(Novembre 2013. Per a Quart de Poblet Història i Patrimoni)
Arran de l’enfonsament de part d’una casa antiga a la plaça Valldecabres, un article d’opinió de QPHP en este mateix blog ja alertava respecte a la fragilitat del nostre patrimoni. L’article explica com els pocs edificis que ens resten del s. XVIII i del s. XIX comencen a desaparèixer del nostre paisatge urbà, de forma irremeiable.
Però, ara, vull reparar en una variant del nostre patrimoni que considere encara més delicada. Allò que la UNESCO defineix com Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat: “els processos adquirits pels pobles juntament amb els coneixements, les habilitats i la creativitat que aquests han heretat i desenvolupen (…); aquests processos confereixen a les comunitats vives un sentit de continuïtat respecte a les generacions precedents i són crucials per a la seva identitat cultural (…) “.
La meua primera aproximació seriosa a la historia del nostre poble estigué centrada al nostre patrimoni oral, de la mà de mon pare, Pep Sancho, construint el llibre “Contes per als néts”. Intentàvem recuperar i fixar al paper aquelles mostres culturals que anaven perdent-se amb el pas de les generacions. I amb el patrimoni cultural, volien mantindre la memòria de les persones que les havien fet possible. Així, armat amb la vella gravadora que produïa un so brut i carregat d’interferències, mon pare començava l’entrevista: ”S’enrecorda vostè de…?” i ja tot s’esdevenia en una xarla d’amics parlant del vell poble: “Mon pare em dia que així ho feren els moros…”, “Passí per davant l’església quan estaven cremant…”, “L’alcalde no volgué ajustar-se a aixó…”.
Amb eixes primeres aproximacions férem història: romanços, poemes, dites i acudits, malnoms, expressions i frases fetes, cançons, etc…
Ara, l’evolució tecnològica permet a qualsevol, amb un mòbil i un accés a Internet, fer un registre de gran qualitat, imatge i so, i publicar-lo amb un baix cost econòmic. Cadascú, des del nostre entorn propi, podem dedicar temps a esta tasca que no demana molt més recursos que un cert compromís amb el que fem, la sensibilitat necessària per a valorar-ho i una disposició per fer perdurable allò que és evanescent, sons a l’aire. És per això que convé fer una crida a participar des d’ara en este projecte a particulars, associacions i inclús centres educatius que no volen perdre de vista l’arrelament a l’entorn
Del treball realitzat per a enregistrar les vivències de la gent del nostre poble, per fer perdurable la seua veu i la seua experiència, ja en tenim exemples a casa nostra, com el conjunt d’entrevistes als majors que feu el Mussol en relació amb el joc i el ball, les entrevistes dels Amics de La Passejà sobre la festa, o els documentals, amb un major grau d’elaboració narrativa i tècnica, de la productora I+M. Només es troba a faltar una mínima estructura informàtica per a la difusió de les noves aportacions i això ha de vindre bé de la mà de les institucions públiques, sempre tan amants d’allò que és virtual, o bé d’alguna de les associacions que estan treballant per la nostra identitat cultural com a poble.
Quins processos històrics esperen les aportacions de la gent viva de Quart de Poblet? Són innumerables, entre ells: el creixement de població entre 1950 i 1970: Immigració, vivenda i exclusió social; la vida als grans centres de treball de la segona mitat dels s.XX: Turegano, Elcano, Refracta..; sindicalisme i oposició al franquisme a finals dels seixanta; mestres i vida escolar a Quart de Poblet; associacions i cultura; l’enfonsament del teixit comercial al poble; la nova immigració del s. XIX: viatge d’anada i tornada…
Tot això, i molts més que s’escapen de la llista, són pedaços foscos d’història del nostre poble als que encara cal, com es diu ara, donar visibilitat, i amb la visibilitat, l’estudi i el reconeixement de les persones que foren protagonistes. No es tracta de construir història de llibre, càtedra i estadística, sinó, més bé, d’anar aportant pinzellades a eixe quadre coral que volem que siga la identitat cultural i la història de Quart de Poblet.
Bibliografia:
http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?pg=00559
www.museudelaparaula.com/
Ferida de Guerra
Tinc una cicatriu darrere de la cama, un poc més amunt del turmell. És una ferida de guerra del temps de la meua infantessa. Parle de principi dels anys setanta, quan els xiquets vivíem entre l’escola i el carrer. A banda del futbol, on jugaven els equips del carrer cada dissabte, la resta de jocs de carrer es ficaven de moda i decaien a tota velocitat. De colp, apareixien els gomets i tots els xiquets anàvem amb llargues rastres de juntes de taps de llimonada. Al poc temps, sense que ningú s’ho explicara, eren les trompes, i tots fèiem rogle amb les nostres peces decorades per a la batalla. Les telles, les xapes, les boles de “guà”, tots tipus de cromos.. O tocava fer construccions de cabanyes o de cotxes de rodaments o projectàvem gamberrades, algunes d’elles ben grosses. Dins dels jocs també s’incloïa l’organització de baralles, de vegades ben complides de participants, materials i intendència, particularment contra els maniseros al Barranquet, el camp de batalla. En una d’eixes baralles vaig fer-me la meua cicatriu. No en la guerra, no, més bé a la reraguardia, quan un dels majors que preparava canyes per llançar-les com a llances, va considerar el provar-les en algú dels menuts que sempre anàvem molestant per allí. El malparit me la va llançar per l’esquena, mentres corria atemorit per les seues amenaces. Encara que les circumstàncies de l’acció no es poden considerar una mostra de valentia (ferit pel foc amic quan desertava a tota velocitat del camp de batalla) de vegades, quan veig esta taca de color un poc més fosc en la pell de la cama, em sembla una medalla al valor, com el jugador de bàsquet que es tatua una copa al turmell quan guanya la competició, i em sent un supervivent de mil batalles, un verdader heroi de temps passats.
