Històries de guerra

Si aneu al Cementeri Parroquial de Quart, i busqueu pels ninxos de baix del primer carrer de la dreta, que són dels més antics del Cementeri,  podreu vore la làpida del ninxo d’un home, la seua dona i la filla.  Si es fixeu en la data del decés de l’home, el 22 d’agost de 1936, podeu fer-se una idea de la causa de la seua mort.  Efectivament, Rafael és un del centenar de presos de la Càrcel Modelo de Valencia que varen ser ajusticiats a Quart de Poblet els primers mesos de la guerra.  Cada una d’eixes morts, com les que vindrien després per la guerra i la repressió, és una història pròpia, marcada per l’horror i la tristesa.

A Rafael l’executaren tres vegades, abans de morir.

Rafael era un antic guardia civil que exercia de carter a València.  Vinculat a Comunió Tradicionalista, al 18 de juliol havia estat de vigilància al Col·legi de Santa Ana, a l’Avinguda del Port, prop de sa casa.  La seua missió havia sigut traure a les monges per darrere el col·legi i dur-les a un lloc més segur, en la Casa de Socors.  Després, a casa seua, va patir dos registres a la mateixa nit.  Al segon registre, a les quatre de la matinada, se’l dugueren detingut.  Després de passar per alguns comités a prestar declaració, anà finalment a parar a la Carcel Modelo.

El 20 d’agost de 1936, per la nit, el tragueren cap a Quart de Poblet, a les Travesseres, per matar-lo vora una olivera que al llarg de molt de temps mantingué els impactes de les més de cent execucions que allí es realitzaren.  Li dispararen a la ma i al ventre i el deixaren com a mort.  Però Rafael es despertà a mitja nit i anà arrastrant-se fins que arribà a la séquia de Mislata i, seguint-la, a una alqueria on demanà ajuda.  El de l’alqueria, espantat, anà al poble a donar avís.  El tornaren a detindre i el tancaren al mateix ajuntament, ferit i en males condicions.  Com que, en aquell moment, no hi havia a Quart de Poblet ningú dels representants més importants del Comité, li tocà signar l’odre de detenció a un dels regidors que pogueren trobar, Onofre.  Eixa mateixa nit tornaren a dur a Rafael a les Travesseres on, com estava tan mal i després de tirar-li a les cames, el tornaren a deixar per mort.  Va ser al sendemà al cementeri, quan, a l’hora de fer-li la foto per a l’informe del jutge, s’adonaren que encara estava viu i li dispararen el tir de gràcia.

Aquell mateix dia s’acostà la seua dona al cementeri, a temps d’evitar que el soterraren a la fossa comuna i, de pressa i corrents,  va comprar un ninxo per al seu marit.  El mateix lloc on temps després descansaren els restes de la muller i, finalment, de la seua filla.

No s’acaba ací la història.  Al final de guerra, un germà de Rafael que era tinent de la Guardia Civil, s’acostà a Quart de Poblet a investigar el que havia succeït i va trobar el document amb la signatura d’Onofre, el qual no havia tingut pràcticament cap altra intervenció al llarg de tota la guerra.  Eixa signatura el va valer que el denunciaren al tribunal militar i, després d’un juí sumaríssim, fóra afusellat a Paterna.

El nom dels carrers de Quart de Poblet 1. Carrer Abat Ponç de Copons.

Comencem esta nova sèrie sobre el noms dels carrers del nostre poble, amb un dels carrers més humils i amagats de Quart de Poblet i, a la vegada, dels més antics i, més interessants urbanísticament. A més a més, l’elecció, a l’any 1979, del seu nom suposa tot un encert, per que l’Abat Ponç de Copons, antic abat del Monestir de Poblet, és un dels personatges que més ha influït en la transformació del nostre poble al temps de la Reconquesta quan, segurament, este carrer ja existia.
No és clar el lloc i la data del naixement de Ponç de Copons, al final del s. XIII, al si d’una de les famílies de la noblesa catalana. És molt probable que fóra germà d’Elisenda de Copons, abadessa pel mateix temps del Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges ja que, en molts aspectes, l’acció com abats dels dos personatges està molt interrelacionada.
Ponç de Copons va ser escollit per a l’abadiat de Poblet el 20 de maig de 1316, quan ja era abat del Monestir de Benifassà, en un moment de gran prosperitat assentada sobre la consolidació de les conquestes de la Corona a València i les illes mediterrànies. Les seues estretes relacions amb la Corona van fer que aconseguira de Pere el Cerimoniós l’autorització per la construcció del Panteó Reial de la Corona d’Aragó o que, en coordinació amb el rei, el papa Climent VI concedira a l’abat de Poblet i als seus successors el privilegi d’usar mitra, anell i les restants insígnies pontificals que apareixien als escuts de Poblet en Quart.
Al nostre poble, Ponç de Copons, com a senyor feudal, dugué a fi l’adquisició de terrenys i cases destinades a la possessió directa de la Senyoria. Però el seu projecte més transcendent va ser la substitució de la població musulmana original del poble per nous colons cristians provinents de terres del nord. Esta acció va a dur-se avant en tres fases: Primerament va aconseguir del rei Alfons IV permís per a decretar l’expulsió del terme de tots els veïns de religió musulmana, pobladors originals, amb la consegüent pèrdua de terres i cases. Posteriorment va a dur la cerca de nous pobladors a les terres d’Aragó i Catalunya. Finalment, con a senyor feudal, va atorgar una Carta Pobla (document de drets i obligacions dels habitants) per als nous pobladors. Este procés tan radical, dut a terme en un context de sequera, disturbis socials i epidèmies com la Pesta Negra, portà en molts moments a una situació de risc de despoblació, fins al punt que, després de mort Ponç de Copons, el seu successor va tindre que arribar a un acord amb els veïns del poble per millorar les seus condicions d’establiment i evitar el complet despoblament de Quart.
La Pesta Negra de 1348, que va acabar amb un terç de la població europea, arribà també al Monestir de Poblet amb el seu efecte mortal: l’epidèmia acabà amb la vida de quasi la mitat de la comunitat. Entre les víctimes, el mateix abat Ponç de Copons, que va morir el 29 de juliol de 1348, deixant inacabat el seu gran projecte: la construcció del cimbori gòtic que dóna la seua silueta característica al Monestir, i que va ser finalitzat, d’una forma molt més senzilla que al projecte original, a finals del s. XVII.

