Arxiu de la categoria: Com era Quart fa…

Com era Quart de Poblet… fa 50 anys?

Parlar de l’evolució del nostre poble en els últims 50 anys, és parlar de coses que molts de nosaltres hem viscut i que encara tenim present en la nostra memòria.Quart de Poblet fa 50 anys. Carrer Juan de la Cierva vist des del Carrer Conde Rodezno. Anys 60
Després la Guerra Civil, arribà un període caracteritzat pel col·lapse econòmic, la fam i, en zones com la nostra marcadament republicanes, la por. Els primers anys de la dècada dels 40, dugueren al nostre poble l’ampliació de la base aèria militar de Manises que suposà l’expropiació “manu militari”, dels camps de secà a la vora dreta del camí a Madrid. A mitjans de la dècada dels quaranta, tímidament, es tornen a construir cases a les zones que quedaren paralitzades per la guerra: la zona del carrer Sagrat Cor, al voltant del Teatre, l’Avinguda… Al final de la dècada, els membres de “La Colectiva” construeixen les seues cases a l’actual carrer Sant Antoni, aleshores al mig de l’horta del Rollet. Després, vindran les cases de “l’Ensanche” (carrer Sant Vicent). La gran majoria són cases menudes, d’una o dos altures i entrada de carro amb un xicotet pati al fons..
A l’octubre de 1948 una riuada en el Túria forçà el desplaçament de la població que estava assentada al llit del Turia de València. Bona part d’eixa gent vingué a Quart de Poblet, a una zona de secà on ja s’havien instal·lat immigrants de manera molt precària, formant el Barri de Porta o del Crist. Aleshores, ja s’havien iniciat els projectes d’assentament de les grans industries del poble: Elcano, Refracta i, posteriorment, Turegano i Faenca
Al 1950, s’inicia l’explosió demogràfica a Quart de Poblet. Als anys cinquanta, la població es duplica (de 5.400 a 10.500 habitants) i als anys seixanta, torna a duplicar-se (de 10.500 a 20.500). La dècada dels setanta encara vorà un cert augment de població (33%). Després, als huitanta, el col·lapse i la regressió demogràfica ens durà a la situació d’envelliment que patim fins ara.
L’explicació d’este creixement de la població és, per una banda, l’efecte “baby boom” i, per altra, l’èxode rural, l’arribada massiva d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, en particular dels pobles de Conca i la Manxa. Es tractava de població jove, dones i homens procedents de l’àmbit rural, amb baixa qualificació però amb gran vitalitat laboral. Busquen instal·lar-se a la gran ciutat, o als pobles dels voltants, en busca de majors possibilitats de desenvolupament social i de serveis.
Al nostre poble, el fenomen de l’èxode rural va ser tan important que podem dir que a mitat dels anys setanta, un 80% de la població de Quart de Poblet havia vingut o eren fills d’emigrants vinguts vint anys enrere.
Les conseqüències urbanístiques d’eixe allau de població van ser molt importants. Calia fer habitatges econòmics per a tanta gent que estava arribant al poble. Així , s’iniciaren a Quart de Poblet la construcció de grans blocs de pisos (4.000-6.000 m2 per promoció) en quatre i cinc altures, amb gran quantitat (entre 50 i 100) de habitatges econòmics reduïts (entre 50 i 70 m2).
A finals dels anys cinquanta, per iniciativa d’un avocat de Valencia, es feu el primer d’estos blocs de vivendes en Quart de Poblet: la Finca Roja, al carrer Pius XII. A la vegada, comencen les construccions al final del carrer 1 de Maig, altres al carrer Pintor Ribera, vora l’església i altres al Barranquet (Avinguda-Trafalgar-Esteban Bilbao).
Per eixe temps, els projectes del Pla Sud i la Gran València conformen les dos grans barreres urbanístiques de Quart de Poblet: El nou llit del Turia i la N-III. La pressió demogràfica aconseguí ultrapassar la via del tren que es quedà com una gran cicatriu fins al 2005, però eixes fronteres han configurat el dibuix urbanístic del nostre po10365363_695443570528244_8497265078849605315_oble: allargat, d’est a oest, entre la carretera i el Riu.
Als anys seixanta ja s’alcen altres blocs als carrers de Conde de Rodezno, Barranquet, Antonio Iturmendi, Santa Cecilia.. Estos grans rucs
d’habitatges (“colmenes”) es trobaven situats en zones quasi sense urbanitzar, lluny del centre urbà, entre camps i camins de terra, amb totes les conseqüències que això comporta per a la integració i cohesió social del poble.
Serà en la segona mitat dels seixanta i al llarg dels setanta, quan el poble anirà “tapant els buits” i acostant-se a estes borses de població, configurant un dibuix urbanístic que arribà quasi sense modificacions, a l’entrada del s.XXI.

