APENDIX I. CRONOLOGIA D'UN TEMPS

1878

25 d'octubre. Nasqué José Ferrer Ríos. Fon comandant d'intendència. Va morir el 9 de febrer de 1948.

1895

30 de març. S'establí a Quart l'Adoración Nocturna Española. El primer president fon Rodrido Sandoval i Benavides, el tio dels Gossos.

1896

Mariano Cruz Alcàcer, nascut a Quart, va ser un dels millors pintors ceramistes de la comarca. Per 1915 restaurà els quadres del trespol de la nau central de la parròquia de Quart. Es va casar amb Consol Monzó Sancho.

1897

16 de maig. S'inaugurà la instal.lació de llum elèctrica al poble. Prenia la força d'un salt en la séquia de Mestalla, partida de la Fila, poc més amunt del pont. L'empresa era La Eléctrica Valenciana.

1 de novembre. Hi hagué una gran riuada, com mai no s'havia vist. El primer colp d'aigua rossegava molta llenya, arbres sencers, troncs, branques i fulles. L'aiguà passà per damunt del pont romà, el pis del qual descarcatà. Entrà fins a una alçada de tres pams dins del molí del Riu, que quedà aïllat. Havia estat plovent 28 dies. Contaven els vells que a un llaurador que venia dels camps de la Fila, el sorprengué la trompada de l'avinguda passant el pont i no en pogué baixar; es quedà allí tota la nit. Al sendemà amainà el corrent d'aigua i l'home s'obrí pas. Dies després, la riuada se'n dugué el pont...

11 de novembre. Sant Martí. Aquell dia tornà a pujar el riu. En les memòries de Joseph Aliaga Menor es llig: «[...] tuvo otra riada que fue mucho más poderosa y quizás la más grande o caudalosa que registra la historia. Derribó todo el puente de hierro, siendo arrastrado por la corriente casi medio kilómetro. Inundó campos, casas, fábricas, entre otras cosas. Arrastró, destrozó y se llevó la fábrica de luz que había instalada a la parte de arriba del puente (la de La Eléctrica Valenciana) dejándola inútil por completo. En el molino del río subió el agua un metro por encima del primer piso. La fuerza de la corriente abrió las pesadas puertas del molino y derribó todas las pilas de harina, que estaba lleno el almacén, y salían por la puerta a tropel los sacos y una pila completa de sacos, toda entera, dentro del molino, la arrastró y cambió de sitio, sin desarreglarse ni un solo saco... Por la carretera en dirección a Valencia salía alrededor de 1 m de agua [...]».

1 de desembre. Entrà a la parròquia, com a rector, mossén Josep Palacios.

1898

El rector, mossén Josep Palacios, organitzà el Gremio de Labradores y Obreros San José.

En el Casinet Republicà, els llauradors i treballadors del camp fundaren una cooperativa de consum, La Paz, que situaren on és hui la plaça de Valldecabres.

1899

Maig. Els atovons grossos (rajoles del cinc) anaven a dos pessetes el grup de cent.

24 de novembre. La senyora Ignàsia Cardona Burguera llegà una alqueria amb un camp de dos fanecades, per a fer escola. Extracte del document original: «[...] Quiso la testadora [...] que la casa que poseía en Cuart de Poblet se destine a escuela pública de párvulos a cargo de una comunidad de religiosas, dejando a juicio de sus albaceas la designación de ésta. Interpretando los albaceas la voluntad de Doña Ignacia Cardona, han elegido [...] al instituto de las Hijas de la Caridad de San Vicente de Paul [...] al cual harán entrega de la finca legada para que en ella establezcan una escuela pública donde gratuítamente se dé cristiana instrucción a párvulos de ambos sexos [...]».

El mateix dia nasqué a Quart Jesús Morante Borràs. Fon mestre d'escola. Tingué gran facilitat per a escriure obretes de teatre, camp en què aconseguí diversos premis en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, a més del títol de Mestre en Gai Saber. Algunes comèdies en valencià alcançaren moltes representacions: El tio Estraperlo, El tio Cosicas, El Misteri de la Parrala, L'Alcalde de Favara, Bandera de Pau, El Mestre d'Escola, El Cristo del Poble... Periodista i director de les revistes Nostre Teatre i Lletres Valencianes. Va morir a València en 1971.

1900

15 d'abril. Féu missa nova mossén Francesc Rodrigo Sancho. Estigué de capellà en l'Hospital Provincial.

16 d'abril. Féu missa nova mossén Lluís Valldecabres. Fon vicari a Manises. Morí al convent de les Cooperadores de Betània.

1901

desembre. Nasqué Vicent Gimeno Ramírez. De família treballadora, conegué el món laboral en una fàbrica de Manises. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de València, i després en l'Escola de Belles Arts de Sant Carles. Reeixí en la tècnica de la pintura sobre vernís cru, en la pintura sota coberta, en el reflex metàl.lic, l'aquarel.la, retaules, plafons, rètols, via crucis, quadres... Té obres per tot arreu d'Espanya. Morí en 1945.

