L’objectiu d’esta ruta és adonar-se de com ha evolucionat el paisatge, el desenvolupament urbanístic i econòmic d’una zona de Quart de Poblet caracteritzada per ser l’espai on s’acaba l’horta i comença el secà. La terra canvia significativament de valor i d’ús. Intentarem fer fotografies en el temps de les tres zones que anem visitant, de manera que puguem vore l’actualitat i imaginar el paisatge fa 50 anys, 100 anys o 200 anys.
1.- El Camí de Madrid (2).
Partim de les llengües de Sant Onofre (1), a l’altura de la Ermita. Es tracta d’un partidor per dividir les aigües de la Séquia de Quart i repartir-les en dos braços d’aigua: la Séquia de Quart pròpiament dita i la de Benàger. La Sequia de Quart i la de Benàger, per esta banda delimiten la frontera entre horta i secà. Fent una línia imaginària des d’ací a Aldaia, tota la vora esquerra és regadiu, i la banda dreta secà, el Plà de Quart.
El Camí de Madrid obre la porta al Pla de Quart, fins a Xest, Xiva i Turís. La terra d’ús agrícola rendia els cultius tradicionals del secà mediterrani: raïm, olivera i ametlla. A més, prop del poble s’instal·len les terrisseries, que aprofitaven l’argila roja per a fer utensilis de fang o rajoles de tova per a construcció. A partir de 1850 els monjos de Poblet deixen el senyoriu el que fa que les iniciatives empresarials, que ja havien aparegut en etapes anteriors, comencen a desenvolupar-se amb més força. Al voltant de les séquies s’instalen molins que aprofiten la força motriu de l’aigua. A les terres que inicien el Pla de Quart, empreses de rajoleria i taulelleria, que aprofiten la terra roja per a l’elaboració del producte. A les dos vores d’este camí son moltes les empreses que van apareixent.
L’any 1949 es posà en funcionament a Quart la divisió de metalurgia de la empresa, de capital públic Elcano (3), dedicada, en aquell temps, a la producció de materials auxiliars per a vaixells. Ja en 1952 funcionaven a ple rendiment els seus tallers de fundició, models, forja, maquinaria, montaje, etc… L’empresa ha sigut lloc de referència per a Quart i per a tota la comarca, al llarg de la segon meitat del s. XX, arribant a ocupar en algunes èpoques al voltant de 1.600 treballadors i treballadores. Fou desmantellada, definitivament, a finals del 2.007.
2.- Els Terrers i el Perdiguer.
Aprofitant l’altura que dóna el pont elevat sobre la carretera, podem imaginar en este punt l’encreuament del Camí de Madrid amb el que unia els pobles d’Aldaia amb Manises (4) (6). I a partir dels anys 50, amb la pista que accedia des de Valéncia a l’aeroport, un nuc complex de comunicacions. Des de fa 100 anys en esta zona anaven instalant-se les fabriques de rajola i taulelleria, aprofitant el cost més baix de la terra i el seu ús com a matèria primera. Son les partides dels Terrers i Perdiguer. Al 1500 , ve a Valencia una familia de Castelló encapçalada per Joan Peris, mercader de gra, que va adquirint, primer en Manises i més avant a Quart de Poblet, terres i un conjunt de cases vora el Camí de València. De tot això va formar un vincle mortis causa, vol dir, un lot amb tota l’herència que anara passant-se com una unitat, als següents hereus. Un dels hereus, a la primera meitat del segle XVII és Gregori Perdiguer. Del seu fill Tomás Peris, conegut per Perdiguer, en tenim un manuscrit tipus dietari que conserva les seues reflexions i inquietuds de terratinent. Del seu nom, Perdiguer, ha quedat fixat a la toponímia del poble, ja que era l’antic nom del carrer Joanot martorell i el nom de la partida que anem a visitar on tenia multiples propietats.
3.- El Barrio de Porta- El Crist
Als any 40 s’inicien les primeres assentaments en la zona del Barrio (8), aprofitant l’existència de pous d’aigua per a les fàbriques de rajola i d’espais de terra campa per a proveir-se de’argila. A més s’ubiquen en un espai ben comunicat i que està desenvolupant noves indústries. Les riuades del 41, 48 o 57 en València, provoquen que els xabolistes que viven al llit del Túria en la ciutat es trobaren sense llar i es desplaçaren a zones com el barrio, on buscar-se assentament. D’altres eren familiars de gent resident que venien dels pobles de Andalucia o La Manxa buscant millors condicions de vida.
Els primers habitadors del barri ho feren a la sombra dels propietaris de les fàbriques del voltant, com Bernardo Porta (8). Tres famílies de nouvinguts van adquirir erials de terra i eres de rajola, que després dividien en parcel·les, de 50 o 60 metres quadrats, per a que els que arribaven de nou s’establiren i construiren les seues primeres precàries habitatges (7). A meitat dels anys 50 hi hagué un intent de governació de desfer tot el poblat, i la resposta dels veïns, aconsellats per voluntaris socials de València fou construir una parroquia, a nom del Crist dels Necessitats (9), patró d’Aldaia, per asegurar l’assentament. A finals dels 50 arribava la llum elèctrica. Al final dels 60, la construcció de la primera vivenda en altura s’aprofita per instalar el sistema de claveregamen. El Barri del Crist, situat entre dos pobles i gestionat per la Mancomunitat Quart-Aldaia (10), afronta encara problemes estructurals, com el seu creixement urbà, les vies de comunicació o el fet de trobar-se al mig d’un polígon industrial (11).
