XIII Passejant per rutes amigues (2022). El Perdiguer i el Barri de Porta-El Crist

L’objectiu d’esta ruta és adonar-se de com ha evolucionat el paisatge, el desenvolupament urbanístic i econòmic d’una zona de Quart de Poblet caracteritzada per ser l’espai on s’acaba l’horta i comença el secà. La terra canvia significativament de valor i d’ús. Intentarem fer fotografies en el temps de les tres zones que anem visitant, de manera que puguem vore l’actualitat i imaginar el paisatge fa 50 anys, 100 anys o 200 anys.

1.- El Camí de Madrid (2). 

Partim de les llengües de Sant Onofre (1), a l’altura de la Ermita.  Es tracta d’un partidor per dividir les aigües de la Séquia de Quart i repartir-les en dos braços d’aigua: la Séquia de Quart pròpiament dita i la de Benàger. La Sequia de Quart i la de Benàger, per esta banda delimiten la frontera entre horta i secà. Fent una línia imaginària des d’ací a Aldaia, tota la vora esquerra és regadiu, i la banda dreta secà, el Plà de Quart.

El Camí de Madrid obre la porta al Pla de Quart, fins a Xest, Xiva i Turís. La terra d’ús agrícola rendia els cultius tradicionals del secà mediterrani: raïm, olivera i ametlla. A més, prop del poble s’instal·len les terrisseries, que aprofitaven l’argila roja per a fer utensilis de fang o rajoles de tova per a construcció.   A partir de 1850 els monjos de Poblet deixen el senyoriu el que fa que les iniciatives empresarials, que ja havien aparegut en etapes anteriors, comencen a desenvolupar-se amb més força.  Al voltant de les séquies s’instalen molins que aprofiten la força motriu de l’aigua. A les terres que inicien el Pla de Quart,  empreses de rajoleria i taulelleria, que aprofiten la terra roja per a l’elaboració del producte. A les dos vores d’este camí son moltes les empreses que van apareixent.

L’any 1949 es posà en funcionament a Quart la divisió de metalurgia de la empresa, de capital públic Elcano (3), dedicada, en aquell temps,  a la producció de materials auxiliars per a vaixells. Ja en 1952 funcionaven a ple rendiment els seus tallers de fundició, models, forja, maquinaria, montaje, etc… L’empresa ha sigut lloc de referència per a Quart i per a tota la comarca, al llarg de la segon meitat del s. XX, arribant a ocupar en algunes èpoques al voltant de 1.600 treballadors i treballadores. Fou desmantellada, definitivament, a finals del 2.007.

2.-  Els Terrers i el Perdiguer.

Aprofitant l’altura que dóna el pont elevat sobre la carretera, podem imaginar en este punt l’encreuament del Camí de Madrid amb el que unia els pobles d’Aldaia amb Manises (4) (6). I a partir dels anys 50, amb la pista que accedia des de Valéncia a l’aeroport, un nuc complex de comunicacions.  Des de fa 100 anys en esta zona anaven instalant-se les fabriques de rajola i taulelleria, aprofitant el cost més baix de la terra i el seu ús com a matèria primera.  Son les partides dels Terrers i Perdiguer.    Al 1500 , ve a Valencia una familia de Castelló encapçalada per Joan Peris, mercader de gra, que va adquirint, primer en Manises i més avant a Quart de Poblet,  terres i un conjunt de cases vora el Camí de València. De tot això va formar un vincle mortis causa, vol dir, un lot amb tota l’herència que anara passant-se com una unitat, als següents hereus. Un dels hereus, a la primera meitat del segle XVII és Gregori Perdiguer.  Del seu fill Tomás Peris, conegut per Perdiguer, en tenim un manuscrit tipus dietari que conserva les seues reflexions i inquietuds de terratinent.  Del seu nom, Perdiguer, ha quedat fixat a la toponímia del poble, ja que era l’antic nom del carrer Joanot martorell i el nom de la partida que anem a visitar on tenia multiples propietats.

3.- El Barrio de Porta- El Crist

  Als any 40 s’inicien les primeres assentaments en la zona del Barrio (8), aprofitant l’existència de pous d’aigua per a les fàbriques de rajola i d’espais de terra campa per a proveir-se de’argila.  A més s’ubiquen en un espai ben comunicat i que està desenvolupant noves indústries.   Les riuades del 41, 48 o 57 en València, provoquen que els xabolistes que viven al llit del Túria en la ciutat es trobaren sense llar i es desplaçaren a zones com el barrio, on buscar-se assentament.  D’altres eren familiars de gent resident que venien dels pobles de Andalucia o La Manxa buscant millors condicions de vida.

