Quart de Poblet. Vida quotidiana anys 1900-1930

(Article del llibre; Quart de Poblet. Historia, Arte y Geografía)

Pot costar entendre hui en dia, com era la vida quotidiana dels habitants de Quart de Poblet de principi de segle. Hem de considerar, en primer lloc, que a l’estructura social hi havia carència de molts dels avantatges que, hui en dia, enclavem baix el concepte de drets ciutadans: assistència sanitària universal, protecció dels infants i persones més dèbils o dret a la jubilació.

El treball era, pràcticament, l’única font de recursos per als veïns del poble. Els hòmens s’alçaven de bon matí, les dones abans per a preparar l’esmorzar, desdejunaven i anaven a la faena en horaris de sol a sol, cosa que, en estiu, podia suposar moltes hores. Els que treballaven al camp, terra pròpia o a jornal, continuaven el tall del dia anterior i mai no s’acabava la faena: preparació de la terra, sembra, rec, neteja de males herbes, collita… Les dones també treballaven a l’agricultura i, en particular, a la comercialització de productes, sobretot l’exportació de la ceba.

Vista del poble des del riu

Una part de la població, cada vegada més nombrosa, treballava al sector industrial, relacionat quasi exclusivament a derivats de la terrissa: rajoles, taulells o ceràmica. A Quart de Poblet en 1900 hi havien dos fabriques de taulells, tres fàbriques d’atovons, un molí de materials de terra i tres de farina. Este sector donava ocupació a uns 250 obrers i hi havien un centenar més que anaven a Manises i València. A la ceràmica, on calia tindre una certa formació per al dibuix i el tractament del color, hi treballaven també una bona quantitat de dones. A la industria rajolera i taulellera, els obrers solien treballar a destall, a tant la peça. Així, un prolongat període de pluges, per exemple, impedia assecar prou les rajoles per a fi car-les al forn i els treballadors no cobraven. Els hòmens treballaven tot el dia, de dilluns a dissabte, i a la vesprada, en fer-se de nit, a casa. Si de cas, passar pel Casino o la taverna per fer-se un glopet.

A casa, espai del que s’ocupava fonamentalment la dona, la faena tampoc s’acabava. Per a fer pa, calia alçar-se a les tres de la matinada per a preparar la massa i que fermentara a temps. Llavar i rentar la roba, sempre a mà, fregar, escurar i planxar, amb les planxes de brasa, cosir i apedaçar per aprofitar la roba, cuinar, fer botifarres i embotits, conserva, melmelades.. Capítol a banda era l’atenció dels animals domèstics. Porcs, gallines, conills, vaques, coloms o ovelles, podien representar un complement molt important de l’economia familiar o de la qualitat proteínica de la dieta, però calia preparar-los l’aliment, netejar-los, treure-los a pastar, munyir-los, encebar-los, escorxar-los i espedaçar-los. I, per últim, el fills i les filles, que també requerien la seua dosis de temps i treball: alimentar, vestir, educar, curar, vigilar, acompanyar…

Els més xicotets solien anar a l’escola. El col·legi nacional, separat per a xics i per a xiques, es trobava en un principi a la Plaça de l’Església, vora a la Cisterna, i després aniria ocupant diverses aules repartides pel poble per a cobrir tota la demanda de places que augmentava any rere any. A més, les xiques i els pàrvuls podien anar al col·legi de les Monges, regentat per les monges de la congregació de Sant Vicent de Paul. La formació no tenia grans pretensions: llegir, escriure i les quatre regles, i per a les xiques, cosir i brodar. Al 1920, s’inaugurà la “Escuela Moderna”, que després es diria “Colegio San José”, dirigit pel mestre Crescencio Rodilla, on es donava instrucció de certa qualitat al preu de “un duro al mes”. La manca de places escolars no impedia que molts xiquets i xiquetes deixaren l’escola ben prompte i que el treball infantil fóra habitual.

