOTES DE LA GENT D'ACÍ

    El jornal del tio Toni Colloni era curtet. Estava en proporció inversa als gotets de vi que es feia en l'Hostal; és a dir, que la canya era llarga i mai no sabia com liquidar-la. Un dia l'hostaler li va dir:
-Mira, Toni: la tia Rosa vol anar a vore les terres de l'altra banda del riu. Com que ve molta auia, hauràs de passar-la tu al be.
    A l'hora convinguda, al gual de la banda de baix del molí del Riu es troben el tio Toni Colloni i la tia Rosa. El primer para l'esquena i ella s'aboca al damunt. Era hivern, venia l'aigua fresqueta i hi havia prou de toll. El tio Toni s'ajup una mica més i se la carrega al muscle. Quan estaven al bell mig del corrent, en la part més fonda del riu, el tio Toni li diu:
-Tia Rosa, o em perdona tot lo que li dec, o ací la deixe caure.
    I s'ajupia una miqueta fins banyar-li les puntes de les espardenyes.
-Tira avant, roder! -Li espentava la tia Rosa.
-Que la deixe caure! -I s'abaixava un poquet més.
Al final, la tia Rosa li perdonà tot el deute. Amagats al canyar d'enfront, es trobaven l'hostaler i un altre jornaler morint-se de riure.
 --- --- ---
    Blanco el Ferrer, el tio Xicon, Corona, i algun altre -segons ens va contar Josep Chiner Cristòfol, Pepe el Fustero-, després d'haver alçat el colze una mica més del compte, mig pipats, a festes de Quart alegraven el veïnat amb cucanyes i altres coses semblants, organitzades enfront de l'ajuntament, és a dir, en l'actual plaça de Valldecabres.
--- --- --- ---
    El tio Picanyero era un llaurador dels més rics de Quart. Un dels fills, també llaurador, anava al secà a llaurar portant un forcat i dos animals. Això cridà l'atenció als veïns, i un dia li preguntaren perquè duia dos haques. Ell els respongué: «Aixina, quan es cansa un animal, n'agarre l'altre».
--- --- --- ---
    Josep Rodrigo, quan era alcalde, si havia de visitar el governador, es vestia amb saragüells. Per això els del poble l'anomenaven l'alcalde dels Saragüells.
--- --- --- ---
    Vicentet el de la Llavanera era molt fidel i treballador; d'eixos que fan rics als amos. Encara que ell, tota la vida treballant de sol a sol, va morir -a conseqüència d'una pulmonia que agarrà regant en hivern- sense un clau. Vicentet era casat amb la tia Conxa, molt bona dona, però d'esperit crític que a tot feia la contra. El seu home li deia: «Si em diuen que has caigut al riu, jo aniré a buscar-te auia amunt, perquè sempre vas contra corrent».
    Una vegada, la tia Conxa anà a Saragossa en companyia d'un fill de trenta-cinc anys, ja casat, i d'una néta que havia estat malalta i havien fet vot d'anar al Pilar. Per les festes de la Mare de Déu sempre estaven abarrotades les posades i a l'home li tocà passar la nit assegut en una cadira, mentres que l'àvia i la néta dormien en un llit les dos. Com que la xiqueta havia estat malalta, a mitja nit, el fill de la tia Conxa entrà a l'habitació a tapar sa neboda, no fóra que es constipara. A penes s'aproximà al llit, sa mare li digué: «Te pegue una nespla...!! ¿No saps que això no es fa, mal educat!!». Però abans de dir «te pegue», la bufetada ja li havia arribat.
--- --- --- ---
    El tio Torero tenia un ruc i quan s'asseia a esmorzar, se li acostava i anaven a mitges els dos: mos l'un, mos l'altre.
--- --- --- ---
    De l'"agüelo" Fus deien els seus contemporanis que «arreplegava la cendra i escampava la farina». Anava al secà a llaurar i, com era afeccionat a la dolçaina, s'emportava un xiquet: ell tocava la dolçaina i el xiquet l'acompanyava amb el tabalet. I així es passaven tot el dia assajant per a les processons. Feia unes traquetes baratetes per a les festes que resultaven molt fluixetes. S'encenien i feien: fixxx... fixxx... fixxx... pum, fixx, pum. I la gent deia: «Fora Fus...! Fora Fus...!»
--- --- --- ---
    Roseta, la de Salvoret el Tramviero, i el seu home, anaren amb un grup de famílies amigues a sopar en un hostal de València. El cobert els costava un duro d'aquell temps!! Els servien moltes coses, tantes que no se les podien acabar. I ella, que no li agradava deixar-se res als plats, tot era dir: «en un duro que nos costa...!, en un duro que nos costa...!» Va agarrar un enfit que estigué a la mort, i s'exclamava: «Quants duros donaria per no passar açò!!»
    Era dona senzilla i vivia feliç. Una vegada, el tio Salvoret li digué: «Posa'm un esmorzar lleugeret, que tinc molt de treball». Al destapar la cistella el tio Salvoret... un pardalet se'n volà tot lleugeret.
--- --- --- ---
    El tio Donís vivia en una casa de llauradors amb un corral ample a on hi havia la cuina. A la planta de dalt hi havia una habitança amb una galeria que donava al corral, on vivia altra família. Entre veïns, sempre sol haver alguna fricció; és normal. Una vegada renyiren les dones de les dos famílies i la de dalt li digué com un menyspreu:
-I tu, que xuples el "morenillo"?
-Ja no ho voràs més! -li contestà la dona del tio Donís. Li alçà una paret fins la barana de la galeria i li tapà tota la vista.
--- --- --- ---
    El tio Xarnego era un home menut i baixotet, i la seua senyora una xicona gran i disposta. Contava el tio Xarnego que, de novençans, per Sant Miquel, anaren a Llíria. El santuari de Sant Miquel sempre ha segut famós, i per aquell temps, durant la festa, hi anava molta gent. El tio Xarnego encetà conversació amb una xica que, tota extranyada, li digué:
-Com davant de la teua dona em parles a mi?
-Eixa és ma mare.
--- --- --- ---
    El tio Nofre era casat amb la tia Maria, la qual tenia fregides les veïnes. Era una dona molt valenta i, per no res, s'agarrava dels cabells (no dels seus). Era això que un dia que el tio Nofre estava regant un camp que tenia a l'altra banda del riu, la tia Maria diu a la filla (que també li deien Maria): «Ves, corre! Porta el dinar al pare, que es gela, corre!».
    I allà tens la xiqueta que se'n va apressa perquè son pare es menge el dinar calentet. En arribar a l'horta, ella també li fa la mateixa recomanació: «Vinga! Prompte! Prenga's el dinar, que es gela!». El tio Nofre, al moment, es deixà tot allò que estava fent per menjar-se el dinar calentet. El menjar de la cistella era... tonyina adobada.
--- --- --- ---
    El tio Nofre, el Catxet. Diuen que el malnom li venia d'un avantpassat que fon alcalde en l'any de Mariacastanya; eixia de nit, i deia als de la ronda: «Catxet, catxet, i sense que ningú vos senta». Els llauradors, en l'hivern, quan plovia, solien dedicar-se a triar cacau o fesols, llevant-ne els fallats, tacats, pedres i brosses perquè estigueren presentables al moment de la venda. Quan en triava el tio Nofre el Catxet, n'apartava els més grossos i deia: «Estos per a menjar-nos-els nosaltres, que els hem criats».
--- --- --- ---
    Deia mon pare que de xicotet era molt roder, i els seus iaios, per tal de tindre'l quet, li feien por dient-li: «que vindrà l'home del sac i se t'endurà». Un dia que la barrabassada era molt gran, li soltaren la frase: «que vindrà l'home del sac...». En aquell moment aguaità per la porta el peller, carregat amb el sac, demanant si hi havia alguna pell. De l'espant d'aquell xiquet encara se'n riuen els seus besnéts.
--- --- --- ---
    El tio Borito el de Gerra era corpulent, forçut i coratjós com cap altre. Una vesprada assistia a una correguda de bous de caràcter benèfic a la plaça de València. Per recomanació de don Juan -que estava ja en la Diputació-, un jove afeccionat del poble, Canyete, que torejava bouets en un corral, hi feia de matador. Però a pesar de la seua voluntat i esforç, a l'hora de matar li entrà por i no hi havia manera d'encertar el punt. Però estava el tio Borito en la plaça; saltà al cós, agafà el bou per les banyes i digué a Canyete: «Anda, mátalo»!!
--- --- --- ---
    L'"agüela" Torta o l'"agüelota", que era molt valenta, portava una navallota amagada entre les calces. No sabia de números, però quan anaven a la seua fàbrica a carregar atovons, agarrava una canya, i amb la navalla li feia una ratlla a cada centenar.
--- --- --- ---
    El tio Merescal ('menescal'), veterinari i ferrador, no tenia paciència. Quan anava a dinar, si l'arròs encara cremava, li ficava aigua fresca. Es deia que havia tingut un ruc, el "burret" del Merescal, que li ensenyava a no menjar i, quan aprengué..., va i es morí.
Havia d'estar al servici dels clients tot el dia i bona part de la nit -quin remei li quedava...!!- És clar que, a vegades, per molta paciència que tinguera, li resultava pesat. Ell deia: «Te toquen a la porta ben matí, toc-toc, i alça't tingues o no tingues ganes! En obrir, el primer "bon dia" que reps és... ¡el cabot d'un animal que se t'entra per la porta perquè el ferres!; és desesperant!».
    Es va casar dos vegades, tingué molta família i, és clar, moltes boques que tapar. Ocorrí que es denuncià que en el Mas de la Cansalà tenien molta cansalada per a ensalar de porcs mals de triquina. Així que anaren cap allà el jutge -que era el tio Xarnego- i el veterinari a incinerar la cansalada. En ple treball, quan anaven a cremar una peça de cansalada grassa, el tio Merescal treia la navalla, tallava un bon tros i se la guardava per a casa.
--- --- --- ---
    Tots els anys, per setembre, els hòmens més alegrets de Quart omplien el carro de menjar i se n'anaven una setmana a la Cova Santa. A la lletra dels gojos:
Virgen de la Cueva Santa,
mira quien te vino a ver,
ells, seguint la tonada, afegïen:
Toni el de la Colasa i Blanco el Ferrer,
Miquel el de Gepa i Antonio el Barber,
i el tort de Cagarrita el nombrem darrer.
 
