Arxiu de la categoria: Ferida de Guerra

Ferida de Guerra

Tinc una cicatriu darrere de la cama, un poc més amunt del turmell. És una ferida de guerra del temps de la meua infantessa. Parle de principi dels anys setanta, quan els xiquets vivíem entre l’escola i el carrer. A banda del futbol, on jugaven els equips del carrer cada dissabte, la resta de jocs de carrer es ficaven de moda i decaien a tota velocitat. De colp, apareixien els gomets i tots els xiquets anàvem amb llargues rastres de juntes de taps de llimonada. Al poc temps, sense que ningú s’ho explicara, eren les trompes, i tots fèiem rogle amb les nostres peces decorades per a la batalla. Les telles, les xapes, les boles de “guà”, tots tipus de cromos.. O tocava fer construccions de cabanyes o de cotxes de rodaments o projectàvem gamberrades, algunes d’elles ben grosses. Dins dels jocs també s’incloïa l’organització de baralles, de vegades ben complides de participants, materials i intendència, particularment contra els maniseros al Barranquet, el camp de batalla. En una d’eixes baralles vaig fer-me la meua cicatriu. No en la guerra, no, més bé a la reraguardia, quan un dels majors que preparava canyes per llançar-les com a llances, va considerar el provar-les en algú dels menuts que sempre anàvem molestant per allí. El malparit me la va llançar per l’esquena, mentres corria atemorit per les seues amenaces. Encara que les circumstàncies de l’acció no es poden considerar una mostra de valentia (ferit pel foc amic quan desertava a tota velocitat del camp de batalla) de vegades, quan veig esta taca de color un poc més fosc en la pell de la cama, em sembla una medalla al valor, com el jugador de bàsquet que es tatua una copa al turmell quan guanya la competició, i em sent un supervivent de mil batalles, un verdader heroi de temps passats.
Així eren els durs temps de felicitat que varem viure. A penes hi havien cotxes, fóra dels que passaven per la carretera, i tot el poble era un gran pati de joc. Arribar d’escola, agafar l’entrepà amb mitja barra de xocolate i fugir corrent a viure aventures a la plaça de l’Església (a l’ombra d’aquella enorme creu de pedra que dominava el jardí) o a la costera del Molí de Vila a provar els nostres cotxes-carrets o més avall encara, vora riu, amb improvisades embarcacions de fusta i canya.