Els primers habitadors del barri ho feren a la sombra dels propietaris de les fàbriques del voltant, com Bernardo Porta (8). Tres famílies de nouvinguts van adquirir erials de terra i eres de rajola, que després dividien en parcel·les,  de  50 o 60 metres quadrats,  per a que els que arribaven de nou s’establiren i construiren les seues primeres precàries habitatges (7). A meitat dels anys 50 hi hagué un intent de governació de desfer tot el poblat, i la resposta dels veïns, aconsellats per voluntaris socials de València fou construir una parroquia, a nom del Crist dels Necessitats (9), patró d’Aldaia, per asegurar l’assentament.  A finals dels 50 arribava la llum elèctrica.  Al final dels 60, la construcció de la primera vivenda en altura s’aprofita per instalar el  sistema de claveregamen.  El Barri del Crist,  situat entre dos pobles i gestionat per la Mancomunitat Quart-Aldaia (10), afronta encara problemes estructurals, com el seu creixement urbà, les vies de comunicació o el fet de trobar-se al mig d’un polígon industrial (11).

XI Passejant per rutes amigues La Ruta QDP 36/39

La proposta de Passeig per Rutes Amigues d’enguany, és la ruta Quart de Poblet 36/39, un recorregut que té com a objectiu rememorar i posar en valor el nostre passat més recent. El periode històric de la Guerra Civil

1 Plaça J.B. Valldecabres

l la Casa de Cultura del municipi, antiga residència familiar del cacic del poble que va ser confiscada i habilitada com a seu del Partit Comunista (PC).

2.- Edifici d’obres publiques

A més, l’edifici actualment ocupat per la Conselleria d’Obres Públiques va albergar una caserna militar, que va servir d’allotjament a tropes de l’Exèrcit Republicà.

3.- Plaça Sant Rafael

4.- Plaça del Castell i Plaça de la Creu

, ja que allí es va establir la caserna general de la Brigada d’Blindats de l’exèrcit governamental de la República, les unitats van tenir un paper destacat en el conflicte armat, especialment entre 1936 i 1937, en participar en els combats en el front de Aragó i al Centre, com destaquen els historiadors Andrea Moreno i Pau Olmos en el seu llibre Quart de Poblet 1936-1939: 1 poble de la rereguarda, guanyador el 2015 del Premi de Ciències Socials i Humanes “Amador Griñó”, que atorga l’Ajuntament .

L’edifici, confiscat per l’Ajuntament, va acollir els comandants dels blindats, però els vehicles es van distribuir entre l’entorn de l’ermita de Sant Onofre, llavors fonamentalment camps de conreu, i la rambla del Poyo.

Prèviament a l’arribada dels blindats, en aquest edifici es va instal·lar l’Hospital de Sang

La plaça de la Creu acull, precisament, el que millor s’han conservat, ja que es va construir per donar servei a la comandància de blindats, entre d’altres elements.

5.-Església

. L’Església de la Puríssima Concepció, que es va convertir en mercat durant la contesa, va acollir també a diverses famílies fugides de Castelló capital i Xilxes després de l’ocupació de les dues per l’exèrcit nacional ja en els últims mesos de la contesa.

6.-Plaça de Pinzón

7.- Carrer Trafalgar

8.- Parc i Ermita de Sant Onofre.

9.- Casino i Ajuntament de Quart de Poblet

XII Passejant per rutes amigues. Els grans masos del Pla de Quart

El Pla de Quart, el nostre secà, ha sigut, ara i sempre, el gran desconegut per als veïns del poble que no són llauradors, encara que suposa més dels dos terços del seu terme. Este passeig és una visita als dos grans masos de la història del secà de Quart de Poblet: El Mas de Pai i el Mas de Capellans.

Com que no podem iniciar la nostra ruta des del casc urbà del poble, començarem en autobús fins arribar a la gran redona (1) que es troba a les portes de la fàbrica Natra-Cacao i l’empresa de tractament de residus Emtre.  

El Pla de Quart és una subcomarca d’uns 68 Km quadrats, dels quals una quarta  part corresponen al nostre terme municipal. Es troba, globalment, inclinada cap al sud i cap a l’est i surcada per barrancs que drenen l’aigua de les torrenteres estacionals.  Al llarg de l’historia la seua producció agrícola ha sigut la típica del secà: cereals de secà i, sobretot, vinya, olivera, garrofa i ametlla. L’existència al subsòl de grans borses d’aigua, ha permès, als últims 150 anys, obrir pous d’aigua i transformar el paisatge en una producció de regadiu.

Caminem per la senda que ens dirigeix cap a la central depuradora (2) Es va construir al 1975 per netejar els residus de la zona industrial, i en particular de la fàbrica de cervesa.  Com indica a la façana fou ampliada al 1992., per poder tractar tota l’aigua residual que genera el polígon abans d’abocar-la al barranc de Poio. Anem per la Partida de La Foia (3) fins que enfilem el Camí del Mas de Pai (4), que ens dura, 1,5 Km. més avant, a nostre primer destí.