DITES I CONTES

    En l'alqueria d'Almansa hi havia un donyet (dimoni foll) que no deixava tranquils els seus habitants, i decidiren d'anar-se'n a viure a una altra casa. Pel camí s'adonaren que els faltava alguna cosa:
-Xe!, nos hem deixat el sedasset! -digué la dona.
I una veu, al darrere, respongué:
-No patiu, el duc jo.
Es giraren i, perplexos, varen vore que el donyet anava seguint-los... I se'n tornaren a casa, perquè el donyet el duien al darrere.
--- --- --- ---
    En certa ocasió, passant per dalt del pont, el tinent de la guàrdia civil -comandant de la zona-, tingué una distracció i li caigué el sabre al riu, per l'Ullal -en aquell temps era un clot de més de cinc metres de fondària. El tinent, tot preocupat, ho contà al jutge, que era el tio Xarnego. Al ple de l'hivern li tocà ficar-se a l'aigua i li tragué el sabre... el pare del Colasso.
--- --- --- ---
    Com érem uns quants germans, estavem sempre junts i sempre pegant-mos (polint-mos, deia mon pare); i al moment, a cridar:
-Mare!, este m'ha pegat ....!
    I la mare deia:
-Sí, sí: «Mare, Pere em toca -i baixant la veu- toca'm, Pere, ara que no ho veu la mare».
--- --- --- ---
    Puix senyor... es queixava un vell que, com que ja havia donat l'herència als fills, estos no el cuidaven ni ad ell ni a sa muller. Un amic seu, també major, li digué: «Te deixaré trenta monedes i vas a fer lo següent: te tanques tu i la teua dona en l'habitació, i vos passeu el dia comptant els diners, de manera que els fills, des de fora, vos senten. Ja me'n diràs el resultat». Així ho feren els vells, i es passaren el dia dins l'habitació comptant i tornant a comptar els diners. Els fills, que estaven fora amb l'orella pegada a la porta, pensaren que els pares amuntegaven diners de trenta en trenta peces. Quan al remat del dia n'isqueren, el fill, tot amor li digué: «Pare, desitja alguna cosa?, què vol?». I la filla: «Mare, li ajude jo? Assente's, que jo faré el sopar...».
Ja no tingueren més problemes. Per això diuen els vells: «El qui testament en vida faça, que li esclafen el cap en una maça».
 
 
LA RANCOR AMB MANISES
 
    Hui, les relacions amb els veïns manisers són cordials i fluides, i tot allò que es presenta en comú, és acceptat amb bon esperit de col.laboració. Però no era així en el període que analitzem. Encara subjau en els vells un fons d'opinions negatives, producte de fets ocorreguts que mai no s'obliden. Contava mon pare: «Quan era xiquet, anava a Manises tots els mesos a cobrar el lloguer d'una casa, propietat de l'amo. La dona d'allí, per no alçar el cul de la cadira, em deia: "Torna demà". Cobrar el lloguer em suposava fer tres viatges al mes».
    «Encara em fa mal -seguia dient mon pare- la palissa que nos pegaren en eixir de l'escola de Ceràmica, per haver pujat al centre musical a burlar-nos dels aprenents: nos n'arrearen una que a mi em destrossaren els genolls; estiguí mal.»
    Hui no és fàcil d'entendre perquè anaven els diumenges a fer harca (tirar-se pedres amb fona) els xavals de Quart i els manisers al barranc de Manises; de veritat: una batalla campal.
 
