Croniques de Quart de Poblet. Retalls d’història I. El Plant de Quart.


jaumeEstem a la ciutat de València, al 7 d’abril de 1261, fa més de 750 anys. El rei Jaume, el Conqueridor ha convocat a reunió als principals senyors feudals del regne i als representants de les “viles reals”, ciutats que depenen directament del monarca. D’eixes viles reals destaca la pròpia València que, 23 anys després de la conquesta, ja compta amb un conjunt de lleis pròpies, “el Costum,” reconegudes des de 1239, i que comencen a estendre’s per altres viles reals. La intenció del rei Jaume, que té 48 anys, és obtenir dels convocats un servici (un pagament ) de 48.000 sous que permeta recuperar l’estreta hisenda real.
Davant de les pretensions del rei, els representants de les ciutats demanen, en contraprestació, l’extensió de la legislació de la ciutat de València (el Costum) a tot el territori conquerit. El que volen, en definitiva, és el reconeixement d’un caràcter particular per a les terres conquerides, amb un cos organitzatiu i legislatiu propi, la configuració d’un nou regne, el Regne de València.
A esta demanda s’oposa un grup de senyors feudals, cavallers de la conquesta, vinguts majoritàriament d’Aragó i que consideren les noves terres una extensió dels seus senyorius aragonesos. Per a ells, la generalització del nous furs a tot el regne suposa el desplaçament del fur aragonès, molt més favorable al poder del senyors de les terres en la seua relació amb els vassalls.
La disposició del rei Jaume per a jurar els nous furs davant dels representants de regne i poder cobrar el servici que demana, obri el conflicte. En una demostració de força, els senyors feudals sitio de procedència aragonesa encapçalats per Pero Ferrandez d’Azagra, senyor d’Altura, Chelva, Càrcer i Jàtova; Ximén d’Urrea, senyor de l’Alcalatén; i Artal de Luna, seynor de Paterna i Manises, amb tots el seus seguicis, abandonen la reunió i ixen de la ciutat per a concentrar-se al castell de Quart. És el “Plant de Quart”.
Al repartiment, la vila i el castell de Quart havien sigut entregats al manteniment de l’Hospital de Sant Vicent de la Roqueta de València i estava, en aquell moment, regit pels frares del convent de Sant Victorià. Fins a 1286 no passaria a ser propietat del Monestir de Poblet. Sabem que a banda de la bona comunicació que donava el pont sobre el riu, el Castell de Quart era considerat aleshores, una de les millors fortificacions de la zona
El rei, davant la possibilitat de perdre el pagament per la finalització abrupta de la reunió a causa del plantó dels aragonesos, passà decididament a l’acció. Manà fer una recopilació del nous furs en llengua romanç, en valencià, i els jurà davant els representats que restaven a la ciutat. Als pocs dies, signà un privilegi on s’obligava per sempre als futurs reis, en el temps d’un mes des de la coronació, d’anar a València i jurar els nous furs davant les seues corts.
Amb esta actuació, el rei obté els 48.000 sous que reuneixen i entreguen els llocs i viles de l’Horta de València que pertanyien a clergues i nobles, la ciutat de València i d’altres viles reals que es trobaven presents.
El boicot a les Corts que suposà el Plant de Quart fou un pas més en l’escalada de desacords entre la monarquia i els senyors aragonesos respecte a l’estatus de les noves terres conquerides, procés que s’estendrà per més de 50 anys.
El 1271, Jaume I va tornar a confirmar els furs i va obligar-se, per al futur, a no modificar-los sense el consentiment de les Corts, deixant clara la seva voluntat de consolidació d’un nou règim fonamentat en el pactisme, l’acord entre el rei i les elits del regne representades a les Corts. Finalment, al 1329, Borriana i Vila-real abandonen la legislació aragonesa i accepten els furs de València, incorporant-se a les Corts Valencianes.
***
El document que narra el Plant de Quart es troba dins d’un llarg memorial elaborat a les corts de Saragossa de 1283:
“ (…) Item, quando terra de Valencia se ganó usaron de un grant tiempo de fuero de Aragón, de si el senyor rei don Jayme quiso fer por su auctoridad fuero nuevo, y no le’l quisieron consentir los ricos omms que y erant, es a saber, don Pero Ferrandez d’Açagra, señor d’Albarrazin, e don Ximén d’Urrea, padre de don Ximen d’Urrea, e don Artal, padre de don Artal de Luna, e tota la otra cavalleria que y era, e grand companya de otros ommen buenos, e salieronse de la villa e fueronse pora Quart, no queriendo consentir en aquel fuero, porque la conquista era d’Aragón e debía seer poblada a fuero d’Aragón (…)”

El nom dels carrers de Quart de Poblet 2. Baró de Càrcer.

 

Als 40, als anys més foscos del règim franquista, l’ajuntament de Quart de Poblet decideix canviar el nom d’un dels carrers principals del poble, el carrer Numància o de la Séquia com el coneixia el poble, per tal de rendir homenatge a este important personatge de la vida política d’aleshores.

