Els primers anys del s. XX a Quart de Poblet suposen, en el seu perfil urbanístic, un canvi sostingut i constant que trenca definitivament amb el ritme lent i discontinu de tota la seua evolució anterior.
Des de l’inici del segle, i fins la Guerra Civil, el poble, i la seua població, creix a un ritme constant, al voltant del 20% per dècada. Al llarg de la nostra historia, Quart de Poblet ha rebut tradicionalment, un flux regular i més o menys nombrós, de població procedent de les comarques d’interior (Serrans, Racó d’Ademús, Vall de Sogorb…) i Terol. Però ara, la majoria dels nous habitants procedeixen, almenys en una primera etapa, dels pobles de la comarca i de la resta de la província. Són els paterneros, xirivielleros, maniseros, mislateros, picanyeros, graueros, catarrogíns, llirianos, turisanos, pedralvinos, sord de Xiva, beniarjò… L’ímpetu d’esta immigració, dirigida principalment a alimentar la mà d’obra de les industries del nostre poble, de Manises i de la capital, forçaran el creixement del nucli urbà en dos direccions: per una banda la creació d’habitatges de tipus social, per als nous treballadors de l’industria, i per altra, la construcció de noves vivendes de major pressupost, per als habitants de més poder econòmic: llauradors propietaris, empresaris de les industries del poble i empresaris de la capital que venen ací per estiuejar.
El poble s’equipa urbanísticament. A 1904 el salt de Daroqui de Manises proporciona força elèctrica per l’enllumenat dels carrers i d’algun punt de llum a les cases. Al 1913 el servei d’aigua potable alimenta una xarxa de fonts públiques per tota la població i a les cases que ho sol·liciten.
El poble creix, i eixe creixement va fent-se seguint diversos punts de referència: L’estació de tren, la carretera Valencia-Madrid, el camí de Manises, el camí de la Font, fàbriques…
L’estació del tren, construïda en un principi fora del poble, entre hortes, exercirà de punt de referència per a les noves construccions. El resultat serà el desplaçament progressiu del centre urbà des del seu lloc tradicional a la Plaça Major, l’actual plaça Valldecabres, fins al encreuament de camins que és la zona de l’actual ajuntament. Es reformarà l’antiga Casona del Canonge, primer per a ser residencia dels destacaments de la Guardia Civil que, intermitentment, se ubiquen al poble i després es traslladarà la seu del consistori a estes dependències. L’estació del tren exerceix de punt de atracció al creixement urbà. En 1900 es construiran les cases del carrer de l’Estació. La següent dècada serà el torn del Casino i poc després de la fàbrica d’oli i del carrer de l’Amistat.
La carretera de Madrid serà un altre eix de creixement. Al 1925 s’inagurà la línia de tramvia que, des de les Torres de Quart, arribava fins al Casino. L’entrada del poble per Mislata, Les Casetes consolidaran les vivendes que s’agrupaven antigament al voltant del carrer Sant Josep, i cap als anys 30, tota la banda dreta de la carretera cap a Madrid, des de l’Ajuntament fins al encreuament amb la via del tren, quedarà construïda. Per altra banda, cap als anys 20 s’inicia l’urbanització de l’avinguda Sant Onofre i del carrer Mare de la Llum.
Finalment, al Camí de Manises i a la part final del carrer de L’Alcota, que fins mitat del segle anterior estava envoltat per corrals de bestiar i hortes tancades, es construeixen cases grans de llaurados propietaris de terra, i vivendes populars per als nous treballadors de les fàbriques de rajoleria i terrisseries de la zona. Així, al 1910, l’empresari rajoler Juan Bta. Valldecabres farà construir les vivendes de lloguer econòmiques per als seus obrers al “Carrer dels Gitanos” (Ciril·l Amoròs).