Anècdotes

    Eren festes a Manises i anaven a fer un bon castell de focs d'artifici. I en això, que mentre es prenien un gotet, se'ls ocorregué al tio Borito el de Gerra i al tio Romaguera, que també era molt corpulent: «Vols que...?». El castell el dispararen a Quart.
    El tio Borito tenia fregits als manisers. Prengué el costum d'anar en una taverna a fer-se un gotet de baldraga, fins a la intervenció de la guàrdia civil que... cataplam!!, resolgué el problema.
    També els xicons de Manises, quan tenien ocasió, alçaven la camisa als de Quart. Recorden els vells una festa on hi havia una traca per al final del concert de la nit. Algun maniser, en passar amb el tramvia ja en marxa, li botà foc i fugí. La traca es cremà abans del concert.
    Val a recordar allò que hem dit de quan hi havia partit de futbol.

* * *

    Pot fer la impressió que estes historietes són xafardeigs de gent desocupada, però responen a una mostra dels contes dels vells. La gent de l'època no tenia tele, ni cine, ni ràdio, i eren escassos els mitjans de comunicació. Es treballava molt, i es distreia i es nodria de: «Saps lo que passa?, puix que...», «has dit que...?», i es contaven fil per randa i «en secret, no ho digues a ningú...», corria de boca en boca per tot el poble.
 
 
ALTRES MATERIALS ORALS
 
 

Paco repaco,   fuma "tabaco",   i tan xicotet,   porta patilles   i bigotet	El tio Pep, el de l'horta,   ha plantat un tomatar;   les tomates per a vendre,   i els diners per a fumar.	Mon pare no té nas,   ma mare és xata,   i un germanet que tinc,   un tros li'n falta.
Estava la Titot   "sentada" en el baül,   i pel forat del pany,   se li veia el cul.	Mon pare i ma mare   han comprat un xiquet,   en les cames tortes,   i el cul cagadet.	Jo cusc i faig mançanetes,   i li pose foc a l'olla;   com faig tantes cosetes,   tots em diuen mitjadona.
Carabassa m'han donat,   i me s'ha tornat meló,   més m'estime carabassa,   que casar-me en un pendó.	Xe!, mireu-los, mireu-los,   que panollos que estan!.   Per mirar a les xiques,   s'han quedat "alelats".	Mireu, mireu als xics fadrins,   que porten ratlla partida,   i pel coll de la camisa,   els polls com a garrofins.
Margarita preciosa,   Déu me la guarde! / Déu me l'empare!   a cavall d'una "burra"   i el cul a l'aire.	Ai, mare! Ai, pare!   camiseta vullc:   curteta o llargueta,   que me tape el cul.	Torna-li la trompa al xic,   que li costa dos diners.   que li l'ha comprà son pare   i sa mare no sap res.
Cento Canyete,   tira en l'escopeta   i mata un pardal,   vestit de general.	A València no vages   si no portes diners;   que voràs moltes coses   i no compraràs res.	Cento mama   cul baixet,   alça la cama,   i es tira un pet.
Els xurros en l'Aragó,   al cresol diuen candil,   a la finestra ventana   i al julivert perejil.	Roig me'n pèl,   cullera de mel;   sal i vinagre,   cara de lladre.	Eres...eres...de les eres,   eres...eres...i seràs,   eres l'"agüela" Cucala,   però a mi no em cucaràs.
Jo tenia un buixerol,   me se n'envolà al carrer,   les xiques me l'agarraren,   me'l ficaren sabater.   Xiques, si voleu sabates,   el meu buixerol les té,   boniques i repicades,   el meu buixerol les ven. / i a molt bon preu les ven.	Amb cançoneta:   -Que cante la nóvia, que cante!!   -No sé cantar...   -Que cante, que cante!!   -Pues cantaré:   «Caguerà de bou   quan plou se regala;   la de vaca no,   perquè està assaonada».	Amb música de l'himne de Riego:   Si vols sopar no te'n vages,   sardines pudentes tinc,   escarabats en vinagre,   i un tros de burro fregit.

Rondalla valenciana:

Ai, xica roja
que bona estàs!,
si no t'aprimes,
no et casaràs.
Obri la porta,
carinyo meu, / lussero meu,
que ací t'aguarda
un terròs de mel.
Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat,
ja ve Cento contant els passos,
carabassa li hauran donat.
Si vols torrar-la
porta-la al forn,
en una llanda
com tot lo món.

Un personatge singular

    Una persona representativa, vox populi de la vida de l'època, era la tia Rosa, la de Pepet el d'Aguado. Era més bona que el pa; sempre servicial, en tot moment estava disposta a baixar al poble, a portar qualsevol cosa que es necessitara. Quan jo era xicotet, vivíem les dos famílies fóra del poble, en el rajolar del Roll de Gràcia (a on ara hi ha el col.legi Riu Túria), i ma mare, pobra!, que «treballava més que un moro» -la casa vella i tan gran, els animalets: porcs, gallines... fills-, tot ho havia de fer ella, i, naturalment, no sempre podia anar a les botigues a comprar; eren tan lluny...! I la tia Rosa, a més de portar allò que feia falta, arreplegava tots els rumors que per la vila circulaven: que si tal s'ha tirat al tren, que si tal «està més net que una era», que si tal altre «passa més fam que un mestre d'escola». Si era una bona notícia: «eixe té més sort que els penjats», o «té més diners que un torero...», i en una conversa molt agradable amb ma mare, ho comentava tot. Als xiquets, que sempre estàvem enmig, bocabadats, ens aviava a palmades: «aneu, aneu a juar, roders! ¡Què feu ací escoltant el que parlem els majors?» I a mi, que em volia molt, em deia: «és més roín que lo que tiren», o «este Pepe és més malo que la Xata».
    La tia Rosa, que per altra banda «era més fresca que una rosa», no tenia pèls a la llengua. Si a l'última part del seu inacabable relat hi havia hagut alguna història poc edificant, deia: «Mira, saps lo que te dic?: que en este món el qui no fot ni roba, és perquè no pot o no troba». I si hi havia gent del clero pel mig, acabava dient: «entre monges, frares i beatetes, li tocaven al "Ninyo" les castanyetes». Era tota sinceritat, oberta, clara, transparent. Per res del món no li feia a ningú una mala passada, i si algú l'amonestava, o li alçava la veu, la seua resposta era: «Xe!, corre, ves, que tens més mal gènit que una gata torta», o «Xe, mira: el que més xiula, capador!».
    Al corral de la casa hi havia un armariet, com un xicotet rebost, prop del foguer, on ma mare guardava els ingredients del menjar: arròs, alls i coses menudes; també el xocolate en barretes que li portava el xocolater de Manises. Nosaltres, enfilats damunt d'un pilotet de fusta o d'alguna cadira, féiem molts viatges a l'armariet. La tia Rosa, des del pis de dalt, si ens veia cridava ma mare: «Rosario, que et furten el xocolate!». I si jo, en veure'm descobert, li contestava contrariat, em deia: «este Pepe és més descarat que el cul d'una mona», o «eres més lleig que pegar-li a un pare».
    En hivern es feia la matança del porc, que era tot un ritual, i de l'animal s'aprofitaven fins els ossos: la cansalada, els pernils i els llomellets salats amb sal grossa; el sofrit de botifarres, xoricets i llonganisses que es guardava en les gerres d'oli, etc. Tot suposava una faena extraordinària que s'havia de fer ràpidament, urgentment, perquè no s'espentolara, que per aquells anys no hi havia frigorífics. Ens reuníem els familiars i també la tia Rosa. Eren uns temps en què se li donava molt a la llengua, puix que mentres es treballava no s'escoltava la ràdio ni es mirava la televisió: «es parlava més que una cotorra»; mare meua la que s'armava! «Eixe diu més mentires que alena, i alena més que un porc javalí». L'altre, «deu més que "divisa"», o «és més "listo" que les rates». Si es tractava d'algú molt triquis-miquis, «té més tecles que l'orgue de Sollana». Quan alguna cosa semblava evident: «està més clar que un ull de peix». Si d'algú un poquet fluix del cap, «està més foll que una cabra». O d'uns botiguers afeccionats a lo dels altres: «són més lladres que en Soneja». I si es tractava d'un home tranquil, «és més satisfet que un pet de porc». Les vetlades es passaven prou divertides, sense parar en la faena i tot dit sense gens de malícia.
    També ens agradava als xiquets prendre part en el treball: quan es descuidaven, pegàvem més d'una ditadeta a la pasta de llonganisses, «per vore si estava en el seu punt». Si et pescaven, de la nespla no et salvava ningú: «Què fas amb la mà al llibrell, manegueta?». El xiquet este, «menja més que una llima», o «tens més fam que un lladre» o «estas més flac que un gos de cego». T'agarraves a picar carn en la maquineta i alguna vegada se t'hi enganxaven els ditets: «Si eres més tonto que Abundio!»
    Les llargues vetlades bullint les cebes per a les botifarres primer, i després bullir i fregir l'embutit abans de posar-lo en gerretes amb oli. Els xiquets, volíem vore-ho tot, encara que... «passàvem més son que un sereno». I contant «més "cuentos" que Calleja» transcorrien les vesprades i les nits de la matança. Acabat tot, cadascú a sa casa amb un rastre de botifarres, o un péntol de llom, o qualsevol altre detall en gènere, fins que matara un altre parent o veí. Estàvem «més tranquils que Pica-sàries», en un lloc a on tots érem família i tots ens ajudàvem; des del que era «més alt que un pi», fins al que, per lleuger, «corria més que una llebre» o, per humil, «pintava menys que una puça baix d'un plat».

