Quart de Poblet. Vida quotidiana anys 1900-1930

(Article del llibre; Quart de Poblet. Historia, Arte y Geografía)

Pot costar entendre hui en dia, com era la vida quotidiana dels habitants de Quart de Poblet de principi de segle. Hem de considerar, en primer lloc, que a l’estructura social hi havia carència de molts dels avantatges que, hui en dia, enclavem baix el concepte de drets ciutadans: assistència sanitària universal, protecció dels infants i persones més dèbils o dret a la jubilació.

El treball era, pràcticament, l’única font de recursos per als veïns del poble. Els hòmens s’alçaven de bon matí, les dones abans per a preparar l’esmorzar, desdejunaven i anaven a la faena en horaris de sol a sol, cosa que, en estiu, podia suposar moltes hores. Els que treballaven al camp, terra pròpia o a jornal, continuaven el tall del dia anterior i mai no s’acabava la faena: preparació de la terra, sembra, rec, neteja de males herbes, collita… Les dones també treballaven a l’agricultura i, en particular, a la comercialització de productes, sobretot l’exportació de la ceba.

Vista del poble des del riu

Una part de la població, cada vegada més nombrosa, treballava al sector industrial, relacionat quasi exclusivament a derivats de la terrissa: rajoles, taulells o ceràmica. A Quart de Poblet en 1900 hi havien dos fabriques de taulells, tres fàbriques d’atovons, un molí de materials de terra i tres de farina. Este sector donava ocupació a uns 250 obrers i hi havien un centenar més que anaven a Manises i València. A la ceràmica, on calia tindre una certa formació per al dibuix i el tractament del color, hi treballaven també una bona quantitat de dones. A la industria rajolera i taulellera, els obrers solien treballar a destall, a tant la peça. Així, un prolongat període de pluges, per exemple, impedia assecar prou les rajoles per a fi car-les al forn i els treballadors no cobraven. Els hòmens treballaven tot el dia, de dilluns a dissabte, i a la vesprada, en fer-se de nit, a casa. Si de cas, passar pel Casino o la taverna per fer-se un glopet.

A casa, espai del que s’ocupava fonamentalment la dona, la faena tampoc s’acabava. Per a fer pa, calia alçar-se a les tres de la matinada per a preparar la massa i que fermentara a temps. Llavar i rentar la roba, sempre a mà, fregar, escurar i planxar, amb les planxes de brasa, cosir i apedaçar per aprofitar la roba, cuinar, fer botifarres i embotits, conserva, melmelades.. Capítol a banda era l’atenció dels animals domèstics. Porcs, gallines, conills, vaques, coloms o ovelles, podien representar un complement molt important de l’economia familiar o de la qualitat proteínica de la dieta, però calia preparar-los l’aliment, netejar-los, treure-los a pastar, munyir-los, encebar-los, escorxar-los i espedaçar-los. I, per últim, el fills i les filles, que també requerien la seua dosis de temps i treball: alimentar, vestir, educar, curar, vigilar, acompanyar…

Els més xicotets solien anar a l’escola. El col·legi nacional, separat per a xics i per a xiques, es trobava en un principi a la Plaça de l’Església, vora a la Cisterna, i després aniria ocupant diverses aules repartides pel poble per a cobrir tota la demanda de places que augmentava any rere any. A més, les xiques i els pàrvuls podien anar al col·legi de les Monges, regentat per les monges de la congregació de Sant Vicent de Paul. La formació no tenia grans pretensions: llegir, escriure i les quatre regles, i per a les xiques, cosir i brodar. Al 1920, s’inaugurà la “Escuela Moderna”, que després es diria “Colegio San José”, dirigit pel mestre Crescencio Rodilla, on es donava instrucció de certa qualitat al preu de “un duro al mes”. La manca de places escolars no impedia que molts xiquets i xiquetes deixaren l’escola ben prompte i que el treball infantil fóra habitual.

Els diumenges, si hi havia algun quefer urgent, s’anava a missa primera (quatre i mitja del matí a l’estiu). Si no hi havia quefers, es descansava un poc més, fi ns a missa d’onze. Després, al Casino, a la taverna o bé a casa, a conviure amb la família. Les dones no anaven mai a la sala del Casino ni a la tasca, aprofitaven la vesprada més relaxada per fer alguna partideta a cartes amb les veïnes. Abans d’empedrar la carretera de Madrid (el Camí Nou) al seu pas pel poble, l’estació era el lloc habitual d’anar a passejar-se els diumenges a la vesprada, esperant l’arribada d’algun tren. Posteriorment, en arreglar el Camí Nou de pedra prismàtica allisada (“adoquines”), la gent canvià de lloc i el passeig es feia a la carretera, però no s’anava més enllà de la revolta de l’Ermita. Si el terreny estava bé, que no hi havia fang ni pols, també passejaven pel camí de l’Ermita i del Calvari.