Com era Quart de Poblet… fa 50 anys?

Parlar de l’evolució del nostre poble en els últims 50 anys, és parlar de coses que molts de nosaltres hem viscut i que encara tenim present en la nostra memòria.Quart de Poblet fa 50 anys. Carrer Juan de la Cierva vist des del Carrer Conde Rodezno. Anys 60
Després la Guerra Civil, arribà un període caracteritzat pel col·lapse econòmic, la fam i, en zones com la nostra marcadament republicanes, la por. Els primers anys de la dècada dels 40, dugueren al nostre poble l’ampliació de la base aèria militar de Manises que suposà l’expropiació “manu militari”, dels camps de secà a la vora dreta del camí a Madrid. A mitjans de la dècada dels quaranta, tímidament, es tornen a construir cases a les zones que quedaren paralitzades per la guerra: la zona del carrer Sagrat Cor, al voltant del Teatre, l’Avinguda… Al final de la dècada, els membres de “La Colectiva” construeixen les seues cases a l’actual carrer Sant Antoni, aleshores al mig de l’horta del Rollet. Després, vindran les cases de “l’Ensanche” (carrer Sant Vicent). La gran majoria són cases menudes, d’una o dos altures i entrada de carro amb un xicotet pati al fons..
A l’octubre de 1948 una riuada en el Túria forçà el desplaçament de la població que estava assentada al llit del Turia de València. Bona part d’eixa gent vingué a Quart de Poblet, a una zona de secà on ja s’havien instal·lat immigrants de manera molt precària, formant el Barri de Porta o del Crist. Aleshores, ja s’havien iniciat els projectes d’assentament de les grans industries del poble: Elcano, Refracta i, posteriorment, Turegano i Faenca
Al 1950, s’inicia l’explosió demogràfica a Quart de Poblet. Als anys cinquanta, la població es duplica (de 5.400 a 10.500 habitants) i als anys seixanta, torna a duplicar-se (de 10.500 a 20.500). La dècada dels setanta encara vorà un cert augment de població (33%). Després, als huitanta, el col·lapse i la regressió demogràfica ens durà a la situació d’envelliment que patim fins ara.
L’explicació d’este creixement de la població és, per una banda, l’efecte “baby boom” i, per altra, l’èxode rural, l’arribada massiva d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, en particular dels pobles de Conca i la Manxa. Es tractava de població jove, dones i homens procedents de l’àmbit rural, amb baixa qualificació però amb gran vitalitat laboral. Busquen instal·lar-se a la gran ciutat, o als pobles dels voltants, en busca de majors possibilitats de desenvolupament social i de serveis.
Al nostre poble, el fenomen de l’èxode rural va ser tan important que podem dir que a mitat dels anys setanta, un 80% de la població de Quart de Poblet havia vingut o eren fills d’emigrants vinguts vint anys enrere.
Les conseqüències urbanístiques d’eixe allau de població van ser molt importants. Calia fer habitatges econòmics per a tanta gent que estava arribant al poble. Així , s’iniciaren a Quart de Poblet la construcció de grans blocs de pisos (4.000-6.000 m2 per promoció) en quatre i cinc altures, amb gran quantitat (entre 50 i 100) de habitatges econòmics reduïts (entre 50 i 70 m2).
A finals dels anys cinquanta, per iniciativa d’un avocat de Valencia, es feu el primer d’estos blocs de vivendes en Quart de Poblet: la Finca Roja, al carrer Pius XII. A la vegada, comencen les construccions al final del carrer 1 de Maig, altres al carrer Pintor Ribera, vora l’església i altres al Barranquet (Avinguda-Trafalgar-Esteban Bilbao).
Per eixe temps, els projectes del Pla Sud i la Gran València conformen les dos grans barreres urbanístiques de Quart de Poblet: El nou llit del Turia i la N-III. La pressió demogràfica aconseguí ultrapassar la via del tren que es quedà com una gran cicatriu fins al 2005, però eixes fronteres han configurat el dibuix urbanístic del nostre po10365363_695443570528244_8497265078849605315_oble: allargat, d’est a oest, entre la carretera i el Riu.
Als anys seixanta ja s’alcen altres blocs als carrers de Conde de Rodezno, Barranquet, Antonio Iturmendi, Santa Cecilia.. Estos grans rucs
d’habitatges (“colmenes”) es trobaven situats en zones quasi sense urbanitzar, lluny del centre urbà, entre camps i camins de terra, amb totes les conseqüències que això comporta per a la integració i cohesió social del poble.
Serà en la segona mitat dels seixanta i al llarg dels setanta, quan el poble anirà “tapant els buits” i acostant-se a estes borses de població, configurant un dibuix urbanístic que arribà quasi sense modificacions, a l’entrada del s.XXI.

