Arxiu d'etiquetes: quart

El nom dels carrers de Quart de Poblet 2. Baró de Càrcer.

 

Als 40, als anys més foscos del règim franquista, l’ajuntament de Quart de Poblet decideix canviar el nom d’un dels carrers principals del poble, el carrer Numància o de la Séquia com el coneixia el poble, per tal de rendir homenatge a este important personatge de la vida política d’aleshores.

2.-El nom dels carrers de Quart de Poblet- Baró de CàrcerEs tracta de D. Joaquín Manglano i Cucaló de Montull (València, 1892 – 1985), propietari rural i figura central en la història política valenciana del s.XX.  Encara que nombrosos, els seus títols nobiliaris són nomenaments de finals del s XIX i principis del XX, la majoria pel procediment de rehabilitació:  XV baró de Càrcer, XVIII baró de Llaurí G.E., VI compte del Burgo de Lavezaro, II marqués de Altamira de Puebla, XIII baró de Alcalalí y San Juan de Mosquera, II baró de Beniomer… a més a més, fou cavaller de l’Ordre de Montesa, president de la Real Germandat del Sant Calze de València, membre del Real Cos de Noblesa de Catalunya…

Es llicencià en dret i filosofia i lletres per la Universitat de València. Diputat en 1919 del Partit Liberal Conservador pel districte d’Albocàsser, a la dictadura de Primo de Rivera fou regidor de l’Ajuntament de València. En proclamar-se la Segona República Espanyola ingressà a Comunió Tradicionalista (carlisme).  Fou escollit, amb Lluís Lucia, diputat per València a les eleccions generals de 1933, per la llista de la Derecha Regional Valenciana.

Durant la guerra civil espanyola fou president de la Junta Tradicionalista del Regne de València i membre de la Junta de Guerra Carlista. Després de guerra, el nomenàren alcalde de València (1939 a 1943) i cap regional del Movimiento Nacional. També fou procurador a Corts del 1943 al 1964, Conseller Nacional del Movimiento i ocupà diversos càrrecs en la secció agrària del Sindicat Vertical.

El pes del moviment carlista al Quart de Poblet de la postguerra marcà la    influència d’este personatge a la nostra vida local i “l’agraïment” que li mostraren els representants locals amb nom i placa en un dels carrers centrals del nucli urbà.

Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 3. Els colons cristians

 

Al febrer de 1331, l’abat de Poblet,  Ponç de Copons, ja tenia autoritzada i en marxa l’expulsió de l’aljama, la població musulmana de Quart de Poblet.3.- Cronica. Els colons a Quart

Pareix molt probable que, ja en aquell temps, hi haguera una comunitat cristiana al poble. Amb tota seguretat, hi havia cristians que posseïen i comerciaven amb terres de l’horta i del secà de Quart.  A banda dels rebuts d’establiment que hi han registrats i que demostren la possessió de terres en mans de cristians, tenim la sentencia contra la musulmana Axus de 1310, on es citen com a testimonis a  Bernat d’Arenós i Blasco Peris, “stants” en Quart. O el privilegi de venda del senyor de Manises de 1321 on s’anomena una “domibus rectoria ecclessie”, i a una posseïdora de terra de nom Isabel.  Tot i que pareix probable la presencia de veïns cristians al poble, el més segur és que serien un grup de nouvinguts molt reduït i que l’expulsió dels musulmans suposava pràcticament el despoblament de la vila.

El projecte de l’abat es centrava en la substitució completa de la població per a la conformació d’una nova comunitat que, segons els usos, hauria de anomenar-se la Universitat de Quart.  No sembla que el resultat fóra un procés d’expulsió i nou assentaments de cristians tant ràpid i automàtic com podríem pensar.  De fet, entre l’expulsió dels antics pobladors i l’admissió de nous colons passen vora tres anys.  A més a més, els pobladors musulmans iniciaran una sèrie de pleits davant del poder real per tal de recuperar les seues possessions  o rebre, almenys, una indemnització adequada. De fet, al 1346, 15 anys després de l’expulsió, el rei Pere el Cerimoniós concedirà que els habitants expulsats puguen recuperar les possessions que, en eixe moment, no estiguerenn ocupades pels nous colons cristians.

L’abat, per garantir la repoblació, estableix per escrit un marc de condicions per als nous vassalls que han de conrear les seues terres.  Es tracta d’un acord comunitari, la Carta Pobla, on, s’arrepleguen drets i obligacions de la senyoria i dels nous colons de la Universitat de Quart.  Així, quasi tres anys després del decret d’expulsió, el majoral Arnau Bonmatí, en nom de l’abat Pons de Copons sanciona la Carta Pobla, on es registren a cinquanta-quatre famílies de nous pobladors,  procedents en la seua majoria de Catalunya (40) i Aragó.  A la Carta Pobla s’arreplega:

—Les donacions que es faran a cada família assentada: Una jovada (29.900 m2) de terra al regadiu i una altra de secà, i  una casa.

—Els drets comunitaris de la Universitat de Quart: Ús gratuït recursos naturals i de les eres, pati de fossar (cementeri), pati d’església, casa d’autoritats i presó.

—Obligacions dels pobladors: Jurar fidelitat a l’Abat, obligació de residir al poble, prohibició de vendre terres o cases a forasters i servici de tropes de l’Abat, sempre que siga dins el Regne València.