    L'ús de frases fetes era corrent. La gent comprenia perfectament el sentit que s'hi expressava. Era la cultura del poble; en alguns casos persones analfabetes, que no per això deixaven d'estar cultivats a la seua manera. Els nostres avantpassats tenien una gran riquesa de vocabulari, expressió d'unes profundes personalitats.
 
                                                                EL TIO PEP
 
 
 
Altres expressions comparatives
 
D
Dóna més llanda que un músic en dejú.
Dorm més que els algeps.
Dura més que un cul de morter.
E
És més brut que un carro bolcat.
És més llarg que un dia sense pa.
És més llarg que un mal any.
És més lleig que cagar ajupit.
És més lleig que un pecat.
És més roí que la tenca en suc.
És més roí que la tinya.
És més "tonto" que una nit a fosques.
Està més clar que un ull de peix.
Està més net que "Carracuca".
Està més ras que un cul de mona.
M
Menja més que una revolta de riu.
P
Passa més fam que un torero.
Passa més fam que un mestre d'escola.
Porta més palos que una estora.
T
Té més diners que un torero.
Té més diners que pesa.
Té manco sort que les putes en quaresma.
Te tinc més por que a una tronada.
Tens els peus més negres que els de sant Pere.
Tens més "desperdicis" que els nisprers.
Treballa més que un "burro".
 
 
 
Frases fetes populars
 
A
A cagar al vol.
A eixe li ponen "hasta" els pollastres.
"Adiós", cor melós, com una carabassa de gran.
-Ai mare! / -Ai filla! -amb força, amb geni- Tres mitges figues, fan figa i mitja.
-Ai mare, com tinc els pits! / -Xica, calla, calla, si són confits!
-Amela, perquè saps tant? / -Perquè sempre vaig preguntant.
Això està fet una merda.
Això no pot ser: tu vols obrir el cul i agarrar mosques.
Allà va la galera del molí Basí.
Arromanga't un camal i voràs que polseguera.
B
Bròfer ('bròfec').
C
Com la casa de Meca, el qui no entra no peca.
Com la merda de lloca, que es mira i no es toca.
Com una pera en un cabàs.
Com figues en cofí.
D
D'açò no saps la mitat de la mitat.
Deixa'm estar l'ànima queta! (Contestació de les dones quan els demanaven diners, perquè les dones, l'ànima la tenen en la butxaca).
Destarifat! Dius cada destarifo! Fa un oratge molt destarifat.
Diu el mort al degollat: «Qui t'ha fet eixe forat?».
Don Precís encara no ha nascut.
Donar la llanda.
E
Eixa xiqueta té unes anques, com les del rossí del tio Picanyero.
Eixe galant té molta terra en l'Havana.
Eixe ha pagat el "pato".
El tambor també és tropa.
El temps no passa debades i els anys fan el seu treball.
Els collons t'obriré, que no la porta.
En esta gent ja estem aviats, ja!
Era això que un dia... [fórmula per a començar narracions].
Es podien llogar cairetes.
És un home fet i dret.
Es xopà "hasta" la Moma.
Està fet un braç de mar.
Està podrint terra ('soterrat').
Estan fetes una auia en sucre.
Estar com una pansa en un cofí.
Estos nos donaran pa'l porc i la "burra".
Excuses de mal pagador.
F
Fa un sol que bada teules.
Fer la murga.
Feren una sogra de sucre... i amargava.
Ficar-se en camisa d'onze vares i en carrer que no trau cap.
I
I lo que te rondaré, morena, si el guitarró no se trenca.
J
-Ja vorem... / -Això diuen els cegos, «ja vorem!», i no veuen mai.
-Ja ho deia sant Vicent: «El que de lluny té cara de "bruto", de prop mossega».
M
Manegueta!
-Mare, a on està el batidor? / -En el seu "puesto": en el saquet de pa.
-Mare, perquè tanta mondonguilla...? Tot en una mondonguillota!
N
Ni es mor el pare ni sopem.
No arribarà la sang al riu.
No caga bonyigos perquè no té motle.
No jueu en canyetes que vos fareu tallets.
No té cervell.
No té esme.
No té trellat.
Nos porten "a rabo de borrego".
Nos porten com cagalló per séquia.
Nos van "apretant" els "tornillos".
 