La zona que anem travessant són les partides dels Omets, i les Basses.   És zona reservada per a alleujar, per inundació, l’aigua de les plujes que s’acumula a les rambles en les tormentes estacionals de primavera i tardor

Quan ja divisem, les construccions del Mas de Pai, l’antic Mas de la Senyoria de Poblet, trobem, vora el camí, a la dreta,  el Motor de Sant Francesc (5). A la seua façana oest està un bell mosaic que representa al Sant. Arribem al Mas de Pai (6), l’edifici que ocupa la posició central, amb una porta d’arc que té al damunt una pedra que és, en realitat, els restes de l’escut d’armes de l’abat de Poblet, com correspon a una casa de propietat senyorial. El mas es troba tancat i deshabitat. A l’aparcament hi ha una gran pedra molar, pertanyent a l’almàssera del mas. Al costat del mas es troben les instal·lacions del Motor Verge de la Salut, que inclou una gran bassa de reg.

Tornem pel nostre camí fins arribar a un altre, el Camí del Pla (7), que va des d’Aldaia a Xiva. A l’encreuament ja divisem el nostre segon destí: El Mas de Capellans (8). La millor forma d’arribar és sobrepassar-lo pel camí i entrar per la façana oest. El mas és fàcil trobar-lo obert, amb treballadors cuidant-se dels camps. Històricament ha sigut coneguda l’hospitalitat del habitants del mas i podem demanar permís per a, sense molestar, donar una ullada a les instal·lacions. Recomane la porta de la bodega, la façana principal o la bassa de rec, amb detalls molt interessants per a descobrir.

Eixim del Mas de Capellans i esperem l’autobús que ens conduirà al nostre següent destí.  Ens cal pegant una volta per evitar l’impracticable pas del barranc Gàllego pel Camí del Mas del Jutge.  Allí podem vore el punt on s’uneixen el Barrranc de Gàllego i el de Poio (9) i continuen junts cap al Sud- Est, cap a Aldaia

Amb l’autobús farem l’última visita de l’excursió, al punt on el terme municipal de Quart de Poblet fa frontera amb el de Xiva i Riba-roja.  El punt es troba marcat amb el que es coneix pel Molló Trifinio (10).

X Passejant per rutes amigues. L’Alitrà i les hortes alteres

L’objectiu d’esta ruta són els camins i les hortes que es troben al punt més nord oriental del nostre terme, la zona on Quart de Poblet fa frontera amb Mislata i amb València. A finals dels seixanta, la construcció del Pla Sud va canviar tot el paisatge i el sentit de camins i séquies. Fins eixe moment, el reg d’estes terres obligava a elevar el nivell de les aigües de la séquia del Camí de València per a que  l’aigua arribara a esta zona. Són hortes alteres, això vol dir que les partides de l’Alitrà, l’Alter i els Fondos es troben en una elevació de terreny emparada pel meandre del riu.

Iniciem la nostra ruta a la Plaça de la Creu, antic centre urbà fins a 1500. Baixem cap a la Plaça de Sant Rafael (1) per arribar a L’Assut del Repartiment, conegut popularment con La Cassola (2). La construcció del Nou Llit del Riu, deixava el problema de les preses d’aigua, els assuts de totes les séquies  des d’ací fins a València. La solució va ser una gran bassa que prenia l’aigua del riu i una xarxa de canalització que portara l’aigua fins als antics caixers: Favara (ara dreta i esquerra), Rascanya, Rovella, i Or.

Ruta de les hortes alteres

Continuem pel carrer que baixa vora riu, fins a l’encreuament amb el carrer Sant Llorenç. A l’esquerra hi ha una caseta (3) que en realitat és l’inici d’un doble sifó que, a través de dos canonades per baix el llit del riu, porta l’aigua de la Séquia de Mislata i la Séquia de Quart a l’altra banda. Nosaltres no podem seguir-les, així que haurem de pegar la volta pel pont d’accés a Mislata. Hem d’intentar trobar el punt, vora a la carretera que va al Camp de Tir, on la séquia de Mislata torna a aparèixer en superfície. Prop es trobava l’antic Assut de Favara, ara desaparegut baix el munt d’escombraries que s’alcen al Camp de Tir.

A la vista tenim l’Alqueria (4), una casa blanca, de planta quadrada amb més de cent anys d’història dominant les hortes.

Caminem per les sendes, ara carreteres d’asfalt, per les partides de L’Alter, Els Fondos i L’Alitrà. Hem d’intentar arribar al grup de cases que es troben, a la distància, darrere del Hospital Militar. Les séquies que trobem, bevien dels tres braços alteros; el Braç Fondo, ara desaparegut al Nou Llit del Riu, el Braç de l’Alqueria i el Braç del Canyar (5), molt més al nord.

Quan arribem al grup de cases, busquem l’ombra d’una gran morera. Estem descansant front a L’Alqueria dels Tarongers o de La Palmera (6), un indret amb més de 200 anys d’història documentada. Encara que no viuen permanent, és fàcil trobar per allí membres de la família propietària que ens poden contar mil històries i detalls de l’espai i la història d’este centre patrimonial del nostre poble.