1902

13 d'abril. Nit dels morts. El periòdic El Mercantil Valenciano escrivia: «[...] Por cuestiones políticas han venido a las manos en Cuart de Poblet los partidarios de los dos bandos allí existentes [...] con motivo de celebrar sus días el fabricante de cerámica D. Onofre Valldecabres, reunió en su casa a un buen número de amigos, celebrando con una comida opípara su fiesta onomástica [...] Cerca de las once terminó la comida, dirigiendose algunos de los comensales al cafetín de Anselmo Santaeulalia (sic), situado en la plaza del Dado [...]».

1903

El Gremio de Labradores y Obreros San José organitzà la Caja de Crédito Popular, la Caixeta.

16 de juliol. Es van repartir diplomes a les alumnes del col.legi de les Monges. Era encara alcalde el tio Llorenç, i la directora del col.legi sor Margarita Giner, els quals firmaren els diplomes.

1907

Es va fundar a Quart el PSOE i la UGT, en la qual s'agrupen rames de taulellers, obrers de la construcció, llauradors i oficis diversos.

Nasqué Josep Sancho Cabanes, que durant molts anys exercí de carter del poble, per la qual raó era conegut com el tio Cartero. Es casà amb Emília Mateu Sanchis.

5 de novembre. Nasqué a Manises Jesús Fernández-Cañadas Chust. Marxà a estudiar a Granada, on féu el batxillerat, estudià tres cursos de medicina i obtingué el títol d'A.T.S. En temps de Franco fon alcalde de Quart, cap de Falange i, darrerament, ha segut un munt d'anys jutge de pau. Va morir a Quart en septembre de 1990

Nomenaren don Juan Bautista Valldecabres diputat a Corts.

1908

1 d'agost. Sent alcalde el tio Llorenç, amb motiu del centenari de la batalla de Sant Onofre, es féu una processó cívica en què es portaven pancartes amb els noms dels quartans que hi perderen la vida en aquella gesta.

1909

La UGT funda la Cooperativa de Consum.

1910

A començament d'any el rector era mossén Zaragocí, natural d'Altea, però sembla que no l'acabà. Es deia al poble que el tiraren de Quart els empleats de l'església perquè no els pagava.

En estos anys vingué per fer de rector mossén Frederic Lluna, segons els antics «home de curta intel.ligència, però d'un gran cor». També hi havia com a vicari mossén Vicent Zaragozà, el Vicari Coixo, que era natural de Meliana. Una familiar seu, Maria Orts Zaragozà, naixcuda a Meliana en 1879, va ser la mare dels que a Quart diem els Ferrerets.

1911

Del 2 al 5 de gener. Vingué en visita pastoral i a confirmar l'arquebisbe mossén Victorià Guisasola.

17 de maig. Varen comprar el solar per a edificar el casino de La Amistad.

24 de juny. Nit de Sant Joan. Comencen les obres del nou edifici de La Amistad, el Casino. Eixa nit s'obriren i es cobriren els fonaments.

27 d'agost. Es varen inaugurar els locals de la Sociedad Instructiva Artístico-Musical y de Socorros Mutuos La Amistad.

En est mateix any s'inaugurà el nou cementeri parroquial, obra considerada, en aquell temps, de grans proporcions. Fet i fet, no ha calgut ampliar-lo fins temps recents, i a causa de la immigració massiva. Contava Onofre Rodrigo Hueso: «[...] un grup d'hòmens va obrir-ne els fonaments i seguiren les obres fins acabar-les. El treball era gratuït, inclús regalaven el material. El primer a ser soterrat fon un fill de Palmero. A propòsit, per ser el primer, no se li cobraren les taxes».

1912

Es fundà en La Amistad la societat de caçadors, dits l'esquadra de luxe.

12 de desembre. Nasqué Alexandre Mestre Descals. Tenia set germans. Ingressà en la Companyia de Jesús als dèsset anys. El 1937 l'enviaren a Xile com a professor. En 1952 residí a La Paz (Bolívia), i va exercir com a professor en esta ciutat i a Sucre. En 1976 fon nomenat arquebisbe de La Paz. S'interessà pel tracte que rebien els presoners polítics. Fon secretari de la conferència episcopal de Bolívia, gran canceller de la universitat catòlica boliviana i consultor de la Pontifícia Comissió per Amèrica Llatina. Va morir el 26 de juny de 1988, en la capital de Bolívia.

1913

Vingué com a rector mossén Eduard Ferrer, Picores. L'acompanyaven dos germanes fadrines. Una d'elles es casà a Quart amb el fill de Gaspar Conejero. Era molt intel.ligent. Tenia la santa habilitat de saber conviure amb tots i de preocupar-se dels més necessitats. Els vells el recordaven com un home de forta personalitat; féu molt per la concòrdia en el poble. De Quart anà d'arxiprest a Carlet, i d'allí a la parròquia del Pilar de València. Fon assassinat en 1936 a Carlet, el seu poble.