Així eren els durs temps de felicitat que varem viure. A penes hi havien cotxes, fóra dels que passaven per la carretera, i tot el poble era un gran pati de joc. Arribar d’escola, agafar l’entrepà amb mitja barra de xocolate i fugir corrent a viure aventures a la plaça de l’Església (a l’ombra d’aquella enorme creu de pedra que dominava el jardí) o a la costera del Molí de Vila a provar els nostres cotxes-carrets o més avall encara, vora riu, amb improvisades embarcacions de fusta i canya.
I. Passejant per rutes amigues. Les Eres i L’Arquillo
Iniciem esta sèrie de rutes per camins de l’antic secà i horta de Quart de Poblet amb una curta excursió que, ja des d’ací, us recomane que no la deixeu per a llarg. Estem en temps de transformació, els camins s’esborren i que es perden, ja per sempre, paisatges i Comencem la nostra ruta des de “la despedida del dol” (1), on es creuen els carrers Baró de Carcer i Numància. Era on, fins fa poc, amics i coneguts donaven el condol als familiars als soterrars i deixaven que la comitiva s’enfilara pell carrer de Numància cap Al cantó entre els dos carrers, baix una planxa d’alumini a terra, es troba la comporta de la séquia del Braç del Molí que dóna pas al Roll de les Eres, pel carrer de Numància. El tornarem a trobar, altra vegada, al nostre passeig.
Nosaltres anirem al final del carrer Baró de Carcer, per la dreta, per entrar a Les Eres, un dels nuclis urbans més antics, probablement d’època musulmana, del nostre poble: és l’espai format pel carrer de la Vega, la plaça Sant Isidre i el carrer Murillo. El carrer de la Vega és el principi de l’antiga senda de Silla, recordeu esta referència que ens serà d’utilitat més avant. Anem passejant per la plaça Sant Isidre i el carrer Murillo fins arribar, a ma dreta, al carrer Jaume I. Trobareu velles vivendes d’una planta, algunes de més de 200 anys. Al carrer Murillo, la casa nº 2 és de 1900, la nº 4 de 1800… Moltes amaguen patis interiors que eren antics horts domèstics regats per una xarxa de séquies de la que encara es conserven molts vestigis..
Ja al carrer Rei Jaume I, l’edifici de tres altures de la dreta, que dóna als quatre carres, és conegut com La Finca Roja (2) i es tracta del primer edifici de vivendes que es va edificar a Quart de Poblet, a mitjans dels anys 50. Per la vora d’este emblemàtic edifici arribem al carrer Pio XII, “el més recte del poble” i que amaga al seu centre el traç de l’antic aqüeducte d’aigües potables que subministrava aigua a la capital.
Caminem pel carrer Pio XII, direcció a València, fins arribar a la bifurcació final. Des d’eixe mateix punt, a la dreta pel carrer Onofre Molins, s’inicia l’antiga Senda de Xirivella, de la que parlarem més avant. Des d’ací, fins Xirivella, tot era horta, en una vista només interrompuda per algun edifici singular com, per exemple, el Molí.
Al nostre recorregut, anem a continuar per intentar arribar a les runes d’este molí, enclavat al caixer de la séquia Faitanar. Hem de fer un poc marxa enrere al carrer José Palacios, entrar pel pàrking i anar pel camí que marca l’antiga via del tren, fins arribar a l’altura del carrer Santa Cecília. Allí, internant-se per l’horta, es troba la séquia de Faitanar, una de les séquies mares de la Vega de València. És prou fàcil descobrir el seu recorregut pel rastre de canyes i vegetació que va deixant al seu pas. Si caminem per la senda que hi ha a la vora dreta de la séquia arribarem a un munt de pedres que marca les runes del Molí d’Animeta (3). Fins fa ben poc encara es podia vore dempeus algun tros dels seus murs.
Les runes del molí ens han de fer reflexionar sobre l’efecte paradoxal d’algunes polítiques de protecció patrimonial: L’edifici accelerà el seu enfonsament en quan augmentaren els rumors que podia ser el centre d’una zona de protecció patrimonial. Si avancem un poc més pel camí, trobarem el punt on es creuen les séquies de Faitanar i del Rollet, en un creuament típic de les séquies valencianes: La séquia més xicoteta, en este cas la del Rollet, creua per dalt a la més cabalosa i juntes giren 90º per a internar-se cap al polígon industrial.
Alcem la vista cap a l’estació de metro de Faitanar, i podrem vore, a mitja distància, la mata de vegetació, i canyes que ens descobreix el pas d’una altra séquia, en este cas la Séquia de Mislata (4). Val la pena acostar-se camp a través, el més recte possible, fins topar amb el camí vora la séquia. Anant per ell trobareu l’obra de rajola d’una altra séquia que s’acosta, fins desaiguar en ella. Es tracta del Roll de les Eres, que tenia el seu inici al carrer Numància, baix de la trapa d’alumini.