P
Pareix el donyet del sedasset.
Pinta-roja!
Ploure sobre banyat.
Pa tan poca salut, val més morir-se.
Pa ta tia.
"Pos" senyor, açò era... [fórmula per a començar contes].
Q
Què farem? "Pegarem" foc i fugirem.
Qui no té memòria, cames.
¿Qui parlà, que sa casa honrà!
Quin soroll, mare meua!
S
Saber de quin peu coixeja.
Saber nadar i guardar la roba.
Se me n'ha anat el sant al cel.
Sempre estan com el gos i el gat.
Sempre parla qui no deu.
Senyor!, que vinga l'auia neta, pura i en mesura.
Si arriba a ser un bou, nos topa.
Si en sa vida (no) ha trencat un plat !
S'ha "emperrat" ('entestat').
T
Tan bé que nos hem vist, i ara en ulleres.
Tens les dents clares (quan un és molt mentirós).
Tirar-se la manta al coll.
U
Una mona i un furó, tirant pets a Castelló.
V
-Va a ploure... / -Que tens el cul humit?
Viure de baldraga.
X
Xe! Això pareix voler i no poder.
 
 Refranys
 
És clar, com ja hem dit adés, que els refranys que van a continuació no els han inventat els quartans; però sí els hem replegat dels hòmens de Quart. És una font cultural que ve de lluny, que ha passat de pares a fills i, tant uns com altres, amb el temps, l'han assumida, la feren seua. Els posem sense comentari; a l'estudiós pot servir-los per a conéixer el pensament dels antics, i a tots, d'esplai.
A