Com era Quart de Poblet… fa 100 anys?

Els primers anys del s. XX a Quart de Poblet suposen, en el seu perfil urbanístic, un canvi sostingut i constant que trenca definitivament amb el ritme lent i discontinu de tota la seua evolució anterior.Com era Quart de Poblet fa 100 anys-
Des de l’inici del segle, i fins la Guerra Civil, el poble, i la seua població, creix a un ritme constant, al voltant del 20% per dècada. Al llarg de la nostra historia, Quart de Poblet ha rebut tradicionalment, un flux regular i més o menys nombrós, de població procedent de les comarques d’interior (Serrans, Racó d’Ademús, Vall de Sogorb…) i Terol. Però ara, la majoria dels nous habitants procedeixen, almenys en una primera etapa, dels pobles de la comarca i de la resta de la província. Són els paterneros, xirivielleros, maniseros, mislateros, picanyeros, graueros, catarrogíns, llirianos, turisanos, pedralvinos, sord de Xiva, beniarjò… L’ímpetu d’esta immigració, dirigida principalment a alimentar la mà d’obra de les industries del nostre poble, de Manises i de la capital, forçaran el creixement del nucli urbà en dos direccions: per una banda la creació d’habitatges de tipus social, per als nous treballadors de l’industria, i per altra, la construcció de noves vivendes de major pressupost, per als habitants de més poder econòmic: llauradors propietaris, empresaris de les industries del poble i empresaris de la capital que venen ací per estiuejar.
El poble s’equipa urbanísticament. A 1904 el salt de Daroqui de Manises proporciona força elèctrica per l’enllumenat dels carrers i d’algun punt de llum a les cases. Al 1913 el servei d’aigua potable alimenta una xarxa de fonts públiques per tota la població i a les cases que ho sol·liciten.
El poble creix, i eixe creixement va fent-se seguint diversos punts de referència: L’estació de tren, la carretera Valencia-Madrid, el camí de Manises, el camí de la Font, fàbriques…
L’estació del tren, construïda en un principi fora del poble, entre hortes, exercirà de punt de referència per a les noves construccions. El resultat serà el desplaçament progressiu del centre urbà des del seu lloc tradicional a la Plaça Major, l’actual plaça Valldecabres, fins al encreuament de camins que és la zona de l’actual ajuntament. Es reformarà l’antiga Casona del Canonge, primer per a ser residencia dels destacaments de la Guardia Civil que, intermitentment, se ubiquen al poble i després es traslladarà la seu del consistori a estes dependències. L’estació del tren exerceix de punt de atracció al creixement urbà. En 1900 es construiran les cases del carrer de l’Estació. La següent dècada serà el torn del Casino i poc després de la fàbrica d’oli i del carrer de l’Amistat.
La carretera de Madrid serà un altre eix de creixement. Al 1925 s’inagurà la línia de tramvia que, des de les Torres de Quart, arribava fins al Casino. L’entrada del poble per Mislata, Les Casetes consolidaran les vivendes que s’agrupaven antigament al voltant del carrer Sant Josep, i cap als anys 30, tota la banda dreta de la carretera cap a Madrid, des de l’Ajuntament fins al encreuament amb la via del tren, quedarà construïda. Per altra banda, cap als anys 20 s’inicia l’urbanització de l’avinguda Sant Onofre i del carrer Mare de la Llum.209557_142825155790091_1546197_o
Finalment, al Camí de Manises i a la part final del carrer de L’Alcota, que fins mitat del segle anterior estava envoltat per corrals de bestiar i hortes tancades, es construeixen cases grans de llaurados propietaris de terra, i vivendes populars per als nous treballadors de les fàbriques de rajoleria i terrisseries de la zona. Així, al 1910, l’empresari rajoler Juan Bta. Valldecabres farà construir les vivendes de lloguer econòmiques per als seus obrers al “Carrer dels Gitanos” (Ciril·l Amoròs).

 

Com era Quart de Poblet… fa 150 anys?