2.-El nom dels carrers de Quart de Poblet- Baró de CàrcerEs tracta de D. Joaquín Manglano i Cucaló de Montull (València, 1892 – 1985), propietari rural i figura central en la història política valenciana del s.XX.  Encara que nombrosos, els seus títols nobiliaris són nomenaments de finals del s XIX i principis del XX, la majoria pel procediment de rehabilitació:  XV baró de Càrcer, XVIII baró de Llaurí G.E., VI compte del Burgo de Lavezaro, II marqués de Altamira de Puebla, XIII baró de Alcalalí y San Juan de Mosquera, II baró de Beniomer… a més a més, fou cavaller de l’Ordre de Montesa, president de la Real Germandat del Sant Calze de València, membre del Real Cos de Noblesa de Catalunya…

Es llicencià en dret i filosofia i lletres per la Universitat de València. Diputat en 1919 del Partit Liberal Conservador pel districte d’Albocàsser, a la dictadura de Primo de Rivera fou regidor de l’Ajuntament de València. En proclamar-se la Segona República Espanyola ingressà a Comunió Tradicionalista (carlisme).  Fou escollit, amb Lluís Lucia, diputat per València a les eleccions generals de 1933, per la llista de la Derecha Regional Valenciana.

Durant la guerra civil espanyola fou president de la Junta Tradicionalista del Regne de València i membre de la Junta de Guerra Carlista. Després de guerra, el nomenàren alcalde de València (1939 a 1943) i cap regional del Movimiento Nacional. També fou procurador a Corts del 1943 al 1964, Conseller Nacional del Movimiento i ocupà diversos càrrecs en la secció agrària del Sindicat Vertical.

El pes del moviment carlista al Quart de Poblet de la postguerra marcà la    influència d’este personatge a la nostra vida local i “l’agraïment” que li mostraren els representants locals amb nom i placa en un dels carrers centrals del nucli urbà.

Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 2. Els sarraïns de Quart.

Sarraí: Mahometà, moro no cristià. Paraula derivada del llatí medieval sarracēnu, adaptació de l’àrab xarqiīn, ‘orientals’. (Alcover-Moll).

Quan Jaume I al cap dels exercits del cavallers aragonesos i catalans inicia la conquesta de les terres valencianes, l’objectiu principal dels cavallers que li acompanyaven era augmentar els seus dominis feudals.  En canvi, el rei el que tenia en ment era, crear una nova xarxa de ciutats i viles de reialenc que consolidara, econòmica i políticament, la posició de la monarquia davant la seua pròpia noblesa.  Per altra banda, tota l’acció bèl·lica quedava legitimada sota el títol de croada, marcant la religió com a frontera d’uns i altres: els cristians eren els conqueridors i els musulmans, els conquerits.

Després del repartiment, Quart queda vinculat al priorat de Sant Vicent de la Roqueta de València, regit primer per l’ordre de Sant Victorià i, posteriorment, pels monjos de Poblet.

El model de conquesta, sobretot en les zones rurals, es basava en mantindre als habitants originals amb el conreu de les terres i aconseguint via impostos, recursos per als nous senyors, que es reserven els monopolis bàsics (forn, molins..)  i l’administració de justícia .  És per això que, al 1248, el rei dicta la Carta Pobla (deures i drets dels pobladors) de Quart, respectant les terres i cases dels habitants musulmans del poble i exigint-los una sèrie d’impostos i obligacions, (per exemple, treballar gratuïtament les vinyes del senyor dos vegades a l’any).  Però, després la conquesta, l’ambient social no és gens tranquil, bé siga per les condicions de vida que imposen els nous ocupants, bé siga pels conflictes amb els nous colons que venen del nord reclamant terres conquerides. Al 1279 es signa un decret que manté el permís dels habitants de Quart a romandre en les seues terres. Al mateix temps, en la veïna Aldaia, tota la població musulmana ha sigut desallotjada per la seua participació en les revoltes, el poble es troba deshabitat, i s’ha signat una Nova Carta Pobla amb les condicions de repoblament per als nous colons cristians.

Al 1287 el Monestir de Poblet és senyor de Quart.  D’eixa època tenim dos testimonis que ens poden  donar idea de l’augment de conflictivitat social.  Es tracta de denúncies de escutcristians contra musulmans de Quart davant dels jurats de València. En una d’elles, de 1286, Pere Maçó, cristià, denuncia a Çat Orat Zale, de Quart, per ajudar a fugir al seu captiu sarraí Maynaí.  En l’altra, de 1289, Eximen Sanxo de Terol denuncia als germans Çaat i Mahomat Alaceri, sarraïns de Quart, per la mort de Matheu Sanxo, el seu germà.

