Arxiu de la categoria: D’altres materials

El patrimoni que s’esvaneix.

(Novembre 2013. Per a Quart de Poblet Història i Patrimoni)
Arran de l’enfonsament de part d’una casa antiga a la plaça Valldecabres, un article d’opinió de QPHP en este mateix blog ja alertava respecte a la fragilitat del nostre patrimoni. L’article explica com els pocs edificis que ens resten del s. XVIII i del s. XIX comencen a desaparèixer del nostre paisatge urbà, de forma irremeiable.
Però, ara, vull reparar en una variant del nostre patrimoni que considere encara més delicada. Allò que la UNESCO defineix com Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat: “els processos adquirits pels pobles juntament amb els coneixements, les habilitats i la creativitat que aquests han heretat i desenvolupen (…); aquests processos confereixen a les comunitats vives un sentit de continuïtat respecte a les generacions precedents i són crucials per a la seva identitat cultural (…) “.
La meua primera aproximació seriosa a la historia del nostre poble estigué centrada al nostre patrimoni oral, de la mà de mon pare, Pep Sancho, construint el llibre “Contes per als néts”. Intentàvem recuperar i fixar al paper aquelles mostres culturals que anaven perdent-se amb el pas de les generacions. I amb el patrimoni cultural, volien mantindre la memòria de les persones que les havien fet possible. Així, armat amb la vella gravadora que produïa un so brut i carregat d’interferències, mon pare començava l’entrevista: ”S’enrecorda vostè de…?” i ja tot s’esdevenia en una xarla d’amics parlant del vell poble: “Mon pare em dia que així ho feren els moros…”, “Passí per davant l’església quan estaven cremant…”, “L’alcalde no volgué ajustar-se a aixó…”.
Amb eixes primeres aproximacions férem història: romanços, poemes, dites i acudits, malnoms, expressions i frases fetes, cançons, etc…
Ara, l’evolució tecnològica permet a qualsevol, amb un mòbil i un accés a Internet, fer un registre de gran qualitat, imatge i so, i publicar-lo amb un baix cost econòmic. Cadascú, des del nostre entorn propi, podem dedicar temps a esta tasca que no demana molt més recursos que un cert compromís amb el que fem, la sensibilitat necessària per a valorar-ho i una disposició per fer perdurable allò que és evanescent, sons a l’aire. És per això que convé fer una crida a participar des d’ara en este projecte a particulars, associacions i inclús centres educatius que no volen perdre de vista l’arrelament a l’entorn
Del treball realitzat per a enregistrar les vivències de la gent del nostre poble, per fer perdurable la seua veu i la seua experiència, ja en tenim exemples a casa nostra, com el conjunt d’entrevistes als majors que feu el Mussol en relació amb el joc i el ball, les entrevistes dels Amics de La Passejà sobre la festa, o els documentals, amb un major grau d’elaboració narrativa i tècnica, de la productora I+M. Només es troba a faltar una mínima estructura informàtica per a la difusió de les noves aportacions i això ha de vindre bé de la mà de les institucions públiques, sempre tan amants d’allò que és virtual, o bé d’alguna de les associacions que estan treballant per la nostra identitat cultural com a poble.
Quins processos històrics esperen les aportacions de la gent viva de Quart de Poblet? Són innumerables, entre ells: el creixement de població entre 1950 i 1970: Immigració, vivenda i exclusió social; la vida als grans centres de treball de la segona mitat dels s.XX: Turegano, Elcano, Refracta..; sindicalisme i oposició al franquisme a finals dels seixanta; mestres i vida escolar a Quart de Poblet; associacions i cultura; l’enfonsament del teixit comercial al poble; la nova immigració del s. XIX: viatge d’anada i tornada…
Tot això, i molts més que s’escapen de la llista, són pedaços foscos d’història del nostre poble als que encara cal, com es diu ara, donar visibilitat, i amb la visibilitat, l’estudi i el reconeixement de les persones que foren protagonistes. No es tracta de construir història de llibre, càtedra i estadística, sinó, més bé, d’anar aportant pinzellades a eixe quadre coral que volem que siga la identitat cultural i la història de Quart de Poblet.
Bibliografia:
http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?pg=00559
www.museudelaparaula.com/

Ferida de Guerra

Tinc una cicatriu darrere de la cama, un poc més amunt del turmell. És una ferida de guerra del temps de la meua infantessa. Parle de principi dels anys setanta, quan els xiquets vivíem entre l’escola i el carrer. A banda del futbol, on jugaven els equips del carrer cada dissabte, la resta de jocs de carrer es ficaven de moda i decaien a tota velocitat. De colp, apareixien els gomets i tots els xiquets anàvem amb llargues rastres de juntes de taps de llimonada. Al poc temps, sense que ningú s’ho explicara, eren les trompes, i tots fèiem rogle amb les nostres peces decorades per a la batalla. Les telles, les xapes, les boles de “guà”, tots tipus de cromos.. O tocava fer construccions de cabanyes o de cotxes de rodaments o projectàvem gamberrades, algunes d’elles ben grosses. Dins dels jocs també s’incloïa l’organització de baralles, de vegades ben complides de participants, materials i intendència, particularment contra els maniseros al Barranquet, el camp de batalla. En una d’eixes baralles vaig fer-me la meua cicatriu. No en la guerra, no, més bé a la reraguardia, quan un dels majors que preparava canyes per llançar-les com a llances, va considerar el provar-les en algú dels menuts que sempre anàvem molestant per allí. El malparit me la va llançar per l’esquena, mentres corria atemorit per les seues amenaces. Encara que les circumstàncies de l’acció no es poden considerar una mostra de valentia (ferit pel foc amic quan desertava a tota velocitat del camp de batalla) de vegades, quan veig esta taca de color un poc més fosc en la pell de la cama, em sembla una medalla al valor, com el jugador de bàsquet que es tatua una copa al turmell quan guanya la competició, i em sent un supervivent de mil batalles, un verdader heroi de temps passats.
Així eren els durs temps de felicitat que varem viure. A penes hi havien cotxes, fóra dels que passaven per la carretera, i tot el poble era un gran pati de joc. Arribar d’escola, agafar l’entrepà amb mitja barra de xocolate i fugir corrent a viure aventures a la plaça de l’Església (a l’ombra d’aquella enorme creu de pedra que dominava el jardí) o a la costera del Molí de Vila a provar els nostres cotxes-carrets o més avall encara, vora riu, amb improvisades embarcacions de fusta i canya.