Als primers trenta anys del segle XX, Quart de Poblet és un poble en continu creixement. La població va dels 1.800 a principi de segle, als 3.150 en 1930. Juan Bautista Valldecabres, al 1910, edificà tot el “Carrer dels Gitanos” (carrer Cirilo Amoròs), i altres vivendes arreu del poble. El tio Tou feu habitatges al carrer de Sagunt, pel mateix temps s’inicià la construcció del Casino, la inauguració del nou cementeri, l’edificació de vivendes al carrer de l’Estació, al carrer de l’Amistat, al principi de l’Avinguda… Es tracta de construccions que s’alcen per albergar un poble que creix, tant per la seua pròpia dinàmica vegetativa com per la forta immigració dels pobles de dins de la comarca: Picanya, Torrent, Picassent… i d’altres comarques del País: Alcora, Bunyol…

Tot i el progressiu deteriorament de l’ambient sacralitzat d’altres èpoques, al llarg d’eixos trenta anys l’Església continua siguent una força important en la configuració de la consciencia individual i col·lectiva. Este infl ux social depenia directament de les figures del rector i del vicari. El mon religiós impregnava tota la vida de la persona: el naixement i el casament, fins a la mort. Tot el calendari de l’any: Reixos i Sant Antoni, la Candelària i Quaresma, Pasqua florida, Pentecostès, Sant Joan i la Mare d’Agost, Tots Sant i Nadal. La religió arribava també als espais més personals: les oracions senyalaven els moments del dia, les normes morals i les rutines que hui podíem considerar supersticioses entraven fi ns i tot als espais més íntims: la família, l’amistat, les relacions sexuals i la mateixa consciència individual.

L’augment de les inquietuds socials i culturals feu aparèixer la Societat L’Amistat que, al 1911, inauguraria el seu propi edifici i al voltant del qual s’organitzà una xarxa cultural i d’associacionisme que impregnà tota la vida del poble. Club de caçadors, on hi havien escopetes de bona qualitat, equips de futbol, biblioteca, teatre i, sobretot, la Banda de Musica “L’Amistat”, que ha sigut eix cultural al poble al llarg de tot el segle XX. Hi havia a L’Amistat una secció de teatre d’afeccionats que feia una sessió quinzenal amb molt d’èxit. La cultura popular dels veïns del poble s’impregnà de sarsueles, sainets i fins i tot de peces d’òpera de la mà del grup local o dels convidats de fora que hi venien a actuar.

Els habitants de Quart de Poblet en tenien, en general, una educació reglada molt limitada, és cert, però gaudien d’una cultura popular, pròpia i adaptada a les seues necessitats que, també en general, supera al nivell actual del nostre poble. La gent raonava molt; la ràdio i televisió eren suplides avantatjosament pels acudits, les ocurrències, la dita agradable, amb la gràcia, suavitat i tendresa de cadascú dels presents. Hi havia una major riquesa expressiva pròpia, personal. De la comunicació de cada dia provenen tantes i tantes expressions i frases fetes, moltes de les quals, o han desaparegut o per ser fruit d’un ambient desaparegut, hui no sempre ens resultarien intel·ligibles.

XI Passejant per rutes amigues La Ruta QDP 36/39

La proposta de Passeig per Rutes Amigues d’enguany, és la ruta Quart de Poblet 36/39, un recorregut que té com a objectiu rememorar i posar en valor el nostre passat més recent. El periode històric de la Guerra Civil

1 Plaça J.B. Valldecabres

l la Casa de Cultura del municipi, antiga residència familiar del cacic del poble que va ser confiscada i habilitada com a seu del Partit Comunista (PC).

2.- Edifici d’obres publiques

A més, l’edifici actualment ocupat per la Conselleria d’Obres Públiques va albergar una caserna militar, que va servir d’allotjament a tropes de l’Exèrcit Republicà.

3.- Plaça Sant Rafael

4.- Plaça del Castell i Plaça de la Creu

, ja que allí es va establir la caserna general de la Brigada d’Blindats de l’exèrcit governamental de la República, les unitats van tenir un paper destacat en el conflicte armat, especialment entre 1936 i 1937, en participar en els combats en el front de Aragó i al Centre, com destaquen els historiadors Andrea Moreno i Pau Olmos en el seu llibre Quart de Poblet 1936-1939: 1 poble de la rereguarda, guanyador el 2015 del Premi de Ciències Socials i Humanes “Amador Griñó”, que atorga l’Ajuntament .

L’edifici, confiscat per l’Ajuntament, va acollir els comandants dels blindats, però els vehicles es van distribuir entre l’entorn de l’ermita de Sant Onofre, llavors fonamentalment camps de conreu, i la rambla del Poyo.

Prèviament a l’arribada dels blindats, en aquest edifici es va instal·lar l’Hospital de Sang

La plaça de la Creu acull, precisament, el que millor s’han conservat, ja que es va construir per donar servei a la comandància de blindats, entre d’altres elements.

5.-Església

. L’Església de la Puríssima Concepció, que es va convertir en mercat durant la contesa, va acollir també a diverses famílies fugides de Castelló capital i Xilxes després de l’ocupació de les dues per l’exèrcit nacional ja en els últims mesos de la contesa.

6.-Plaça de Pinzón

7.- Carrer Trafalgar

8.- Parc i Ermita de Sant Onofre.