Com era Quart de Poblet… fa 100 anys?

Els primers anys del s. XX a Quart de Poblet suposen, en el seu perfil urbanístic, un canvi sostingut i constant que trenca definitivament amb el ritme lent i discontinu de tota la seua evolució anterior.Com era Quart de Poblet fa 100 anys-
Des de l’inici del segle, i fins la Guerra Civil, el poble, i la seua població, creix a un ritme constant, al voltant del 20% per dècada. Al llarg de la nostra historia, Quart de Poblet ha rebut tradicionalment, un flux regular i més o menys nombrós, de població procedent de les comarques d’interior (Serrans, Racó d’Ademús, Vall de Sogorb…) i Terol. Però ara, la majoria dels nous habitants procedeixen, almenys en una primera etapa, dels pobles de la comarca i de la resta de la província. Són els paterneros, xirivielleros, maniseros, mislateros, picanyeros, graueros, catarrogíns, llirianos, turisanos, pedralvinos, sord de Xiva, beniarjò… L’ímpetu d’esta immigració, dirigida principalment a alimentar la mà d’obra de les industries del nostre poble, de Manises i de la capital, forçaran el creixement del nucli urbà en dos direccions: per una banda la creació d’habitatges de tipus social, per als nous treballadors de l’industria, i per altra, la construcció de noves vivendes de major pressupost, per als habitants de més poder econòmic: llauradors propietaris, empresaris de les industries del poble i empresaris de la capital que venen ací per estiuejar.
El poble s’equipa urbanísticament. A 1904 el salt de Daroqui de Manises proporciona força elèctrica per l’enllumenat dels carrers i d’algun punt de llum a les cases. Al 1913 el servei d’aigua potable alimenta una xarxa de fonts públiques per tota la població i a les cases que ho sol·liciten.
El poble creix, i eixe creixement va fent-se seguint diversos punts de referència: L’estació de tren, la carretera Valencia-Madrid, el camí de Manises, el camí de la Font, fàbriques…
L’estació del tren, construïda en un principi fora del poble, entre hortes, exercirà de punt de referència per a les noves construccions. El resultat serà el desplaçament progressiu del centre urbà des del seu lloc tradicional a la Plaça Major, l’actual plaça Valldecabres, fins al encreuament de camins que és la zona de l’actual ajuntament. Es reformarà l’antiga Casona del Canonge, primer per a ser residencia dels destacaments de la Guardia Civil que, intermitentment, se ubiquen al poble i després es traslladarà la seu del consistori a estes dependències. L’estació del tren exerceix de punt de atracció al creixement urbà. En 1900 es construiran les cases del carrer de l’Estació. La següent dècada serà el torn del Casino i poc després de la fàbrica d’oli i del carrer de l’Amistat.
La carretera de Madrid serà un altre eix de creixement. Al 1925 s’inagurà la línia de tramvia que, des de les Torres de Quart, arribava fins al Casino. L’entrada del poble per Mislata, Les Casetes consolidaran les vivendes que s’agrupaven antigament al voltant del carrer Sant Josep, i cap als anys 30, tota la banda dreta de la carretera cap a Madrid, des de l’Ajuntament fins al encreuament amb la via del tren, quedarà construïda. Per altra banda, cap als anys 20 s’inicia l’urbanització de l’avinguda Sant Onofre i del carrer Mare de la Llum.209557_142825155790091_1546197_o
Finalment, al Camí de Manises i a la part final del carrer de L’Alcota, que fins mitat del segle anterior estava envoltat per corrals de bestiar i hortes tancades, es construeixen cases grans de llaurados propietaris de terra, i vivendes populars per als nous treballadors de les fàbriques de rajoleria i terrisseries de la zona. Així, al 1910, l’empresari rajoler Juan Bta. Valldecabres farà construir les vivendes de lloguer econòmiques per als seus obrers al “Carrer dels Gitanos” (Ciril·l Amoròs).