El segle XIX és, per a tota Espanya, i també per a Quart de Poblet, un segle de canvis i de conflictes: Avanços i modernització en ciencia, industria i tecnologia, polarització ideologica, guerres i enfrontaments civils… Al 1835 Quart deixà de ser, definitivament, de Poblet. La desarmotitzacio dugué, a més de la retirada dels Monjos, la desaparició d’un conjunt d’impostos que gravavem terres, collites i cases i l’eixida al mercat d’un bon nombre d’immobles: els de la Senyoria, les terres “mortes” (com els camps de l’Administració) i, inclús, les poques propietats comunals a mans de l’Ajuntament de Quart de Poblet.Planol de QUarte Javier GOnzalez
A la segona mitat del S. XIX, el poble va transformant-se, però no creix. La població avança molt poc a poc al llarg dels anys 1850 al 80 i, en eixa década, el creixement es paralitza i retrocedeix en la darrera desena del segle: del 1850 a 1887 passem dels 1600 als 1900 habitants, però l’inici del nou s. XX la població ha caigut als 1800 veïns. Les causes d’este colpase demogràfic no estan clares i no sols es poden atribuir a les seqüeles que va produir en tota la comarca l’epidemia de colera morbo. El pobles dels voltants continuen el seu creixement demògrafic, més o menys intens, però Quart de Poblet no tornarà a recuperar-se fins 20 anys després.
Esta paralisi del creixement urbà no impedeix una transformació, digam, qualitativa. La retirada de trabes feudals i l’impuls econòmic fan que empresaris de tota la comarca (Valencia, Torrent, Manises) busquen el nostre poble per a instalar les seues industries, principalment rajoleria i taulelleria. Apareixen molins hidràulics a la séquia de Mestalla, de Mislata (Vila o Sant Rafael) i Faitanar (Animeta) o de vent a les terres de secà (Perdiguer). I així, el treball industrial i artesanal anirà, poc a poc, desplaçant a les formes de vida eminentments agrícoles, de manera que un terç de la població no dependrà directament de la terra sinò del treball industrial a les fàbriques rajoleres, taulelleres o de la seda a Quart i a les industies dels pòbles del voltant i de la capital. A la vegada, fets com l’irrupció a tota la provincia d’epidèmies com el còlera morbo a partir de 1850 i el coneixement de la relació entre malaltia i condicions sanitaries centren la preocupació en la millora de les estructures higuièniques dels pobles i dels seus veïns
Al 1850, arriba l’aigua corrent a la ciutat de Valencia. La infraestructura que ho fa possible, un aqüeducte que porta l’aigua des de La Pressa de Manises, passa pel nostre poble, bordejant el sud del casc urba. És una línia recta que va des de l’ermita (el dipòsit d’aigës potables) fins a la partida de l’Arquillo. En eixe moment va travessant camps d’horta, però al temps condicionarà el traç rectilini dels carrers Joan XXIII, Pius XII i Jaume Blanes.diposit
A la vegada, al llarg dels primers anys de la década de 1850, l’Ajuntament comença a fer obres: La caserna de la Guardia Civil, lavadero, matadero, alumbrat, la reforma de la cisterna i de l’escola de xics i de xiques…
I, per últim, al 1889 s’inagura la línia de tren de rodalies Valencia-Llíria, amb una estació al poble. En aquells moments, l’estació es troba fora del nucli urbà, entre les hortes de la partida del Dijous, però el fet de comptar amb esta infraestructura influirà decissivament al creixement del poble al llarg de tot el s.XX. Però aixó és una altra història que em de comptar en uns altres capítosl.

Com era Quart de Poblet… fa 200 anys?