Si trobem la Séquia de Mislata amb aigua neta, podem gaudir-la amb tot el seu esplendor: caixer de terra, canyars, figueres i matolls. Passegem uns metres vora la séquia i ara us propose anar, altra vegada, horta a traves, per arribar al final del tram asfaltat de l’Avinguda del Mediterrani, la carretera “darrere de la Coca-Cola”. Des de allí anem a fer un passeig per l’asfalt contemplant la perspectiva de tota la zona. Front al primer grup de fàbriques trobarem l’arribada de la Senda de La Foia (5).
Just abans d’arribar a l’altura l’entrada de Coca-Cola, podem trobar una altre camí que arriba des de la zona: és la Senda de Xirivella (6) que arranca al casc urbà al carrer Onofre Molins que hem vist abans. El camí continua travessant fins la rotonda d’entrada de Xirivella. Ja prop a la rotonda podreu vore els camps vora el cementeri que encara es reguen amb aigua del Braç del Rollet (7) que, si és dilluns o dimecres, durà aigua de rec al seu camí fins a la Séquia de Faitanar. Abans de tornar al punt d’eixida us propose fer una xicoteta volta cap al Cementeri Parroquial per vore l’entrada d’aigua a eixos camps, al cantó del mur del cementeri.
Finalitzarem el passeig anant cap el nucli urbà pel carrer que ara es diu del Roll de les Eres, i que es conegut com camí del Cementeri. Mentres tornem, aprofitar per a reflexionar com, en poc temps, el paisatge que hem recorregut, uns del espais d’horta més productius, més valuosos i més antics de la nostra història, haurà desaparegut per la pressió urbanística, irremediablement i amb tota seguritat, per sempre més.
II Passejant per rutes amigues. Les hortes alteres.
L’objectiu d’esta nova ruta és visitar els camins i les hortes que es troben al punt més nordoriental del nostre terme, la zona on conflueix la frontera de Quart de Poblet amb la de Mislata i Valencia. Estes terres es trobaven, abans de la construcció del Pla Sud, a la ribera dreta del Túria. Es diuen alteres per ser altes, ja que es troben en una elevació de terreny que obligava, per a que arribara el rec, a retindre l’aigua de la séquia del Camí de València fins que aconseguira el seu màxim nivell.
Iniciem la nostra ruta al parc de la Plaça de Sant Rafael (1). Al projectar-se el Nou Llit del Riu, es trobarem amb el problema de la pressa d’aigua de totes les séquies que hi havia a partir de la desviació de riu. La solució la tenim allí, entre la plaça i el riu: L’Assut del Repartiment, conegut popularment con La Cassola (2). Entre els posts de la tanca podrem vore l’estructura de l’obra: una gran bassa amb comportes, que duen l’aigua a l’entrada de totes les antigues séquies, fins a l’Assut de l’Oro, a la Ciutat de les Ciències de València.
Continuem pel carrer que baixa vora riu, fins a l’encreuament amb el carrer Sant Llorenç. A l’esquerra hi ha una caseta (3) que en realitat és l’inici d’un doble sifó que, a través de dos canonades per baix el llit del riu, porta l’aigua de la Séquia de Mislata i la Séquia de Quart a l’altra banda. Nosaltres no podem seguir la séquia fins l’altra banda, així que haurem de pegar la volta pel pont d’accés a Mislata. Hem d’intentar trobar el punt, vora a la carretera que va al Camp de Tir, on la séquia de Mislata torna a aparèixer en superfície. Prop es trobava l’antic Assut de Favara, ara desaparegut baix el munt d’escombreries que s’alcen al Camp de Tir.
A la vista tenim l’Alqueria (4), una casa blanca, de planta quadrada amb més de cent anys d’història dominant les hortes.
Caminem per les sendes, ara carreteres d’asfalt, per les partides de L’Alter, Els Fondos i L’Alitrà. Hem d’intentar arribar al grup de cases que es troben, a la distancia, darrere del Hospital Militar. Les séquies que trobem, bevien dels tres braços alteros; el Braç Fondo, ara desaparegut al Nou Llit del Riu, el Braç de l’Alqueria i el Braç del Canyar (5), molt més al nord.
Quan arribem al grup de cases, busquem l’ombra d’una gran morera. Estem descansant front a L’Alqueria dels Tarongers o de La Palmera (6), un indret amb més de 200 anys d’història documentada. Encara que no viuen permanentment, és facil trobar per allí membres de la família propietària que ens poden contar mil històries i detalls de l’espai i la història d’este centre patrimonial del nostre poble.
La séquia que circula davant l’Alqueria dels Tarongers és el Braç de Franc. Si el seguim en direcció al riu trobarem una joia de la hidràulica del nostre poble: el Partidor dels Moros(7), un tallador d’aigües al caixer de la Séquia de Mislata i que divideix l’aigua per fer nàixer el Braç de Franc, que encara rega terres del nostre poble darrere de l’Hospital Militar.