La séquia que circula davant l’Alqueria dels Tarongers és el Braç de Franc. Si el seguim en direcció al riu trobarem una joia de la hidràulica del nostre poble: el Partidor dels Moros (7), un tallador d’aigües al caixer de la Séquia de Mislata i que divideix l’aigua per fer nàixer el Braç de Franc, que encara rega terres del nostre poble darrere de l’Hospital Militar.

Si continuem més enllà del Partidor dels Moros, creuarem amb el camí que fa de ruta del Parc del Túria, que és la nostra proposta per tornar al poble. Al moment de prendre el camí podreu trobar, un poc més enllà, el traç de l’antic caixer del Riu. Seguiu-lo amb la mirada i trobareu les grans pedres que formaven l’antic Assut de Rascanya (8), entre Quart de Poblet i València. Si aneu amb un poc de compte, val la pena xafar esta gran construcció, imaginant-la plena d’aigua i verda de molsa i tarquim.


Foto de Oscar Navarro. http://www.aventurasgeologicas.com/2016/03/hidrogeologia-urbana-los-rios-perdidos.html

IX Passejant per rutes amigues. L’aigua que rega Quart de Poblet

1.- Iniciem la nostra ruta a l’assut de la Real Séquia de Montcada. Este assut és el primer de la Vega de València que pren aigua del riu, encara que no pertany al Tribunal de les Aigües i gaudeix, per tant, d’un privilegi especial a l’hora de prendre aigua del riu. L’aigua de la Séquia de Montcada es divideix, abans d’arribar a terme de Quart, i forma el Braç de Paterna, que dóna aigua a als braços que reguen les hortes de Quart de l’altra banda del riu, la Fila i el Salteri. A més a més, el Braç de Paterna fa frontera entre els termes de Quart de Poblet i de Paterna. Vora l’assut es troba la casa de la séquia.

Ruta des de l’assut de la séquia de Quart

2.- Caminant 500 metres riu avall, per la seua riba esquerra, trobem l’Assut de la Séquia de Quart i Benàger-Faitanar. Este assut històric va sofrir una forta transformació a principi del segle XX, i el caixer de la séquia es va transformar en un canal d’aigua que tindria que abastir la central elèctrica situada al Molí de Daroqui. El canal de Daroqui, una verdadera obra d’enginyeria, té un recorregut de vora els 3,5 km, fet d’obra o excavat a terra.

3.- El Racó. Dissortadament, la nostra excursió no pot acompanyar el recorregut del canal de Daroqui, que al seu tram inicial s’ajusta pel vessant de la muntanya. Per això pujarem la muntanya i seguirem el seu recorregut en altura. A la banda dreta en tenim la part millor de l’horta de Manises, el Racó, que aprofita el llarg meandre que fa el riu i que proporciona una gran extensió de terra fèrtil.

4.- El Molí de Daroqui. Construit per Joan Baptista Daroqui el 1846 a la partida del Salt del Moro al terme de Manises. Al 1902 va ser transformat per la Empresa Elèctrica “Volta” després integrada en Hidroelèctrica Española, per convertir-la en una central de producció elèctrica, que arribà a abastir 17 pobles dels voltants. L’arribada de les grans construccions hidroelèctriques va deixar com econòmicament poc rentable esta instal·lació que, es veu, greument deteriorada.

I. Passejant per rutes amigues. Les Eres i L’Arquillo

Iniciem esta sèrie de rutes per camins de l’antic secà i horta de Quart de Poblet amb una curta excursió que, ja des d’ací, us recomane que no la deixeu per a llarg. Estem en temps de transformació, els camins s’esborren i que es perden, ja per sempre, paisatges i Comencem la nostra ruta des de “la despedida del dol” (1), on es creuen els carrers Baró de Carcer i Numància. Era on, fins fa poc, amics i coneguts donaven el condol als familiars als soterrars i deixaven que la comitiva s’enfilara pell carrer de Numància cap Al cantó entre els dos carrers, baix una planxa d’alumini a terra, es troba la comporta de la séquia del Braç del Molí que dóna pas al Roll de les Eres, pel carrer de Numància. El tornarem a trobar, altra vegada, al nostre passeig.