9.- Casino i Ajuntament de Quart de Poblet

XII Passejant per rutes amigues. Els grans masos del Pla de Quart

El Pla de Quart, el nostre secà, ha sigut, ara i sempre, el gran desconegut per als veïns del poble que no són llauradors, encara que suposa més dels dos terços del seu terme. Este passeig és una visita als dos grans masos de la història del secà de Quart de Poblet: El Mas de Pai i el Mas de Capellans.

Com que no podem iniciar la nostra ruta des del casc urbà del poble, començarem en autobús fins arribar a la gran redona (1) que es troba a les portes de la fàbrica Natra-Cacao i l’empresa de tractament de residus Emtre.  

El Pla de Quart és una subcomarca d’uns 68 Km quadrats, dels quals una quarta  part corresponen al nostre terme municipal. Es troba, globalment, inclinada cap al sud i cap a l’est i surcada per barrancs que drenen l’aigua de les torrenteres estacionals.  Al llarg de l’historia la seua producció agrícola ha sigut la típica del secà: cereals de secà i, sobretot, vinya, olivera, garrofa i ametlla. L’existència al subsòl de grans borses d’aigua, ha permès, als últims 150 anys, obrir pous d’aigua i transformar el paisatge en una producció de regadiu.

Caminem per la senda que ens dirigeix cap a la central depuradora (2) Es va construir al 1975 per netejar els residus de la zona industrial, i en particular de la fàbrica de cervesa.  Com indica a la façana fou ampliada al 1992., per poder tractar tota l’aigua residual que genera el polígon abans d’abocar-la al barranc de Poio. Anem per la Partida de La Foia (3) fins que enfilem el Camí del Mas de Pai (4), que ens dura, 1,5 Km. més avant, a nostre primer destí.

La zona que anem travessant són les partides dels Omets, i les Basses.   És zona reservada per a alleujar, per inundació, l’aigua de les plujes que s’acumula a les rambles en les tormentes estacionals de primavera i tardor

Quan ja divisem, les construccions del Mas de Pai, l’antic Mas de la Senyoria de Poblet, trobem, vora el camí, a la dreta,  el Motor de Sant Francesc (5). A la seua façana oest està un bell mosaic que representa al Sant. Arribem al Mas de Pai (6), l’edifici que ocupa la posició central, amb una porta d’arc que té al damunt una pedra que és, en realitat, els restes de l’escut d’armes de l’abat de Poblet, com correspon a una casa de propietat senyorial. El mas es troba tancat i deshabitat. A l’aparcament hi ha una gran pedra molar, pertanyent a l’almàssera del mas. Al costat del mas es troben les instal·lacions del Motor Verge de la Salut, que inclou una gran bassa de reg.

Tornem pel nostre camí fins arribar a un altre, el Camí del Pla (7), que va des d’Aldaia a Xiva. A l’encreuament ja divisem el nostre segon destí: El Mas de Capellans (8). La millor forma d’arribar és sobrepassar-lo pel camí i entrar per la façana oest. El mas és fàcil trobar-lo obert, amb treballadors cuidant-se dels camps. Històricament ha sigut coneguda l’hospitalitat del habitants del mas i podem demanar permís per a, sense molestar, donar una ullada a les instal·lacions. Recomane la porta de la bodega, la façana principal o la bassa de rec, amb detalls molt interessants per a descobrir.

Eixim del Mas de Capellans i esperem l’autobús que ens conduirà al nostre següent destí.  Ens cal pegant una volta per evitar l’impracticable pas del barranc Gàllego pel Camí del Mas del Jutge.  Allí podem vore el punt on s’uneixen el Barrranc de Gàllego i el de Poio (9) i continuen junts cap al Sud- Est, cap a Aldaia

Amb l’autobús farem l’última visita de l’excursió, al punt on el terme municipal de Quart de Poblet fa frontera amb el de Xiva i Riba-roja.  El punt es troba marcat amb el que es coneix pel Molló Trifinio (10).

X Passejant per rutes amigues. L’Alitrà i les hortes alteres

L’objectiu d’esta ruta són els camins i les hortes que es troben al punt més nord oriental del nostre terme, la zona on Quart de Poblet fa frontera amb Mislata i amb València. A finals dels seixanta, la construcció del Pla Sud va canviar tot el paisatge i el sentit de camins i séquies. Fins eixe moment, el reg d’estes terres obligava a elevar el nivell de les aigües de la séquia del Camí de València per a que  l’aigua arribara a esta zona. Són hortes alteres, això vol dir que les partides de l’Alitrà, l’Alter i els Fondos es troben en una elevació de terreny emparada pel meandre del riu.

Iniciem la nostra ruta a la Plaça de la Creu, antic centre urbà fins a 1500. Baixem cap a la Plaça de Sant Rafael (1) per arribar a L’Assut del Repartiment, conegut popularment con La Cassola (2). La construcció del Nou Llit del Riu, deixava el problema de les preses d’aigua, els assuts de totes les séquies  des d’ací fins a València. La solució va ser una gran bassa que prenia l’aigua del riu i una xarxa de canalització que portara l’aigua fins als antics caixers: Favara (ara dreta i esquerra), Rascanya, Rovella, i Or.