Si continuem més enllà del Partidor dels Moros, creuarem amb el camí que fa de ruta del Parc del Túria, que és la nostra proposta per tornar al poble. Al moment de prendre el camí podreu trobar, un poc més enlla, el traç de l’antic caixer del Riu. Seguiu-lo amb la mirada i trobareu les grans pedres que formaven l’antic Assut de Rascanya(8), entre Quart de Poblet i València. Si aneu amb un poc de compte, val la pena xafar esta gran construcció, imaginant-la plena d’aigua i verda de molsa i tarquim.
III Passejant per rutes amigues. La frontera amb Mislata, Xirivella i Aldaia.
La ruta que proposem en esta ocasió vol donar a conèixer les terres al llevant i al sud del nostre terme municipal, les que fan la frontera de Quart de Poblet amb Mislata i Xirivella. Són terres que al llarg dels segles han sigut de les horters més productives de Quart de Poblet banyades per la séquia de Mislata i els Braç Forà.
Iniciem la nostra ruta des del final del carrer Pius XII. Al mini-parc infantil on fa la bifurcació amb el carrer Onofre Molins. En eixe punt s’iniciava l’antiga Senda de Xirivella, on ha sigut al llarg de molt anys el fi del casc urbà. Des d’ací, fins Xirivella, tot era horta, en una vista només interrompuda per algun edifici singular com, per exemple, el Molí d’Animeta. Per ací passarem al carrer Rvd José Palacios i, buscant un pas a través de la tanca, anar pel camí que marca l’antiga via del tren. Hem d’anar en paral·lel a la tanca per trobar el caixer de la Séquia de Mislata, més o menys a l’altura del carrer Xiquet de Quart, a 100 metres de l’estació de metro Faitanar.
El caixer de la Séquia de Mislata és una de les meravelles que encara podem gaudir del nostre patrimoni etnológic. El seu traç sinuós excavat a la terra i protegit per una vegetació de canyes, figueres, xops, codonyers i altres arbres ens permetrà descobrir un dels tresors paissatgistics del nostre poble: els pas cadenciós de la séquia per la zona rere el polígon industrial (Amado Salvador, l’antiga Flex..) fins arribar a la frontera del terme de Quart de Poblet amb Mislata: La carretera que separa l’horta del cementeri de Mislata.
Ací ens trobem amb la part més delicada de la ruta, perquè la nostra proposta és creuar per dalt del pont fins a l’altra banda de la carretera A-3. Aneu amb molta precaució, procurant sempre la vostra visibilitat, ja que és un pas amb perill per a persones que caminen.
El pont que travessa la A-3 es prolonga fins arribar a la zona de la central de transformació elèctrica i, un poc més enllà, a la tanca que protegeix les terres de les empreses de vivers. Estem molt prop de la redona de la carretera a Xirivella, que es el punt més al sud de l’horta del nostre terme. Si s’acostem podem vore el caixer que fa frontera entre els dos pobles, el Braç de Samarra.
Des de fa molt de temps els llauradors, per protegir la seua producció, han tancat camps i camins d’accés a l’horta per tal d’evitar que d’altres que ni sembren, ni reguen, ni treballen la terra, s’aprofiten dels seus fruits. Això no ha d’evitar que tingam dret a transitar pacíficament pels camins de l’horta, procurant no fer malbé sembrats, plantes ni collites.
Vora les portes de la tanca de la zona de vivers, trobarem el pas per a acccedir a l’interior. La nostra intenció a de ser travessar tota la zona de vivers per arribar al Nou Cementeri Municipal. Estem a la Partida de La Noria, que té el nom d’una antiga alqueria desapareguda que es trobava on ara estan les oficines dels vivers. Entre este punt i el Cementeri encara es pot vore les ruïnes d’un pou vell on uns taulellets indiquen que es tracta del pou del Cristo de la Providencia, fundat per la Societat “El porvenir” al 1931i el camí que ens acosta al poble és l’antiga Senda de Xirivella, de la que partíem en la nostra excursió. Vora el camí podem vore el traç sinuós del Braç Forà, que a l’altura del Cementeri marca la frontera entre Quart de Poble
IV Passejant per rutes amigues. Els grans masos del Secà del Pla de Quart
El Pla de Quart, el nostre secà, ha sigut, ara i sempre, el gran desconegut, encara que suposa més dels dos terços del seu terme. Este passeig és una visita als dos grans masos de la història del secà de Quart de Poblet: El Mas de Pai i el Mas de Capellans.
Com que no podem iniciar la nostra ruta des del casc urbà del poble, propose dos modalitats alternatives:
A) Ruta en bicicleta. Des del poble fins arribar al C/ Colada d’Aragó (a l’altura de la fàbrica de cerveses Heineken, a l’altra banda de la carretera). Es pot arribar des de la via de servici al costat de Bonaire. Allí, anem cap a l’interior per esta antiga ruta de transhumància, la Vereda d’Aragó. Un pont ens ajuda a creuar les vies i arribar a la placeta que forma l’entrada de la fàbrica Natra. A la dreta, agafem un camí que, per darrere de la fàbrica de fems, travessa el barranc i passa vora la depuradora d’aigües.
Este camí de direcció est-oest, és el Camí del Mas de Pai (1). Per ací, 1400 metres després, coincidirem amb la ruta de la segona modalitat.