1914

Don Juan Bautista Valldecabres i Rodrigo és elegit diputat a corts pel districte de Torrent.

1915

Fon restaurat el presbiteri i la nau central de l'església per subscripció popular. També s'hi posà llum.

1916

Homenatge a don Juan Bautista Valldecabres, amb el descobriment d'una placa de marbre a la plaça del seu nom.

1917

desembre. Els darrers dies de l'any hi hagué gelades molt fortes. Es gelà el cànem. La vespra de la nit de cap d'any caigué una nevada que cobrí els carrers amb mig pam de neu.

1918

Onofre Navarro (el tio Nofre el Parrull) i alguns correligionaris, després d'una discussió amb don Juan al Casino, fundaren el Partit Lliberal i s'instal.laren en un local front al seu domicili, on hui és la plaça de Valldecabres. Segons una altra versió, el tio Nofre el Parrull «havia tingut paraules amb l'encarregat del Casino perquè no li permetia jugar-hi amb les baralles que portava de casa, sinó que volia que jugara amb les del local i pagara el lloguer corresponent». Són possibles les dos interpretacions: la primera seria la motivació més fonda; la segona, pel caràcter del tio Parrull, l'anècdota, el motiu immediat. Anys després, el Partit Lliberal organitzà un equip de futbol que feia la competència al de La Amistad. A poc a poc, el sogre del tio Parrull, el tio Mariano el del Forn, va convéncer el seu gendre perquè tornara al Casino i tancara el Casinet Lliberal.

6 de juliol. Primer dissabte de mes. Isidre Escandell, president de les Joventuts Socialistes de València, dóna una conferència al local del PSOE de Quart sobre les «vicisitudes del obrero agrario». En est temps, el Partit Socialista tenia 15O socis.

1919

Nasqué Rafael Gimeno Ramírez. Realitzà estudis en l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, i en el curs 1933-1934 ingressà en l'Escola Superior de Belles Arts. Es dedicà a la ceràmica artística i va ser professor de l'Escola de Ceràmica de Manises durant quaranta anys. Obtingué el primer premi i medalla de plata en el Concurs Regional d'Artesania sobre ceràmica artística en 1946. Les seues obres són, principalment, pintures sobre taulells i retrats en plaques de ceràmica. A Quart es poden admirar els quadres de taulells de la batalla de Sant Onofre, a l'Ermita, i sobre tema religiós, la Mare de Déu dels Desemparats, de la Llum i sant Onofre a la Caixa d'Estalvis de València, i quadres en cases particulars.

1922

Arribà la línia de tramvies a Quart. En les Casetes feia l'última parada.

L'alcalde era Mariano Sanmartín, el tio Mariano el del Forn. Durant el seu període, posà voreres per tota la vila. Abans no hi havia cap protecció a la part inferior de les fronteres, si no se les feia cada veí. Est notable servici a l'urbanisme local era contrarestat per arbitrarietats, com ara la de prolongar el carrer d'Alacant, entortant-lo, per tal de fer una eixida posterior al seu forn, que tenia l'entrada pel carrer Major (el forn que ara diem del tio José). Deixà la fleca a la seua neboda Maria i se n'anà a viure al carrer del Poeta LLorente. Com que era molt beatet, i per anar a missa havia de passar pel carrer de Monreal, intransitable quan plovia... l'Ajuntament li'l va fer de formigó.

En est any entrà de rector mossén Vicent Vázquez Muñoz, que substituí mossén Eduard Ferrer. De vicari hi havia mossén Vicent Jorge Peñarrocha.

Es fundà la CNT, que fon el sindicat d'obrers de la construcció. Va ser-ne el primer president Onofre Tarín Alpera. Hi pertanyien Gaetà Juan, els Tonos... Tenien la seu al carrer de la Torreta. Durant la guerra, el sindicat tingué molts socis.

Es va crear l'orquestrina, de la qual fon professor el tio Molins.

1923

En la festa de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, com que el tramvia encara no arribava a Manises, la companyia posà un cotxe de gasolina que baixava la gent fins a l'última parada.

30 d'agost. Mor asfixiat Juan Bautista Sanmartín Obrer, al pou que hi havia en un solar al carrer del Portalet. En eix solar, a l'hora d'edificar, trobaren una olla plena de monedes de plata.

13 de setembre. Colp d'estat. S'inicia la dictadura de Primo de Rivera. Es declaren fora de llei tots els partits i sindicats, a excepció de la UGT.

1924

S'instituí La Unión Patriótica, de la qual fon president don Salvador Vila Vilar.

Es va crear el Sindicato Obrero Católico, el Cresol. El promogué mossén Vicent Jorge Peñarrocha. En fon president Cosme Juan Ferrandis, el tio Cosme. Les dones s'organitzaren en l'agrupació Las Margaritas, que tenien com a presidenta Agnés Guzmán Mateu.