Els diumenges, si hi havia algun quefer urgent, s’anava a missa primera (quatre i mitja del matí a l’estiu). Si no hi havia quefers, es descansava un poc més, fi ns a missa d’onze. Després, al Casino, a la taverna o bé a casa, a conviure amb la família. Les dones no anaven mai a la sala del Casino ni a la tasca, aprofitaven la vesprada més relaxada per fer alguna partideta a cartes amb les veïnes. Abans d’empedrar la carretera de Madrid (el Camí Nou) al seu pas pel poble, l’estació era el lloc habitual d’anar a passejar-se els diumenges a la vesprada, esperant l’arribada d’algun tren. Posteriorment, en arreglar el Camí Nou de pedra prismàtica allisada (“adoquines”), la gent canvià de lloc i el passeig es feia a la carretera, però no s’anava més enllà de la revolta de l’Ermita. Si el terreny estava bé, que no hi havia fang ni pols, també passejaven pel camí de l’Ermita i del Calvari.

Als primers trenta anys del segle XX, Quart de Poblet és un poble en continu creixement. La població va dels 1.800 a principi de segle, als 3.150 en 1930. Juan Bautista Valldecabres, al 1910, edificà tot el “Carrer dels Gitanos” (carrer Cirilo Amoròs), i altres vivendes arreu del poble. El tio Tou feu habitatges al carrer de Sagunt, pel mateix temps s’inicià la construcció del Casino, la inauguració del nou cementeri, l’edificació de vivendes al carrer de l’Estació, al carrer de l’Amistat, al principi de l’Avinguda… Es tracta de construccions que s’alcen per albergar un poble que creix, tant per la seua pròpia dinàmica vegetativa com per la forta immigració dels pobles de dins de la comarca: Picanya, Torrent, Picassent… i d’altres comarques del País: Alcora, Bunyol…

Tot i el progressiu deteriorament de l’ambient sacralitzat d’altres èpoques, al llarg d’eixos trenta anys l’Església continua siguent una força important en la configuració de la consciencia individual i col·lectiva. Este infl ux social depenia directament de les figures del rector i del vicari. El mon religiós impregnava tota la vida de la persona: el naixement i el casament, fins a la mort. Tot el calendari de l’any: Reixos i Sant Antoni, la Candelària i Quaresma, Pasqua florida, Pentecostès, Sant Joan i la Mare d’Agost, Tots Sant i Nadal. La religió arribava també als espais més personals: les oracions senyalaven els moments del dia, les normes morals i les rutines que hui podíem considerar supersticioses entraven fi ns i tot als espais més íntims: la família, l’amistat, les relacions sexuals i la mateixa consciència individual.

L’augment de les inquietuds socials i culturals feu aparèixer la Societat L’Amistat que, al 1911, inauguraria el seu propi edifici i al voltant del qual s’organitzà una xarxa cultural i d’associacionisme que impregnà tota la vida del poble. Club de caçadors, on hi havien escopetes de bona qualitat, equips de futbol, biblioteca, teatre i, sobretot, la Banda de Musica “L’Amistat”, que ha sigut eix cultural al poble al llarg de tot el segle XX. Hi havia a L’Amistat una secció de teatre d’afeccionats que feia una sessió quinzenal amb molt d’èxit. La cultura popular dels veïns del poble s’impregnà de sarsueles, sainets i fins i tot de peces d’òpera de la mà del grup local o dels convidats de fora que hi venien a actuar.

Els habitants de Quart de Poblet en tenien, en general, una educació reglada molt limitada, és cert, però gaudien d’una cultura popular, pròpia i adaptada a les seues necessitats que, també en general, supera al nivell actual del nostre poble. La gent raonava molt; la ràdio i televisió eren suplides avantatjosament pels acudits, les ocurrències, la dita agradable, amb la gràcia, suavitat i tendresa de cadascú dels presents. Hi havia una major riquesa expressiva pròpia, personal. De la comunicació de cada dia provenen tantes i tantes expressions i frases fetes, moltes de les quals, o han desaparegut o per ser fruit d’un ambient desaparegut, hui no sempre ens resultarien intel·ligibles.