A cavall donat, no li mires pèl.
A cavall regalat, no li mires el dentat.
A falta de pa, bones són coques [de dacsa].
A gent jove, pa blanet.
A l'alfals i a la vinya, per la vora els entra la tinya.
A l'olor del dot, acudix el ninot.
A la de tres, mort o pres.
A la parenta, millor li entra.
A la taula i al llit, al primer crit. I si és pa treballar, deixa'ls cridar.
A la viuda, el cul li piula.
A Nadal, creix el dia un pas de pardal.
A ningú li amarga un dolç.
A Sant Joan bacores; verdes o madures, segures.
A Sant Martí, mata el porc i enceta el vi, despatxa el criat i mata el rossí.
A Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça.
A setembre, carabasses.
A Tots Sants, s'amaga el palmito i es trauen els guants.
A tú te dic, fill, però entén-te, nora.
Abans d'ensenyar, deprén.
Acabar-se la palla, morir-se el "burro", assolar-se el pesebre, tot fon un.
Al mes de febrer, ja ix la brosa pel raser; al mes de març, per tot el ribàs.
Al pa, pa, i al vi, vi.
Al que tingues de donar a dinar, no te dolga l'esmorzar.
Alaba't, ruc, que a la fira et duc.
Alabeu-vos cols, que hi ha naps a l'olla.
Amor d'amo, auia en cistella.
Animal que no conegues, no li entres per darrere. / no li furgues les orelles. / no li faces cosquerelles.
Animal que vola, a la caçola.
Animal recelós, flac.
Any de neu, any de Déu. / any de béns.
Any plovedor, molta tendror.
Aquell que sols espigola, poc omplirà la cassola.
Arrancà de burro, parà de rossí.
Arrancà de cavall, parà de burro.
Auia corrent, no mata la gent.
Auia per "San Marcos", quaranta dies "xarcos".
B
Bo està el porc quan rota.
Bo i barat, renyiren.
Bon ou, bon poll.
Bona excusa té el malalt, que se pixa i diu que sua.
C
Cada cosa a son temps, i naps en advent.
Cadascú en sa casa i Déu en la de tots.
Cadascú esternuda com Déu li ajuda.
Caldera vella, bony i forat.
Canteret nou fa l'auia fresca.
Carrer banyat, calaix eixut.
Cavall alabat, amaga alifacs.
Cel a borreguets, auia a canterets.
Cel rogent, pluja o vent.
Com són grosses, n'entren poques; si en vols més, para el cabàs.
Compra casa per a estar, i terra la que pugues llaurar.
Cria bona fama i gita't a dormir.
D
D'a on molt donen, fuig.
D'ací cent anys, tots calbs.
D'amors, el primer, i de llunes, la de giner.
De cent paraules no fas fonament.
De donar, ningú es fa ric.
De l'arbre caigut, tots fan llenya.
De moliner fugiràs, però de lladre no t'escaparàs.
De nit tots els gats són "pardos".
De terres apartades, mentires a patades.
De treballar, ningú es fa ric.
Del vell, el consell.
Del vent, el més bo, és el dolent.
Després de mort, la civada al "rabo".
Després de mort, ni vinya ni hort.
Déu "apreta", però no ofega.
Déu dóna faves/torrons a qui no té queixals.
Deute publicat, deute pagat.
Dona gran, figa xicoteta.
Dos dones i un pato, mercat.
Dos pardals en una figa, no fan lliga.
E
El blau i el verd, a l'ombra perd.
El bon barber, arremulla primer.
El "burro" mal esquilat, als uit dies igualat.
El colom, menja or i caga plom.
El cor net, i el coll dret.
El ferro i el cervell, si no s'usa, es fa rovell.
El gat escaldat, en auia calenta té prou.
El gos per a caçar costa més que sol portar.
El gram mor tot solt, si es llaura en [lluna] vella de juliol.
El llaurador que molt caça, no durà avant la casa.
El llaurador sempre l'erra, si aparta els ulls de la terra.
El mes de giner, gela a sa mare en el llavaner.
El mort a la terra, i el viu a la guerra.
El novembre humit, et farà ric.
El pecat de gola Déu el perdona, i el del piu, se'n riu.
El peix, per la gola mor.
El pes i la mesura, desenganya la criatura.
El primer que cull la flor, se'n duu l'olor.
El que a la tenda va i ve, dos cases manté.
El que borratxo es gita, en auia es desdejuna.
El que donament en vida faça, que li esclafen el cap en una maça.
El que fa lo que pot, no està obligat a més.
El que l'entorta, se l'emporta.
El que menja en perol, menja tot lo que vol.
El que més té, més vol.
El que molt "abarca", poc "apreta".
El que no fot ni roba, és perquè no pot ni troba.
El que no mira davant, darrere es queda.
El que no té vespres, no té festes.
El que no tinga diners, que no mantinga vicis.
El que obeïx, no patix.
El que obra és perquè cobra.
El que "s'empenya" es casa, i el que es casa "s'empenya".
El que té fam, somnia "rollos".
El que treballa és un "tonto", i el que no fa res... és gran!
El que va fora a festejar, va a què l'enganyen o a enganyar.
El soldat per a la guerra i el llaurador per a la terra.
El sord de Benissanó, que sentia els quarts i les hores no.
El tio que no dóna, no és tio.
Els amics i els doblons/collons, són per a les ocasions.
Els collons t'obriré, que no la porta.
Els consells, en diners.
Els gats viuen dels descuidats.
Els melons i les criades, busca'ls tu, no els encomanes.
Els vells, les rates juguen en ells.
En abril, cada gota val per mil.
En abril, l'auia per l'ull i la raïl.
En abril, no te lleves fil.
En el pecat, la penitència.
En febrer, fulla ha d'haver; si no de morera, d'esbarzer.
En agost, figues i most.
En juliol, ni dona ni caragol.
En l'estiu, tot lo món viu.
En la bolxaca del jugador, no li busques el mocador [el dels diners].
En la casa "empenyà", no es coneix anyà.
En la dona i en els diners, tens de tindre molts miraments.
En la seu, fica el peu.
En lluna nova, talla l'arbre que perd fulla; en lluna vella, el de fulla eterna.
En maig, com vaig.
En novembre, qui no ha sembrat, que no sembre.
En raó i sense raó, tanquen a un home a la presó.
En ser negre, botifarra. Tira-li mos!
En temps de melons, curts els sermons.
Entre amics, no cal tovalles.
Entre col i col, lletuga.
Entre frares i soldats, no mostres les teues habilitats.
F
Fa més qui vol que qui pot.
Fer com fan, no és pecat.
Feta la llei, feta la trampa.
Fil sense nuc, punt perdut.
Fill de llop, llobet.
Fill de poll, llémena cria.
Flor de gener, no ompli un paner.
Foc de canyetes, foc de punyetes.
Forasters vindran, que de casa te/nos trauran.
G
Gallina vella, fa millor "caldo".
Gos que lladra, no mossega.
Guanye qui guanye i perga qui perga, rega Paterna.
Guarda pa per a maig, i tot l'any en tindràs.
Guarda't de l'aire infestat, i de dur el vestit mullat.
H
"Hasta" l'ase es menja el gram, quan li "apreta" molt la fam.
Home roig i gos pelut, abans mort que conegut.
I
Igual és Tales que Camales.
J
Ja té bona "renta", el qui en poquet s'acontenta.
Judies per l'horta, tanca la porta.
Juny, corbella en puny.
Juny, la falç en puny.
Juny plujós, graner polsós.
L
L'abundància mata la fam.
L'any del batre, si no este l'altre.
L'any que carrega, trenca les rames.
L'arròs, fa el ventre gros.
L'auia bullida allarga la vida.
L'auia clara, i el xocolate espés.
L'auia i el fem, fan miracles.
L'escolà de Quart, que sempre anava corrent, i sempre arribava tard.
L'home, quan més pelut, més volgut; cada pelet, un beset.
L'home zelós, d'un problema en fa dos.
L'oblidat, ni agraït ni pagat.
L'olivera i la dona, per la falda és bona.
La beata Sus, amaga la cara i ensenya el parrús.
La bona col, s'ha de fer en juliol.
La bugà de Nadal, s'eixuga baix del fumeral.
La bugà de la bresca, si no està blanca, està fresca.
La casa al cantó, i la vinya al racó.
La casa del llaurador, si està un poc bruta, millor.
La col i la carabassa, empudeguen la casa.
La crià i el gall, pa l'any.
La dona que no bota dos voltes a l'home, no és dona conforme.
La dona, tan mudable com el vent.
La faena del matalafer: fer i desfer.
La fam fa mestres.
La fe curà Marta, que no la fusta de la barca.
La gallina de dalt caga a la de baix.
La gràcia del bon monyo: curtet i ple de llémenes.
La por és mala consellera.
La processó és llarga, i el ciri curt.
La regla manté el convent, i la disciplina el regiment.
La terra dóna en tot temps, no faltant-li auia ni fem.
La vergonya, cria ronya.
La vida del bon burgués: beure, menjar i no fer res.
Les faves, o donades o furtades.
Llargues raons, acurten la nit.
Llaura fons i escampa fem, i deixa córrer el temps.
Llaurar de "burret" i cavar de xiquet, collita de pet.
Llenya seca no fa fum.
Llevant clar i ponent obscur, temporal segur.
Llibre tancat, no fa lletrat.
Lo que el metge erra, podrix la terra.
Lo que és de Déu, en la cara es veu.
Lo que has de fer de vesprà, no ho deixes per a demà.
Lo que has de fer hui, fes-ho de matí.
Lo que la bolxaca perd, el cos ho guanya.
Lo que sobra, fa la festa.
M
Març ventós i abril "pluviós", duen a maig florit i "hermós".
Menja, beu i caga fort, i no tingues por a la mort.
Mentres roda el carro, fa "ruïdo".
Més val arribar a hora, que ser convidat.
Més val estar a soles, que mal acompanyat.
Més val fer-ho, que manar-ho.
Més val hort que jardí, i pollastre que teuladí.
Més val mal conegut, que bo sense conéixer.
Més val perdre, que més perdre.
Més val vergonya en la cara, que dolor en lo cor.
Moriràs de vell i te tocaran a albat.
Mort el gos, acabada la ràbia.
N
Ni dona desvergonyida, ni planta per març florida.
Ni l'ase del traginer, ni la filla de l'hostaler.
Ni polls en la grenya, ni corral sense llenya.
Ningú caça sense gos.
Ningun "burro", debades, pega cabotades.
Ningun riu es desborda en auia clara.
No deixes senda vella per novella.
No digues blat, fins que no estiga en el sac, en casa i ben lligat.
No hi ha cap llaurador que no faça algun solc tort.
No jues en foc, que et pixaràs en el llit.
No seràs amo del pany, si la clau la té un estrany.
No té ni pa ni vi, i convida al veí.
O
On entra la ceba, no entra el metge.
On va la corda, va el poal.
On van pantalons, no paguen "sinagües".
P
Pasqua marçal, mortaldat o fam.
Pel rastre es trova el pollastre.
Per al lladre no hi ha mans.
Per als desgraciats, tots els dies són dimarts.
Per les juntes, s'escapa l'auia.
Per Nadal coques; per Sant Joan, bacores.
Per Sant Joan, batre; si no est any, l'altre.
Per Sant Vicent de la Roda, creix el dia una hora.
Per un frare no es desfà el convent, ni per dos soldats el regiment.
Pluja de tardor, fa bona saó.
Pluja d'estiu i plor de bagassa, prompte passa.
Poll i poll, llémena cria.
Pollets en gener, ous al paller.
Ponent la mou i llevant la plou.
Posta roja, vent o pluja.
Puta primerenca, beata tardorenca.
Q
Quan canta el rossinyol, planta el fesol.
Quan Corbera fa capell, pica espart i fes cordell.
Quan diuen bou, al "menos" vaca.
Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança.
Quan fa ponent, l'auia fresca i el vi calent.
Quan fa "ruïdo" el riu, auia porta.
Quan març fa de maig, maig fa de març.
Quant més roín és la nou, més "ruïdo" mou.
Quant més sucre, més dolç.
Quan per la mar s'arrasa, fica't en casa.
Quan plou per "San Marcos", quaranta dies "xarcos".
Que caiga neta, pura i en mesura [la pluja].
Qui bé estiga, que no es moga.
Qui canta en la taula i menja en el llit, no té l'enteniment complit.
Qui en xiquets es gita, pixat s'alça.
Qui fa lo que pot, no està obligat a més.
Qui fuig de Déu, corre debades.
Qui furta un ou, furta un bou.
Qui gasta quan pot, no menja quan vol.
Qui guisa dolç, guisa pa molts.
Qui guisa salat, guisa pa'l gat.
Qui mal va, mal acaba.
Qui més xiula, capador.
Qui molt parla, molt erra.
Qui no bat en juliol, no bat quan vol.
Qui no fa vespra, no fa festa.
Qui no guarda quan té, no menja quan vol.
Qui no menja després de fart, no treballa després de cansat.
Qui no plora, no mama.
Qui no sembla a son pare, és un porc.
Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de cap d'any.
Qui no vullga pols que no vaja a l'era.
Qui paga, mana.
Qui pega primer, pega dos voltes.
Qui sembla a son pare, honra sa mare.
Qui sembra mala llavor, no llogarà collidor.
Qui siga "burro", que rode una "nòria".
Qui siga confrare que prenga ciri.
Qui té terra i no la veu, es fa pobre i no s'ho creu.
Qui té un "burro" i el ven, ell s'entén.
Qui tinga cucs, que pele fulla.
Qui vol viure, de tot s'ha de riure.
Qui vullga estar ben servit, ell mateixa que es faça el llit.
S
Saber nadar i guardar la roba.
Sardina i dona, a tota hora és bona.
Sardina i dona, no n'hi ha cap bona.
Secrets en reunió, és falta d'educació.
Sembra clar, si vols collir espés.
Sempre plou quan no hi ha escola.
Séquia torta, auia porta.
Si a Déu vols pregar, fica't en la mar.
Si dels sogres busques els diners, faràs poc o res.
Si el llaurador comptara, no sembrara.
Si en desembre vols festejar, vora el foc t'has de ficar.
Si família vols ser, per part de la muller.
Si la boira pastura, pluja segura.
Si la Candelària plora, hivern fora, i si es riu, ja estem en l'estiu.
Si la figuera carrega, voràs si tens visitants.
Si no plora el cel, no riu la terra.
Si sembres bledes en maig, a Nadal encara en menjaràs.
Si tens de pagar, primer tindràs d'heretar.
Si tens fam, pega un bram.
Si vols criar-te bo i sa, la faena de hui deixa-la per a demà.
Si vols saber u qui és, dóna-li "mando" i diners.
Si vols ser papa, fica't-ho en lo cap.
Somera que té pollí, mai va dreta al molí.
Suat o cansat, no estigues a l'aire parat.
T
Tant com plou, el vent eixuga.
Terra a vora camí, mal veí.
Tira la pedra i amaga el braç.
Tira més un pèl de figa, que una maroma de "barco".
Tot lo que relluïx, no és or.
Tot lo roig fa goig, i de lluny es "divisa".
Tota pedra fa paret.
Tots per al sac, i el sac en terra.
U
Ulls que no veuen, mosca que "tragues". / caguerà que xafes.
Un bé i un mal no duren cent anys.
Una mà llava l'altra, i les dos la cara.
Una oroneta no fa estiu.
V
Val més pedaç lleig, que forat "bonico".
Vent de llevant, l'auia per davant.
Vent de ponent, post el sol, post el vent.
Vist un bastó i vestiràs un baró.
Vora riu no faces niu, ni hivern ni estiu. Vindrà una riuà i se t'emportarà.
 