Moltes vegades ens fem preguntes sobre la història del nostre poble i ens consta imaginar com era l’espai físic ”Quart de Poblet” antigament. Si entenem com era l’espai urbà, podem entendre la vida quotidiana de la gent que vivia en esta terra, la nostra pròpia história.
Què podem saber del Quart de Poblet de fa, digam, 1000 anys? Sabem que el poble com a tal ja existia, si més no havia de passar d’un conjunt de cases agrupades al voltant d’un castrum, castell o casona fortificada que es trobava dalt d’una elevacplanol 1812ió on ara és la plaça de la Creu. La resta era un conjunt dispers de casetes o alqueries a l’horta regada per una xarxa de séquies de les que podem fer-se una certa idea aproximada dels seus recorreguts.
Tenim més informació de com era el nostre poble ara fa 200 anys. Hi ha un bon grapat de documents que ens donen molta informació del Quart de Poblet de principi del s.XIX. Al 1800, Quart de Poblet era un poble d’uns 1400 habitants, molts d’ells dispersos en alqueries per tota l’horta o als masos del secà. El nucli urbà el componien poc menys de 300 habitatges distribuïts en una vintena de carrers. Eren carrers de terra i pedres, sense voreres i, per suposat, sense llum elèctrica ni clavegueram. En realitat, el casc urbà el formaven dos agrupacions d’edificis: Un nucli principal on es trobaven el Castell, L’Esglèsia i l’Ajuntament (PL. Valldecabres), i un altre nucli, més xicotet i separat del primer, anomenat Les Eres i que eren un conjunt de cases al voltant dels actuals carrers Murillo i La Vega. Prop de Les Eres, es trobava el Molí dels Frares (El Molí Real), entre hortes.
El nucli principal del poble, anant pel Camí de Valencia, començava a l’altura del carrer de Baix (Gerardo Paadin) i finalitzava a l’encreuament amb el Camí de Manises, l’actual Ajuntament. Allí la frontera del casc urbà continuava pel Camí de Manises, el carrer del Pilar, on hi havien cases a les dos vores i per l ’Alcota, on la majoria de les cases es trobaven a la banda del riu, cases amb cercats per guardar corrals i horts interiors regats pel Roll de Gràcia.
Hem d’immaginar-se un poble al 1800 on moltes de les edificacions que ara considerem antigues, en eixos moments, només eren hortes de regadiu. La zona del Casino i l’estació era horta, L’Eixample (carrer S.Vicente) i les cases al voltant del carrer Sagrado Corazón, també. L’actual carrer Baró de Càrcer només mantenia uns pocs edificis a la banda cap a la carretera. Horta eren les zones de l ‘antiga Turegano, el carrer Majoral de Quart, Refracta i tot el que ara es troba a l’altra banda del traçat del metro. Horta era Santa Cecilia, l’Avinguda i el Balcó del Túria. Més bé, la zona del Balcó del Túria estava creuada de barrancs i desaiguadors i tenim constàcia de l’existencia d’un obrador de terrisseria que aprofitava les argiles de la zona.
Altre obrador de terrisseria era l’única construcció al carrer de La Torreta i l ’actual rodona de la font era un encreuament de camins entre hortes i séquies. Fins i tot ,el pont del Riu es trobava apartat, i de l’Ermita no cal parlar-ne.
El carrrer Mirariu (Pintor Ribera) era una senda que recorria tot el límit nord del poble: a una banda el cementeri darrere l’esglèsia o les cases i corrals que arribaven fins a l’Alcota, i a l’altra, hortes fins al riu i, més enllà, les casetes de Paterna.
Al poble hi havien plaçes d’un cert tamany, com la que formava la planta de la Cisterna (quasi la mitat de l’actual plaça de l’Esglèsia) o la plaça Major (Valldecabres). La plaça del Dau era molt més reduida que en l’actualitat i molt més tancada.
També trobem grans edificis, a banda del castell o l’esglèsia. A una vora de l’entrada del Camí de Manises (C/ del Pilar), la casona coneguda com Palau del Temolar, segurament molt pareguda a la de les fotografies dels anys 40. A l’altra banda, on ara és l’ajuntament, una altra casona, amb un corral interior que arribava fins al carrer Alacant. Hi havien d’altres granescuts edificis a la plaça de l’Esglèsia, a l’Alcota o la Plaça Major (Valldecabres). Allí, una gran casona amb un gran jardi o hort interior, a l’altura del carrer de la Paz, arribava per una banda a la plaça Major i per l’altra al carrer de Baix (Gerardo Paadin). Llevat d’eixes vivendes més pudients, la majoria de les cases eren xicotetes, fosques, d’entrada estreta amb poques habitacions de dimensions irregulars, lluny de l’imatge més recent de casa de llaurador “d’entrada de carro” Podien tindre darrere un corralet per als animals: conill, gallines, algun porc o un ase per anar a l’horta i un pou per abastir-se d’aigua si no era directament de qualsevol de les nombroses séquietes que circulaven, obertes, pels carrers del poble.

L`últim viatge del senyor alcalde

En Cosme Juan Ferrandis va ser un dels alcaldes més representatius del Quart de Poblet del franquisme. Exercí com alcalde en un llarg període als anys 50 i 60. Pertanyia al sector integriste, els més conservadors del grup carlista que, abans de guerra, s’agrupaven al quart020-2voltant del Cressol. Després de guerra mantingueren una forta competència pel poder amb el sector dels falangistes als que, numèricament, superaven.

Al tio Cosme, que d’eixa manera li deia tot el poble, el consideraven molts dels seus veïns una persona bròfega, grossera i illetrada que donava la cara a l’Ajuntament, mentres altres per darrere tallaven l’abadejo. La veritat és que deixà l’escola de ben xicotet per anar a treballar com llaurador als camps de la família i al Rajolar. El que ningú pogué mai negar-li era la seua honradesa, fins el punt que, quan es feu major, tingueren que donar-li un treball a l’Ajuntament de jardiner, el més paregut al treball de llaurador que havia fet tota la seua vida, per a que puguera cobrar jubilació i no passara necessitat, perquè no tenia per a mantindre’s.

El tio Cosme no tingué fills i quan enviduà de la seua dona Mercedes, a principi dels anys 60, anà a ocupar-se d’ell la seua germana Maria. Quan ella morí, es feren càrrec el seu nebot i les seues nebodes. En principi, això no suposava gran esforç, doncs ell vivia a la seua pròpia casa i s’arreglava prou bé a soles. Però a l’any 1975, el tio Cosme tenia quasi 80 anys, començà a perdre el sentit, caigué malalt i es feia molt complicat atendre-lo. Per això, decidiren dur-lo a un asil on pogueren cuidar d’ell i, per mig d’una recomanació, el portaren a un que hi havia a Requena.

No havien passat 4 dies quan el director de l’asil telefonà urgentment als nebots:
– Queria informales que su tio se encuentra muy grave y no creemos que sobreviva más allà de 24 horas.