8 de juny. És beneïda la imatge del Cor de Jesús. En foren padrins don Juan Valldecabres i donya Adelaida Ribera. El tio Mariano el del Forn, que era l'alcalde, consagrà el poble al Cor de Jesús.

25 de desembre. Féu la missa nova mossén Onofre Monzó Palés.

1925

1 d'abril. S'inaugurà la línia del tramvia fins al Casino.

8 de setembre. Primer dia de festes. Es beneïx l'altar major de la parròquia.

1928

10 de juliol. Va morir el tio Mariano el del Forn, que era l'alcalde. Es deia entre la població que fon d'un disgust que li donà el secretari de l'ajuntament: estaven els dos despatxant els assumptes de l'alcaldia. El tio Mariano tenia un bitllet de 1OO pesetes damunt de la taula, es va girar un moment, i el secretari li'l rapinyà. Tingueren una discussió molt forta i el tio Mariano, que estava delicat, del disgust es va morir.

1929

3 de desembre. Fon nomenat canonge de Ciudad Real mossém Onofre Monzó Palés.

1930

1 de març. Don Salvador Vila repartí un escrit com «elegido transitoriamente alcalde», on alabava l'honestedat i democràcia dels anteriors regidors municipals.

31 d'agost. Es varen beneir els quadres laterals de l'altar major de la parròquia. Les despeses de la restauració foren a compte de la família de don Juan Valldecabres.

7 de setembre. Es beneí la campana mitjana, que havia estat refosa. Pesava 3O arroves. En foren padrins don Salvador Vila i donya Adelaida Ribera. El senyor Vila va fer-hi un discurs.

24 d'octubre. Don Salvador Vila, que fins a eix moment havia segut pupil de don Juan, li comunicà que s'havia fet republicà.

Enguany don Juan, per la crisi del mercat d'atovons, comença a tancar la fàbrica.

 
APENDIX II. PATRIMONI ARTÍSTIC

    En la present centúria, la concepció del món cultural ha experimentat un canvi qualitatiu molt important. Per altra banda, fins a principi de segle, les manifestacions que es consideraven culturals (sobretot escultòriques i pictòriques), estaven totes relacionades amb el fet religiós i l'església.

EL TEMPLE PARROQUIAL

    El temple parroquial de la Puríssima Concepció es podia considerar com el verdader museu de la localitat. Hi havia peces que hui serien catalogades com meravelloses obres d'art. Lamentablement, la radicalització de la guerra civil, que tingué com a primera víctima els hòmens, acabà també amb la major part del patrimoni cultural que, la pietat del veïnat i el geni dels artistes, havia ornat la casa de tot el poble: l'església.

El quadre del baptisteri

    Entrant per la porta principal, a mà dreta (on hui és l'eccehomo), estava la pila del baptisteri, presidida per un monumental i majestuós mosaic que representava sant Joan Baptiste (igual com ara està en la capelleta) tot envoltat d'un reixat. Portava -encara es pot llegir- un rètol que deia:

Descripció del retaule d'ànimes del temple

    En 1985, amb motiu del Xé. aniversari de l'orfeó Veus Juntes, es publicà un estudi de Pilar Pedraza, de la Universitat de València, sobre els retaules d'ànimes valencians. S'hi deia:

Quadre d'ànimes del temple de Quart de Poblet (s. XVI).

    «A finals del segle XV i durant la primera meitat del XVI, tingué una gran difusió a València i Castelló -com en tot Europa- el cult a les ànimes del purgatori [...]. Una de les manifestacions plàstiques més notables d'est cult, que tingué abundoses confraries i capelles, és la dels anomenats retaules d'ànimes, molt nombrosos en les comarques de Castelló i València [...]. Els exemplars més importants són els de Quart de Poblet, Catarroja, Onda i Barcelona [...].

    »El denominador comú de tots ells -a més de la seua forma de pastera- és la representació del juí final, la missa de sant Gregori, la psicòstasi (la pesada de les ànimes per sant Miquel) i les darreries de l'home: infern, glòria i les estàncies intermitges dels llimbs i purgatori [...].

    »[...] Post atribuïx el quadre de Quart, i alguns altres, al mestre de Cabanyes, però Saralegui els adjudica al mestre de Canet lo Roig. Tots els estudiosos coincidixen a assegurar que es tracta d'obres tardanes, de ben entrat el segle XVI [...]. En elles, la cultura gòtica parla encara clarament, per bé que amb un vocabulari italianitzant. Són objectes de devoció, accessoris de les capelles d'ànimes, útils per a servir de punt de referència a les pregàries pels difunts.

    »Els més complets són els de Quart de Poblet i Onda, que presenten una iconografia idèntica, fins i tot en la predel.la -més desenvolupada a Quart, i amb rètols a Onda [...].