L’abat de Poblet, després d’un període d’incertesa on necessita la confirmació real de la seua possessió, inicia una etapa encaminada a d’ordenar l’administració del senyoriu. Ho fa tan a nivell d’impostos, denunciant als propietaris morosos, com a nivell de territori, comprant les cases i terres que necessita per a l’administració senyorial i les que mantenen al poble altres senyors feudals, com Felip de Boïl senyor de Manises.  També ordena l’administració de la justícia del senyoriu, obtinguent del rei Jaume II en 1303 la jurisdicció sobre els sarraïns de Quart, confirmada en 1306 per damunt del privilegi que en tenien d’acollir-se als oficials de justícia de València.  Al 1310 fa valdre la seua autoritat en el cas d’Axus, quan l’abat es va enfrontar al batlle i jurats de València per la jurisdicció d’un cas d’adulteri d’una veïna musulmana del poble.
Al 1332, l’abat demana al rei, i aquest ho concedeix, permís per expulsar “segons llur alvedrio y a sa voluntat” a tots els sarraïns del poble, i això a pesar els privilegis concedits als sarraïns pels reis anteriors. Justifica esta mesura en els conflictes que la població musulmana provoca.  Darrere d’això es manté la vella concepció de la croada: tots els musulmans són rebels que no han volgut, o no han pogut, emmotllar-se a les noves condicions d’acatament feudal.  L’abat Ponç de Copons busca, als regnes del nord, famílies per a treballar les noves terres i concedeix una nova Carta Pobla a 50 nouvinguts aragonesos i catalans. Però les dificultats, augmentades per la sequera, en el conreu de les terres, i les dures condicions de vassallatge trastocaren els plans de l’abat que es veié obligat, al 1346, a demanar permís per al retorn dels sarraïns a les terres del poble que encara restaven sense treballar.  Encara i tot, no hi tornaran a haver sarraïns a Quart.  En 1349, amb l’arribada de la Pesta Negra, el Monestir es veié obligat a millorar les condicions impositives de la Carta Pobla per evitar el complet despoblament de Quart.  Entre els veïns que en aquell moment signen les noves condicions, no hi ha cap nom musulmà.

Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 3. Els colons cristians

 

Al febrer de 1331, l’abat de Poblet,  Ponç de Copons, ja tenia autoritzada i en marxa l’expulsió de l’aljama, la població musulmana de Quart de Poblet.3.- Cronica. Els colons a Quart

Pareix molt probable que, ja en aquell temps, hi haguera una comunitat cristiana al poble. Amb tota seguretat, hi havia cristians que posseïen i comerciaven amb terres de l’horta i del secà de Quart.  A banda dels rebuts d’establiment que hi han registrats i que demostren la possessió de terres en mans de cristians, tenim la sentencia contra la musulmana Axus de 1310, on es citen com a testimonis a  Bernat d’Arenós i Blasco Peris, “stants” en Quart. O el privilegi de venda del senyor de Manises de 1321 on s’anomena una “domibus rectoria ecclessie”, i a una posseïdora de terra de nom Isabel.  Tot i que pareix probable la presencia de veïns cristians al poble, el més segur és que serien un grup de nouvinguts molt reduït i que l’expulsió dels musulmans suposava pràcticament el despoblament de la vila.

El projecte de l’abat es centrava en la substitució completa de la població per a la conformació d’una nova comunitat que, segons els usos, hauria de anomenar-se la Universitat de Quart.  No sembla que el resultat fóra un procés d’expulsió i nou assentaments de cristians tant ràpid i automàtic com podríem pensar.  De fet, entre l’expulsió dels antics pobladors i l’admissió de nous colons passen vora tres anys.  A més a més, els pobladors musulmans iniciaran una sèrie de pleits davant del poder real per tal de recuperar les seues possessions  o rebre, almenys, una indemnització adequada. De fet, al 1346, 15 anys després de l’expulsió, el rei Pere el Cerimoniós concedirà que els habitants expulsats puguen recuperar les possessions que, en eixe moment, no estiguerenn ocupades pels nous colons cristians.

L’abat, per garantir la repoblació, estableix per escrit un marc de condicions per als nous vassalls que han de conrear les seues terres.  Es tracta d’un acord comunitari, la Carta Pobla, on, s’arrepleguen drets i obligacions de la senyoria i dels nous colons de la Universitat de Quart.  Així, quasi tres anys després del decret d’expulsió, el majoral Arnau Bonmatí, en nom de l’abat Pons de Copons sanciona la Carta Pobla, on es registren a cinquanta-quatre famílies de nous pobladors,  procedents en la seua majoria de Catalunya (40) i Aragó.  A la Carta Pobla s’arreplega:

—Les donacions que es faran a cada família assentada: Una jovada (29.900 m2) de terra al regadiu i una altra de secà, i  una casa.

—Els drets comunitaris de la Universitat de Quart: Ús gratuït recursos naturals i de les eres, pati de fossar (cementeri), pati d’església, casa d’autoritats i presó.