B) Ruta en cotxe i a peu. En cotxe des del poble fins al C/ Poligono Diseminados (el primer carrer, anant per l’A-3, després de passar el pont de la via del tren Valencia-Utiel, a l’esquerra). Cal anar fins al bypass per fer el canvi de sentit i entrar per la via de servei. Deixem el cotxe i caminem pel camí que va cap al sud. És el Camí del Mas del Jutge i es reconeix perquè, al seu primer tram, ens acompanya a la dreta el Barranc de Poio. Quan el camí travessa el barranc podrem vore la unió del Barranc de Poio i del Barranc de Gallego (2). A 500 metres, es trobem l’encreuament amb el Camí del Mas de Pai (3). Des d’ací la ruta és comuna a les dos modalitats.
Anem pel Camí del Mas de Pai, cap a l’oest. Es divisa, a 300 metres, les construccions del Mas de Pai, l’antic Mas de la Senyoria de Poblet, el nostre primer destí. Abans d’arribar, trobem a la dreta el Motor de Sant Francesc. A la seua façana oest està un bell mosaic que representa al Sant. Arribem al Mas de Pai (4), l’edifici que ocupa la posició central, amb una porta d’arc que té al damunt una pedra que és, en realitat, els restes de l’escut d’armes de l’abat de Poblet, com corresponia a una casa de propietat senyorial. El mas es troba tancat i deshabitat. A l’aparcament hi ha una gran pedra molar, pertanyent a l’almàssera del mas. Al costat del mas es troben les instal·lacions del Motor Verge de la Salut, que inclou una gran bassa de reg.
Tornem pel nostre camí fins arribar a un altre, el Camí del Pla (5), que va des d’Aldaia a Xiva. A l’encreuament ja divisem el nostre segon destí: El Mas de Capellans (6). La millor forma d’arribar és sobrepassar-lo pel camí i entrar per la façana oest. El mas, encara que no hi ha gent vivint de forma permanent, és fàcil trobar-lo obert, amb treballadors cuidant-se dels camps. Històricament ha sigut coneguda l’hospitalitat del habitants del mas i podem demanar permís per a, sense molestar, donar una ullada a les instal·lacions. Recomane la porta de la bodega, la façana principal o la bassa de rec, amb detalls molt interessants per a descobrir.
Eixim del Mas de Capellans i continuem pel Camí del Pla, cap l’oest. De seguida trobem una bifurcació i agafem el camí que s’eleva a la dreta, el Camí del Mal Pas. Als 100 metres trobem un altre camí que s’obre cap al nord. Entrem al Camí del Mas de l’Oliveral (7). Des d’ací fins al Barranc de Poio són 900 metres. A mitat del trajecte creuem el barranc de Gallego (8). Després de passar el Barranc de Poio (9), hem d’anar cap a l’est, per darrere del polígon, fins arribar on deixarem el cotxe o continuar en bicicleta pels camps dels secà, fins al poble.
V Passejant per rutes amigues. L’horta dellà lo riu.
Des de ben antic, el terme municipal del nostre poble ha estat marcat per unes característiques que han fet d’ell un element particular de la nostra identitat. Entre elles, que part del terme està situat a l’altra banda del riu, botant-se el que hauria de considerar-se una frontera natural. Tal vegada, esta “anomalia” tinga a vore amb el paper històric del vell pont sobre el riu.
Iniciem la nostra ruta des de la Plaça del País Valencià, a la porta de l’ajuntament, anant pel Carrer Major, Virgen del Pilar, i després seguint pel carrer l’Alcota. Estem xafant l’antic Camí de Manises (1). Per baix els nostres peus fluix l’aigua de la séquia del Roll del Gràcia (2), que és la primera que pren aigua de la Séquia de Quart, abans inclús del Partidor de Sant Onofre. Regava, pràcticament, des de l’avinguda de Sant Onofre fins a les terres baix el Castell.
Quan agafem, a l’altura del carrer Crescencio Rodilla, el camí de la dreta que va cap el riu, estem entrant al Camí de Paterna (3) que és, en realitat, un tram d’un camí més llarg entre Sagunt i Torrent.
Així arribem damunt del Pont (4). L’origen romà del pont és incert, però és segur que existia en època musulmana com l’últim pont abans d’entrar a la ciutat de Valencia. Com correspon al pont d’un Riu (5) afectat de fortes riuades, el pont ha segut derruït moltes vegades per la força de les aigües i tornat a refer de nou. Tota la nostra història com a poble es troba lligada al riu i en especial, amb l’aigua que ha sostingut la seua economia agrícola fins al desenvolupament industrial.
El primer camí perpendicular a la nostra ruta, que s’endevina entre les noves construccions viàries modernes, és La Senda de Benimàmet (6) coneguda com Assagador, pas del bestiar que venia per la vora esquerra del riu. Este camí anava entre les séquies de Tormos i Favara, i s’internava cap al nord, cap a Benimàmet. Ara, l’autovia V-30 i el corredor comarcal, han fet desaparèixer quasi completament esta senda.
Ara passem per baix de L’Autovia V-30 (7). Hem de considerar que, quan 1966 es presentà el Pla General de Valencia, despres de la commoció de la gran riuada de 1957, es tractava no només de solucionar el problema de les inundacions periòdiques del riu, sinó, de pas, projectar una gran línia de comunicacions terrestres, tant per dins de la capital com per la seua banda oest. El resultat és una trinxera de 4 metres d’altura que suporta una via d’alta densitat de transit.