 

Com era Quart de Poblet… fa 150 anys?

El segle XIX és, per a tota Espanya, i també per a Quart de Poblet, un segle de canvis i de conflictes: Avanços i modernització en ciencia, industria i tecnologia, polarització ideologica, guerres i enfrontaments civils… Al 1835 Quart deixà de ser, definitivament, de Poblet. La desarmotitzacio dugué, a més de la retirada dels Monjos, la desaparició d’un conjunt d’impostos que gravavem terres, collites i cases i l’eixida al mercat d’un bon nombre d’immobles: els de la Senyoria, les terres “mortes” (com els camps de l’Administració) i, inclús, les poques propietats comunals a mans de l’Ajuntament de Quart de Poblet.Planol de QUarte Javier GOnzalez
A la segona mitat del S. XIX, el poble va transformant-se, però no creix. La població avança molt poc a poc al llarg dels anys 1850 al 80 i, en eixa década, el creixement es paralitza i retrocedeix en la darrera desena del segle: del 1850 a 1887 passem dels 1600 als 1900 habitants, però l’inici del nou s. XX la població ha caigut als 1800 veïns. Les causes d’este colpase demogràfic no estan clares i no sols es poden atribuir a les seqüeles que va produir en tota la comarca l’epidemia de colera morbo. El pobles dels voltants continuen el seu creixement demògrafic, més o menys intens, però Quart de Poblet no tornarà a recuperar-se fins 20 anys després.
Esta paralisi del creixement urbà no impedeix una transformació, digam, qualitativa. La retirada de trabes feudals i l’impuls econòmic fan que empresaris de tota la comarca (Valencia, Torrent, Manises) busquen el nostre poble per a instalar les seues industries, principalment rajoleria i taulelleria. Apareixen molins hidràulics a la séquia de Mestalla, de Mislata (Vila o Sant Rafael) i Faitanar (Animeta) o de vent a les terres de secà (Perdiguer). I així, el treball industrial i artesanal anirà, poc a poc, desplaçant a les formes de vida eminentments agrícoles, de manera que un terç de la població no dependrà directament de la terra sinò del treball industrial a les fàbriques rajoleres, taulelleres o de la seda a Quart i a les industies dels pòbles del voltant i de la capital. A la vegada, fets com l’irrupció a tota la provincia d’epidèmies com el còlera morbo a partir de 1850 i el coneixement de la relació entre malaltia i condicions sanitaries centren la preocupació en la millora de les estructures higuièniques dels pobles i dels seus veïns
Al 1850, arriba l’aigua corrent a la ciutat de Valencia. La infraestructura que ho fa possible, un aqüeducte que porta l’aigua des de La Pressa de Manises, passa pel nostre poble, bordejant el sud del casc urba. És una línia recta que va des de l’ermita (el dipòsit d’aigës potables) fins a la partida de l’Arquillo. En eixe moment va travessant camps d’horta, però al temps condicionarà el traç rectilini dels carrers Joan XXIII, Pius XII i Jaume Blanes.diposit
A la vegada, al llarg dels primers anys de la década de 1850, l’Ajuntament comença a fer obres: La caserna de la Guardia Civil, lavadero, matadero, alumbrat, la reforma de la cisterna i de l’escola de xics i de xiques…
I, per últim, al 1889 s’inagura la línia de tren de rodalies Valencia-Llíria, amb una estació al poble. En aquells moments, l’estació es troba fora del nucli urbà, entre les hortes de la partida del Dijous, però el fet de comptar amb esta infraestructura influirà decissivament al creixement del poble al llarg de tot el s.XX. Però aixó és una altra història que em de comptar en uns altres capítosl.

Com era Quart de Poblet… fa 200 anys?

