L’any 1946 morí mon pare. Jo era una xiqueta, però encara me’n recorde perfectament del seu soterrament.
Era un dia de tardor, a Quart de Poblet. Havíem passat tota la nit al costat del taüt, obert i a terra, a l’habitació dels pares, a casa. Tota la nit amb el so monocord dels responsos, els rosaris i les converses a mitja veu. A la vesprada vingué el rector, feu una xicoteta oració, llançà una arruixada d’aigua beneïda i isquérem tots cap a l’església. La caixa la duien al muscle parents i amics de la família. Tots darrere la creu caminant en silenci pels carrers. Els hòmens es llevaven la gorra al nostre pas, les dones es persignaven mentres resaven, llaviejant, un respons: “Dale Señor, el descanso eterno…”.
A l’església, la missa va passar com un somni, abraçada a ma mare i mig marejada per la forta olor del fum blanc amb el que el rector va encensar el taüt. Mirava absorta la caixa davant del altar, el reflex, a la llum dels ciris, de les gotetes d’aigua beneïda amb la que havia tornat a arruixar-la el rector. A l’eixida de l’església, el rector va acomiadar el difunt i varem anar, en comitiva, fins a la placeta que obri el carrer del cementeri. Allí, els hòmens del poble donaren el condol als hòmens de la meua família: el meu germà que a penes si tenia onze anys i els tios, germans i cunyats de mon pare. Després, ja un grup més reduït, s’enfilarem pel camí del cementeri baix el llarg sol de la vesprada. Primer la caixa, al muscle de familiars i amics, i darrere, presidint, el meu germà i el germà major de mon pare. Al final del grup anaven ma mare, la meua germana major Rosa i jo, a la seua ma. Rosa ja m’havia explicat que la malaltia de mon pare ens deixava en una posició difícil, i que tots havíem de col·laborar per tirar la casa endavant. El remat havia sigut la despesa del funeral. Per sort, a mon pare li corresponia el ninxo on estava soterrada sa mare, ma abuela, que havia mort feia dos anys. Així, si ficaven a mare i fill al mateix ninxo, s’estalviaríem una bona quantitat.
Arribarem al cementeri ja entrada la vesprada, a eixa mitja clarina que fa que es puga distingir bé les coses però sense massa detall. Tot i això, el que vaig vore, el vaig vore amb tota nitidesa i els detalls se m’han clavat a la memòria com a foc.
A mida que s’acostaven al ninxo obert de ma abuela, a la pared del fons del cementeri, vaig percebre una figura estàtica vora la boca oberta del forat, com si fora un tauló que el soterrador haguera deixat suportat contra la paret, a l’espera de fer-lo servir. Aleshores, vaig vore la seua cara, la boca mig oberta i els ulls tancats en un gest com dormint, i em vaig adonar que era la meua abuela, vull dir, el seu cadàver. A l’obrir el ninxo, l’havien tret de la seua caixa i ficat dempeus, com esperant per a rebre al seu fill a l’habitatge definitiu. Estava quasi perfecta, a no ser pel color cendrós de les seues mans i la falta d’expressió del rostre.
El que va passar després va ser qüestió d’un moment. Els hòmens que duien el taüt al muscle, seguint les indicacions del soterrador, deixaren la caixa a terra i obrigueren la tapa. Allí es trobava el cos del meu pare, rígid, els cabells a penes descompostos pel moviment del trasllat. En un segon, el soterrador, acompanyat d’un xaval que li feia d’ajudant, agafaren el cos de ma abuela i el ficaren a la caixa amb el seu fill. El ficaren d’esta manera: al damunt, encarats un a l’altre, ma abuela cara avall però girada, la cara als peus i els peus a la cara. Va ser una maniobra ràpida. Al moment, tancaren la tapa del taüt i el soterrador digué: “Ja està”.
Tornaren a alçar la caixa i la ficaren al forat mentres jo, tota fascinada, seguia les maniobres per anar tapant, amb rajoles i algeps, la boca del ninxo on descansarien, ara sí esperant la eternitat, mare i fill, per sempre junts.
Tornaren a alçar la caixa i la ficaren al forat mentres jo, tota fascinada, seguia les maniobres per anar tapant, amb rajoles i algeps, la boca del ninxo on descansarien, ara sí esperant la eternitat, mare i fill, per sempre junts.
Cementeri, podreu vore la làpida del ninxo d’un home, la seua dona i la filla. Si es fixeu en la data del decés de l’home, el 22 d’agost de 1936, podeu fer-se una idea de la causa de la seua mort. Efectivament, Rafael és un del centenar de presos de la Càrcel Modelo de Valencia que varen ser ajusticiats a Quart de Poblet els primers mesos de la guerra. Cada una d’eixes morts, com les que vindrien després per la guerra i la repressió, és una història pròpia, marcada per l’horror i la tristesa.