Arxiu de la categoria: 7. El nucli urbà

Passejant per rutes amigues VII. El nucli urbà

. El nucli urbà Després de sis edicions de “passejant pels camins de l’horta de Quart”, en esta setena ruta volem presentar la riquesa urbanística del nostre poble fent una xicoteta ruta per dins del nucli urbà i coneixent alguns dels edificis més representatius, i més desconeguts, del nostre patrimoni
1.- El Motor de l’Ermita.  Iniciem esta xicoteta ruta al parc de l’avinguda.  Vora l’ermita, el sanatori de Sant Onofre i el partidor de la Séquia de Quart trobem un edifici al mig del parc, no especialment rellevant, de mitjans dels anys 60.  Però, l’edifici, és la construcció que  protegeix el Pou de l’Ermita, que ha sigut la principal font d’aigua potable de les conduccions del nostre poble des de fa més de 80 anys. Al 1913 s’instalà el servei d’aigües potables al poble, des de l’ajuntament vell, on estava el pou de pressa d’aigua, fins a l’actual ajuntament, on s’instalà un xicotet dipòsit que servia un conjunt de fonts públiques i arribava a unes poques cases  que havien demanat el servici.  La resta de la població s’abastia dels seus propis pous, de les séquies o de la Cisterna.  El creixement urbanístic del poble al primer terç del s.XX dugué la necessitat d’unes instal·lacions amb  més capacitat de subministre.  Al 1934, ja en temps de la Republica, s’inauguraren estes instal·lacions que pretenien oferiri un servei públic i la millora del sanejament i de les condicions higièniques.  Les instal·lacions compten amb una pressa d’aigua, un pou, un dipòsit en altura i  la maquinaria per pujar l’aigua de nivell i les conduccions per la distribució de l’aigua.  Al 1965 es va construir una altre dipòsit al mateix parc i ja en 1973, s’enderrocà el vell dipòsit deixant deixant encara a la vista, les seus “potes”

2.- El Dipòsit d’Aigües Potables  Al 1850 es va inagurar la infraestructura per al subministrament d’aigua potable per a València capital.  La instal·lació comportava la canalització de l’aigua des del Riu Túria, a l’altura de la Pressa de Manises fins a la ciutat.  Al llarg del recorregut  d’esta canalització, hi havien una sèrie d’instal·lacions de depuració (“el filtres” de Manises) de distribució i emmagatzemament.  Una de les peces principals d’esta xarxa és el dipòsit de distribució que ara és el museu de l’Historia de Valencia en la Creu de Mislata, entre este poble i la capital.  El dipòsit de Quart és un magatzem complementari situat entre els “filtros” de Manises i el dipòsit de Mislata.  Es troba actualment en ús, encara que no utilitza aigua potable (que circula per una altra conducció per una altre itinerari) sinó que abasteix a la capital d’aigua de rec i sanejament.  L’aigua que passa per este dipòsit, arriba fins al Port de València.  “És un dipòsit semisubterrani o de trinxera, com també s’anomenen, construit en rajola massissa caravista i aplacat de pedra fingida en la socolada, cantoneres, remat superior i llinda de les finestres. Amb revestiment interior de morter hidràulic. La seua planta és quadrada i d’una sola altura, amb una porta d’accés i una finestra a cada costat de la porta. Rematant la façana hi ha una cornisa feta en aplacat de perdra fingida i un ampit amb un xicotet semicircle al centre Les parets perimetrals del dipòsit sols tenen finestres i eixidors de canonades en la part davantera i trasera.”

 

3.- Les cases de l’estació.  Estem, sense dubte davant del conjunt de cases d’ús privat més valuoses des de el punt de vista patrimonial de Quart de Poblet.  I això tant en el que respecta al seu estil modernista com al seu estat de conservació i manteniment.  Les cases es varen construir a principi del s. XX a càrrec de José Alcacer Hueso, un industrial rajoler de Quart de Poblet, per als seus dos fills.   Encara que les dos construccions es poden enclavar a l’estil modernista valencià, cadascuna representa models i configuracions distintes, com es podem observar en les façanes.  Cal observar especialment: La inspiració en la naturalesa i l’ús profús d’elements d’origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se. L’ús de la línia corbada i l’asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. Hi ha també una tendència a l’estilització dels motius, amb una forta tendència a l’ús d’imatges femenines. Es tracta d’una actitud tendent a la sensualitat i al complanyiment dels sentits, amb una picada d’ullet cap a l’eròtic en alguns casos.  També hi ha llibertat en l’ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures exòtiques (Japóantic Egipte, la cultura clàssica grecoromana).

 

4.- El campanar.  Podem considerar que, en general  “L’església parroquial fon bastida el segle XIV, reedificada el XVIII i restaurada en 1916». Ja fon utilitzada, segons els avantpassats, en la dominació àrab com mesquita, però res no es diu de si ells la feren; si bé «la fàbrica té unes formes d’arquitectura valenciana no més enllà del segle XIII: d’única gran volta i capelles entre els contraforts, en els quals hi ha un passadís d’una a altra capella». És possible que abans hi haguera alguna construcció”. (Contes per als nets). El que sí hem d’observar del campanar, es que es tracta d’una construcció molt senzilla, composta per paret de rajola de prou grossària i que  es troba pràcticament buida per dins.  Tant sols en una banda es manté el cos d’una escala estreta, amb només un espai de descans, el quartet anomenat “del rellotge” . Dalt es troba la planta de els campanes, que són quatre, una per cada paret, foses al principi dels anys 40.