Categoria: 1.-Passetjant per rutes amigues

Publicat a

VI Passejant per rutes amigues. El secà nord.

Iniciem la nostra excursió al nord de la partida de la Venta de l’Amparo (1), vora la tanca de la Base de l’ONU que ens separa de l’antiga partida del Carreró de les Piteres (2). Hores d’ara, esta partida es troba dins del recinte. Es pot observar la disposició d’esta partida com a receptora d’aigües i capçalera del Barranc de La Saleta. Iniciem l’excursió pel Camí de la Galerota. El camí deixa a l’esquerra la extensa Partida de la Canyada (9), que tornarem a trobar més avant. El camí es dirigeix recte cap al nord, a la Pinadeta de Manises i la seua Mallà, però nosaltres agafarem la primera desviació cap a l’oest, pujant per l’anomenat Camí del Mas de Nadal (4), en referència a està construcció que es troba al terme de Manises. Este camí és una travessera que permet l’accés des del nord de l Pla de Quart fins a les terres d’Aldaia, Alaquas i Torrent.

 

Este camí separa a la nostra dreta la Partida de Camusero(3) i a l’esquerra la Partida de la Galerota (5). Els noms de les dos partides són de difícil interpretació. Es trobem a les cotes de major altura del terme, també anomenat “la Muntanyeta de Quart” des d’ací el terreny va baixant cap al sud, conformant el Pla de Quart. Hem d’observar la composició del terreny, simplement pel color de la terra i la proliferació de pedra podem deduir que no es trobem als habituals terrenys de l’horta o el secà sud. Es tracta, majoritàriament d’una zona de ”crosta calcària del Plistocè Inferior, constituïda per nivells blancs i rosats.” (QdP Història, Art i Geografia). Ací es pot observar el fenomen de la progressiva substitució de cultius, des del taronger fins als nous productes, en especial el caqui persimó.

El nostre destí, cap al nord-oest, és arribar al Camí de Xest (6), que reconeixerem de seguida per la seua amplitud i per ser una ruta quasi rectilínia direcció est-oest. Este camí, que abans partia des de prop de l’Ermita i que té el seu destí al poble de la Foia de Bunyol, marca la separació de termes entre Quart de Poblet i Manises. Anirem cap a ponent fins a arribar a trobar una desviació a l’esquerra vora una gran construcció que era, fins fa poc, una de les millors granges de vaques del país, ara traslladada a Requena.

Baixem pel camí, vora el mur de la granja, i estem caminant per la Travessera de Romeu (7) , una de les rutes de bestiar que portaven els ramats procedents de Conca per Riba-roja fins a les terres de l’Albufera i la Ribera. Deixem a l’esquerra la Partida de Romeu. A esta partida, ja al 1750 hi havia un Maset de Romeu, un nom familiar procedent, segurament, de Torrent,.

Arriba un moment en el camí que es trobem a una zona erma, mig barrancosa i , a la dreta del camí ix una senda no asfaltada per la que continuarem el nostre passeig. Estem entrant una altra vegada a la Partida de La Canyada (9). Als anys 40, el cultiu majoritari, com en tot el Pla, eren vinyes, garroferes i cereal de secà. Hores d’ara encara que es troba quasi sense urbanitzar, moltes de les seues parcel·les es troben sense cap tipus de conreu mantenint, d’una forma silvestre, les centenàries garroferes.

Baixant pel camí trobarem el mur d’una parcel·la en elevació: Es trobem darrere dels terrenys de la fàbrica de Cervesa, a la Partida de la Pinadeta (10) i caminant pel seu Camí de la Canyada que, com podeu vore, cobreix una zona amb relativa humitat que era aprofitada per a les pastures dels ramats Anem a continuar per l’esquerra la parcel·la vora el mur fins rodejar-lo completament per a arribar, entre les fabriques del polígon a la via de servici de l’A-3, a la via de servici vora el pàrking de la fàbrica de cerveses Heineken, que serà el nostre punt d’arribada. A l’altra banda de la carretera en tenim la Partida de la Patada del Cid (11), completament urbanitzada pels polígons industrials.