Nosaltres anirem al final del carrer Baró de Carcer, per la dreta, per entrar a Les Eres, un dels nuclis urbans més antics, probablement d’època musulmana, del nostre poble: és l’espai format pel carrer de la Vega, la plaça Sant Isidre i el carrer Murillo. El carrer de la Vega és el principi de l’antiga senda de Silla, recordeu esta referència que ens serà d’utilitat més avant. Anem passejant per la plaça Sant Isidre i el carrer Murillo fins arribar, a ma dreta, al carrer Jaume I. Trobareu velles vivendes d’una planta, algunes de més de 200 anys. Al carrer Murillo, la casa nº 2 és de 1900, la nº 4 de 1800… Moltes amaguen patis interiors que eren antics horts domèstics regats per una xarxa de séquies de la que encara es conserven molts vestigis..
Ja al carrer Rei Jaume I, l’edifici de tres altures de la dreta, que dóna als quatre carres, és conegut com La Finca Roja (2) i es tracta del primer edifici de vivendes que es va edificar a Quart de Poblet, a mitjans dels anys 50. Per la vora d’este emblemàtic edifici arribem al carrer Pio XII, “el més recte del poble” i que amaga al seu centre el traç de l’antic aqüeducte d’aigües potables que subministrava aigua a la capital.
Caminem pel carrer Pio XII, direcció a València, fins arribar a la bifurcació final. Des d’eixe mateix punt, a la dreta pel carrer Onofre Molins, s’inicia l’antiga Senda de Xirivella, de la que parlarem més avant. Des d’ací, fins Xirivella, tot era horta, en una vista només interrompuda per algun edifici singular com, per exemple, el Molí.
Al nostre recorregut, anem a continuar per intentar arribar a les runes d’este molí, enclavat al caixer de la séquia Faitanar. Hem de fer un poc marxa enrere al carrer José Palacios, entrar pel pàrking i anar pel camí que marca l’antiga via del tren, fins arribar a l’altura del carrer Santa Cecília. Allí, internant-se per l’horta, es troba la séquia de Faitanar, una de les séquies mares de la Vega de València. És prou fàcil descobrir el seu recorregut pel rastre de canyes i vegetació que va deixant al seu pas. Si caminem per la senda que hi ha a la vora dreta de la séquia arribarem a un munt de pedres que marca les runes del Molí d’Animeta (3). Fins fa ben poc encara es podia vore dempeus algun tros dels seus murs.

Les runes del molí ens han de fer reflexionar sobre l’efecte paradoxal d’algunes polítiques de protecció patrimonial: L’edifici accelerà el seu enfonsament en quan augmentaren els rumors que podia ser el centre d’una zona de protecció patrimonial. Si avancem un poc més pel camí, trobarem el punt on es creuen les séquies de Faitanar i del Rollet, en un creuament típic de les séquies valencianes: La séquia més xicoteta, en este cas la del Rollet, creua per dalt a la més cabalosa i juntes giren 90º per a internar-se cap al polígon industrial.

Alcem la vista cap a l’estació de metro de Faitanar, i podrem vore, a mitja distància, la mata de vegetació, i canyes que ens descobreix el pas d’una altra séquia, en este cas la Séquia de Mislata (4). Val la pena acostar-se camp a través, el més recte possible, fins topar amb el camí vora la séquia. Anant per ell trobareu l’obra de rajola d’una altra séquia que s’acosta, fins desaiguar en ella. Es tracta del Roll de les Eres, que tenia el seu inici al carrer Numància, baix de la trapa d’alumini.

Si trobem la Séquia de Mislata amb aigua neta, podem gaudir-la amb tot el seu esplendor: caixer de terra, canyars, figueres i matolls. Passegem uns metres vora la séquia i ara us propose anar, altra vegada, horta a traves, per arribar al final del tram asfaltat de l’Avinguda del Mediterrani, la carretera “darrere de la Coca-Cola”. Des de allí anem a fer un passeig per l’asfalt contemplant la perspectiva de tota la zona. Front al primer grup de fàbriques trobarem l’arribada de la Senda de La Foia (5).
Just abans d’arribar a l’altura l’entrada de Coca-Cola, podem trobar una altre camí que arriba des de la zona: és la Senda de Xirivella (6) que arranca al casc urbà al carrer Onofre Molins que hem vist abans. El camí continua travessant fins la rotonda d’entrada de Xirivella. Ja prop a la rotonda podreu vore els camps vora el cementeri que encara es reguen amb aigua del Braç del Rollet (7) que, si és dilluns o dimecres, durà aigua de rec al seu camí fins a la Séquia de Faitanar. Abans de tornar al punt d’eixida us propose fer una xicoteta volta cap al Cementeri Parroquial per vore l’entrada d’aigua a eixos camps, al cantó del mur del cementeri.

Finalitzarem el passeig anant cap el nucli urbà pel carrer que ara es diu del Roll de les Eres, i que es conegut com camí del Cementeri. Mentres tornem, aprofitar per a reflexionar com, en poc temps, el paisatge que hem recorregut, uns del espais d’horta més productius, més valuosos i més antics de la nostra història, haurà desaparegut per la pressió urbanística, irremediablement i amb tota seguritat, per sempre més.

Eixida per l’horta. Animeta i Séquia de Mislata

II Passejant per rutes amigues. Les hortes alteres.

