(Article del llibre; Quart de Poblet. Historia, Arte y Geografía)
Pot costar entendre hui en dia, com era la vida quotidiana dels habitants de Quart de Poblet de principi de segle. Hem de considerar, en primer lloc, que a l’estructura social hi havia carència de molts dels avantatges que, hui en dia, enclavem baix el concepte de drets ciutadans: assistència sanitària universal, protecció dels infants i persones més dèbils o dret a la jubilació.
El treball era, pràcticament, l’única font de recursos per als veïns del poble. Els hòmens s’alçaven de bon matí, les dones abans per a preparar l’esmorzar, desdejunaven i anaven a la faena en horaris de sol a sol, cosa que, en estiu, podia suposar moltes hores. Els que treballaven al camp, terra pròpia o a jornal, continuaven el tall del dia anterior i mai no s’acabava la faena: preparació de la terra, sembra, rec, neteja de males herbes, collita… Les dones també treballaven a l’agricultura i, en particular, a la comercialització de productes, sobretot l’exportació de la ceba.
Una part de la població, cada vegada més nombrosa, treballava al sector industrial, relacionat quasi exclusivament a derivats de la terrissa: rajoles, taulells o ceràmica. A Quart de Poblet en 1900 hi havien dos fabriques de taulells, tres fàbriques d’atovons, un molí de materials de terra i tres de farina. Este sector donava ocupació a uns 250 obrers i hi havien un centenar més que anaven a Manises i València. A la ceràmica, on calia tindre una certa formació per al dibuix i el tractament del color, hi treballaven també una bona quantitat de dones. A la industria rajolera i taulellera, els obrers solien treballar a destall, a tant la peça. Així, un prolongat període de pluges, per exemple, impedia assecar prou les rajoles per a fi car-les al forn i els treballadors no cobraven. Els hòmens treballaven tot el dia, de dilluns a dissabte, i a la vesprada, en fer-se de nit, a casa. Si de cas, passar pel Casino o la taverna per fer-se un glopet.
A casa, espai del que s’ocupava fonamentalment la dona, la faena tampoc s’acabava. Per a fer pa, calia alçar-se a les tres de la matinada per a preparar la massa i que fermentara a temps. Llavar i rentar la roba, sempre a mà, fregar, escurar i planxar, amb les planxes de brasa, cosir i apedaçar per aprofitar la roba, cuinar, fer botifarres i embotits, conserva, melmelades.. Capítol a banda era l’atenció dels animals domèstics. Porcs, gallines, conills, vaques, coloms o ovelles, podien representar un complement molt important de l’economia familiar o de la qualitat proteínica de la dieta, però calia preparar-los l’aliment, netejar-los, treure-los a pastar, munyir-los, encebar-los, escorxar-los i espedaçar-los. I, per últim, el fills i les filles, que també requerien la seua dosis de temps i treball: alimentar, vestir, educar, curar, vigilar, acompanyar…
Els més xicotets solien anar a l’escola. El col·legi nacional, separat per a xics i per a xiques, es trobava en un principi a la Plaça de l’Església, vora a la Cisterna, i després aniria ocupant diverses aules repartides pel poble per a cobrir tota la demanda de places que augmentava any rere any. A més, les xiques i els pàrvuls podien anar al col·legi de les Monges, regentat per les monges de la congregació de Sant Vicent de Paul. La formació no tenia grans pretensions: llegir, escriure i les quatre regles, i per a les xiques, cosir i brodar. Al 1920, s’inaugurà la “Escuela Moderna”, que després es diria “Colegio San José”, dirigit pel mestre Crescencio Rodilla, on es donava instrucció de certa qualitat al preu de “un duro al mes”. La manca de places escolars no impedia que molts xiquets i xiquetes deixaren l’escola ben prompte i que el treball infantil fóra habitual.