Ruta de les hortes alteres

Continuem pel carrer que baixa vora riu, fins a l’encreuament amb el carrer Sant Llorenç. A l’esquerra hi ha una caseta (3) que en realitat és l’inici d’un doble sifó que, a través de dos canonades per baix el llit del riu, porta l’aigua de la Séquia de Mislata i la Séquia de Quart a l’altra banda. Nosaltres no podem seguir-les, així que haurem de pegar la volta pel pont d’accés a Mislata. Hem d’intentar trobar el punt, vora a la carretera que va al Camp de Tir, on la séquia de Mislata torna a aparèixer en superfície. Prop es trobava l’antic Assut de Favara, ara desaparegut baix el munt d’escombraries que s’alcen al Camp de Tir.

A la vista tenim l’Alqueria (4), una casa blanca, de planta quadrada amb més de cent anys d’història dominant les hortes.

Caminem per les sendes, ara carreteres d’asfalt, per les partides de L’Alter, Els Fondos i L’Alitrà. Hem d’intentar arribar al grup de cases que es troben, a la distància, darrere del Hospital Militar. Les séquies que trobem, bevien dels tres braços alteros; el Braç Fondo, ara desaparegut al Nou Llit del Riu, el Braç de l’Alqueria i el Braç del Canyar (5), molt més al nord.

Quan arribem al grup de cases, busquem l’ombra d’una gran morera. Estem descansant front a L’Alqueria dels Tarongers o de La Palmera (6), un indret amb més de 200 anys d’història documentada. Encara que no viuen permanent, és fàcil trobar per allí membres de la família propietària que ens poden contar mil històries i detalls de l’espai i la història d’este centre patrimonial del nostre poble.

La séquia que circula davant l’Alqueria dels Tarongers és el Braç de Franc. Si el seguim en direcció al riu trobarem una joia de la hidràulica del nostre poble: el Partidor dels Moros (7), un tallador d’aigües al caixer de la Séquia de Mislata i que divideix l’aigua per fer nàixer el Braç de Franc, que encara rega terres del nostre poble darrere de l’Hospital Militar.

Si continuem més enllà del Partidor dels Moros, creuarem amb el camí que fa de ruta del Parc del Túria, que és la nostra proposta per tornar al poble. Al moment de prendre el camí podreu trobar, un poc més enllà, el traç de l’antic caixer del Riu. Seguiu-lo amb la mirada i trobareu les grans pedres que formaven l’antic Assut de Rascanya (8), entre Quart de Poblet i València. Si aneu amb un poc de compte, val la pena xafar esta gran construcció, imaginant-la plena d’aigua i verda de molsa i tarquim.


Foto de Oscar Navarro. http://www.aventurasgeologicas.com/2016/03/hidrogeologia-urbana-los-rios-perdidos.html

IX Passejant per rutes amigues. L’aigua que rega Quart de Poblet

1.- Iniciem la nostra ruta a l’assut de la Real Séquia de Montcada. Este assut és el primer de la Vega de València que pren aigua del riu, encara que no pertany al Tribunal de les Aigües i gaudeix, per tant, d’un privilegi especial a l’hora de prendre aigua del riu. L’aigua de la Séquia de Montcada es divideix, abans d’arribar a terme de Quart, i forma el Braç de Paterna, que dóna aigua a als braços que reguen les hortes de Quart de l’altra banda del riu, la Fila i el Salteri. A més a més, el Braç de Paterna fa frontera entre els termes de Quart de Poblet i de Paterna. Vora l’assut es troba la casa de la séquia.

Ruta des de l’assut de la séquia de Quart

2.- Caminant 500 metres riu avall, per la seua riba esquerra, trobem l’Assut de la Séquia de Quart i Benàger-Faitanar. Este assut històric va sofrir una forta transformació a principi del segle XX, i el caixer de la séquia es va transformar en un canal d’aigua que tindria que abastir la central elèctrica situada al Molí de Daroqui. El canal de Daroqui, una verdadera obra d’enginyeria, té un recorregut de vora els 3,5 km, fet d’obra o excavat a terra.

3.- El Racó. Dissortadament, la nostra excursió no pot acompanyar el recorregut del canal de Daroqui, que al seu tram inicial s’ajusta pel vessant de la muntanya. Per això pujarem la muntanya i seguirem el seu recorregut en altura. A la banda dreta en tenim la part millor de l’horta de Manises, el Racó, que aprofita el llarg meandre que fa el riu i que proporciona una gran extensió de terra fèrtil.

4.- El Molí de Daroqui. Construit per Joan Baptista Daroqui el 1846 a la partida del Salt del Moro al terme de Manises. Al 1902 va ser transformat per la Empresa Elèctrica “Volta” després integrada en Hidroelèctrica Española, per convertir-la en una central de producció elèctrica, que arribà a abastir 17 pobles dels voltants. L’arribada de les grans construccions hidroelèctriques va deixar com econòmicament poc rentable esta instal·lació que, es veu, greument deteriorada.