    »[...] El retaule de Quart tingué una mutilació primerenca -li faltava el remat, substituït per un òval del segle XVIII. Els caps dels sants de la part superior del cos central es dirigien cap a una escena desapareguda, que no pot ser una altra que una deesi com la de la resta [de retaules], és a dir, un crist-jutge amb aurèola en forma de màndorla, envoltat d'àngels i flanquejat per la Mare de Déu i sant Joan Baptiste en actitud de pregària [...]. Al centre del guardapols d'esta part desapareguda devia figurar una anunciació o potser una visitació, i en els laterals sengles sants.

    »L'eix que estableix en el retaule de Quart el desaparegut Crist-jutge passa per la porta del Cel, la creu en forma de tau sostinguda per l'àngel, l'escena de la missa de sant Gregori (emmarcada en un templet) i per la pesada de les ànimes de la predel.la. La zona situada a l'esquerra d'est eix -la dreta de Crist- és un espai simbòlic de salvació. I la de la dreta -l'esquerra de Crist- és l'àmbit de la condemnació, la pena, l'infern. El mateix esquema es repeteix en l'escena de la pesada de les ànimes: el platet dret de la balança de sant Miquel conté una ànima salvada, que és acollida per un àngel; l'esquerre, la condemnada, recollida pel dimoni. Però esta oposició dreta-esquerra, heretada del simbolisme clàssic, es complica amb el sistema dalt-baix, que també és simbòlic -i narratiu-, i que no s'ajusta a un sistema perspectiu modern, sinó a un esquema medieval.

    »En la part inferior esquerra [...] hi ha un avenc amb aigua, un lloc entre piscina i abisme, de les fosques profunditats del qual emergixen les ànimes, auxiliades per ángels [...].

    »[...] Àngels drets reben i acompanyen les ànimes que ixen, nues, dels calabossos [...] i un ajuda una d'elles a vestir-se. No hi ha dimonis en estos llocs de penitència [...]. Les ànimes dels infantons morts sense baptisme romanen en uns llimbs concebuts com un repeu geològic [...].

    »La porta del Cel [...] ocupa un lloc rigorosament central. Sant Pere, el guarda, es troba davant [...].

    »L'Infern està presidit per un Satan grotesc, de color fosc remarcat per la resplendor del foc que hi ha a l'extrem dret. Assegut en una estaca, com de galliner, i amb els peus sobre una altra, porta ceptre i és àpter [...]. Les banyes [...] són unes ridícules protuberàncies [...].

    »[...] Sobre el cap de Satan està penjat, en el mateix llindar de la porta de l'Infern, el traïdor Judes que apareix com tranquil.la despulla, [...] [a diferència d'altres retaules que el representen amb expressió desesperada].

    »[...] Els condemnats són llançats en una gran caldera amb flames, col.locada al cantó inferior dret [...].

    »[...] El contingut de la caldera són els pecats capitals, cada un personificat per un pecador abstracte, amb el seu corresponent cartellet [...]. La Supèrbia ocupa el centre -físic i simbòlic- de la caldera, i està representada per una figura d'home coronada i amb ceptre [...]. L'Enveja és un home amb els ulls tapats; la Gola, una vella amb un plat; la Peresa, un malenconiós que mira cap avall i té les mans juntes; l'Avarícia, una figura amb una bossa al coll.

    »La missa de sant Gregori, que es desenvolupa sota un tabernacle renaixentista [...] està sobre un frontó tapat pels àngels del juí. [...] En el fris es llig amb lletres daurades les paraules inicials del Miserere [...]. El sant apareix de perfil cap a la dreta, en l'acte de la consagració, ajudat per un diaca. Sobre l'altar, Crist sorgix del sepulcre, sostingut per àngels [...].

    »És el Crist de la Pietat [...]. Es tracta d'un crist ja mort, amb ferides sagnants, que s'alça lànguidament del sarcòfag [...] ajudat pels àngels [...].

    »La primera taula a la dreta de la predel.la representa la llegenda de sant Amador, segons la qual s'aparegueren al sant sos pares mentres deia missa; sa mare, turmentada, li diu que, si vol salvar-los del Purgatori, ha de dir trenta-tres misses. El sant ho fa i aconseguix lliurar-los-en. Al voltant d'això es crea una devoció pareguda a les trenta misses de sant Gregori. [...] Les trenta-tres misses de sant Amador eren molt practicades al sud de França, Portugal i Espanya, prohibides al concili de Trento [...].

    »La segona taula de la dreta de la predel.la [...] representa la història d'un pietós cavaller que té el costum d'entonar el De profundis a benefici de les ànimes del Purgatori sempre que passa per un cementeri. En una ocasió és assaltat per uns malfactors i es refugia en un cementeri [...]. Les ànimes ixen de les seues tombes i el defensen, duent cadascuna com arma l'instrument propi de l'ofici que exercí en vida [...]. En el retaule de Quart [...] porten timons, martells, arcs i ballestes, posant en fuita els assaltants, mentre el cavaller resa agenollat [...].