—Pagaments a la senyoria (els pagaments anuals es fan l’1 de novembre, per la festa de Tots Sants): Una entrada de 1500 sous en tres anualitats per jovada de regadiu i anualitats de 12 masmudines (una masmudina són 7 sous), 2 sous anuals per jovada en el secà, 1 masmudina anual per casa i el moratabí (impost directe a la hisenda real).

—Els monopolis exclusius del senyor: les vinyes al voltant del castell, l’escrivania (triar a l’escrivà i rebre taxes per redacció documents), banys, carnisseries, almàsseres, molins i forns on els veïns han de pagar 1 de 20 del gra per moldre i del pa per coure.

—El sistema de govern de la Universitat de Quart, semblant al costum del regne i ciutat de València: Un consell, el justícia que representa a l’abat i està triat de una terna proposada pels consellers, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors (l’algutzir, messeguer, pare d’orfes…)

Els inicis de la comunitat cristiana no foren fàcils, anys de males collites, els brots de pesta i la guerra de la Unió en 1348 duran com a conseqüència la quasi total despoblació de la vila.  En 1349 les autoritats de la Universitat de Quart demanen a la senyoria la rebaixa al 50% dels pagament anuals sobre terres i cases, al canvi, ells s’encarregaran de buscar nous pobladors.  L’abat accedirà a la rebaixa, en un principi com a mesura provisional, que es convertirà en definitiva

L`últim viatge del senyor alcalde

En Cosme Juan Ferrandis va ser un dels alcaldes més representatius del Quart de Poblet del franquisme. Exercí com alcalde en un llarg període als anys 50 i 60. Pertanyia al sector integriste, els més conservadors del grup carlista que, abans de guerra, s’agrupaven al quart020-2voltant del Cressol. Després de guerra mantingueren una forta competència pel poder amb el sector dels falangistes als que, numèricament, superaven.

Al tio Cosme, que d’eixa manera li deia tot el poble, el consideraven molts dels seus veïns una persona bròfega, grossera i illetrada que donava la cara a l’Ajuntament, mentres altres per darrere tallaven l’abadejo. La veritat és que deixà l’escola de ben xicotet per anar a treballar com llaurador als camps de la família i al Rajolar. El que ningú pogué mai negar-li era la seua honradesa, fins el punt que, quan es feu major, tingueren que donar-li un treball a l’Ajuntament de jardiner, el més paregut al treball de llaurador que havia fet tota la seua vida, per a que puguera cobrar jubilació i no passara necessitat, perquè no tenia per a mantindre’s.

El tio Cosme no tingué fills i quan enviduà de la seua dona Mercedes, a principi dels anys 60, anà a ocupar-se d’ell la seua germana Maria. Quan ella morí, es feren càrrec el seu nebot i les seues nebodes. En principi, això no suposava gran esforç, doncs ell vivia a la seua pròpia casa i s’arreglava prou bé a soles. Però a l’any 1975, el tio Cosme tenia quasi 80 anys, començà a perdre el sentit, caigué malalt i es feia molt complicat atendre-lo. Per això, decidiren dur-lo a un asil on pogueren cuidar d’ell i, per mig d’una recomanació, el portaren a un que hi havia a Requena.

No havien passat 4 dies quan el director de l’asil telefonà urgentment als nebots:
– Queria informales que su tio se encuentra muy grave y no creemos que sobreviva más allà de 24 horas.

A tota pressa, una de les nebodes, amb un altre germà, pujaren cap a Requena, de nit en el cotxe. Quan arribaren, els va rebre el director amb la noticia de que el tio Cosme acabava de morir. Així les coses, el problema era el trasllat del cadàver des de Requena a Quart de Poblet, un maldecap de papers… i de diners. El senyor director els va fer la següent proposta:

-Como todavia no hemos firmado la defunción, ¿Qué les parece si cogen el cadaver de su tio y lo bajan a Quart de Poblet en su coche? Seria todo mucho más rápido y se ahorrarian el traslado de la funeraria…quart027B-3-4-1960

Així ho feren. De nit baixaren al tio Cosme des de Requena a Quart de Poblet. Anava al seient de darrere, la seua neboda al costat aguantant-lo, perquè en aquells temps els cotxes no tenien cinturó i el Citroen s’inclinava a cada una de les infinites corbes de l’antiga carretera de Madrid pel Portillo de Bunyol. El duien tapat amb mantes i amb borses d’aigua calenta per evitar que es gelara i es quedara tot rígid en aquella postura. Anaven prou atemorits per si els parava la Guardia Civil i els preguntava que feien amb un cadàver al cotxe per la carretera de bona nit. Per si de cas, havien assajat una història on baixaven al tio, molt malalt, a l’hospital de València i que no s’havien adonat que ja havia mort. No els feu falta, perquè feren tot el viatge d’una tirada. Al arribar a Quart de Poblet, el deixaren al seu llit i cridaren a D, José. el metge del poble. Li explicaren tota la situació i signà el certificat de defunció com si haguera mort a sa casa.

L’últim viatge que feu el tio Cosme, el senyor alcalde de Quart de Poblet, el feu ja difunt, de nit, baixant de les altures de Requena i en companyia dels seus nebots. Quan isqueren de l’asil, i durant tot el viatge, els nebots començaren, espontàniament, a resar un respons i un rosari pel descans de l’ànima son tio que, al cap i a la fi, es trobava de cos present.