Parlar de l’evolució del nostre poble en els últims 50 anys, és parlar de coses que molts de nosaltres hem viscut i que encara tenim present en la nostra memòria.
Després la Guerra Civil, arribà un període caracteritzat pel col·lapse econòmic, la fam i, en zones com la nostra marcadament republicanes, la por. Els primers anys de la dècada dels 40, dugueren al nostre poble l’ampliació de la base aèria militar de Manises que suposà l’expropiació “manu militari”, dels camps de secà a la vora dreta del camí a Madrid. A mitjans de la dècada dels quaranta, tímidament, es tornen a construir cases a les zones que quedaren paralitzades per la guerra: la zona del carrer Sagrat Cor, al voltant del Teatre, l’Avinguda… Al final de la dècada, els membres de “La Colectiva” construeixen les seues cases a l’actual carrer Sant Antoni, aleshores al mig de l’horta del Rollet. Després, vindran les cases de “l’Ensanche” (carrer Sant Vicent). La gran majoria són cases menudes, d’una o dos altures i entrada de carro amb un xicotet pati al fons..
A l’octubre de 1948 una riuada en el Túria forçà el desplaçament de la població que estava assentada al llit del Turia de València. Bona part d’eixa gent vingué a Quart de Poblet, a una zona de secà on ja s’havien instal·lat immigrants de manera molt precària, formant el Barri de Porta o del Crist. Aleshores, ja s’havien iniciat els projectes d’assentament de les grans industries del poble: Elcano, Refracta i, posteriorment, Turegano i Faenca
Al 1950, s’inicia l’explosió demogràfica a Quart de Poblet. Als anys cinquanta, la població es duplica (de 5.400 a 10.500 habitants) i als anys seixanta, torna a duplicar-se (de 10.500 a 20.500). La dècada dels setanta encara vorà un cert augment de població (33%). Després, als huitanta, el col·lapse i la regressió demogràfica ens durà a la situació d’envelliment que patim fins ara.
L’explicació d’este creixement de la població és, per una banda, l’efecte “baby boom” i, per altra, l’èxode rural, l’arribada massiva d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, en particular dels pobles de Conca i la Manxa. Es tractava de població jove, dones i homens procedents de l’àmbit rural, amb baixa qualificació però amb gran vitalitat laboral. Busquen instal·lar-se a la gran ciutat, o als pobles dels voltants, en busca de majors possibilitats de desenvolupament social i de serveis.
Al nostre poble, el fenomen de l’èxode rural va ser tan important que podem dir que a mitat dels anys setanta, un 80% de la població de Quart de Poblet havia vingut o eren fills d’emigrants vinguts vint anys enrere.
Les conseqüències urbanístiques d’eixe allau de població van ser molt importants. Calia fer habitatges econòmics per a tanta gent que estava arribant al poble. Així , s’iniciaren a Quart de Poblet la construcció de grans blocs de pisos (4.000-6.000 m2 per promoció) en quatre i cinc altures, amb gran quantitat (entre 50 i 100) de habitatges econòmics reduïts (entre 50 i 70 m2).
A finals dels anys cinquanta, per iniciativa d’un avocat de Valencia, es feu el primer d’estos blocs de vivendes en Quart de Poblet: la Finca Roja, al carrer Pius XII. A la vegada, comencen les construccions al final del carrer 1 de Maig, altres al carrer Pintor Ribera, vora l’església i altres al Barranquet (Avinguda-Trafalgar-Esteban Bilbao).
Per eixe temps, els projectes del Pla Sud i la Gran València conformen les dos grans barreres urbanístiques de Quart de Poblet: El nou llit del Turia i la N-III. La pressió demogràfica aconseguí ultrapassar la via del tren que es quedà com una gran cicatriu fins al 2005, però eixes fronteres han configurat el dibuix urbanístic del nostre po
ble: allargat, d’est a oest, entre la carretera i el Riu.
Als anys seixanta ja s’alcen altres blocs als carrers de Conde de Rodezno, Barranquet, Antonio Iturmendi, Santa Cecilia.. Estos grans rucs
d’habitatges (“colmenes”) es trobaven situats en zones quasi sense urbanitzar, lluny del centre urbà, entre camps i camins de terra, amb totes les conseqüències que això comporta per a la integració i cohesió social del poble.
Serà en la segona mitat dels seixanta i al llarg dels setanta, quan el poble anirà “tapant els buits” i acostant-se a estes borses de població, configurant un dibuix urbanístic que arribà quasi sense modificacions, a l’entrada del s.XXI.