Estem a la ciutat de València, al 7 d’abril de 1261, fa més de 750 anys. El rei Jaume, el Conqueridor, ha convocat a reunió als principals senyors feudals del regne i als representants de les “viles reals”, ciutats que depenen directament del monarca. D’eixes viles reals destaca la pròpia València que, 23 anys després de la conquesta, ja compta amb un conjunt de lleis pròpies, “el Costum,” reconegudes des de 1239, i que comencen a estendre’s per altres viles reals. La intenció del rei Jaume, que té 48 anys, és obtenir dels convocats un servici (un pagament ) de 48.000 sous que permeta recuperar l’estreta hisenda real.
Davant de les pretensions del rei, els representants de les ciutats demanen, en contraprestació, l’extensió de la legislació de la ciutat de València (el Costum) a tot el territori conquerit. El que volen, en definitiva, és el reconeixement d’un caràcter particular per a les terres conquerides, amb un cos organitzatiu i legislatiu propi, la configuració d’un nou regne, el Regne de València.
A esta demanda s’oposa un grup de senyors feudals, cavallers de la conquesta, vinguts majoritàriament d’Aragó i que consideren les noves terres una extensió dels seus senyorius aragonesos. Per a ells, la generalització del nous furs a tot el regne suposa el desplaçament del fur aragonès, molt més favorable al poder del senyors de les terres en la seua relació amb els vassalls.
La disposició del rei Jaume per a jurar els nous furs davant dels representants de regne i poder cobrar el servici que demana, obri el conflicte. En una demostració de força, els senyors feudals de procedència aragonesa encapçalats per Pero Ferrandez d’Azagra, senyor d’Altura, Chelva, Càrcer i Jàtova; Ximén d’Urrea, senyor de l’Alcalatén; i Artal de Luna, seynor de Paterna i Manises, amb tots el seus seguicis, abandonen la reunió i ixen de la ciutat per a concentrar-se al castell de Quart. És el “Plant de Quart”.
Al repartiment, la vila i el castell de Quart havien sigut entregats al manteniment de l’Hospital de Sant Vicent de la Roqueta de València i estava, en aquell moment, regit pels frares del convent de Sant Victorià. Fins a 1286 no passaria a ser propietat del Monestir de Poblet. Sabem que a banda de la bona comunicació que donava el pont sobre el riu, el Castell de Quart era considerat aleshores, una de les millors fortificacions de la zona
El rei, davant la possibilitat de perdre el pagament per la finalització abrupta de la reunió a causa del plantó dels aragonesos, passà decididament a l’acció. Manà fer una recopilació del nous furs en llengua romanç, en valencià, i els jurà davant els representats que restaven a la ciutat. Als pocs dies, signà un privilegi on s’obligava per sempre als futurs reis, en el temps d’un mes des de la coronació, d’anar a València i jurar els nous furs davant les seues corts.
Amb esta actuació, el rei obté els 48.000 sous que reuneixen i entreguen els llocs i viles de l’Horta de València que pertanyien a clergues i nobles, la ciutat de València i d’altres viles reals que es trobaven presents.
El boicot a les Corts que suposà el Plant de Quart fou un pas més en l’escalada de desacords entre la monarquia i els senyors aragonesos respecte a l’estatus de les noves terres conquerides, procés que s’estendrà per més de 50 anys.
El 1271, Jaume I va tornar a confirmar els furs i va obligar-se, per al futur, a no modificar-los sense el consentiment de les Corts, deixant clara la seva voluntat de consolidació d’un nou règim fonamentat en el pactisme, l’acord entre el rei i les elits del regne representades a les Corts. Finalment, al 1329, Borriana i Vila-real abandonen la legislació aragonesa i accepten els furs de València, incorporant-se a les Corts Valencianes.
***
El document que narra el Plant de Quart es troba dins d’un llarg memorial elaborat a les corts de Saragossa de 1283:
“ (…) Item, quando terra de Valencia se ganó usaron de un grant tiempo de fuero de Aragón, de si el senyor rei don Jayme quiso fer por su auctoridad fuero nuevo, y no le’l quisieron consentir los ricos omms que y erant, es a saber, don Pero Ferrandez d’Açagra, señor d’Albarrazin, e don Ximén d’Urrea, padre de don Ximen d’Urrea, e don Artal, padre de don Artal de Luna, e tota la otra cavalleria que y era, e grand companya de otros ommen buenos, e salieronse de la villa e fueronse pora Quart, no queriendo consentir en aquel fuero, porque la conquista era d’Aragón e debía seer poblada a fuero d’Aragón (…)”
Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 2. Els sarraïns de Quart.