Anant pel Camí de Manises, a l’esquerra, trobem La Partida de La Fila (8), regada pel Braç de La Fila, un ramal del Braç de Paterna, aigües de la Séquia de Montcada. Són 33 hectàrees de terreny, poc més de 380 fanecades. A la banda dreta es troba La Partida del Salteri (9), que són poc més de 14 hectàrees i mitja, unes 176 fanecades de terreny de cultiu de gran fertilitat. Es regada pels braços del Salteri, de Paterna i de La Fila. El Camí del Salteri travessa de oest a est la banda nord de la partida, fins l’antiga rambla de Tormos. El principal problema que podem trobar és que, com estos camins són per accedir directament als camps, la majoria es troben cercats de tanques amb les portes tancades.
El nostre camí finalitza al límit del terme de Quart de Poblet, on el camí creua el Braç de Paterna (10), séquia que pren l’aigua de la Séquia de Montcada, i rega els camps més al nord del terme municipal, a l’altra banda del Riu.
Al retornar cap al poble, després de tornar a creuar el túnel baix la V-30 i la carretera, podem anar cap a la dreta pel camí que ha obert el Parc Fluvial. Són terrenys de La Rambla (11), que amb este nom coneixen els llauradors esta l’estreta franja, entre les séquies de Tormos i Mestalla i el riu.
VI Passejant per rutes amigues. El secà nord.
Iniciem la nostra excursió al nord de la partida de la Venta de l’Amparo (1), vora la tanca de la Base de l’ONU que ens separa de l’antiga partida del Carreró de les Piteres (2). Hores d’ara, esta partida es troba dins del recinte. Es pot observar la disposició d’esta partida com a receptora d’aigües i capçalera del Barranc de La Saleta. Iniciem l’excursió pel Camí de la Galerota. El camí deixa a l’esquerra la extensa Partida de la Canyada (9), que tornarem a trobar més avant. El camí es dirigeix recte cap al nord, a la Pinadeta de Manises i la seua Mallà, però nosaltres agafarem la primera desviació cap a l’oest, pujant per l’anomenat Camí del Mas de Nadal (4), en referència a està construcció que es troba al terme de Manises. Este camí és una travessera que permet l’accés des del nord de l Pla de Quart fins a les terres d’Aldaia, Alaquas i Torrent.
Este camí separa a la nostra dreta la Partida de Camusero(3) i a l’esquerra la Partida de la Galerota (5). Els noms de les dos partides són de difícil interpretació. Es trobem a les cotes de major altura del terme, també anomenat “la Muntanyeta de Quart” des d’ací el terreny va baixant cap al sud, conformant el Pla de Quart. Hem d’observar la composició del terreny, simplement pel color de la terra i la proliferació de pedra podem deduir que no es trobem als habituals terrenys de l’horta o el secà sud. Es tracta, majoritàriament d’una zona de ”crosta calcària del Plistocè Inferior, constituïda per nivells blancs i rosats.” (QdP Història, Art i Geografia). Ací es pot observar el fenomen de la progressiva substitució de cultius, des del taronger fins als nous productes, en especial el caqui persimó.
El nostre destí, cap al nord-oest, és arribar al Camí de Xest (6), que reconeixerem de seguida per la seua amplitud i per ser una ruta quasi rectilínia direcció est-oest. Este camí, que abans partia des de prop de l’Ermita i que té el seu destí al poble de la Foia de Bunyol, marca la separació de termes entre Quart de Poblet i Manises. Anirem cap a ponent fins a arribar a trobar una desviació a l’esquerra vora una gran construcció que era, fins fa poc, una de les millors granges de vaques del país, ara traslladada a Requena.
Baixem pel camí, vora el mur de la granja, i estem caminant per la Travessera de Romeu (7) , una de les rutes de bestiar que portaven els ramats procedents de Conca per Riba-roja fins a les terres de l’Albufera i la Ribera. Deixem a l’esquerra la Partida de Romeu. A esta partida, ja al 1750 hi havia un Maset de Romeu, un nom familiar procedent, segurament, de Torrent,.
Arriba un moment en el camí que es trobem a una zona erma, mig barrancosa i , a la dreta del camí ix una senda no asfaltada per la que continuarem el nostre passeig. Estem entrant una altra vegada a la Partida de La Canyada (9). Als anys 40, el cultiu majoritari, com en tot el Pla, eren vinyes, garroferes i cereal de secà. Hores d’ara encara que es troba quasi sense urbanitzar, moltes de les seues parcel·les es troben sense cap tipus de conreu mantenint, d’una forma silvestre, les centenàries garroferes.
Baixant pel camí trobarem el mur d’una parcel·la en elevació: Es trobem darrere dels terrenys de la fàbrica de Cervesa, a la Partida de la Pinadeta (10) i caminant pel seu Camí de la Canyada que, com podeu vore, cobreix una zona amb relativa humitat que era aprofitada per a les pastures dels ramats Anem a continuar per l’esquerra la parcel·la vora el mur fins rodejar-lo completament per a arribar, entre les fabriques del polígon a la via de servici de l’A-3, a la via de servici vora el pàrking de la fàbrica de cerveses Heineken, que serà el nostre punt d’arribada. A l’altra banda de la carretera en tenim la Partida de la Patada del Cid (11), completament urbanitzada pels polígons industrials.