L’objectiu d’esta nova ruta és visitar els camins i les hortes que es troben al punt més nordoriental del nostre terme, la zona on conflueix la frontera de Quart de Poblet amb la de Mislata i Valencia. Estes terres es trobaven, abans de la construcció del Pla Sud, a la ribera dreta del Túria. Es diuen alteres per ser altes, ja que es troben en una elevació de terreny que obligava, per a que arribara el rec, a retindre l’aigua de la séquia del Camí de València fins que aconseguira el seu màxim nivell.
Iniciem la nostra ruta al parc de la Plaça de Sant Rafael (1). Al projectar-se el Nou Llit del Riu, es trobarem amb el problema de la pressa d’aigua de totes les séquies que hi havia a partir de la desviació de riu. La solució la tenim allí, entre la plaça i el riu: L’Assut del Repartiment, conegut popularment con La Cassola (2). Entre els posts de la tanca podrem vore l’estructura de l’obra: una gran bassa amb comportes, que duen l’aigua a l’entrada de totes les antigues séquies, fins a l’Assut de l’Oro, a la Ciutat de les Ciències de València.


Continuem pel carrer que baixa vora riu, fins a l’encreuament amb el carrer Sant Llorenç. A l’esquerra hi ha una caseta (3) que en realitat és l’inici d’un doble sifó que, a través de dos canonades per baix el llit del riu, porta l’aigua de la Séquia de Mislata i la Séquia de Quart a l’altra banda. Nosaltres no podem seguir la séquia fins l’altra banda, així que haurem de pegar la volta pel pont d’accés a Mislata. Hem d’intentar trobar el punt, vora a la carretera que va al Camp de Tir, on la séquia de Mislata torna a aparèixer en superfície. Prop es trobava l’antic Assut de Favara, ara desaparegut baix el munt d’escombreries que s’alcen al Camp de Tir.
A la vista tenim l’Alqueria (4), una casa blanca, de planta quadrada amb més de cent anys d’història dominant les hortes.
Caminem per les sendes, ara carreteres d’asfalt, per les partides de L’Alter, Els Fondos i L’Alitrà. Hem d’intentar arribar al grup de cases que es troben, a la distancia, darrere del Hospital Militar. Les séquies que trobem, bevien dels tres braços alteros; el Braç Fondo, ara desaparegut al Nou Llit del Riu, el Braç de l’Alqueria i el Braç del Canyar (5), molt més al nord.
Quan arribem al grup de cases, busquem l’ombra d’una gran morera. Estem descansant front a L’Alqueria dels Tarongers o de La Palmera (6), un indret amb més de 200 anys d’història documentada. Encara que no viuen permanentment, és facil trobar per allí membres de la família propietària que ens poden contar mil històries i detalls de l’espai i la història d’este centre patrimonial del nostre poble.
La séquia que circula davant l’Alqueria dels Tarongers és el Braç de Franc. Si el seguim en direcció al riu trobarem una joia de la hidràulica del nostre poble: el Partidor dels Moros(7), un tallador d’aigües al caixer de la Séquia de Mislata i que divideix l’aigua per fer nàixer el Braç de Franc, que encara rega terres del nostre poble darrere de l’Hospital Militar.
Si continuem més enllà del Partidor dels Moros, creuarem amb el camí que fa de ruta del Parc del Túria, que és la nostra proposta per tornar al poble. Al moment de prendre el camí podreu trobar, un poc més enlla, el traç de l’antic caixer del Riu. Seguiu-lo amb la mirada i trobareu les grans pedres que formaven l’antic Assut de Rascanya(8), entre Quart de Poblet i València. Si aneu amb un poc de compte, val la pena xafar esta gran construcció, imaginant-la plena d’aigua i verda de molsa i tarquim.

Ruta per les hortes alteres

III Passejant per rutes amigues. La frontera amb Mislata, Xirivella i Aldaia.

La ruta que proposem en esta ocasió vol donar a conèixer les terres al llevant i al sud del nostre terme municipal, les que fan la frontera de Quart de Poblet amb Mislata i Xirivella. Són terres que al llarg dels segles han sigut de les horters més productives de Quart de Poblet banyades per la séquia de Mislata i els Braç Forà.
Iniciem la nostra ruta des del final del carrer Pius XII. Al mini-parc infantil on fa la bifurcació amb el carrer Onofre Molins. En eixe punt s’iniciava l’antiga Senda de Xirivella, on ha sigut al llarg de molt anys el fi del casc urbà. Des d’ací, fins Xirivella, tot era horta, en una vista només interrompuda per algun edifici singular com, per exemple, el Molí d’Animeta. Per ací passarem al carrer Rvd José Palacios i, buscant un pas a través de la tanca, anar pel camí que marca l’antiga via del tren. Hem d’anar en paral·lel a la tanca per trobar el caixer de la Séquia de Mislata, més o menys a l’altura del carrer Xiquet de Quart, a 100 metres de l’estació de metro Faitanar.