Croniques de Quart de Poblet. Retalls d’història I. El Plant de Quart.


Estem a la ciutat de València, al 7 d’abril de 1261, fa més de 750 anys. El rei Jaume, el Conqueridor, ha convocat a reunió als principals senyors feudals del regne i als representants de les “viles reals”, ciutats que depenen directament del monarca. D’eixes viles reals destaca la pròpia València que, 23 anys després de la conquesta, ja compta amb un conjunt de lleis pròpies, “el Costum,” reconegudes des de 1239, i que comencen a estendre’s per altres viles reals. La intenció del rei Jaume, que té 48 anys, és obtenir dels convocats un servici (un pagament ) de 48.000 sous que permeta recuperar l’estreta hisenda real.
Davant de les pretensions del rei, els representants de les ciutats demanen, en contraprestació, l’extensió de la legislació de la ciutat de València (el Costum) a tot el territori conquerit. El que volen, en definitiva, és el reconeixement d’un caràcter particular per a les terres conquerides, amb un cos organitzatiu i legislatiu propi, la configuració d’un nou regne, el Regne de València.
A esta demanda s’oposa un grup de senyors feudals, cavallers de la conquesta, vinguts majoritàriament d’Aragó i que consideren les noves terres una extensió dels seus senyorius aragonesos. Per a ells, la generalització del nous furs a tot el regne suposa el desplaçament del fur aragonès, molt més favorable al poder del senyors de les terres en la seua relació amb els vassalls.
La disposició del rei Jaume per a jurar els nous furs davant dels representants de regne i poder cobrar el servici que demana, obri el conflicte. En una demostració de força, els senyors feudals de procedència aragonesa encapçalats per Pero Ferrandez d’Azagra, senyor d’Altura, Chelva, Càrcer i Jàtova; Ximén d’Urrea, senyor de l’Alcalatén; i Artal de Luna, seynor de Paterna i Manises, amb tots el seus seguicis, abandonen la reunió i ixen de la ciutat per a concentrar-se al castell de Quart. És el “Plant de Quart”.
Al repartiment, la vila i el castell de Quart havien sigut entregats al manteniment de l’Hospital de Sant Vicent de la Roqueta de València i estava, en aquell moment, regit pels frares del convent de Sant Victorià. Fins a 1286 no passaria a ser propietat del Monestir de Poblet. Sabem que a banda de la bona comunicació que donava el pont sobre el riu, el Castell de Quart era considerat aleshores, una de les millors fortificacions de la zona
El rei, davant la possibilitat de perdre el pagament per la finalització abrupta de la reunió a causa del plantó dels aragonesos, passà decididament a l’acció. Manà fer una recopilació del nous furs en llengua romanç, en valencià, i els jurà davant els representats que restaven a la ciutat. Als pocs dies, signà un privilegi on s’obligava per sempre als futurs reis, en el temps d’un mes des de la coronació, d’anar a València i jurar els nous furs davant les seues corts.
Amb esta actuació, el rei obté els 48.000 sous que reuneixen i entreguen els llocs i viles de l’Horta de València que pertanyien a clergues i nobles, la ciutat de València i d’altres viles reals que es trobaven presents.
El boicot a les Corts que suposà el Plant de Quart fou un pas més en l’escalada de desacords entre la monarquia i els senyors aragonesos respecte a l’estatus de les noves terres conquerides, procés que s’estendrà per més de 50 anys.
El 1271, Jaume I va tornar a confirmar els furs i va obligar-se, per al futur, a no modificar-los sense el consentiment de les Corts, deixant clara la seva voluntat de consolidació d’un nou règim fonamentat en el pactisme, l’acord entre el rei i les elits del regne representades a les Corts. Finalment, al 1329, Borriana i Vila-real abandonen la legislació aragonesa i accepten els furs de València, incorporant-se a les Corts Valencianes.
***
El document que narra el Plant de Quart es troba dins d’un llarg memorial elaborat a les corts de Saragossa de 1283:
“ (…) Item, quando terra de Valencia se ganó usaron de un grant tiempo de fuero de Aragón, de si el senyor rei don Jayme quiso fer por su auctoridad fuero nuevo, y no le’l quisieron consentir los ricos omms que y erant, es a saber, don Pero Ferrandez d’Açagra, señor d’Albarrazin, e don Ximén d’Urrea, padre de don Ximen d’Urrea, e don Artal, padre de don Artal de Luna, e tota la otra cavalleria que y era, e grand companya de otros ommen buenos, e salieronse de la villa e fueronse pora Quart, no queriendo consentir en aquel fuero, porque la conquista era d’Aragón e debía seer poblada a fuero d’Aragón (…)”

El nom dels carrers de Quart de Poblet 2. Baró de Càrcer.

Als 40, als anys més foscos del règim franquista, l’ajuntament de Quart de Poblet decideix canviar el nom d’un dels carrers principals del poble, el carrer Numància o de la Séquia com el coneixia el poble, per tal de rendir homenatge a este important personatge de la vida política d’aleshores.