—Obligacions dels pobladors: Jurar fidelitat a l’Abat, obligació de residir al poble, prohibició de vendre terres o cases a forasters i servici de tropes de l’Abat, sempre que siga dins el Regne València.

—Pagaments a la senyoria (els pagaments anuals es fan l’1 de novembre, per la festa de Tots Sants): Una entrada de 1500 sous en tres anualitats per jovada de regadiu i anualitats de 12 masmudines (una masmudina són 7 sous), 2 sous anuals per jovada en el secà, 1 masmudina anual per casa i el moratabí (impost directe a la hisenda real).

—Els monopolis exclusius del senyor: les vinyes al voltant del castell, l’escrivania (triar a l’escrivà i rebre taxes per redacció documents), banys, carnisseries, almàsseres, molins i forns on els veïns han de pagar 1 de 20 del gra per moldre i del pa per coure.

—El sistema de govern de la Universitat de Quart, semblant al costum del regne i ciutat de València: Un consell, el justícia que representa a l’abat i està triat de una terna proposada pels consellers, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors (l’algutzir, messeguer, pare d’orfes…)

Els inicis de la comunitat cristiana no foren fàcils, anys de males collites, els brots de pesta i la guerra de la Unió en 1348 duran com a conseqüència la quasi total despoblació de la vila.  En 1349 les autoritats de la Universitat de Quart demanen a la senyoria la rebaixa al 50% dels pagament anuals sobre terres i cases, al canvi, ells s’encarregaran de buscar nous pobladors.  L’abat accedirà a la rebaixa, en un principi com a mesura provisional, que es convertirà en definitiva

Mare i fill

L’any 1946 morí mon pare. Jo era una xiqueta, però encara me’n recorde perfectament del seu soterrament.

Era un dia de tardor, a Quart de Poblet.  Havíem passat tota la nit al costat del taüt, obert i a terra, a l’habitació dels pares, a casa. Tota la nit amb el so monocord dels responsos, els rosaris i les converses a mitja veu. A la vesprada vingué el rector, feu una xicoteta oració, llançà una arruixada d’aigua beneïda i isquérem tots cap a l’església. La caixa la duien al muscle parents i amics de la família.  Tots darrere la creu caminant en silenci pels carrers. Els hòmens es llevaven la gorra al nostre pas, les dones es persignaven mentres resaven, llaviejant, un respons: “Dale Señor, el descanso eterno…”.
A l’església, la missa va passar com un somni, abraçada a ma mare i mig marejada per la forta olor del fum blanc amb el que el rector va encensar el taüt. Mirava absorta la caixa davant del altar, el reflex, a la llum dels ciris, de les gotetes d’aigua beneïda amb la que havia tornat a arruixar-la el rector. A l’eixida de l’església, el rector va acomiadar el difunt i varem anar, en comitiva, fins a la placeta que obri el carrer del cementeri. Allí, els hòmens del poble donaren el condol als hòmens de la meua família: el meu germà que a penes si tenia onze anys i els tios, germans i cunyats de mon pare. Després, ja un grup més reduït, s’enfilarem pel camí del cementeri baix el llarg sol de la vesprada. Primer la caixa, al muscle de familiars i amics, i darrere, presidint, el meu germà i el germà major de mon pare. Al final del grup anaven ma mare, la meua germana major Rosa i jo, a la seua ma. Rosa ja m’havia explicat que la malaltia de mon pare ens deixava en una posició difícil, i que tots havíem de col·laborar per tirar la casa endavant. El remat havia sigut la despesa del funeral. Per sort, a mon pare li corresponia el ninxo on estava soterrada sa mare, ma abuela, que havia mort feia dos anys. Així, si ficaven a mare i fill al mateix ninxo, s’estalviaríem una bona quantitat.
Arribarem al cementeri ja entrada la vesprada, a eixa mitja clarina que fa que es puga distingir bé les coses però sense massa detall. Tot i això, el que vaig vore, el vaig vore amb tota nitidesa i els detalls se m’han clavat a la memòria com a foc.
A mida que s’acostaven al ninxo obert de ma abuela, a la pared del fons del cementeri, vaig percebre una figura estàtica vora la boca oberta del forat, com si fora un tauló que el soterrador haguera deixat suportat contra la paret, a l’espera de fer-lo servir. Aleshores, vaig vore la seua cara, la boca mig oberta i els ulls tancats en un gest com dormint, i em vaig adonar que era la meua abuela, vull dir, el seu cadàver. A l’obrir el ninxo, l’havien tret de la seua caixa i ficat dempeus, com esperant per a rebre al seu fill a l’habitatge definitiu.  Estava quasi perfecta, a no ser pel color cendrós de les seues mans i la falta d’expressió del rostre.
El que va passar després va ser qüestió d’un moment. Els hòmens que duien el taüt al muscle, seguint les indicacions del soterrador, deixaren la caixa a terra i obrigueren la tapa. Allí es trobava el cos del meu pare, rígid, els cabells a penes descompostos pel moviment del trasllat. En un segon, el soterrador, acompanyat d’un xaval que li feia d’ajudant, agafaren el cos de ma abuela i el ficaren a la caixa amb el seu fill. El ficaren d’esta manera: al damunt, encarats un a l’altre, ma abuela cara avall però girada, la cara als peus i els peus a la cara. Va ser una maniobra ràpida. Al moment, tancaren la tapa del taüt i el soterrador digué: “Ja està”.
Tornaren a alçar la caixa i la ficaren al forat mentres jo, tota fascinada, seguia les maniobres per anar tapant, amb rajoles i algeps, la boca del ninxo on descansarien, ara sí esperant la eternitat, mare i fill, per sempre junts.