A tota pressa, una de les nebodes, amb un altre germà, pujaren cap a Requena, de nit en el cotxe. Quan arribaren, els va rebre el director amb la noticia de que el tio Cosme acabava de morir. Així les coses, el problema era el trasllat del cadàver des de Requena a Quart de Poblet, un maldecap de papers… i de diners. El senyor director els va fer la següent proposta:

-Como todavia no hemos firmado la defunción, ¿Qué les parece si cogen el cadaver de su tio y lo bajan a Quart de Poblet en su coche? Seria todo mucho más rápido y se ahorrarian el traslado de la funeraria…quart027B-3-4-1960

Així ho feren. De nit baixaren al tio Cosme des de Requena a Quart de Poblet. Anava al seient de darrere, la seua neboda al costat aguantant-lo, perquè en aquells temps els cotxes no tenien cinturó i el Citroen s’inclinava a cada una de les infinites corbes de l’antiga carretera de Madrid pel Portillo de Bunyol. El duien tapat amb mantes i amb borses d’aigua calenta per evitar que es gelara i es quedara tot rígid en aquella postura. Anaven prou atemorits per si els parava la Guardia Civil i els preguntava que feien amb un cadàver al cotxe per la carretera de bona nit. Per si de cas, havien assajat una història on baixaven al tio, molt malalt, a l’hospital de València i que no s’havien adonat que ja havia mort. No els feu falta, perquè feren tot el viatge d’una tirada. Al arribar a Quart de Poblet, el deixaren al seu llit i cridaren a D, José. el metge del poble. Li explicaren tota la situació i signà el certificat de defunció com si haguera mort a sa casa.

L’últim viatge que feu el tio Cosme, el senyor alcalde de Quart de Poblet, el feu ja difunt, de nit, baixant de les altures de Requena i en companyia dels seus nebots. Quan isqueren de l’asil, i durant tot el viatge, els nebots començaren, espontàniament, a resar un respons i un rosari pel descans de l’ànima son tio que, al cap i a la fi, es trobava de cos present.

Si no et cura, et mata

Tots coneixieu a Ramon, el meu home. Era una bona persona. El malnom de la seua família, Catxet, li venia al pél al seu caràcter, com una clau al pany. Era tranquil i mesurat, no li agradava ni discutir ni fer-se de notar, i mai l’haureu sentit parlar mal de ningú. Pel matí, a l’horta i per la vesprada, a casa. De més jove es passava un ratet pel Casino, però quan muigué el nostre Nofre, amb el dol, no el tornà a xafar mai més.
Heu de saber que el meu marit va morir a l’invern de 1969, quan tenia 81 anys d’edat. Com ens passa a tots els vells, la vellea punyetera, arrossegava malalties des de molts anys. El sucre li va fer perdre l’oïda feia molt de temps i les cataractes li tenien la vista molt emboirada.
A més a més, li havien aparegut unes llagues al peu dret, d’eixes que no es tanquen mai i que li anaven supurant constanment. Pepe, el nostre fill, procurava totes les vesprades netejar-li la ferida. El meu Pepe havia sigut ajudant sanitari fent la mili i s’encarrega de la cura de ferides i cremades per a tota la família. A més, i el que és més important, és el nostre practicant particular, encarregat de ficar les injeccions que calguen a germans, cunyats i nebots. Du una bolseta de tela i dins un estoig metàl·lic on guarda, com si fos un tresor, les dos peces de vidre que formen la xeringa, dos o tres agulles d’injectar i unes pinces per agafar objectes. A la casa on arriba ja sabem que hem de tindre preparat un casset amb aigua calenta a punt de bollir per a que totes les peces de la xeringa queden ben desinfectades.
Però, eixe dia de febrer, Pepe es quedà ben preocupat per son pare. Li va alarmar la seua respiració, que era cada vegada més treballosa, i la febra, que començava a pujar-li. Tenia la sospita que podia patir una pneumònia o altra cosa pitjor. Jo,de seguida, cridí a D. José, el metge del poble, per a que el visitara en casa i el resultat sigué un diagnosi de pulmonia. Com a tractament, D. José li receptà quatre dosis de penicil·lina, d’eixes que van en unes botelletes per a injectar-les. El mateix dia de la visita, abans del sopar, el meu Pepe li punjà la primera dosi a son pare i, Ramon reaccionà molt bé, sopà amb tranquilitat i es gità amb la febre més controlada.
Al sendemà el meu home estava més animat. Encara que respirava un poc fatigat, no tenia el front tant calent i feu el dinar amb bona gana. A mitja vesprada Pepe, que ja havia vingut a fer una ullà pel matí, abans d’anar a treballar, s’acostà a casa a fer-li la cura diària del peu llagat i a injectar-li la segona dosi de penicilina. Al poc de l’injecció, s’adonà que son pare no es trobava bé:
-Mire mare! De colp ha baixat el seu ànim- em digué.
La veritat és que la respiració tornava a ser més fatigosa i els ulls se li tornaren a ficar vidriosos per la calentura. Ramon a penes sopà i demanà anar-se’n al llit. Pepe, després de gitar son pare, se’n anà a sa casa molt preocupat, tant que, a les dos de la matinada, s’alçà del llit i se’n vingué a ma casa. Com que duia claus no em vaig enterar fins que el trobí a la vora del nostre llit. Jo el vaig vore amb els ulls pesats, adormida encara, i li diguí:
-Pepe, que fas ací?
Ell, amb la veu baixa només va poder contestar:
-Mare, el pare està mort.
No sé que em va passar pel cap, el cas és que vaig comprendre de colp el que havia passat i no s’em va ocòrrer altra cosa que baixar del llit, agenollar-me i començar a resar el rosari, com si estiguera davant del Santíssim!!
Al poc, el meu fill m’alçà de terra i agafant-me pels braços, em tragué de l’habitació. Des d’eixe moment, ja els meus fills s’encarregaren de tot. De bon matí vingué D. José, per signar el certificat de defunció. El meu Pepe se li acostà, i li parlà molt seriòs. No estava enfadat, sinó més bé decebut pel que havia passat:
-D. José, mire com estem! Li ficarem la penicil·lina que pareixia que anava tan bé i, a la segona “punjà”, la medicina l’ha mort.
El metge el mirà amb eixos ulls irònics que de vegades ficava, i li amollà:
-I que vols! A estes edats, les coses van com van. Anem provant, anem provant i al remat… si no te cura, te mata!