Es tracta de D. Joaquín Manglano i Cucaló de Montull (València, 1892 – 1985), propietari rural i figura central en la història política valenciana del s.XX.  Encara que nombrosos, els seus títols nobiliaris són nomenaments de finals del s XIX i principis del XX, la majoria pel procediment de rehabilitació:  XV baró de Càrcer, XVIII baró de Llaurí G.E., VI compte del Burgo de Lavezaro, II marqués de Altamira de Puebla, XIII baró de Alcalalí y San Juan de Mosquera, II baró de Beniomer… a més a més, fou cavaller de l’Ordre de Montesa, president de la Real Germandat del Sant Calze de València, membre del Real Cos de Noblesa de Catalunya…

Es llicencià en dret i filosofia i lletres per la Universitat de València. Diputat en 1919 del Partit Liberal Conservador pel districte d’Albocàsser, a la dictadura de Primo de Rivera fou regidor de l’Ajuntament de València. En proclamar-se la Segona República Espanyola ingressà a Comunió Tradicionalista (carlisme).  Fou escollit, amb Lluís Lucia, diputat per València a les eleccions generals de 1933, per la llista de la Derecha Regional Valenciana.

Durant la guerra civil espanyola fou president de la Junta Tradicionalista del Regne de València i membre de la Junta de Guerra Carlista. Després de guerra, el nomenàren alcalde de València (1939 a 1943) i cap regional del Movimiento Nacional. També fou procurador a Corts del 1943 al 1964, Conseller Nacional del Movimiento i ocupà diversos càrrecs en la secció agrària del Sindicat Vertical.

El pes del moviment carlista al Quart de Poblet de la postguerra marcà la    influència d’este personatge a la nostra vida local i “l’agraïment” que li mostraren els representants locals amb nom i placa en un dels carrers centrals del nucli urbà.

Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 2. Els sarraïns de Quart.

Sarraí: Mahometà, moro no cristià. Paraula derivada del llatí medieval sarracēnu, adaptació de l’àrab xarqiīn, ‘orientals’. (Alcover-Moll).

Quan Jaume I al cap dels exercits del cavallers aragonesos i catalans inicia la conquesta de les terres valencianes, l’objectiu principal dels cavallers que li acompanyaven era augmentar els seus dominis feudals.  En canvi, el rei el que tenia en ment era, crear una nova xarxa de ciutats i viles de reialenc que consolidara, econòmica i políticament, la posició de la monarquia davant la seua pròpia noblesa.  Per altra banda, tota l’acció bèl·lica quedava legitimada sota el títol de croada, marcant la religió com a frontera d’uns i altres: els cristians eren els conqueridors i els musulmans, els conquerits.

Després del repartiment, Quart queda vinculat al priorat de Sant Vicent de la Roqueta de València, regit primer per l’ordre de Sant Victorià i, posteriorment, pels monjos de Poblet.

El model de conquesta, sobretot en les zones rurals, es basava en mantindre als habitants originals amb el conreu de les terres i aconseguint via impostos, recursos per als nous senyors, que es reserven els monopolis bàsics (forn, molins..)  i l’administració de justícia .  És per això que, al 1248, el rei dicta la Carta Pobla (deures i drets dels pobladors) de Quart, respectant les terres i cases dels habitants musulmans del poble i exigint-los una sèrie d’impostos i obligacions, (per exemple, treballar gratuïtament les vinyes del senyor dos vegades a l’any).  Però, després la conquesta, l’ambient social no és gens tranquil, bé siga per les condicions de vida que imposen els nous ocupants, bé siga pels conflictes amb els nous colons que venen del nord reclamant terres conquerides. Al 1279 es signa un decret que manté el permís dels habitants de Quart a romandre en les seues terres. Al mateix temps, en la veïna Aldaia, tota la població musulmana ha sigut desallotjada per la seua participació en les revoltes, el poble es troba deshabitat, i s’ha signat una Nova Carta Pobla amb les condicions de repoblament per als nous colons cristians.

Al 1287 el Monestir de Poblet és senyor de Quart.  D’eixa època tenim dos testimonis que ens poden  donar idea de l’augment de conflictivitat social.  Es tracta de denúncies de escutcristians contra musulmans de Quart davant dels jurats de València. En una d’elles, de 1286, Pere Maçó, cristià, denuncia a Çat Orat Zale, de Quart, per ajudar a fugir al seu captiu sarraí Maynaí.  En l’altra, de 1289, Eximen Sanxo de Terol denuncia als germans Çaat i Mahomat Alaceri, sarraïns de Quart, per la mort de Matheu Sanxo, el seu germà.