Històries de guerra

Si aneu al Cementeri Parroquial de Quart, i busqueu pels ninxos de baix del primer carrer de la Rafael Mira de propdreta, que són dels més antics del Cementeri,  podreu vore la làpida del ninxo d’un home, la seua dona i la filla.  Si es fixeu en la data del decés de l’home, el 22 d’agost de 1936, podeu fer-se una idea de la causa de la seua mort.  Efectivament, Rafael és un del centenar de presos de la Càrcel Modelo de Valencia que varen ser ajusticiats a Quart de Poblet els primers mesos de la guerra.  Cada una d’eixes morts, com les que vindrien després per la guerra i la repressió, és una història pròpia, marcada per l’horror i la tristesa.

A Rafael l’executaren tres vegades, abans de morir.

Rafael era un antic guardia civil que exercia de carter a València.  Vinculat a Comunió Tradicionalista, al 18 de juliol havia estat de vigilància al Col·legi de Santa Ana, a l’Avinguda del Port, prop de sa casa.  La seua missió havia sigut traure a les monges per darrere el col·legi i dur-les a un lloc més segur, en la Casa de Socors.  Després, a casa seua, va patir dos registres a la mateixa nit.  Al segon registre, a les quatre de la matinada, se’l dugueren detingut.  Després de passar per alguns comités a prestar declaració, anà finalment a parar a la Carcel Modelo.

El 20 d’agost de 1936, per la nit, el tragueren cap a Quart de Poblet, a les Travesseres, per matar-lo vora una olivera que al llarg de molt de temps mantingué els impactes de les més de cent execucions que allí es realitzaren.  Li dispararen a la ma i al ventre i el deixaren com a mort.  Però Rafael es despertà a mitja nit i anà arrastrant-se fins que arribà a la séquia de Mislata i, seguint-la, a una alqueria on demanà ajuda.  El de l’alqueria, espantat, anà al poble a donar avís.  El tornaren a detindre i el tancaren al mateix ajuntament, ferit i en males condicions.  Com que, en aquell moment, no hi havia a Quart de Poblet ningú dels representants més importants del Comité, li tocà signar l’odre de detenció a un dels regidors que pogueren trobar, Onofre.  Eixa mateixa nit tornaren a dur a Rafael a les Travesseres on, com estava tan mal i després de tirar-li a les cames, el tornaren a deixar per mort.  Va ser al sendemà al cementeri, quan, a l’hora de fer-li la foto per a l’informe del jutge, s’adonaren que encara estava viu i li dispararen el tir de gràcia.

Aquell mateix dia s’acostà la seua dona al cementeri, a temps d’evitar que el soterraren a la fossa comuna i, de pressa i corrents,  va comprar un ninxo per al seu marit.  El mateix lloc on temps després descansaren els restes de la muller i, finalment, de la seua filla.

No s’acaba ací la història.  Al final de guerra, un germà de Rafael que era tinent de la Guardia Civil, s’acostà a Quart de Poblet a investigar el que havia succeït i va trobar el document amb la signatura d’Onofre, el qual no havia tingut pràcticament cap altra intervenció al llarg de tota la guerra.  Eixa signatura el va valer que el denunciaren al tribunal militar i, després d’un juí sumaríssim, fóra afusellat a Paterna.

El nom dels carrers de Quart de Poblet 1. Carrer Abat Ponç de Copons.