    »Completen la predel.la dos escenes de la passió de Crist, que inscriuen el discurs sobre el Purgatori en la teologia de la redempció: L'oració en l'hort (esquerra) i El sant soterrar (dreta) [...].

    »Quant al guardapols, té dalt a l'esquerra un sant que Post identifica amb sant Antoni Abat, patró dels fossers [...]. Davall apareix sant Roc en hàbit de pelegrí i acompanyat pel gos [...].

    »El sant de la part superior dreta del guardapols és sant Aleix, [...] al qual s'invocava com advocat de la bona mort, fet que justifica la seua presència en un retaule d'ànimes. [La vida del sant conta que estigué, després d'una peregrinació per orient, dèsset anys vivint a casa de sos pares sense que ells el reconegueren. Després de la indiferència i el menyspreu dels seus familiars, abans de morir va escriure una carta on revela i dóna a conéixer la seua identitat. En el retaule apareix mort, com adormit, amb la carta en la mà].

    »El retaule analitzat constituïx un interessant document del cult valencià a les ànimes del Purgatori [...].

    »La invenció del Purgatori com a lloc amb estatut propi es va produir després de la segona meitat del segle XII, segons Le Goff.»

Altres obres d'art desaparegudes en 1936

    També a l'entrada de la capella de la comunió hi havia:

-«[...] una taula del segle XV que representava a sant Gregori;
-un sant Onofre;
-una taula de la Verge de Montserrat de 1549;
-dos quadres de l'Adoració dels Pastors i els Reis, possiblement pintats per Esteban March [...]»

L'altar major

    Comentava Rafael Gimeno que «l'altar major tenia un magnífic retaule tallat de fusta d'origen barroc -de finals del segle XVII i primeries del XVIII-, d'estil xurrigueresc, amb columnes salomòniques recobertes d'ornamentació que sostenien un entaulat mogut. Tot, cobert d'una ornamentació daurada i policromada que li donava un efecte de gran riquesa, pròpia de l'estil. Destrossat en 1936, fon reconstruït l'any 1966 per Pasqual Palés. Les imàtgens de sant Pere i sant Pau -salvades del crematori- indiquen clarament l'origen xurrigueresc de l'altar».
 

ALTRES OBRES D'ART DEL POBLE

    A banda de l'església, hi havia nombrosos quadres de taulellets del segle XVIII i anteriors en els frontis i a l'interior de moltes cases -també en alqueries del municipi-, que representaven algun sant, cosa que cal interpretar com element ornamental i com a expressió de la pietat dels veïns. En casa del meu besavi (Nofre el Catxet), en la canterera de la cuina estava la Mare de Déu dels Desemparats i, al seu voltant, uns taulellets on es veien les invocacions de la lletania. En la casa dels avis (al Rajolar), hi havia un quadre que emmarcava tota la paret de la canterera i representava una font monumental.

    La família Andrés-Juan, en casa dels Panollos, encara conserva un quadre de Dasí (foto de la coberta). La revista Cuart Industrial, editada per l'Ajuntament en 1976, deia d'est quadre:

    A vegades pensem que els antics -pobres analfabets!- eren ignorants i no s'adonaven, ni les estimaven, de les meravelloses obres d'art que tenien, i no és així. Ací eren pocs els qui no sabien, mal que bé, de llegir i escriure, i tots posseïen una capacitat d'observació prou desenrotllada. A més a més, els objectes eren inamobibles i no s'admetien canvis fàcilment. Des de xiquets, s'anava mirant, descobrint, preguntant i apreciant tot allò que hi havia pel poble. Pot ser il.lustrativa esta anècdota: a l'església, els bancs (sols per a hòmens) estaven disposats en una fila, un darrere de l'altre i al centre. Un dia, el rector els va col.locar en dos files, i l'"agüelo" Sato i molts altres protestaren: «tot ho canviareu!». Els bancs tornaren a l'orde de sempre. Si al rector, per casualitat, se li haguera ocorregut vendre un quadret, per xicotet que fóra, l'haurien apedregat.

    Diem açò per a comprendre millor el valor formatiu que tenien les representacions escultòriques i pictòriques de l'església, en un temps en el qual la cultura escolar -concretament la referida a la llegida i a els llibres- era un recurs molt limitat; per això les representacions gràfiques tenien un alt valor pedagògic, i quan aquelles representacions s'inspiraven en la religió, aleshores la pedagogia es convertia en catequesi.

 
APENDIX III. MONUMENTS I EDIFICIS

L'AQÜEDUCTE DE LA SÉQUIA DE QUART, ELS ARQUETS
 
    Segons l'estudi de Jaldero sobre els vestigis trobats a Vilamarxant, allí hi ha un assut d'on naixia un canal primitiu, obra dels romans. L'erudit Valls David completa tan interessant estudi dient:

 
    En fon promotor don Juan Bautista Valldecabres Rodrigo. Va ser construïda l'any 1896. Vicent Bernat Oltra en diu:

LA CASERNA

    Estava vora el camí de València, enfront de l'hospital militar, per l'alqueria dels Pinets. El nom fa suposar que en algun temps hi havia tropa. Però ni els més vells no han vist mai res d'això. Les últimes restes conegudes n'eren una caseta amb unes palmeretes i oliveres, i un abeurador per als animals que hi passaven.

