Arxiu de la categoria: 2. Fa 150 anys?

Com era Quart de Poblet… fa 150 anys?

El segle XIX és, per a tota Espanya, i també per a Quart de Poblet, un segle de canvis i de conflictes: Avanços i modernització en ciencia, industria i tecnologia, polarització ideologica, guerres i enfrontaments civils… Al 1835 Quart deixà de ser, definitivament, de Poblet. La desarmotitzacio dugué, a més de la retirada dels Monjos, la desaparició d’un conjunt d’impostos que gravavem terres, collites i cases i l’eixida al mercat d’un bon nombre d’immobles: els de la Senyoria, les terres “mortes” (com els camps de l’Administració) i, inclús, les poques propietats comunals a mans de l’Ajuntament de Quart de Poblet.Planol de QUarte Javier GOnzalez
A la segona mitat del S. XIX, el poble va transformant-se, però no creix. La població avança molt poc a poc al llarg dels anys 1850 al 80 i, en eixa década, el creixement es paralitza i retrocedeix en la darrera desena del segle: del 1850 a 1887 passem dels 1600 als 1900 habitants, però l’inici del nou s. XX la població ha caigut als 1800 veïns. Les causes d’este colpase demogràfic no estan clares i no sols es poden atribuir a les seqüeles que va produir en tota la comarca l’epidemia de colera morbo. El pobles dels voltants continuen el seu creixement demògrafic, més o menys intens, però Quart de Poblet no tornarà a recuperar-se fins 20 anys després.
Esta paralisi del creixement urbà no impedeix una transformació, digam, qualitativa. La retirada de trabes feudals i l’impuls econòmic fan que empresaris de tota la comarca (Valencia, Torrent, Manises) busquen el nostre poble per a instalar les seues industries, principalment rajoleria i taulelleria. Apareixen molins hidràulics a la séquia de Mestalla, de Mislata (Vila o Sant Rafael) i Faitanar (Animeta) o de vent a les terres de secà (Perdiguer). I així, el treball industrial i artesanal anirà, poc a poc, desplaçant a les formes de vida eminentments agrícoles, de manera que un terç de la població no dependrà directament de la terra sinò del treball industrial a les fàbriques rajoleres, taulelleres o de la seda a Quart i a les industies dels pòbles del voltant i de la capital. A la vegada, fets com l’irrupció a tota la provincia d’epidèmies com el còlera morbo a partir de 1850 i el coneixement de la relació entre malaltia i condicions sanitaries centren la preocupació en la millora de les estructures higuièniques dels pobles i dels seus veïns
Al 1850, arriba l’aigua corrent a la ciutat de Valencia. La infraestructura que ho fa possible, un aqüeducte que porta l’aigua des de La Pressa de Manises, passa pel nostre poble, bordejant el sud del casc urba. És una línia recta que va des de l’ermita (el dipòsit d’aigës potables) fins a la partida de l’Arquillo. En eixe moment va travessant camps d’horta, però al temps condicionarà el traç rectilini dels carrers Joan XXIII, Pius XII i Jaume Blanes.diposit
A la vegada, al llarg dels primers anys de la década de 1850, l’Ajuntament comença a fer obres: La caserna de la Guardia Civil, lavadero, matadero, alumbrat, la reforma de la cisterna i de l’escola de xics i de xiques…
I, per últim, al 1889 s’inagura la línia de tren de rodalies Valencia-Llíria, amb una estació al poble. En aquells moments, l’estació es troba fora del nucli urbà, entre les hortes de la partida del Dijous, però el fet de comptar amb esta infraestructura influirà decissivament al creixement del poble al llarg de tot el s.XX. Però aixó és una altra història que em de comptar en uns altres capítosl.