Publicat a

VII Passejant per rutes amigues. El nucli urbà

Després de sis edicions de “passejant pels camins de l’horta de Quart”, en esta setena ruta volem presentar la riquesa urbanística del nostre poble fent una xicoteta ruta per dins del nucli urbà i coneixent alguns dels edificis més representatius, i més desconeguts, del nostre patrimoni
1.- El Motor de l’Ermita.  Iniciem esta xicoteta ruta al parc de l’avinguda.  Vora l’ermita, el sanatori de Sant Onofre i el partidor de la Séquia de Quart trobem un edifici al mig del parc, no especialment rellevant, de mitjans dels anys 60.  Però, l’edifici, és la construcció que  protegeix el Pou de l’Ermita, que ha sigut la principal font d’aigua potable de les conduccions del nostre poble des de fa més de 80 anys. Al 1913 s’instalà el servei d’aigües potables al poble, des de l’ajuntament vell, on estava el pou de pressa d’aigua, fins a l’actual ajuntament, on s’instalà un xicotet dipòsit que servia un conjunt de fonts públiques i arribava a unes poques cases  que havien demanat el servici.  La resta de la població s’abastia dels seus propis pous, de les séquies o de la Cisterna.  El creixement urbanístic del poble al primer terç del s.XX dugué la necessitat d’unes instal·lacions amb  més capacitat de subministre.  Al 1934, ja en temps de la Republica, s’inauguraren estes instal·lacions que pretenien oferiri un servei públic i la millora del sanejament i de les condicions higièniques.  Les instal·lacions compten amb una pressa d’aigua, un pou, un dipòsit en altura i  la maquinaria per pujar l’aigua de nivell i les conduccions per la distribució de l’aigua.  Al 1965 es va construir una altre dipòsit al mateix parc i ja en 1973, s’enderrocà el vell dipòsit deixant deixant encara a la vista, les seus “potes”

. El nucli urbà 

2.- El Dipòsit d’Aigües Potables  Al 1850 es va inagurar la infraestructura per al subministrament d’aigua potable per a València capital.  La instal·lació comportava la canalització de l’aigua des del Riu Túria, a l’altura de la Pressa de Manises fins a la ciutat.  Al llarg del recorregut  d’esta canalització, hi havien una sèrie d’instal·lacions de depuració (“el filtres” de Manises) de distribució i emmagatzemament.  Una de les peces principals d’esta xarxa és el dipòsit de distribució que ara és el museu de l’Historia de Valencia en la Creu de Mislata, entre este poble i la capital.  El dipòsit de Quart és un magatzem complementari situat entre els “filtros” de Manises i el dipòsit de Mislata.  Es troba actualment en ús, encara que no utilitza aigua potable (que circula per una altra conducció per una altre itinerari) sinó que abasteix a la capital d’aigua de rec i sanejament.  L’aigua que passa per este dipòsit, arriba fins al Port de València.  “És un dipòsit semisubterrani o de trinxera, com també s’anomenen, construit en rajola massissa caravista i aplacat de pedra fingida en la socolada, cantoneres, remat superior i llinda de les finestres. Amb revestiment interior de morter hidràulic. La seua planta és quadrada i d’una sola altura, amb una porta d’accés i una finestra a cada costat de la porta. Rematant la façana hi ha una cornisa feta en aplacat de perdra fingida i un ampit amb un xicotet semicircle al centre Les parets perimetrals del dipòsit sols tenen finestres i eixidors de canonades en la part davantera i trasera.”

 

3.- Les cases de l’estació.  Estem, sense dubte davant del conjunt de cases d’ús privat més valuoses des de el punt de vista patrimonial de Quart de Poblet.  I això tant en el que respecta al seu estil modernista com al seu estat de conservació i manteniment.  Les cases es varen construir a principi del s. XX a càrrec de José Alcacer Hueso, un industrial rajoler de Quart de Poblet, per als seus dos fills.   Encara que les dos construccions es poden enclavar a l’estil modernista valencià, cadascuna representa models i configuracions distintes, com es podem observar en les façanes.  Cal observar especialment: La inspiració en la naturalesa i l’ús profús d’elements d’origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se. L’ús de la línia corbada i l’asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. Hi ha també una tendència a l’estilització dels motius, amb una forta tendència a l’ús d’imatges femenines. Es tracta d’una actitud tendent a la sensualitat i al complanyiment dels sentits, amb una picada d’ullet cap a l’eròtic en alguns casos.  També hi ha llibertat en l’ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures exòtiques (Japó, antic Egipte, la cultura clàssica grecoromana).

 

4.- El campanar.  Podem considerar que, en general  “L’església parroquial fon bastida el segle XIV, reedificada el XVIII i restaurada en 1916». Ja fon utilitzada, segons els avantpassats, en la dominació àrab com mesquita, però res no es diu de si ells la feren; si bé «la fàbrica té unes formes d’arquitectura valenciana no més enllà del segle XIII: d’única gran volta i capelles entre els contraforts, en els quals hi ha un passadís d’una a altra capella». És possible que abans hi haguera alguna construcció”. (Contes per als nets). El que sí hem d’observar del campanar, es que es tracta d’una construcció molt senzilla, composta per paret de rajola de prou grossària i que  es troba pràcticament buida per dins.  Tant sols en una banda es manté el cos d’una escala estreta, amb només un espai de descans, el quartet anomenat “del rellotge” . Dalt es troba la planta de els campanes, que són quatre, una per cada paret, foses al principi dels anys 40.

 

Publicat a

VIII Passejant per rutes amigues. Les séquies del sud.