VII Passejant per rutes amigues. El nucli urbà
Després de sis edicions de “passejant pels camins de l’horta de Quart”, en esta setena ruta volem presentar la riquesa urbanística del nostre poble fent una xicoteta ruta per dins del nucli urbà i coneixent alguns dels edificis més representatius, i més desconeguts, del nostre patrimoni
1.- El Motor de l’Ermita. Iniciem esta xicoteta ruta al parc de l’avinguda. Vora l’ermita, el sanatori de Sant Onofre i el partidor de la Séquia de Quart trobem un edifici al mig del parc, no especialment rellevant, de mitjans dels anys 60. Però, l’edifici, és la construcció que protegeix el Pou de l’Ermita, que ha sigut la principal font d’aigua potable de les conduccions del nostre poble des de fa més de 80 anys. Al 1913 s’instalà el servei d’aigües potables al poble, des de l’ajuntament vell, on estava el pou de pressa d’aigua, fins a l’actual ajuntament, on s’instalà un xicotet dipòsit que servia un conjunt de fonts públiques i arribava a unes poques cases que havien demanat el servici. La resta de la població s’abastia dels seus propis pous, de les séquies o de la Cisterna. El creixement urbanístic del poble al primer terç del s.XX dugué la necessitat d’unes instal·lacions amb més capacitat de subministre. Al 1934, ja en temps de la Republica, s’inauguraren estes instal·lacions que pretenien oferiri un servei públic i la millora del sanejament i de les condicions higièniques. Les instal·lacions compten amb una pressa d’aigua, un pou, un dipòsit en altura i la maquinaria per pujar l’aigua de nivell i les conduccions per la distribució de l’aigua. Al 1965 es va construir una altre dipòsit al mateix parc i ja en 1973, s’enderrocà el vell dipòsit deixant deixant encara a la vista, les seus “potes”
. El nucli urbà
2.- El Dipòsit d’Aigües Potables Al 1850 es va inagurar la infraestructura per al subministrament d’aigua potable per a València capital. La instal·lació comportava la canalització de l’aigua des del Riu Túria, a l’altura de la Pressa de Manises fins a la ciutat. Al llarg del recorregut d’esta canalització, hi havien una sèrie d’instal·lacions de depuració (“el filtres” de Manises) de distribució i emmagatzemament. Una de les peces principals d’esta xarxa és el dipòsit de distribució que ara és el museu de l’Historia de Valencia en la Creu de Mislata, entre este poble i la capital. El dipòsit de Quart és un magatzem complementari situat entre els “filtros” de Manises i el dipòsit de Mislata. Es troba actualment en ús, encara que no utilitza aigua potable (que circula per una altra conducció per una altre itinerari) sinó que abasteix a la capital d’aigua de rec i sanejament. L’aigua que passa per este dipòsit, arriba fins al Port de València. “És un dipòsit semisubterrani o de trinxera, com també s’anomenen, construit en rajola massissa caravista i aplacat de pedra fingida en la socolada, cantoneres, remat superior i llinda de les finestres. Amb revestiment interior de morter hidràulic. La seua planta és quadrada i d’una sola altura, amb una porta d’accés i una finestra a cada costat de la porta. Rematant la façana hi ha una cornisa feta en aplacat de perdra fingida i un ampit amb un xicotet semicircle al centre Les parets perimetrals del dipòsit sols tenen finestres i eixidors de canonades en la part davantera i trasera.”
3.- Les cases de l’estació. Estem, sense dubte davant del conjunt de cases d’ús privat més valuoses des de el punt de vista patrimonial de Quart de Poblet. I això tant en el que respecta al seu estil modernista com al seu estat de conservació i manteniment. Les cases es varen construir a principi del s. XX a càrrec de José Alcacer Hueso, un industrial rajoler de Quart de Poblet, per als seus dos fills. Encara que les dos construccions es poden enclavar a l’estil modernista valencià, cadascuna representa models i configuracions distintes, com es podem observar en les façanes. Cal observar especialment: La inspiració en la naturalesa i l’ús profús d’elements d’origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se. L’ús de la línia corbada i l’asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. Hi ha també una tendència a l’estilització dels motius, amb una forta tendència a l’ús d’imatges femenines. Es tracta d’una actitud tendent a la sensualitat i al complanyiment dels sentits, amb una picada d’ullet cap a l’eròtic en alguns casos. També hi ha llibertat en l’ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures exòtiques (Japó, antic Egipte, la cultura clàssica grecoromana).
4.- El campanar. Podem considerar que, en general “L’església parroquial fon bastida el segle XIV, reedificada el XVIII i restaurada en 1916». Ja fon utilitzada, segons els avantpassats, en la dominació àrab com mesquita, però res no es diu de si ells la feren; si bé «la fàbrica té unes formes d’arquitectura valenciana no més enllà del segle XIII: d’única gran volta i capelles entre els contraforts, en els quals hi ha un passadís d’una a altra capella». És possible que abans hi haguera alguna construcció”. (Contes per als nets). El que sí hem d’observar del campanar, es que es tracta d’una construcció molt senzilla, composta per paret de rajola de prou grossària i que es troba pràcticament buida per dins. Tant sols en una banda es manté el cos d’una escala estreta, amb només un espai de descans, el quartet anomenat “del rellotge” . Dalt es troba la planta de els campanes, que són quatre, una per cada paret, foses al principi dels anys 40.