L’abat de Poblet, després d’un període d’incertesa on necessita la confirmació real de la seua possessió, inicia una etapa encaminada a d’ordenar l’administració del senyoriu. Ho fa tan a nivell d’impostos, denunciant als propietaris morosos, com a nivell de territori, comprant les cases i terres que necessita per a l’administració senyorial i les que mantenen al poble altres senyors feudals, com Felip de Boïl senyor de Manises.  També ordena l’administració de la justícia del senyoriu, obtinguent del rei Jaume II en 1303 la jurisdicció sobre els sarraïns de Quart, confirmada en 1306 per damunt del privilegi que en tenien d’acollir-se als oficials de justícia de València.  Al 1310 fa valdre la seua autoritat en el cas d’Axus, quan l’abat es va enfrontar al batlle i jurats de València per la jurisdicció d’un cas d’adulteri d’una veïna musulmana del poble.
Al 1332, l’abat demana al rei, i aquest ho concedeix, permís per expulsar “segons llur alvedrio y a sa voluntat” a tots els sarraïns del poble, i això a pesar els privilegis concedits als sarraïns pels reis anteriors. Justifica esta mesura en els conflictes que la població musulmana provoca.  Darrere d’això es manté la vella concepció de la croada: tots els musulmans són rebels que no han volgut, o no han pogut, emmotllar-se a les noves condicions d’acatament feudal.  L’abat Ponç de Copons busca, als regnes del nord, famílies per a treballar les noves terres i concedeix una nova Carta Pobla a 50 nouvinguts aragonesos i catalans. Però les dificultats, augmentades per la sequera, en el conreu de les terres, i les dures condicions de vassallatge trastocaren els plans de l’abat que es veié obligat, al 1346, a demanar permís per al retorn dels sarraïns a les terres del poble que encara restaven sense treballar.  Encara i tot, no hi tornaran a haver sarraïns a Quart.  En 1349, amb l’arribada de la Pesta Negra, el Monestir es veié obligat a millorar les condicions impositives de la Carta Pobla per evitar el complet despoblament de Quart.  Entre els veïns que en aquell moment signen les noves condicions, no hi ha cap nom musulmà.

Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 3. Els colons cristians

Al febrer de 1331, l’abat de Poblet,  Ponç de Copons, ja tenia autoritzada i en marxa l’expulsió de l’aljama, la població musulmana de Quart de Poblet.

Pareix molt probable que, ja en aquell temps, hi haguera una comunitat cristiana al poble. Amb tota seguretat, hi havia cristians que posseïen i comerciaven amb terres de l’horta i del secà de Quart.  A banda dels rebuts d’establiment que hi han registrats i que demostren la possessió de terres en mans de cristians, tenim la sentencia contra la musulmana Axus de 1310, on es citen com a testimonis a  Bernat d’Arenós i Blasco Peris, “stants” en Quart. O el privilegi de venda del senyor de Manises de 1321 on s’anomena una “domibus rectoria ecclessie”, i a una posseïdora de terra de nom Isabel.  Tot i que pareix probable la presencia de veïns cristians al poble, el més segur és que serien un grup de nouvinguts molt reduït i que l’expulsió dels musulmans suposava pràcticament el despoblament de la vila.

El projecte de l’abat es centrava en la substitució completa de la població per a la conformació d’una nova comunitat que, segons els usos, hauria de anomenar-se la Universitat de Quart.  No sembla que el resultat fóra un procés d’expulsió i nou assentaments de cristians tant ràpid i automàtic com podríem pensar.  De fet, entre l’expulsió dels antics pobladors i l’admissió de nous colons passen vora tres anys.  A més a més, els pobladors musulmans iniciaran una sèrie de pleits davant del poder real per tal de recuperar les seues possessions  o rebre, almenys, una indemnització adequada. De fet, al 1346, 15 anys després de l’expulsió, el rei Pere el Cerimoniós concedirà que els habitants expulsats puguen recuperar les possessions que, en eixe moment, no estiguerenn ocupades pels nous colons cristians.

L’abat, per garantir la repoblació, estableix per escrit un marc de condicions per als nous vassalls que han de conrear les seues terres.  Es tracta d’un acord comunitari, la Carta Pobla, on, s’arrepleguen drets i obligacions de la senyoria i dels nous colons de la Universitat de Quart.  Així, quasi tres anys després del decret d’expulsió, el majoral Arnau Bonmatí, en nom de l’abat Pons de Copons sanciona la Carta Pobla, on es registren a cinquanta-quatre famílies de nous pobladors,  procedents en la seua majoria de Catalunya (40) i Aragó.  A la Carta Pobla s’arreplega:

—Les donacions que es faran a cada família assentada: Una jovada (29.900 m2) de terra al regadiu i una altra de secà, i  una casa.

—Els drets comunitaris de la Universitat de Quart: Ús gratuït recursos naturals i de les eres, pati de fossar (cementeri), pati d’església, casa d’autoritats i presó.

—Obligacions dels pobladors: Jurar fidelitat a l’Abat, obligació de residir al poble, prohibició de vendre terres o cases a forasters i servici de tropes de l’Abat, sempre que siga dins el Regne València.

—Pagaments a la senyoria (els pagaments anuals es fan l’1 de novembre, per la festa de Tots Sants): Una entrada de 1500 sous en tres anualitats per jovada de regadiu i anualitats de 12 masmudines (una masmudina són 7 sous), 2 sous anuals per jovada en el secà, 1 masmudina anual per casa i el moratabí (impost directe a la hisenda real).