El caixer de la Séquia de Mislata és una de les meravelles que encara podem gaudir del nostre patrimoni etnológic. El seu traç sinuós excavat a la terra i protegit per una vegetació de canyes, figueres, xops, codonyers i altres arbres ens permetrà descobrir un dels tresors paissatgistics del nostre poble: els pas cadenciós de la séquia per la zona rere el polígon industrial (Amado Salvador, l’antiga Flex..) fins arribar a la frontera del terme de Quart de Poblet amb Mislata: La carretera que separa l’horta del cementeri de Mislata.
Ací ens trobem amb la part més delicada de la ruta, perquè la nostra proposta és creuar per dalt del pont fins a l’altra banda de la carretera A-3. Aneu amb molta precaució, procurant sempre la vostra visibilitat, ja que és un pas amb perill per a persones que caminen.
El pont que travessa la A-3 es prolonga fins arribar a la zona de la central de transformació elèctrica i, un poc més enllà, a la tanca que protegeix les terres de les empreses de vivers. Estem molt prop de la redona de la carretera a Xirivella, que es el punt més al sud de l’horta del nostre terme. Si s’acostem podem vore el caixer que fa frontera entre els dos pobles, el Braç de Samarra.
Des de fa molt de temps els llauradors, per protegir la seua producció, han tancat camps i camins d’accés a l’horta per tal d’evitar que d’altres que ni sembren, ni reguen, ni treballen la terra, s’aprofiten dels seus fruits. Això no ha d’evitar que tingam dret a transitar pacíficament pels camins de l’horta, procurant no fer malbé sembrats, plantes ni collites.
Vora les portes de la tanca de la zona de vivers, trobarem el pas per a acccedir a l’interior. La nostra intenció a de ser travessar tota la zona de vivers per arribar al Nou Cementeri Municipal. Estem a la Partida de La Noria, que té el nom d’una antiga alqueria desapareguda que es trobava on ara estan les oficines dels vivers. Entre este punt i el Cementeri encara es pot vore les ruïnes d’un pou vell on uns taulellets indiquen que es tracta del pou del Cristo de la Providencia, fundat per la Societat “El porvenir” al 1931i el camí que ens acosta al poble és l’antiga Senda de Xirivella, de la que partíem en la nostra excursió. Vora el camí podem vore el traç sinuós del Braç Forà, que a l’altura del Cementeri marca la frontera entre Quart de Poble

IV Passejant per rutes amigues. Els grans masos del Secà del Pla de Quart

El Pla de Quart, el nostre secà, ha sigut, ara i sempre, el gran desconegut, encara que suposa més dels dos terços del seu terme. Este passeig és una visita als dos grans masos de la història del secà de Quart de Poblet: El Mas de Pai i el Mas de Capellans.
Com que no podem iniciar la nostra ruta des del casc urbà del poble, propose dos modalitats alternatives:

A) Ruta en bicicleta. Des del poble fins arribar al C/ Colada d’Aragó (a l’altura de la fàbrica de cerveses Heineken, a l’altra banda de la carretera). Es pot arribar des de la via de servici al costat de Bonaire. Allí, anem cap a l’interior per esta antiga ruta de transhumància, la Vereda d’Aragó. Un pont ens ajuda a creuar les vies i arribar a la placeta que forma l’entrada de la fàbrica Natra. A la dreta, agafem un camí que, per darrere de la fàbrica de fems, travessa el barranc i passa vora la depuradora d’aigües.
Este camí de direcció est-oest, és el Camí del Mas de Pai (1). Per ací, 1400 metres després, coincidirem amb la ruta de la segona modalitat.

 

B) Ruta en cotxe i a peu. En cotxe des del poble fins al C/ Poligono Diseminados (el primer carrer, anant per l’A-3, després de passar el pont de la via del tren Valencia-Utiel, a l’esquerra). Cal anar fins al bypass per fer el canvi de sentit i entrar per la via de servei. Deixem el cotxe i caminem pel camí que va cap al sud. És el Camí del Mas del Jutge i es reconeix perquè, al seu primer tram, ens acompanya a la dreta el Barranc de Poio. Quan el camí travessa el barranc podrem vore la unió del Barranc de Poio i del Barranc de Gallego (2). A 500 metres, es trobem l’encreuament amb el Camí del Mas de Pai (3). Des d’ací la ruta és comuna a les dos modalitats.

Anem pel Camí del Mas de Pai, cap a l’oest. Es divisa, a 300 metres, les construccions del Mas de Pai, l’antic Mas de la Senyoria de Poblet, el nostre primer destí. Abans d’arribar, trobem a la dreta el Motor de Sant Francesc. A la seua façana oest està un bell mosaic que representa al Sant. Arribem al Mas de Pai (4), l’edifici que ocupa la posició central, amb una porta d’arc que té al damunt una pedra que és, en realitat, els restes de l’escut d’armes de l’abat de Poblet, com corresponia a una casa de propietat senyorial. El mas es troba tancat i deshabitat. A l’aparcament hi ha una gran pedra molar, pertanyent a l’almàssera del mas. Al costat del mas es troben les instal·lacions del Motor Verge de la Salut, que inclou una gran bassa de reg.