Sarraí: Mahometà, moro no cristià. Paraula derivada del llatí medieval sarracēnu, adaptació de l’àrab xarqiīn, ‘orientals’. (Alcover-Moll).
Quan Jaume I al cap dels exercits del cavallers aragonesos i catalans inicia la conquesta de les terres valencianes, l’objectiu principal dels cavallers que li acompanyaven era augmentar els seus dominis feudals. En canvi, el rei el que tenia en ment era, crear una nova xarxa de ciutats i viles de reialenc que consolidara, econòmica i políticament, la posició de la monarquia davant la seua pròpia noblesa. Per altra banda, tota l’acció bèl·lica quedava legitimada sota el títol de croada, marcant la religió com a frontera d’uns i altres: els cristians eren els conqueridors i els musulmans, els conquerits.
Després del repartiment, Quart queda vinculat al priorat de Sant Vicent de la Roqueta de València, regit primer per l’ordre de Sant Victorià i, posteriorment, pels monjos de Poblet.
El model de conquesta, sobretot en les zones rurals, es basava en mantindre als habitants originals amb el conreu de les terres i aconseguint via impostos, recursos per als nous senyors, que es reserven els monopolis bàsics (forn, molins..) i l’administració de justícia . És per això que, al 1248, el rei dicta la Carta Pobla (deures i drets dels pobladors) de Quart, respectant les terres i cases dels habitants musulmans del poble i exigint-los una sèrie d’impostos i obligacions, (per exemple, treballar gratuïtament les vinyes del senyor dos vegades a l’any). Però, després la conquesta, l’ambient social no és gens tranquil, bé siga per les condicions de vida que imposen els nous ocupants, bé siga pels conflictes amb els nous colons que venen del nord reclamant terres conquerides. Al 1279 es signa un decret que manté el permís dels habitants de Quart a romandre en les seues terres. Al mateix temps, en la veïna Aldaia, tota la població musulmana ha sigut desallotjada per la seua participació en les revoltes, el poble es troba deshabitat, i s’ha signat una Nova Carta Pobla amb les condicions de repoblament per als nous colons cristians.
Al 1287 el Monestir de Poblet és senyor de Quart. D’eixa època tenim dos testimonis que ens poden donar idea de l’augment de conflictivitat social. Es tracta de denúncies de 
cristians contra musulmans de Quart davant dels jurats de València. En una d’elles, de 1286, Pere Maçó, cristià, denuncia a Çat Orat Zale, de Quart, per ajudar a fugir al seu captiu sarraí Maynaí. En l’altra, de 1289, Eximen Sanxo de Terol denuncia als germans Çaat i Mahomat Alaceri, sarraïns de Quart, per la mort de Matheu Sanxo, el seu germà.
L’abat de Poblet, després d’un període d’incertesa on necessita la confirmació real de la seua possessió, inicia una etapa encaminada a d’ordenar l’administració del senyoriu. Ho fa tan a nivell d’impostos, denunciant als propietaris morosos, com a nivell de territori, comprant les cases i terres que necessita per a l’administració senyorial i les que mantenen al poble altres senyors feudals, com Felip de Boïl senyor de Manises. També ordena l’administració de la justícia del senyoriu, obtinguent del rei Jaume II en 1303 la jurisdicció sobre els sarraïns de Quart, confirmada en 1306 per damunt del privilegi que en tenien d’acollir-se als oficials de justícia de València. Al 1310 fa valdre la seua autoritat en el cas d’Axus, quan l’abat es va enfrontar al batlle i jurats de València per la jurisdicció d’un cas d’adulteri d’una veïna musulmana del poble.
Al 1332, l’abat demana al rei, i aquest ho concedeix, permís per expulsar “segons llur alvedrio y a sa voluntat” a tots els sarraïns del poble, i això a pesar els privilegis concedits als sarraïns pels reis anteriors. Justifica esta mesura en els conflictes que la població musulmana provoca. Darrere d’això es manté la vella concepció de la croada: tots els musulmans són rebels que no han volgut, o no han pogut, emmotllar-se a les noves condicions d’acatament feudal. L’abat Ponç de Copons busca, als regnes del nord, famílies per a treballar les noves terres i concedeix una nova Carta Pobla a 50 nouvinguts aragonesos i catalans. Però les dificultats, augmentades per la sequera, en el conreu de les terres, i les dures condicions de vassallatge trastocaren els plans de l’abat que es veié obligat, al 1346, a demanar permís per al retorn dels sarraïns a les terres del poble que encara restaven sense treballar. Encara i tot, no hi tornaran a haver sarraïns a Quart. En 1349, amb l’arribada de la Pesta Negra, el Monestir es veié obligat a millorar les condicions impositives de la Carta Pobla per evitar el complet despoblament de Quart. Entre els veïns que en aquell moment signen les noves condicions, no hi ha cap nom musulmà.
Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 3. Els colons cristians
Al febrer de 1331, l’abat de Poblet, Ponç de Copons, ja tenia autoritzada i en marxa l’expulsió de l’aljama, la població musulmana de Quart de Poblet.
Pareix molt probable que, ja en aquell temps, hi haguera una comunitat cristiana al poble. Amb tota seguretat, hi havia cristians que posseïen i comerciaven amb terres de l’horta i del secà de Quart. A banda dels rebuts d’establiment que hi han registrats i que demostren la possessió de terres en mans de cristians, tenim la sentencia contra la musulmana Axus de 1310, on es citen com a testimonis a Bernat d’Arenós i Blasco Peris, “stants” en Quart. O el privilegi de venda del senyor de Manises de 1321 on s’anomena una “domibus rectoria ecclessie”, i a una posseïdora de terra de nom Isabel. Tot i que pareix probable la presencia de veïns cristians al poble, el més segur és que serien un grup de nouvinguts molt reduït i que l’expulsió dels musulmans suposava pràcticament el despoblament de la vila.
El projecte de l’abat es centrava en la substitució completa de la població per a la conformació d’una nova comunitat que, segons els usos, hauria de anomenar-se la Universitat de Quart. No sembla que el resultat fóra un procés d’expulsió i nou assentaments de cristians tant ràpid i automàtic com podríem pensar. De fet, entre l’expulsió dels antics pobladors i l’admissió de nous colons passen vora tres anys. A més a més, els pobladors musulmans iniciaran una sèrie de pleits davant del poder real per tal de recuperar les seues possessions o rebre, almenys, una indemnització adequada. De fet, al 1346, 15 anys després de l’expulsió, el rei Pere el Cerimoniós concedirà que els habitants expulsats puguen recuperar les possessions que, en eixe moment, no estiguerenn ocupades pels nous colons cristians.
L’abat, per garantir la repoblació, estableix per escrit un marc de condicions per als nous vassalls que han de conrear les seues terres. Es tracta d’un acord comunitari, la Carta Pobla, on, s’arrepleguen drets i obligacions de la senyoria i dels nous colons de la Universitat de Quart. Així, quasi tres anys després del decret d’expulsió, el majoral Arnau Bonmatí, en nom de l’abat Pons de Copons sanciona la Carta Pobla, on es registren a cinquanta-quatre famílies de nous pobladors, procedents en la seua majoria de Catalunya (40) i Aragó. A la Carta Pobla s’arreplega:
—Les donacions que es faran a cada família assentada: Una jovada (29.900 m2) de terra al regadiu i una altra de secà, i una casa.
—Els drets comunitaris de la Universitat de Quart: Ús gratuït recursos naturals i de les eres, pati de fossar (cementeri), pati d’església, casa d’autoritats i presó.
—Obligacions dels pobladors: Jurar fidelitat a l’Abat, obligació de residir al poble, prohibició de vendre terres o cases a forasters i servici de tropes de l’Abat, sempre que siga dins el Regne València.
—Pagaments a la senyoria (els pagaments anuals es fan l’1 de novembre, per la festa de Tots Sants): Una entrada de 1500 sous en tres anualitats per jovada de regadiu i anualitats de 12 masmudines (una masmudina són 7 sous), 2 sous anuals per jovada en el secà, 1 masmudina anual per casa i el moratabí (impost directe a la hisenda real).
—Els monopolis exclusius del senyor: les vinyes al voltant del castell, l’escrivania (triar a l’escrivà i rebre taxes per redacció documents), banys, carnisseries, almàsseres, molins i forns on els veïns han de pagar 1 de 20 del gra per moldre i del pa per coure.
—El sistema de govern de la Universitat de Quart, semblant al costum del regne i ciutat de València: Un consell, el justícia que representa a l’abat i està triat de una terna proposada pels consellers, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors (l’algutzir, messeguer, pare d’orfes…)
Els inicis de la comunitat cristiana no foren fàcils, anys de males collites, els brots de pesta i la guerra de la Unió en 1348 duran com a conseqüència la quasi total despoblació de la vila. En 1349 les autoritats de la Universitat de Quart demanen a la senyoria la rebaixa al 50% dels pagament anuals sobre terres i cases, al canvi, ells s’encarregaran de buscar nous pobladors. L’abat accedirà a la rebaixa, en un principi com a mesura provisional, que es convertirà en definitiva