El col·legi de sr. Governador

Era diumenge de festes de setembre d’eixos últims anys dels 40. Allí, a la Plaza del Caudillo, front a l’edifici de l’Ajuntament i agrupats per afinitats i jerarquia, es trobaven les forces vives del poble i la província. A l’esquerra de l’edifici, baix la façana on s’havia escrit amb grans lletres de portland, GRUPO ESCOLAR “R. LAPORTA”, l’alcalde de Quart de Poblet i el senyor rector feien costat a Su Excelencia el Governador Civil, D. Ramón Laporta Girón. Amb ells, els directius de la Junta Local de Falange, amb camisa blava, corbata negra i guerrera blanca, i alcaldes i jerarques del Moviment de la comarca. A les seues esquenes, la Banda de Música, disposta a entonar l’himne nacional en quan el Governador acabara la seua arenga amb els vitols a Espanya i a la figura del seu Generalíssim. Enfront, col·locats en fila després d’haver saludat al senyor Governador Civil, els set mestres nacionals del poble, acompanyats pels regidors, el metge del poble, el cap de la Guàrdia Civil de Manises, el farmacèutic i el jutge de pau. Entre ells, tancant la plaça, la gent del poble, curiosa, vestida de diumenge com correspon a un dia de festa.
El senyor Governador Civil estava encantat. L’alcalde de Quart de Poblet, el senyor Santaemília, havia tingut la feliç iniciativa de dedicar-li la constitució del nou, i únic, col·legi nacional del poble. Ramón Laporta gaudia d’eixe tipus d’actes, perquè mostraven clarament la fortalesa i determinació del Règim, i més encara en una terra que havia sigut especialment resistent a llarg de tota la Guerra. A més a més, es tractava d’un reconeixement que, honestament, mereixia. A penes feia deu anys que havia ajudat, com a Cap Provincial de Falange en Salamanca, a fer possible l’Alçament i a assentar el seu resultat. Havia sigut una tasca dura: sufocar qualsevol possibilitat de resistència, eliminar als més significats representants de la legalitat republicana i fer neteja en tots els organismes de l’administració, especialment entre els mestres. Ara ja, a punt de complir 50 anys, començava a collir els fruits de la seua dedicació. Havia sigut governador en Albacete, estava a València i, en poc de temps, esperava ser traslladat a Madrid, a un càrrec de responsabilitat estatal, dins de l’estructura sindical que ell, camisa vieja, havia de consolidar.
Al seu costat, l’alcalde, també es trobava molt satisfet. Aconseguir que el Governador Civil vinguera de visita oficial a Quart de Poblet, precisament a les festes, podia donar-li el suport precís per a mantindre’s al cap de l’ajuntament per molts anys. Era conegut que Ramón Laporta provenia de l’antiga estructura de Falange d’abans de guerra, i que podia entendre les dificultats que trobava un home com ell per a consolidar la seua autoritat al poble. Perquè les resistències a la seua direcció municipal no estaven en la gent que, per entendre’ns, havien perdut la guerra, sinó precisament, amb els que se s’asseien amb ell al saló de plens de l’Ajuntament.
Enfront l’alcalde, a la plaça i a la política, es trobaven el grup dels carlistes, gent antiga, de famílies d’antiga tradició i d’antiga història política al poble. Havien patit la guerra aferrats a les seues conviccions polítiques i religioses i ara, quan dominaven la vida social i econòmica al poble, no els impressionava, gens ni miqueta, les formes fascistes ni la parafernàlia totalitària del Moviment.
En canvi, per al mestre nacional D. Germán Pastor, que es trobava en eixe moment a la plaça, la sensació més que de satisfacció era d’alivi, perquè havia superat una situació molt delicada per culpa del taral·lirot del senyor alcalde. No feia un mes que li havia fet vindre a tota pressa del seu poble en Terol, on estava estiuejant, amb l’ordre de que havia de buidar sa casa. Les cases dels mestres estaven a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil i l’alcalde havia tingut l’idea de reconvertir-les en les aules del nou centre escolar que havia d’inaugurar el governador. Per rematar, l’alcalde li advertí que, si no venia a buidar la casa, trauria ell mateix totes les seues coses al carrer. Tornà D. Germán del seu poble i es trobà que l’alcalde volia que se’n traslladaren eixe mateix dia a unes casetes, xicotetes i sense condicions, al carrer Capitán Cortés (1 de maig). I clar, el mestre es negà. S’engrescaren en una discussió que de poc arriben a les mans. Aleshores, D. Germán, emprengué una altra estratègia: Anà primer a parlar amb Serer, el jutge de Pau, per deixar constància de que l’alcalde l’havia amenaçat i advertir que si s’atrevia a llançar-lo de casa, ell es defendria. Després, viatjà a València a parlar amb un alt càrrec de Falange, conegut seu, per tal que defenguera el dret dels mestres a tindre una casa digna, tal i com marcava la llei. El resultat va ser que ixqueren de les cases, sí, però anaren a unes altres de millors condicions.
També a la plaça, un matrimoni de mestres, Don Salvador i Donya María, miraven la inauguració del nou col·legi amb certa enyorança. Cada vegada que parlaven els oradors del “primer grupo escolar con el que cuenta este pueblo en su història”, se somreïen per dins, encara que no gosaren, per res del mon, de fer cap comentari, ni mirar-se. Perquè ells ja havien viscut una inauguració del grup escolar de Quart de Poblet, no fa molt de temps, en 1937. I també li ficaren un nom de campanelles. En aquella ocasió, l’anomenaren “Grupo Escolar LENIN”…