    El darrer habitant de la caseta fon un home d'una família de Mislata de bona posició econòmica, vinguda a menys després de la guerra civil. L'home va morir-se d'inanició, de fam. A propòsit, em digué mon pare que, quan va morir, tenia al costat una cistelleta amb quatre pomes, però es veu que li faltaren les forces; no pogué ni menjar-se-les. I com que no tenia hereus, quan l'estat expropià aquell solar per al Plan Sur, l'Ajuntament de Quart en fon el beneficiari, i va invertir la indemnització a renovar el jutjat de pau.

 
LA CASA DE REPÒS SANT ONOFRE

    Típica masia, amb moltes terres al voltant. Paral.leles a la séquia de Benàger hi havia canalitzacions que regaven la Cautiva fins al terme d'Aldaia. Prenien l'aigua de la séquia de Quart amb una sénia i un aqüeducte que existien front a la façana principal de la construcció. Esta masia fon, en algun temps, dels pares dominics.
 
EL CASTELL
 
 
    Estava en la plaça del mateix nom. Fon destruït diverses vegades, segons els vells. En el present segle, sols en restava un portal i la base d'una torre, que servia de presó. Pel portal s'entrava en unes casetes que eren, segons els antics, la "judería", el 'call'. No és clar si en temps dels romans ja existia, ací mateix, alguna fortalesa. Totes estes deixalles desaparegueren als anys seixanta.

 
Portal del Castell. Es pot observar a mà dreta la porta de la presó on hi havia una masmorra en l'arrancada de la torre. Al fons, la "juderia" (el 'call').
 
 
 "EL PÒSITO" ('ALMODÍ')

Estava a continuació del Monestir. Fon construït en 1790 i depenia dels frares de Poblet.
 

LA CASA QUE-ES-PASSA O CASAL DELS SANDOVAL

 
    A continuació de l'almodí, també en la plaça de la Creu, estava la casa pairal de la família dels Sandoval. Realment, la senyora era la rica, l'ama dels diners. Ha segut enrunada en setembre de 1990.

 
La Casa- que-es-passa, a la plaça de la Creu.L'edifici més baix de la dreta és el "Pósito".  Anys 50.
 
 

    Els antics, més predisposats a certes fantasies, deien que per l'espai que anava del Castell al casal dels Sandoval, hi havia unes galeries que, per davall del riu, servien per comunicar-se els moros de Quart amb els de Paterna. Uns afeccionats han fet, a hores d'ara, algunes excavacions en la plaça de la Creu, i a una profunditat de cinc metres, han trobat l'entrada a una galeria o túnel; després de traure'n tones de terra, en arribar als fonaments de Casa Betània, no han pogut passar.

 
LA CISTERNA

    A propòsit del seu origen, el tio Jaume n'assenyala la construcció entre els anys 1090 i 1094, a conseqüència d'una sequera molt forta. No obstant, José Ramón Sanchis Alfonso, cronista d'Aldaia, parlant-ne d'una que hi havia allí, en diu: «[...] del siglo XIV. En la población de Quart se conserva otra de las mismas características [...]».

    La cisterna subministrava aigua potable al poble, que en l'estiu estava molt fresqueta. La prenia de la séquia de Quart, d'un braç que passava pel mig de la vila. S'omplia no més que una vegada a l'any, sempre al mes de gener, i necessàriament en nit de lluna vella per tal que l'aigua no es podrira ni es fera malbé. L'operació durava entre uit i deu hores, és a dir, dos nits seguides entre les onze i les quatre de la matinada. L'agutzir vigilava perquè les dones no feren la bugada en la sèquia amb l'aigua que havien de beure tots.
 

 
 
 
 
 

La cisterna. La primera porta és la de la cisterna, els altres dos portalons eren les escoles de les Xiques. Al fons, la casa de l'alcalde dels Saragüells.
 
 
 

 
    «Es netejava abans d'omplir-se, al mes de desembre, en vespres de Nadal». Per a poder netejar-la, buidaven l'aigua que en quedava llevant un tap que hi havia junt a l'aixeta. L'aigua s'escapava per un foradet en la pica. També hi havia un altre forat més gran fora, en el replanell, per si l'aigua vessava per la pica i arribava a l'escala -si encara en quedava molta a l'aljub, solia pujar el nivell tres o quatre escalons-, i a poc a poc anava desguassant pel forat, el qual ni els més vells sabien a on anava a parar. «S'alçaven dos lloses disposades en la volta junt al respirall, i per allí es baixava amb una escala de fusta i el fang es pujava pouant-lo amb corriola».