1.-foto carrer Ponç de Copons
Comencem esta nova sèrie sobre el noms dels carrers del nostre poble, amb un dels carrers més humils i amagats de Quart de Poblet i, a la vegada, dels més antics i, més interessants urbanísticament. A més a més, l’elecció, a l’any 1979, del seu nom suposa tot un encert, per que l’Abat Ponç de Copons, antic abat del Monestir de Poblet, és un dels personatges que més ha influït en la transformació del nostre poble al temps de la Reconquesta quan, segurament, este carrer ja existia.
No és clar el lloc i la data del naixement de Ponç de Copons, al final del s. XIII, al si d’una de les famílies de la noblesa catalana. És molt probable que fóra germà d’Elisenda de Copons, abadessa pel mateix temps del Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges ja que, en molts aspectes, l’acció com abats dels dos personatges està molt interrelacionada.
Ponç de Copons va ser escollit per a l’abadiat de Poblet el 20 de maig de 1316, quan ja era abat del Monestir de Benifassà, en un moment de gran prosperitat assentada sobre la consolidació de les conquestes de la Corona a València i les illes mediterrànies. Les seues estretes relacions amb la Corona van fer que aconseguira de Pere el Cerimoniós l’autorització per la construcció del Panteó Reial de la Corona d’Aragó o que, en coordinació amb el rei, el papa Climent VI concedira a l’abat de Poblet i als seus successors el privilegi d’usar mitra, anell i les restants insígnies pontificals que apareixien als escuts de Poblet en Quart.
Al nostre poble, Ponç de Copons, com a senyor feudal, dugué a fi l’adquisició de terrenys i cases destinades a la possessió directa de la Senyoria. Però el seu projecte més transcendent va ser la substitució de la població musulmana original del poble per nous colons cristians provinents de terres del nord. Esta acció va a dur-se avant en tres fases: Primerament va aconseguir del rei Alfons IV permís per a decretar l’expulsió del terme de tots els veïns de religió musulmana, pobladors originals, amb la consegüent pèrdua de terres i cases. Posteriorment va a dur la cerca de nous pobladors a les terres d’Aragó i Catalunya. Finalment, con a senyor feudal, va atorgar una Carta Pobla (document de drets i obligacions dels habitants) per als nous pobladors. Este procés tan radical, dut a terme en un context de sequera, disturbis socials i epidèmies com la Pesta Negra, portà en molts moments a una situació de risc de despoblació, fins al punt que, després de mort Ponç de Copons, el seu successor va tindre que arribar a un acord amb els veïns del poble per millorar les seus condicions d’establiment i evitar el complet despoblament de Quart.
cimborrio pobletLa Pesta Negra de 1348, que va acabar amb un terç de la població europea, arribà també al Monestir de Poblet amb el seu efecte mortal: l’epidèmia acabà amb la vida de quasi la mitat de la comunitat. Entre les víctimes, el mateix abat Ponç de Copons, que va morir el 29 de juliol de 1348, deixant inacabat el seu gran projecte: la construcció del cimbori gòtic que dóna la seua silueta característica al Monestir, i que va ser finalitzat, d’una forma molt més senzilla que al projecte original, a finals del s. XVII.

Com era Quart de Poblet… fa 50 anys?

Parlar de l’evolució del nostre poble en els últims 50 anys, és parlar de coses que molts de nosaltres hem viscut i que encara tenim present en la nostra memòria.Quart de Poblet fa 50 anys. Carrer Juan de la Cierva vist des del Carrer Conde Rodezno. Anys 60
Després la Guerra Civil, arribà un període caracteritzat pel col·lapse econòmic, la fam i, en zones com la nostra marcadament republicanes, la por. Els primers anys de la dècada dels 40, dugueren al nostre poble l’ampliació de la base aèria militar de Manises que suposà l’expropiació “manu militari”, dels camps de secà a la vora dreta del camí a Madrid. A mitjans de la dècada dels quaranta, tímidament, es tornen a construir cases a les zones que quedaren paralitzades per la guerra: la zona del carrer Sagrat Cor, al voltant del Teatre, l’Avinguda… Al final de la dècada, els membres de “La Colectiva” construeixen les seues cases a l’actual carrer Sant Antoni, aleshores al mig de l’horta del Rollet. Després, vindran les cases de “l’Ensanche” (carrer Sant Vicent). La gran majoria són cases menudes, d’una o dos altures i entrada de carro amb un xicotet pati al fons..
A l’octubre de 1948 una riuada en el Túria forçà el desplaçament de la població que estava assentada al llit del Turia de València. Bona part d’eixa gent vingué a Quart de Poblet, a una zona de secà on ja s’havien instal·lat immigrants de manera molt precària, formant el Barri de Porta o del Crist. Aleshores, ja s’havien iniciat els projectes d’assentament de les grans industries del poble: Elcano, Refracta i, posteriorment, Turegano i Faenca
Al 1950, s’inicia l’explosió demogràfica a Quart de Poblet. Als anys cinquanta, la població es duplica (de 5.400 a 10.500 habitants) i als anys seixanta, torna a duplicar-se (de 10.500 a 20.500). La dècada dels setanta encara vorà un cert augment de població (33%). Després, als huitanta, el col·lapse i la regressió demogràfica ens durà a la situació d’envelliment que patim fins ara.
L’explicació d’este creixement de la població és, per una banda, l’efecte “baby boom” i, per altra, l’èxode rural, l’arribada massiva d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, en particular dels pobles de Conca i la Manxa. Es tractava de població jove, dones i homens procedents de l’àmbit rural, amb baixa qualificació però amb gran vitalitat laboral. Busquen instal·lar-se a la gran ciutat, o als pobles dels voltants, en busca de majors possibilitats de desenvolupament social i de serveis.
Al nostre poble, el fenomen de l’èxode rural va ser tan important que podem dir que a mitat dels anys setanta, un 80% de la població de Quart de Poblet havia vingut o eren fills d’emigrants vinguts vint anys enrere.
Les conseqüències urbanístiques d’eixe allau de població van ser molt importants. Calia fer habitatges econòmics per a tanta gent que estava arribant al poble. Així , s’iniciaren a Quart de Poblet la construcció de grans blocs de pisos (4.000-6.000 m2 per promoció) en quatre i cinc altures, amb gran quantitat (entre 50 i 100) de habitatges econòmics reduïts (entre 50 i 70 m2).
A finals dels anys cinquanta, per iniciativa d’un avocat de Valencia, es feu el primer d’estos blocs de vivendes en Quart de Poblet: la Finca Roja, al carrer Pius XII. A la vegada, comencen les construccions al final del carrer 1 de Maig, altres al carrer Pintor Ribera, vora l’església i altres al Barranquet (Avinguda-Trafalgar-Esteban Bilbao).
Per eixe temps, els projectes del Pla Sud i la Gran València conformen les dos grans barreres urbanístiques de Quart de Poblet: El nou llit del Turia i la N-III. La pressió demogràfica aconseguí ultrapassar la via del tren que es quedà com una gran cicatriu fins al 2005, però eixes fronteres han configurat el dibuix urbanístic del nostre po10365363_695443570528244_8497265078849605315_oble: allargat, d’est a oest, entre la carretera i el Riu.
Als anys seixanta ja s’alcen altres blocs als carrers de Conde de Rodezno, Barranquet, Antonio Iturmendi, Santa Cecilia.. Estos grans rucs
d’habitatges (“colmenes”) es trobaven situats en zones quasi sense urbanitzar, lluny del centre urbà, entre camps i camins de terra, amb totes les conseqüències que això comporta per a la integració i cohesió social del poble.
Serà en la segona mitat dels seixanta i al llarg dels setanta, quan el poble anirà “tapant els buits” i acostant-se a estes borses de població, configurant un dibuix urbanístic que arribà quasi sense modificacions, a l’entrada del s.XXI.