El patrimoni que s’esvaneix.

(Novembre 2013. Per a Quart de Poblet Història i Patrimoni)
Arran de l’enfonsament de part d’una casa antiga a la plaça Valldecabres, un article d’opinió de QPHP en este mateix blog ja alertava respecte a la fragilitat del nostre patrimoni. L’article explica com els pocs edificis que ens resten del s. XVIII i del s. XIX comencen a desaparèixer del nostre paisatge urbà, de forma irremeiable.
Però, ara, vull reparar en una variant del nostre patrimoni que considere encara més delicada. Allò que la UNESCO defineix com Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat: “els processos adquirits pels pobles juntament amb els coneixements, les habilitats i la creativitat que aquests han heretat i desenvolupen (…); aquests processos confereixen a les comunitats vives un sentit de continuïtat respecte a les generacions precedents i són crucials per a la seva identitat cultural (…) “.
La meua primera aproximació seriosa a la historia del nostre poble estigué centrada al nostre patrimoni oral, de la mà de mon pare, Pep Sancho, construint el llibre “Contes per als néts”. Intentàvem recuperar i fixar al paper aquelles mostres culturals que anaven perdent-se amb el pas de les generacions. I amb el patrimoni cultural, volien mantindre la memòria de les persones que les havien fet possible. Així, armat amb la vella gravadora que produïa un so brut i carregat d’interferències, mon pare començava l’entrevista: ”S’enrecorda vostè de…?” i ja tot s’esdevenia en una xarla d’amics parlant del vell poble: “Mon pare em dia que així ho feren els moros…”, “Passí per davant l’església quan estaven cremant…”, “L’alcalde no volgué ajustar-se a aixó…”.
Amb eixes primeres aproximacions férem història: romanços, poemes, dites i acudits, malnoms, expressions i frases fetes, cançons, etc…
Ara, l’evolució tecnològica permet a qualsevol, amb un mòbil i un accés a Internet, fer un registre de gran qualitat, imatge i so, i publicar-lo amb un baix cost econòmic. Cadascú, des del nostre entorn propi, podem dedicar temps a esta tasca que no demana molt més recursos que un cert compromís amb el que fem, la sensibilitat necessària per a valorar-ho i una disposició per fer perdurable allò que és evanescent, sons a l’aire. És per això que convé fer una crida a participar des d’ara en este projecte a particulars, associacions i inclús centres educatius que no volen perdre de vista l’arrelament a l’entorn
Del treball realitzat per a enregistrar les vivències de la gent del nostre poble, per fer perdurable la seua veu i la seua experiència, ja en tenim exemples a casa nostra, com el conjunt d’entrevistes als majors que feu el Mussol en relació amb el joc i el ball, les entrevistes dels Amics de La Passejà sobre la festa, o els documentals, amb un major grau d’elaboració narrativa i tècnica, de la productora I+M. Només es troba a faltar una mínima estructura informàtica per a la difusió de les noves aportacions i això ha de vindre bé de la mà de les institucions públiques, sempre tan amants d’allò que és virtual, o bé d’alguna de les associacions que estan treballant per la nostra identitat cultural com a poble.
Quins processos històrics esperen les aportacions de la gent viva de Quart de Poblet? Són innumerables, entre ells: el creixement de població entre 1950 i 1970: Immigració, vivenda i exclusió social; la vida als grans centres de treball de la segona mitat dels s.XX: Turegano, Elcano, Refracta..; sindicalisme i oposició al franquisme a finals dels seixanta; mestres i vida escolar a Quart de Poblet; associacions i cultura; l’enfonsament del teixit comercial al poble; la nova immigració del s. XIX: viatge d’anada i tornada…
Tot això, i molts més que s’escapen de la llista, són pedaços foscos d’història del nostre poble als que encara cal, com es diu ara, donar visibilitat, i amb la visibilitat, l’estudi i el reconeixement de les persones que foren protagonistes. No es tracta de construir història de llibre, càtedra i estadística, sinó, més bé, d’anar aportant pinzellades a eixe quadre coral que volem que siga la identitat cultural i la història de Quart de Poblet.
Bibliografia:
http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?pg=00559
www.museudelaparaula.com/