Malnoms o renoms de gent del poble
 

A   Alcaldessa, l'   Aldaiera, l'   Aldaió, l'   Alqueria, el de l'   Andreua, l'   Anselmo   Arròs-a-banda, el tio   Ataüter, l'   Auia, Rafaelet el de l'   B   Bandera, Gori / el tio Jordi   Banderilla   Barber, el   Barbera, la   Barraca, el tio   Barraqueta   Barrera   Barres de gos   Barril, el tio   Bartoles, les   Bartolo, el tio   Baptistet   Berra   Bessó, el   Bessona, la   Bienplantao, el tio   Binarxó, el de ['Beniarjó']   Blaiet   Blanca, la tia   Blanco el Ferrer   Blanco Canastos   Blanco el Peroto   Blasito   Bobal   Bollet, el   Bolo, el   Bolos, el tio   Boquera, el tio   Borda, la   Borinot, el   Borja, el tio   Borrasca, la   Bossa   Botifarra   Botiguera, la   Boval   Buen Ladrón, el   Bufanda   Buixquereta ['busquereta']   Bunyolero, el   Burrero, el   C   Caballero, el tio   Cabezagorda, el tio   Cabo, el   Cabres, la de les   Cacanero   Cacauero, el   Cacauet   Caenera, la   Caenera, Cento   Café   Cafissaes, el tio   Cagarrita, el tio   Cagarritera, la   Cagueta   Cairera, Fèlix el de la   Caireta   Calendari   Camalet   Cametes   Campana   Campaners, els   Campaneta   Campes, el de les   Campos   Candelero   Canela   Canonge, el   Canonja, la   Cantor, el tio   Canyamonero, el   Canyon   Canyota   Capa-rates   Capitán, el   Capitana, la   Caragols, Joan de   Caragol, el   Caragola, la   Carajillo, el tio [pron. j castellana]   Carboners, els   Card   Cariguí   Carliste, el   Carlitos   Carn-i-bruto   Carnisser, Ramonet el   Carros, la dels   Carrutxa   Cartero, Moreno el   Casà, la tia   Casa-gran, el de la   Casa-santa   Casildos, els   Casimira, la tia   Casimiros, els   Castorina, la tia   Catalino, el   Catarrogí, el   Catxet, el tio   Catxol   Cava-cases   Ceba   Cebeta   Cebolleta   Cebollota, la   Cego, el   Cevil o Civil, el tio   Cevilet, el tio   Cisternera, la tia   Civera   Clavariessa   Coixeta, el de la   Coixo Bleda, el   Coixo el Barber, el   Coixo, el vicari   Colassa, Toni la   Colaso, el   Colate   Colauet   Coleto   Coll, el tio   Colloni, el tio Toni   Comare, el tio   Comare, la   Cominències ['conveniències']   Company, el tio   Companya, la   Conejito   Conill, el   Conyeta, el de la   Cooperativa, Micalet el de la   Corona   Coronela, la   Corretger, el   Corrucos, el dels   Cotorra, la Cotxela   Cristiano, el tio   Cuca, la   Curro, el   Curruca, la