Com era Quart de Poblet… fa 100 anys?

Els primers anys del s. XX a Quart de Poblet suposen, en el seu perfil urbanístic, un canvi sostingut i constant que trenca definitivament amb el ritme lent i discontinu de tota la seua evolució anterior.Com era Quart de Poblet fa 100 anys-
Des de l’inici del segle, i fins la Guerra Civil, el poble, i la seua població, creix a un ritme constant, al voltant del 20% per dècada. Al llarg de la nostra historia, Quart de Poblet ha rebut tradicionalment, un flux regular i més o menys nombrós, de població procedent de les comarques d’interior (Serrans, Racó d’Ademús, Vall de Sogorb…) i Terol. Però ara, la majoria dels nous habitants procedeixen, almenys en una primera etapa, dels pobles de la comarca i de la resta de la província. Són els paterneros, xirivielleros, maniseros, mislateros, picanyeros, graueros, catarrogíns, llirianos, turisanos, pedralvinos, sord de Xiva, beniarjò… L’ímpetu d’esta immigració, dirigida principalment a alimentar la mà d’obra de les industries del nostre poble, de Manises i de la capital, forçaran el creixement del nucli urbà en dos direccions: per una banda la creació d’habitatges de tipus social, per als nous treballadors de l’industria, i per altra, la construcció de noves vivendes de major pressupost, per als habitants de més poder econòmic: llauradors propietaris, empresaris de les industries del poble i empresaris de la capital que venen ací per estiuejar.
El poble s’equipa urbanísticament. A 1904 el salt de Daroqui de Manises proporciona força elèctrica per l’enllumenat dels carrers i d’algun punt de llum a les cases. Al 1913 el servei d’aigua potable alimenta una xarxa de fonts públiques per tota la població i a les cases que ho sol·liciten.
El poble creix, i eixe creixement va fent-se seguint diversos punts de referència: L’estació de tren, la carretera Valencia-Madrid, el camí de Manises, el camí de la Font, fàbriques…
L’estació del tren, construïda en un principi fora del poble, entre hortes, exercirà de punt de referència per a les noves construccions. El resultat serà el desplaçament progressiu del centre urbà des del seu lloc tradicional a la Plaça Major, l’actual plaça Valldecabres, fins al encreuament de camins que és la zona de l’actual ajuntament. Es reformarà l’antiga Casona del Canonge, primer per a ser residencia dels destacaments de la Guardia Civil que, intermitentment, se ubiquen al poble i després es traslladarà la seu del consistori a estes dependències. L’estació del tren exerceix de punt de atracció al creixement urbà. En 1900 es construiran les cases del carrer de l’Estació. La següent dècada serà el torn del Casino i poc després de la fàbrica d’oli i del carrer de l’Amistat.
La carretera de Madrid serà un altre eix de creixement. Al 1925 s’inagurà la línia de tramvia que, des de les Torres de Quart, arribava fins al Casino. L’entrada del poble per Mislata, Les Casetes consolidaran les vivendes que s’agrupaven antigament al voltant del carrer Sant Josep, i cap als anys 30, tota la banda dreta de la carretera cap a Madrid, des de l’Ajuntament fins al encreuament amb la via del tren, quedarà construïda. Per altra banda, cap als anys 20 s’inicia l’urbanització de l’avinguda Sant Onofre i del carrer Mare de la Llum.209557_142825155790091_1546197_o
Finalment, al Camí de Manises i a la part final del carrer de L’Alcota, que fins mitat del segle anterior estava envoltat per corrals de bestiar i hortes tancades, es construeixen cases grans de llaurados propietaris de terra, i vivendes populars per als nous treballadors de les fàbriques de rajoleria i terrisseries de la zona. Així, al 1910, l’empresari rajoler Juan Bta. Valldecabres farà construir les vivendes de lloguer econòmiques per als seus obrers al “Carrer dels Gitanos” (Ciril·l Amoròs).