Moltes vegades ens fem preguntes sobre la història del nostre poble i ens consta imaginar com era l’espai físic ”Quart de Poblet” antigament. Si entenem com era l’espai urbà, podem entendre la vida quotidiana de la gent que vivia en esta terra, la nostra pròpia história.
Què podem saber del Quart de Poblet de fa, digam, 1000 anys? Sabem que el poble com a tal ja existia, si més no havia de passar d’un conjunt de cases agrupades al voltant d’un castrum, castell o casona fortificada que es trobava dalt d’una elevacplanol 1812ió on ara és la plaça de la Creu. La resta era un conjunt dispers de casetes o alqueries a l’horta regada per una xarxa de séquies de les que podem fer-se una certa idea aproximada dels seus recorreguts.
Tenim més informació de com era el nostre poble ara fa 200 anys. Hi ha un bon grapat de documents que ens donen molta informació del Quart de Poblet de principi del s.XIX. Al 1800, Quart de Poblet era un poble d’uns 1400 habitants, molts d’ells dispersos en alqueries per tota l’horta o als masos del secà. El nucli urbà el componien poc menys de 300 habitatges distribuïts en una vintena de carrers. Eren carrers de terra i pedres, sense voreres i, per suposat, sense llum elèctrica ni clavegueram. En realitat, el casc urbà el formaven dos agrupacions d’edificis: Un nucli principal on es trobaven el Castell, L’Esglèsia i l’Ajuntament (PL. Valldecabres), i un altre nucli, més xicotet i separat del primer, anomenat Les Eres i que eren un conjunt de cases al voltant dels actuals carrers Murillo i La Vega. Prop de Les Eres, es trobava el Molí dels Frares (El Molí Real), entre hortes.
El nucli principal del poble, anant pel Camí de Valencia, començava a l’altura del carrer de Baix (Gerardo Paadin) i finalitzava a l’encreuament amb el Camí de Manises, l’actual Ajuntament. Allí la frontera del casc urbà continuava pel Camí de Manises, el carrer del Pilar, on hi havien cases a les dos vores i per l ’Alcota, on la majoria de les cases es trobaven a la banda del riu, cases amb cercats per guardar corrals i horts interiors regats pel Roll de Gràcia.
Hem d’immaginar-se un poble al 1800 on moltes de les edificacions que ara considerem antigues, en eixos moments, només eren hortes de regadiu. La zona del Casino i l’estació era horta, L’Eixample (carrer S.Vicente) i les cases al voltant del carrer Sagrado Corazón, també. L’actual carrer Baró de Càrcer només mantenia uns pocs edificis a la banda cap a la carretera. Horta eren les zones de l ‘antiga Turegano, el carrer Majoral de Quart, Refracta i tot el que ara es troba a l’altra banda del traçat del metro. Horta era Santa Cecilia, l’Avinguda i el Balcó del Túria. Més bé, la zona del Balcó del Túria estava creuada de barrancs i desaiguadors i tenim constàcia de l’existencia d’un obrador de terrisseria que aprofitava les argiles de la zona.
Altre obrador de terrisseria era l’única construcció al carrer de La Torreta i l ’actual rodona de la font era un encreuament de camins entre hortes i séquies. Fins i tot ,el pont del Riu es trobava apartat, i de l’Ermita no cal parlar-ne.
El carrrer Mirariu (Pintor Ribera) era una senda que recorria tot el límit nord del poble: a una banda el cementeri darrere l’esglèsia o les cases i corrals que arribaven fins a l’Alcota, i a l’altra, hortes fins al riu i, més enllà, les casetes de Paterna.
Al poble hi havien plaçes d’un cert tamany, com la que formava la planta de la Cisterna (quasi la mitat de l’actual plaça de l’Esglèsia) o la plaça Major (Valldecabres). La plaça del Dau era molt més reduida que en l’actualitat i molt més tancada.
També trobem grans edificis, a banda del castell o l’esglèsia. A una vora de l’entrada del Camí de Manises (C/ del Pilar), la casona coneguda com Palau del Temolar, segurament molt pareguda a la de les fotografies dels anys 40. A l’altra banda, on ara és l’ajuntament, una altra casona, amb un corral interior que arribava fins al carrer Alacant. Hi havien d’altres granescuts edificis a la plaça de l’Esglèsia, a l’Alcota o la Plaça Major (Valldecabres). Allí, una gran casona amb un gran jardi o hort interior, a l’altura del carrer de la Paz, arribava per una banda a la plaça Major i per l’altra al carrer de Baix (Gerardo Paadin). Llevat d’eixes vivendes més pudients, la majoria de les cases eren xicotetes, fosques, d’entrada estreta amb poques habitacions de dimensions irregulars, lluny de l’imatge més recent de casa de llaurador “d’entrada de carro” Podien tindre darrere un corralet per als animals: conill, gallines, algun porc o un ase per anar a l’horta i un pou per abastir-se d’aigua si no era directament de qualsevol de les nombroses séquietes que circulaven, obertes, pels carrers del poble.