Els diumenges, si hi havia algun quefer urgent, s’anava a missa primera (quatre i mitja del matí a l’estiu). Si no hi havia quefers, es descansava un poc més, fi ns a missa d’onze. Després, al Casino, a la taverna o bé a casa, a conviure amb la família. Les dones no anaven mai a la sala del Casino ni a la tasca, aprofitaven la vesprada més relaxada per fer alguna partideta a cartes amb les veïnes. Abans d’empedrar la carretera de Madrid (el Camí Nou) al seu pas pel poble, l’estació era el lloc habitual d’anar a passejar-se els diumenges a la vesprada, esperant l’arribada d’algun tren. Posteriorment, en arreglar el Camí Nou de pedra prismàtica allisada (“adoquines”), la gent canvià de lloc i el passeig es feia a la carretera, però no s’anava més enllà de la revolta de l’Ermita. Si el terreny estava bé, que no hi havia fang ni pols, també passejaven pel camí de l’Ermita i del Calvari.
Als primers trenta anys del segle XX, Quart de Poblet és un poble en continu creixement. La població va dels 1.800 a principi de segle, als 3.150 en 1930. Juan Bautista Valldecabres, al 1910, edificà tot el “Carrer dels Gitanos” (carrer Cirilo Amoròs), i altres vivendes arreu del poble. El tio Tou feu habitatges al carrer de Sagunt, pel mateix temps s’inicià la construcció del Casino, la inauguració del nou cementeri, l’edificació de vivendes al carrer de l’Estació, al carrer de l’Amistat, al principi de l’Avinguda… Es tracta de construccions que s’alcen per albergar un poble que creix, tant per la seua pròpia dinàmica vegetativa com per la forta immigració dels pobles de dins de la comarca: Picanya, Torrent, Picassent… i d’altres comarques del País: Alcora, Bunyol…
Tot i el progressiu deteriorament de l’ambient sacralitzat d’altres èpoques, al llarg d’eixos trenta anys l’Església continua siguent una força important en la configuració de la consciencia individual i col·lectiva. Este infl ux social depenia directament de les figures del rector i del vicari. El mon religiós impregnava tota la vida de la persona: el naixement i el casament, fins a la mort. Tot el calendari de l’any: Reixos i Sant Antoni, la Candelària i Quaresma, Pasqua florida, Pentecostès, Sant Joan i la Mare d’Agost, Tots Sant i Nadal. La religió arribava també als espais més personals: les oracions senyalaven els moments del dia, les normes morals i les rutines que hui podíem considerar supersticioses entraven fi ns i tot als espais més íntims: la família, l’amistat, les relacions sexuals i la mateixa consciència individual.
L’augment de les inquietuds socials i culturals feu aparèixer la Societat L’Amistat que, al 1911, inauguraria el seu propi edifici i al voltant del qual s’organitzà una xarxa cultural i d’associacionisme que impregnà tota la vida del poble. Club de caçadors, on hi havien escopetes de bona qualitat, equips de futbol, biblioteca, teatre i, sobretot, la Banda de Musica “L’Amistat”, que ha sigut eix cultural al poble al llarg de tot el segle XX. Hi havia a L’Amistat una secció de teatre d’afeccionats que feia una sessió quinzenal amb molt d’èxit. La cultura popular dels veïns del poble s’impregnà de sarsueles, sainets i fins i tot de peces d’òpera de la mà del grup local o dels convidats de fora que hi venien a actuar.
Els habitants de Quart de Poblet en tenien, en general, una educació reglada molt limitada, és cert, però gaudien d’una cultura popular, pròpia i adaptada a les seues necessitats que, també en general, supera al nivell actual del nostre poble. La gent raonava molt; la ràdio i televisió eren suplides avantatjosament pels acudits, les ocurrències, la dita agradable, amb la gràcia, suavitat i tendresa de cadascú dels presents. Hi havia una major riquesa expressiva pròpia, personal. De la comunicació de cada dia provenen tantes i tantes expressions i frases fetes, moltes de les quals, o han desaparegut o per ser fruit d’un ambient desaparegut, hui no sempre ens resultarien intel·ligibles.