D   Daga   Déu, el tio   Diputat, el tio   Donçainer, el   Donís, el tio   E   Entrèpite, l'   Espardenya   Espardenyera, l'   Estanquera, l'   Estanquer, l'   Estatgers, els   F   Farguero   Farolero, el   Fava   Faves, el de les   Felisia, el de la   Fesol, el   Fesolà, el   Fesola, la   Figuereta   Filassa, la tia   Filasso, el   Flare, el   Flora   Foguerera, la   Foiera, la   Forca, el tio   Forn, Mariano el del   Forner, el   Forriol, el   Forriola, la   Francés, el   Fresco, el   Fulleraca   Funerària, el de la   Fus, el tio   G   Galapana, la   Galiana   Gambeta   Ganga, la   Gango, el   Garroto, el   Gat, el tio   Gat Sangrantaner,   el ['sargantener']   Gateta, la   Gepa, el tio   Gepeta   Gepeta, la   Gerra, el tio / la tia   Goloso, el   Gorda, la   Gordo, el   Gordos, els   Gorreta   Gorrete   Gorri, el   Gorrisses, les   Gos Falder, el   Gossos, el tio dels   Graueros, els   Greixero, el   Grill, el   Guatla, la   Guarda, Nelo el   Guillot, el tio   Güiso, el tio [de Llüiso ('Lluís')]   Guit, els   Guitarra, la   Guitarro, el   H   Haqueta, el tio de l'   Herbasser, l'   Hort, el de l'   Horta, el de l'   Hostal, Tona la de l'   Hostaler, l'   J   Jaume, el tio   Jutge, el   Jutgessa, la   L   Largo, el   Leja, el tio [pron. j castellana]   Leña, el tio   Lerma   Levita   Leyes, el tio   Llagrimeta   Llanterner, el   Llarg, el   Llarguet, Tonet el   Llavanera, Vicentet el de la   Llimonero, el   Lliriana, la   Lliriano, el   Llumener, el   Loras, las   Loro, el   M   M'has-mort   Magritas   Maie / Maiaie [deformació de mare]   Majalí, el tio [pron. j castellana]   Mal-casat, el   Malcolla   Malico, el   Malignes, les   Maliques, les   Malo, el   Mandonguilles   Manín   Manisera, la   Manitas, el tio   Mansano, el   Margalló, el   Marino, el   Marqués, el   Mata-burros   Matalafer, el   Matalafera, la   Me-casson-en-diós   Melón   Melona, la   Mellat, el   Mendo, el tio   Menja-mocs   Merescal, el ['manescal']   Mestra, Pepito el de la   Mestreta, la   Métio, Tono el de [fill de 'Demetrio'?]   Métios, els   Mil-duros   Minga, la   Mingo, el tio   Miserias, el   Mislatera, la   Mitjolet   Molina   Molinsa, la   Monges, Cento de les   Morenet, el   Moreno, el   Moreno el cartero   Moreno el de Trola   Morro Cremat   Murgui   Múria

Musclera   Mut d'Espinós, el   Mut de les Monges, el   N   Naixes   Naneta   Nano Rabassa, el   Nap, el   Nardos, els   Narcisa, la   Narciso, el   Nàssio   Negrella, la   Negret, el   Nelet de la Ganga, el tio   Nen, el   Ninotet   Novençana, la   Nusieta   O   Ojitos   Oreja   Orxatero, l'   P   Pablanquera, Pepa la   Paellera, la   Paellero, el   Paello, el   Palés, el tio   Pallassa, la   Pallasso, el   Palolo   Pallera, la   Pallero, el   Pallesa   Palleter, el   Palletera, la   Pallús, el   Pallussa, la   Panoli   Panolla, la   Panollo, el   Panollos, els   Pansala   Pansit   Pantalones   Pantorrilla, el tio   Panxa, el tio   Panxeta, el tio   Panxito   Papà, el tio   Papero, el   Paquetero, el   Parda, la   Pardo, el   Pardos, els   Parenta, la   Parentet, el   Paret, el   Parots, els   Parrull, el tio   Pastell   Pastís   Pastrana   Patacos, els   Paternero, el tio   Patilla   Pato, el   Patxanga   Pausola   Pedralvinos, els   Peixera, la   Pèl, el tio   Pela, la   Pelà, la   Pelat, el   Pelegrí, el   Peligro   Pelotas   Penara, la   Penares   Penella   Peó, el   Peonera, la   Pere el de l'Hostal   Perejil, el [pron. amb j castellana]   Perejuanes, les   Perequinçet   Perera, la   Perica, la   Perico, el   Perol   Perolero, el   Perols, els   Peroto, el   Pestell   Pet-i-Bufa   Picanyero, el   Piles, Llorenç el de   Pim   Pinreles, el tio   Pirulero, el   Pistola, el tio   Piuero, el tio   Plorona, Rosa la   Polero, el   Polín   Polita   Polo, el   Pontero, el   Porquera   Porros, el tio   Portalet, els del   Porxinera   Pou, el del   Puço, el   Puça, la   Puret   Pusoski   Q   Quala, la   Quintos, els   Quiquiriquí   Quita-pelos, el tio   R   Rabassa   Rabasses, els   Ramoniques, les   Ranxa   Rapu, el   Rassones   Rata   Ratat, el   Rateta   Ratolí   Reala, la   Regina, la tia / Paco el de   Reiet, el   Reineta, la   Rellonger, el   Retorot, el   Riba-rogera, la   Risitas   Roget de Casinos,el   Roget de Llíria, el   Roig d'Ambrosio, el   Roig de les Cabres, el   Roig del Ganao, el   Roig de Gori, el   Roig de Pim, el   Roja de les Cabres, la   Roja la Catarrogina

Romaguera, el   Rosset, el   Ros, el   Rulla, la   Rullo, el   S   Sabater, el   Sabatera, Fèlix el de la   Sacristà, el tio   Sacristanet, el   Salero, el   Sancha, la   Sancheta, la   Sandàlio   Sangre-azul [pron. z castellana]   Santo, el   Sapatero, el   Saragüells, l'alcalde dels   Sardina   Sariet el de Llíria   Saro, el tio   Sarso el de l'Alqueria, el tio   Satet, el   Satets, els   Sato, el tio   Sec, el   Seca, la   Seco, el tio   Segonero, el   Sena   Seràpia, la tia   Seràpio, el   Serenets, els   Serrana, la   Silvestret, el   Simeón   Simeona, la   Siso, el   Solera, la   Soleres, els   Sord de Xiva, el   Soriano   Sos, el   Surdo de Gepa, el   T   Tabalet, el tio   Tacat, el tio   Tacó, el   Tacones, les   Tambor, Quico el   Tamborela, el   Tamborele, el   Tari   Tata, la   Tato, el   Tauer   Taüter, el   Teixidor, el   Teixidora, la   Telèfonos, la dels   Tellol   Tintorera, Quico la   Tinya   Tiroi, el tio   Totxo, el   Tòfol   Tomata, el tio   Tomateta   Tombolons   Tonico, el tio   Tonos, els   Torero, el tio   Torrent   Torró   Tort de Cagarrita, el   Tort el Carnisser, el   Tort del Parot, el   Tort del Rector, el   Torta, l'"agüela"   Tossoló   Tou, el   Tova, la [dona del Tou]  Traca   Trajino, el tio [pron. j castellana]   Trajinos, els [pron. j castellana]   Trampolons, el tio   Tramussero, el   Tramús, el tio   Tranquil.lo, el   Trola, el   Trole, el   Trucs, els   Turisana, la   U   Un-beset   Un-regalito   Una-mamaeta   V   Valent, el tio   Vaques, Tono el de les   Veguera, la   Vela, la   Ventero, el tio   Verdolaga   Verguera   Viejo, el [pron. j castellana]   Vint-i-un-dits, el tio   Volaor, el   Volaora, la   X   Xaleco   Xalo, el   Xarlot   Xarnego, el tio   Xata, la   Xateta, la   Xato, el   Xavo, el   Xestana, la   Xestano   Xicon, el   Xilló, el   Xiquet de Quart, el   Xirivellera, la   Xivato, el   Xitxarra, Perico   Xocolatero, el   Xola   Xora, la tia   Xoricet   Xoriço   Xufa, el tio   Xupla-pipes   Xurra, la   Xurrero, el   Y   Yeclano