 
EL MONESTIR

    Adossat al Castell estava el monestir dels frares de Poblet. Era la residència local dels senyors de Quart, els monges de Poblet.

 
EL CASTELL DE L'ALITRÀ

    Del castell quedava una casona en la partida del mateix nom. Els antics deien que hi enterraven vius, fins al coll, els condemnats a mort. O també els qui, per orde de la Santa Inquisició, eren emparedats vius.

LA CREU DE L'ERMITA

L'ERMITA
 

    Al pas dels anys, han anat fent-s'hi algunes restauracions. L'interior estava pintat de calç, emblanquinat. Pels anys vint d'est segle, la tia Pepa de Fus, que era fadrina, estigué arreplegant per les cases, bars i casinos per a l'Ermita. La varen estucar, li feren el sòl nou, i un sòcol en les parets de dins. La tia Tonyina, per la seua part, va fer el sòcol a la capella de la Mare Santíssima de la Llum. Va quedar tot, pràcticament, com està hui.
 

LA MESQUITA DELS MOROS

 
    Deien els ancians que estava enfront de la Cisterna, i consistia en una sala ampla, al primer pis, que comunicava amb una altra estança gran que tenia l'eixida a la plaça de la Bàscula, junt a la carretera. I seguint amb el seu testimoni, els moros feren la seua mesquita en est punt, en ser-los desposseïda la que es convertí en el temple parroquial. El fet que tinguera una doble eixida era un argument per als nostres majors: «Els moros mai no es fien, sempre volen una porta per on pegar a fugir».
 

EL PALAU DEL MARQUÉS DEL TREMOLAR
 

Palau del Marqués del Tremolar. Detall del frontis. L'altra casa del carrer (la drogueria El Siglo) encara existix.

 
EL PONT DEL RIU

    Ens referim al pont en el camí de Quart a Paterna. Per als vells d'ací és d'origen romà. Per l'estructura, ben bé podia tractar-se d'un pont romà. De la presència dels romans al lloc de Quart, ningú no en dubta. En són testimonis el mateix nom de Quart i algunes troballes arqueològiques.

Pont romà. Un pilar descarnat. Al fons, la silueta de l'església.
 
 
 
 
 

 
EL TEMPLE DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ

 
    Abans, en Patrimoni artístic, hem parlat de les obres d'art que conté; ara, de l'edifici. «L'església parroquial fon bastida el segle XIV, reedificada el XVIII i restaurada en 1916». Ja fon utilitzada, segons els avantpassats, en la dominació àrab com mesquita, però res no es diu de si ells la feren; si bé «la fàbrica té unes formes d'arquitectura valenciana no més enllà del segle XIII: d'única gran volta i capelles entre els contraforts, en els quals hi ha un passadís d'una a altra capella». És possible que abans hi haguera alguna construcció.

    La distribució de les capelles del temple era com hui, a excepció de la de la Mare Santíssima de la Llum, que era la de la Immaculada, i la Mare de la Llum estava en la capelleta que hui és de sant Antoni de Pàdua.

    En 1916, sent rector mossén Eduard Ferrer, es va restaurar, per subscripció popular, el presbiteri i tota la nau central. El delicadíssim estucat el va realitzar Onofre el dels Currucos. Els taulellets del sòcol els feren en la fàbrica d'Onofre Molins Valldecabres. També s'instal.là llavors el corrent elèctric. Els quadres del trespol, que no se sap de qui són, els restaurà un fill de Quart, Mariano Cruz Alcàcer, el Seràpio, a excepció del que hi ha davall del cor, al sostre del cancell, que representa sant Onofre rebent la comunió. Segons s'hi veu, la pintura està en primitiu; no sabem per què no fon restaurada.

    A l'entrada, a mà dreta, hi ha una porta lateral, anomenada porta falsa, que s'obri al carrer de Sant Onofre. Si ens hi fixem bé, vorem que la seua estructura és més antiga que la de la principal, i està alineada amb el frontis de la no fa molt assoladada casa abadia. El campanar és més recent. És possible que la porta falsa, en altre temps, fóra l'entrada del temple?

 
VILLA HERMOSA

 
    Es trobava on ara hi ha la fàbrica de cartó Faenca S.A., junt al camí Nou, cap a l'eixida a València. Era un bonic edifici-xalet, de grans dimensions, d'arquitectura moderna amb un jardí espaciós de tipus tropical, d'últims de segle passat o primeries de l'actual. El va manar construir un tal Lázaro, polític conservador que s'enamorà d'Ida, artista italiana molt guapa, una senyora molt fina. Venien ací i passaven llargues temporades; però no tingueren família i al remat se separaren i ella se'n tornà a Itàlia. Després va viure en la casa la família Barona, i posteriorment el militar retirat Gerardo Paadín -assassinat en 1936. Dels seus hereus l'adquiriren Federico Aub i la seua esposa, pares del famós escriptor i autor teatral Max Aub, qui va residir amb ells algunes temporades.