 

Com era Quart de Poblet… fa 150 anys?

El segle XIX és, per a tota Espanya, i també per a Quart de Poblet, un segle de canvis i de conflictes: Avanços i modernització en ciencia, industria i tecnologia, polarització ideologica, guerres i enfrontaments civils… Al 1835 Quart deixà de ser, definitivament, de Poblet. La desarmotitzacio dugué, a més de la retirada dels Monjos, la desaparició d’un conjunt d’impostos que gravavem terres, collites i cases i l’eixida al mercat d’un bon nombre d’immobles: els de la Senyoria, les terres “mortes” (com els camps de l’Administració) i, inclús, les poques propietats comunals a mans de l’Ajuntament de Quart de Poblet.Planol de QUarte Javier GOnzalez
A la segona mitat del S. XIX, el poble va transformant-se, però no creix. La població avança molt poc a poc al llarg dels anys 1850 al 80 i, en eixa década, el creixement es paralitza i retrocedeix en la darrera desena del segle: del 1850 a 1887 passem dels 1600 als 1900 habitants, però l’inici del nou s. XX la població ha caigut als 1800 veïns. Les causes d’este colpase demogràfic no estan clares i no sols es poden atribuir a les seqüeles que va produir en tota la comarca l’epidemia de colera morbo. El pobles dels voltants continuen el seu creixement demògrafic, més o menys intens, però Quart de Poblet no tornarà a recuperar-se fins 20 anys després.
Esta paralisi del creixement urbà no impedeix una transformació, digam, qualitativa. La retirada de trabes feudals i l’impuls econòmic fan que empresaris de tota la comarca (Valencia, Torrent, Manises) busquen el nostre poble per a instalar les seues industries, principalment rajoleria i taulelleria. Apareixen molins hidràulics a la séquia de Mestalla, de Mislata (Vila o Sant Rafael) i Faitanar (Animeta) o de vent a les terres de secà (Perdiguer). I així, el treball industrial i artesanal anirà, poc a poc, desplaçant a les formes de vida eminentments agrícoles, de manera que un terç de la població no dependrà directament de la terra sinò del treball industrial a les fàbriques rajoleres, taulelleres o de la seda a Quart i a les industies dels pòbles del voltant i de la capital. A la vegada, fets com l’irrupció a tota la provincia d’epidèmies com el còlera morbo a partir de 1850 i el coneixement de la relació entre malaltia i condicions sanitaries centren la preocupació en la millora de les estructures higuièniques dels pobles i dels seus veïns
Al 1850, arriba l’aigua corrent a la ciutat de Valencia. La infraestructura que ho fa possible, un aqüeducte que porta l’aigua des de La Pressa de Manises, passa pel nostre poble, bordejant el sud del casc urba. És una línia recta que va des de l’ermita (el dipòsit d’aigës potables) fins a la partida de l’Arquillo. En eixe moment va travessant camps d’horta, però al temps condicionarà el traç rectilini dels carrers Joan XXIII, Pius XII i Jaume Blanes.diposit
A la vegada, al llarg dels primers anys de la década de 1850, l’Ajuntament comença a fer obres: La caserna de la Guardia Civil, lavadero, matadero, alumbrat, la reforma de la cisterna i de l’escola de xics i de xiques…
I, per últim, al 1889 s’inagura la línia de tren de rodalies Valencia-Llíria, amb una estació al poble. En aquells moments, l’estació es troba fora del nucli urbà, entre les hortes de la partida del Dijous, però el fet de comptar amb esta infraestructura influirà decissivament al creixement del poble al llarg de tot el s.XX. Però aixó és una altra història que em de comptar en uns altres capítosl.