Tornem pel nostre camí fins arribar a un altre, el Camí del Pla (5), que va des d’Aldaia a Xiva. A l’encreuament ja divisem el nostre segon destí: El Mas de Capellans (6). La millor forma d’arribar és sobrepassar-lo pel camí i entrar per la façana oest. El mas, encara que no hi ha gent vivint de forma permanent, és fàcil trobar-lo obert, amb treballadors cuidant-se dels camps. Històricament ha sigut coneguda l’hospitalitat del habitants del mas i podem demanar permís per a, sense molestar, donar una ullada a les instal·lacions. Recomane la porta de la bodega, la façana principal o la bassa de rec, amb detalls molt interessants per a descobrir.

Eixim del Mas de Capellans i continuem pel Camí del Pla, cap l’oest. De seguida trobem una bifurcació i agafem el camí que s’eleva a la dreta, el Camí del Mal Pas. Als 100 metres trobem un altre camí que s’obre cap al nord. Entrem al Camí del Mas de l’Oliveral (7). Des d’ací fins al Barranc de Poio són 900 metres. A mitat del trajecte creuem el barranc de Gallego (8). Després de passar el Barranc de Poio (9), hem d’anar cap a l’est, per darrere del polígon, fins arribar on deixarem el cotxe o continuar en bicicleta pels camps dels secà, fins al poble.

V Passejant per rutes amigues. L’horta dellà lo riu.

Des de ben antic, el terme municipal del nostre poble ha estat marcat per unes característiques que han fet d’ell un element particular de la nostra identitat. Entre elles, que part del terme està situat a l’altra banda del riu, botant-se el que hauria de considerar-se una frontera natural. Tal vegada, esta “anomalia” tinga a vore amb el paper històric del vell pont sobre el riu.

Iniciem la nostra ruta des de la Plaça del País Valencià, a la porta de l’ajuntament, anant pel Carrer Major, Virgen del Pilar, i després seguint pel carrer l’Alcota. Estem xafant l’antic Camí de Manises (1). Per baix els nostres peus fluix l’aigua de la séquia del Roll del Gràcia (2), que és la primera que pren aigua de la Séquia de Quart, abans inclús del Partidor de Sant Onofre. Regava, pràcticament, des de l’avinguda de Sant Onofre fins a les terres baix el Castell.

Quan agafem, a l’altura del carrer Crescencio Rodilla, el camí de la dreta que va cap el riu, estem entrant al Camí de Paterna (3) que és, en realitat, un tram d’un camí més llarg entre Sagunt i Torrent.

Així arribem damunt del Pont (4). L’origen romà del pont és incert, però és segur que existia en època musulmana com l’últim pont abans d’entrar a la ciutat de Valencia. Com correspon al pont d’un Riu (5) afectat de fortes riuades, el pont ha segut derruït moltes vegades per la força de les aigües i tornat a refer de nou. Tota la nostra història com a poble es troba lligada al riu i en especial, amb l’aigua que ha sostingut la seua economia agrícola fins al desenvolupament industrial.

 

El primer camí perpendicular a la nostra ruta, que s’endevina entre les noves construccions viàries modernes, és La Senda de Benimàmet (6) coneguda com Assagador, pas del bestiar que venia per la vora esquerra del riu. Este camí anava entre les séquies de Tormos i Favara, i s’internava cap al nord, cap a Benimàmet. Ara, l’autovia V-30 i el corredor comarcal, han fet desaparèixer quasi completament esta senda.

Ara passem per baix de L’Autovia V-30 (7). Hem de considerar que, quan 1966 es presentà el Pla General de Valencia, despres de la commoció de la gran riuada de 1957, es tractava no només de solucionar el problema de les inundacions periòdiques del riu, sinó, de pas, projectar una gran línia de comunicacions terrestres, tant per dins de la capital com per la seua banda oest. El resultat és una trinxera de 4 metres d’altura que suporta una via d’alta densitat de transit.

Anant pel Camí de Manises, a l’esquerra, trobem La Partida de La Fila (8), regada pel Braç de La Fila, un ramal del Braç de Paterna, aigües de la Séquia de Montcada. Són 33 hectàrees de terreny, poc més de 380 fanecades. A la banda dreta es troba La Partida del Salteri (9), que són poc més de 14 hectàrees i mitja, unes 176 fanecades de terreny de cultiu de gran fertilitat. Es regada pels braços del Salteri, de Paterna i de La Fila. El Camí del Salteri travessa de oest a est la banda nord de la partida, fins l’antiga rambla de Tormos. El principal problema que podem trobar és que, com estos camins són per accedir directament als camps, la majoria es troben cercats de tanques amb les portes tancades.

El nostre camí finalitza al límit del terme de Quart de Poblet, on el camí creua el Braç de Paterna (10), séquia que pren l’aigua de la Séquia de Montcada, i rega els camps més al nord del terme municipal, a l’altra banda del Riu.

Al retornar cap al poble, després de tornar a creuar el túnel baix la V-30 i la carretera, podem anar cap a la dreta pel camí que ha obert el Parc Fluvial. Són terrenys de La Rambla (11), que amb este nom coneixen els llauradors esta l’estreta franja, entre les séquies de Tormos i Mestalla i el riu.

Ruta de l’horta dellà lo riu