Cròniques de Quart de Poblet, retalls d’història 2. Els sarraïns de Quart.

Sarraí: Mahometà, moro no cristià. Paraula derivada del llatí medieval sarracēnu, adaptació de l’àrab xarqiīn, ‘orientals’. (Alcover-Moll).

Quan Jaume I al cap dels exercits del cavallers aragonesos i catalans inicia la conquesta de les terres valencianes, l’objectiu principal dels cavallers que li acompanyaven era augmentar els seus dominis feudals.  En canvi, el rei el que tenia en ment era, crear una nova xarxa de ciutats i viles de reialenc que consolidara, econòmica i políticament, la posició de la monarquia davant la seua pròpia noblesa.  Per altra banda, tota l’acció bèl·lica quedava legitimada sota el títol de croada, marcant la religió com a frontera d’uns i altres: els cristians eren els conqueridors i els musulmans, els conquerits.

Després del repartiment, Quart queda vinculat al priorat de Sant Vicent de la Roqueta de València, regit primer per l’ordre de Sant Victorià i, posteriorment, pels monjos de Poblet.

El model de conquesta, sobretot en les zones rurals, es basava en mantindre als habitants originals amb el conreu de les terres i aconseguint via impostos, recursos per als nous senyors, que es reserven els monopolis bàsics (forn, molins..)  i l’administració de justícia .  És per això que, al 1248, el rei dicta la Carta Pobla (deures i drets dels pobladors) de Quart, respectant les terres i cases dels habitants musulmans del poble i exigint-los una sèrie d’impostos i obligacions, (per exemple, treballar gratuïtament les vinyes del senyor dos vegades a l’any).  Però, després la conquesta, l’ambient social no és gens tranquil, bé siga per les condicions de vida que imposen els nous ocupants, bé siga pels conflictes amb els nous colons que venen del nord reclamant terres conquerides. Al 1279 es signa un decret que manté el permís dels habitants de Quart a romandre en les seues terres. Al mateix temps, en la veïna Aldaia, tota la població musulmana ha sigut desallotjada per la seua participació en les revoltes, el poble es troba deshabitat, i s’ha signat una Nova Carta Pobla amb les condicions de repoblament per als nous colons cristians.

Al 1287 el Monestir de Poblet és senyor de Quart.  D’eixa època tenim dos testimonis que ens poden  donar idea de l’augment de conflictivitat social.  Es tracta de denúncies de escutcristians contra musulmans de Quart davant dels jurats de València. En una d’elles, de 1286, Pere Maçó, cristià, denuncia a Çat Orat Zale, de Quart, per ajudar a fugir al seu captiu sarraí Maynaí.  En l’altra, de 1289, Eximen Sanxo de Terol denuncia als germans Çaat i Mahomat Alaceri, sarraïns de Quart, per la mort de Matheu Sanxo, el seu germà.