VIII Passejant per rutes amigues. Les séquies del sud.
1.- Repartidor de les llengües o de SANT ONOFRE. Vora de l’ermita de sant Onofre, té com a funció dividir les aigües de la Séquia de Quart per repartir-les en dos braços d’aigua: la Séquia de Quart pròpiament dita i la de Benàger. Utilitza la tècnica de les llengües, és a dir, una paret o tallamar dins del caixer de la séquia que divideix les aigües i unes comportes a l’entrada de cadascú dels braços per regular la quantitat d’aigua de cada séquia.
2.- Pedra de Sang i Foc. Era una pedra foradada col·locada al llit de la Séquia de Quart. Amb un forat d’uns 8 cm, donava pas al Braç del Molí. mentre la resta d’aigua anava cap a la Séquia del Dimartsl. Tenia el privilegi de no poder tancar-se mai.
3.- Braç del Molí. És un dels dos braços principals que s’obrin de la sèquia de Quart. S’inicia poc desprès del Partidor de Sant Onofre. Travessa fins a l’antic pas a nivell i baixa, pel Camí de Madrid fins al Casino, anat pel marge esquerra de la carretera. Allí, s’enfila pel Carrer Baró de Càrcer fins el principi del Carrer Pizarro. El dijous, es feia una ampla parada per a que pujara de nivell i donar aigua al rec del Dijous. Una comporta el permet baixar pel desnivell del Carrer del Molí per donar força a les moles. Després de donar força al Molí, l’aigua continuava regant les hortes de la Partida de l’Administració i finalitzava arribant fins a la Partida de l’Alter
4.- Motor de la Mare de Déu de la Llum. Motor de Quart- Aldaia. En novembre de 1928 es va crear la societat “Pozo Unión de Labradores” pels regants del Bracet i del Braç del Mig, per a explotar el pou, en eixe moment propietat de J.B. Valldecabres i J.M. Coll. Actualment el seu nom és Motor Verge de la Llum.
5.- Braç del Dimarts. És un dels dos braços en els que es divideix la Séquia de Quart, prop de l’antiga Alqueria de Sant Onofre. Després de donar aigua al Braç del Molí, es forma el Braç del Dimarts, que continua cap al sud pel límit que separa les zones d’horta i secà. La séquia continua cap al sud per a alimentar el rec del Divendres, ja al terme d’Aldaia.
6.- Partidor del Bracet i del Braç del Mig. Este braç naix de la divisió de la Séquia de l Dimarts en tres braços: Bracet, del Mig i Forà. La sèquia del Bracet és la que circula més al nord de les tres, d’oest a est. El Braç del Mig discorre cap a l’est entre els altres dos braços. Al poc, en altra divisió, fa nàixer el Braç Fondo.
7.- Motor de St Antoni o del Braç Forà. Nomenat popularment “el número 1”. Es troba entre la Senda d’Aldaia i el Camí de de Samarra; entre el Braç Fondo i el Braç Forà. Fins fa pocs anys continuava en ús.
8.- Camí de Samarra. Naixia al nucli urbà en el que ara és el Camí del Cememnteri. A hores d’ara podem considerar el camí des de l’altra banda de l’Autovia A-3, on és el camí d’accés al Cementeri Municipal Actualment és l’entrada del camí del Cementeri Municipal
9.- Cementeri Municipal. Cap a l’any 2000, els problemes de funcionament del cementeri parroquial, donaren a l’ajuntament l’oportunitat d’establir un cementeri de gestió municipal, construint-lo de nova planta, vora el Camí de Samarra, a la zona del Braç Forà, en el límit amb el terme d’Aldaia. ,
10.- El Braç Forà. Esta séquia és realment “forà”, vol dir, es troba a la rodalia del terme de Quart, marcant el límit pel sud amb el terme d’Aldaia. Es conserva com a paraula aguda, encara que en alguns textos es refereix a la “sequia Forana” i en les converses dels antics se li anomena també “el braç de fora” o de les vinyes. Naix, amb el Bracet i el Braç del MIG, de la partició de la Séquia del Dimarts i va regant cap a l’est les partides del Braç del Mig i la seua pròpia. Després segueix pel terme d’Aldaia, on rega més de 1000 fanecades. A partir de la Senda de Silla va regant tota la zona Nord de la Partida de la Nòria o El Blanc. Es seu tram final va paral·lel a la Senda de Xirivella, però actualment no es pot seguir per les ampliacions de carreteres i l’apropiació dels camins que han fet algunes empreses agrícoles.
11.- Passarel·la per damunt l’A-3
12.- Bosc de moreres a la Partida del Bracet (A. Amics de l’Animeta). La Partida del Bracet abarcaba des de la Senda de Silla fins a la Senda de Xirivella i entre la Partida del Roll de les Eres pel nord i la dels Fondos pel sud. En total eren prop de 20 hectarees de cultiu, quasi 240 fanecades. Encara hui es pot accedir a este tros d’horta, pero ja està acabant-se el disseny del nou nucli residencial que creixerà en esta partida.