—Els monopolis exclusius del senyor: les vinyes al voltant del castell, l’escrivania (triar a l’escrivà i rebre taxes per redacció documents), banys, carnisseries, almàsseres, molins i forns on els veïns han de pagar 1 de 20 del gra per moldre i del pa per coure.

—El sistema de govern de la Universitat de Quart, semblant al costum del regne i ciutat de València: Un consell, el justícia que representa a l’abat i està triat de una terna proposada pels consellers, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors (l’algutzir, messeguer, pare d’orfes…)

Els inicis de la comunitat cristiana no foren fàcils, anys de males collites, els brots de pesta i la guerra de la Unió en 1348 duran com a conseqüència la quasi total despoblació de la vila.  En 1349 les autoritats de la Universitat de Quart demanen a la senyoria la rebaixa al 50% dels pagament anuals sobre terres i cases, al canvi, ells s’encarregaran de buscar nous pobladors.  L’abat accedirà a la rebaixa, en un principi com a mesura provisional, que es convertirà en definitiva

Mare i fill

L’any 1946 morí mon pare. Jo era una xiqueta, però encara me’n recorde perfectament del seu soterrament.

Era un dia de tardor, a Quart de Poblet.  Havíem passat tota la nit al costat del taüt, obert i a terra, a l’habitació dels pares, a casa. Tota la nit amb el so monocord dels responsos, els rosaris i les converses a mitja veu. A la vesprada vingué el rector, feu una xicoteta oració, llançà una arruixada d’aigua beneïda i isquérem tots cap a l’església. La caixa la duien al muscle parents i amics de la família.  Tots darrere la creu caminant en silenci pels carrers. Els hòmens es llevaven la gorra al nostre pas, les dones es persignaven mentres resaven, llaviejant, un respons: “Dale Señor, el descanso eterno…”.
A l’església, la missa va passar com un somni, abraçada a ma mare i mig marejada per la forta olor del fum blanc amb el que el rector va encensar el taüt. Mirava absorta la caixa davant del altar, el reflex, a la llum dels ciris, de les gotetes d’aigua beneïda amb la que havia tornat a arruixar-la el rector. A l’eixida de l’església, el rector va acomiadar el difunt i varem anar, en comitiva, fins a la placeta que obri el carrer del cementeri. Allí, els hòmens del poble donaren el condol als hòmens de la meua família: el meu germà que a penes si tenia onze anys i els tios, germans i cunyats de mon pare. Després, ja un grup més reduït, s’enfilarem pel camí del cementeri baix el llarg sol de la vesprada. Primer la caixa, al muscle de familiars i amics, i darrere, presidint, el meu germà i el germà major de mon pare. Al final del grup anaven ma mare, la meua germana major Rosa i jo, a la seua ma. Rosa ja m’havia explicat que la malaltia de mon pare ens deixava en una posició difícil, i que tots havíem de col·laborar per tirar la casa endavant. El remat havia sigut la despesa del funeral. Per sort, a mon pare li corresponia el ninxo on estava soterrada sa mare, ma abuela, que havia mort feia dos anys. Així, si ficaven a mare i fill al mateix ninxo, s’estalviaríem una bona quantitat.
Arribarem al cementeri ja entrada la vesprada, a eixa mitja clarina que fa que es puga distingir bé les coses però sense massa detall. Tot i això, el que vaig vore, el vaig vore amb tota nitidesa i els detalls se m’han clavat a la memòria com a foc.
A mida que s’acostaven al ninxo obert de ma abuela, a la pared del fons del cementeri, vaig percebre una figura estàtica vora la boca oberta del forat, com si fora un tauló que el soterrador haguera deixat suportat contra la paret, a l’espera de fer-lo servir. Aleshores, vaig vore la seua cara, la boca mig oberta i els ulls tancats en un gest com dormint, i em vaig adonar que era la meua abuela, vull dir, el seu cadàver. A l’obrir el ninxo, l’havien tret de la seua caixa i ficat dempeus, com esperant per a rebre al seu fill a l’habitatge definitiu.  Estava quasi perfecta, a no ser pel color cendrós de les seues mans i la falta d’expressió del rostre.
El que va passar després va ser qüestió d’un moment. Els hòmens que duien el taüt al muscle, seguint les indicacions del soterrador, deixaren la caixa a terra i obrigueren la tapa. Allí es trobava el cos del meu pare, rígid, els cabells a penes descompostos pel moviment del trasllat. En un segon, el soterrador, acompanyat d’un xaval que li feia d’ajudant, agafaren el cos de ma abuela i el ficaren a la caixa amb el seu fill. El ficaren d’esta manera: al damunt, encarats un a l’altre, ma abuela cara avall però girada, la cara als peus i els peus a la cara. Va ser una maniobra ràpida. Al moment, tancaren la tapa del taüt i el soterrador digué: “Ja està”.
Tornaren a alçar la caixa i la ficaren al forat mentres jo, tota fascinada, seguia les maniobres per anar tapant, amb rajoles i algeps, la boca del ninxo on descansarien, ara sí esperant la eternitat, mare i fill, per sempre junts.