Les séquies del sud

1.- Repartidor de les llengües o de SANT ONOFRE.  Vora de l’ermita de sant Onofre, té com a funció dividir les aigües de la Séquia de Quart per repartir-les en dos braços d’aigua: la Séquia de Quart pròpiament dita i la de Benàger. Utilitza la tècnica de les llengües, és a dir, una paret o tallamar dins del caixer de la séquia que divideix les aigües i unes comportes a l’entrada de cadascú dels braços per regular la quantitat d’aigua de cada séquia.

2.- Pedra de Sang i Foc.  Era una pedra foradada col·locada al llit de la Séquia de Quart.   Amb un forat d’uns 8 cm, donava  pas al Braç del Molí. mentre la resta d’aigua anava cap a la Séquia del Dimartsl.  Tenia el privilegi de no poder tancar-se mai.

3.- Braç del Molí. És un dels dos braços principals que s’obrin de la sèquia de Quart. S’inicia poc desprès del Partidor de Sant Onofre.   Travessa fins a l’antic pas a nivell i baixa, pel Camí de Madrid fins al Casino, anat pel marge esquerra de la carretera. Allí, s’enfila pel Carrer Baró de Càrcer fins el principi del Carrer Pizarro. El dijous, es feia una ampla parada per a que pujara de nivell i donar aigua al rec del Dijous. Una comporta el permet baixar pel desnivell del Carrer del Molí per donar força a les moles. Després de donar força al Molí, l’aigua continuava regant les hortes de la Partida de l’Administració i finalitzava arribant fins a la Partida de l’Alter

4.- Motor de la Mare de Déu de la Llum. Motor de Quart- Aldaia.  En novembre de 1928 es va crear la societat “Pozo Unión de Labradores” pels regants del Bracet i del Braç del Mig, per a explotar el pou, en eixe moment propietat de J.B. Valldecabres i J.M. Coll. Actualment el seu nom és Motor Verge de la Llum.

5.- Braç del Dimarts.  És un dels dos braços en els que es divideix la Séquia de Quart, prop de l’antiga Alqueria de Sant Onofre. Després de donar aigua al Braç del Molí, es forma el Braç del Dimarts, que continua cap al sud pel límit que separa les zones d’horta i secà.  La séquia continua cap al sud per a alimentar el rec del Divendres, ja al terme d’Aldaia.

6.- Partidor del Bracet i del Braç del Mig.  Este braç naix de la divisió de la Séquia de l Dimarts en tres braços: Bracet, del Mig i Forà. La sèquia del Bracet és la que circula més al nord de les tres, d’oest a est.   El Braç del Mig discorre cap a l’est entre els altres dos braços. Al poc, en altra divisió, fa nàixer el Braç Fondo.

7.- Motor de St Antoni o del Braç Forà.   Nomenat popularment “el número 1”. Es troba  entre la Senda d’Aldaia i el Camí de de Samarra;  entre el Braç Fondo i el Braç Forà. Fins fa pocs anys continuava en ús.

8.- Camí de Samarra. Naixia al nucli urbà en el que ara és el Camí del Cememnteri. A hores d’ara podem considerar el camí des de l’altra banda de l’Autovia A-3, on és el camí d’accés al Cementeri Municipal  Actualment és l’entrada del camí del Cementeri Municipal

9.- Cementeri Municipal.   Cap a l’any 2000, els problemes de funcionament del cementeri parroquial, donaren a l’ajuntament l’oportunitat d’establir un cementeri de gestió municipal, construint-lo de nova planta, vora el Camí de Samarra, a la zona del Braç Forà, en el límit amb el terme d’Aldaia. ,

10.- El Braç Forà.   Esta séquia és realment “forà”, vol dir, es troba a la rodalia del terme de Quart, marcant el límit pel sud amb el terme d’Aldaia. Es conserva com a paraula aguda, encara que en alguns textos es refereix a la “sequia Forana” i en les converses dels antics se li anomena també “el braç de fora” o de les vinyes. Naix, amb el Bracet i el Braç del MIG, de la partició de la Séquia del Dimarts i va regant cap a l’est les partides del Braç del Mig i la seua pròpia. Després segueix pel terme d’Aldaia, on rega més de 1000 fanecades. A partir de la Senda de Silla va regant tota la zona Nord de la Partida de la Nòria o El Blanc. Es seu tram final va paral·lel a la Senda de Xirivella, però actualment no es pot seguir per les ampliacions de carreteres i l’apropiació dels camins que han fet algunes empreses agrícoles.

11.- Passarel·la per damunt l’A-3

12.- Bosc de moreres a la Partida del Bracet (A. Amics de l’Animeta).  La Partida del Bracet abarcaba des de la Senda de Silla fins a la Senda de Xirivella i entre la Partida del Roll de les Eres pel nord i la dels Fondos pel sud. En total eren prop de 20 hectarees de cultiu, quasi 240 fanecades. Encara hui es pot accedir a este tros d’horta, pero ja està acabant-se el disseny del nou nucli residencial que creixerà en esta partida.