L’abat de Poblet, després d’un període d’incertesa on necessita la confirmació real de la seua possessió, inicia una etapa encaminada a d’ordenar l’administració del senyoriu. Ho fa tan a nivell d’impostos, denunciant als propietaris morosos, com a nivell de territori, comprant les cases i terres que necessita per a l’administració senyorial i les que mantenen al poble altres senyors feudals, com Felip de Boïl senyor de Manises.  També ordena l’administració de la justícia del senyoriu, obtinguent del rei Jaume II en 1303 la jurisdicció sobre els sarraïns de Quart, confirmada en 1306 per damunt del privilegi que en tenien d’acollir-se als oficials de justícia de València.  Al 1310 fa valdre la seua autoritat en el cas d’Axus, quan l’abat es va enfrontar al batlle i jurats de València per la jurisdicció d’un cas d’adulteri d’una veïna musulmana del poble.
Al 1332, l’abat demana al rei, i aquest ho concedeix, permís per expulsar “segons llur alvedrio y a sa voluntat” a tots els sarraïns del poble, i això a pesar els privilegis concedits als sarraïns pels reis anteriors. Justifica esta mesura en els conflictes que la població musulmana provoca.  Darrere d’això es manté la vella concepció de la croada: tots els musulmans són rebels que no han volgut, o no han pogut, emmotllar-se a les noves condicions d’acatament feudal.  L’abat Ponç de Copons busca, als regnes del nord, famílies per a treballar les noves terres i concedeix una nova Carta Pobla a 50 nouvinguts aragonesos i catalans. Però les dificultats, augmentades per la sequera, en el conreu de les terres, i les dures condicions de vassallatge trastocaren els plans de l’abat que es veié obligat, al 1346, a demanar permís per al retorn dels sarraïns a les terres del poble que encara restaven sense treballar.  Encara i tot, no hi tornaran a haver sarraïns a Quart.  En 1349, amb l’arribada de la Pesta Negra, el Monestir es veié obligat a millorar les condicions impositives de la Carta Pobla per evitar el complet despoblament de Quart.  Entre els veïns que en aquell moment signen les noves condicions, no hi ha cap nom musulmà.

Històries de guerra

Si aneu al Cementeri Parroquial de Quart, i busqueu pels ninxos de baix del primer carrer de la dreta, que són dels més antics del Cementeri,  podreu vore la làpida del ninxo d’un home, la seua dona i la filla.  Si es fixeu en la data del decés de l’home, el 22 d’agost de 1936, podeu fer-se una idea de la causa de la seua mort.  Efectivament, Rafael és un del centenar de presos de la Càrcel Modelo de Valencia que varen ser ajusticiats a Quart de Poblet els primers mesos de la guerra.  Cada una d’eixes morts, com les que vindrien després per la guerra i la repressió, és una història pròpia, marcada per l’horror i la tristesa.

A Rafael l’executaren tres vegades, abans de morir.

Rafael era un antic guardia civil que exercia de carter a València.  Vinculat a Comunió Tradicionalista, al 18 de juliol havia estat de vigilància al Col·legi de Santa Ana, a l’Avinguda del Port, prop de sa casa.  La seua missió havia sigut traure a les monges per darrere el col·legi i dur-les a un lloc més segur, en la Casa de Socors.  Després, a casa seua, va patir dos registres a la mateixa nit.  Al segon registre, a les quatre de la matinada, se’l dugueren detingut.  Després de passar per alguns comités a prestar declaració, anà finalment a parar a la Carcel Modelo.

El 20 d’agost de 1936, per la nit, el tragueren cap a Quart de Poblet, a les Travesseres, per matar-lo vora una olivera que al llarg de molt de temps mantingué els impactes de les més de cent execucions que allí es realitzaren.  Li dispararen a la ma i al ventre i el deixaren com a mort.  Però Rafael es despertà a mitja nit i anà arrastrant-se fins que arribà a la séquia de Mislata i, seguint-la, a una alqueria on demanà ajuda.  El de l’alqueria, espantat, anà al poble a donar avís.  El tornaren a detindre i el tancaren al mateix ajuntament, ferit i en males condicions.  Com que, en aquell moment, no hi havia a Quart de Poblet ningú dels representants més importants del Comité, li tocà signar l’odre de detenció a un dels regidors que pogueren trobar, Onofre.  Eixa mateixa nit tornaren a dur a Rafael a les Travesseres on, com estava tan mal i després de tirar-li a les cames, el tornaren a deixar per mort.  Va ser al sendemà al cementeri, quan, a l’hora de fer-li la foto per a l’informe del jutge, s’adonaren que encara estava viu i li dispararen el tir de gràcia.

Aquell mateix dia s’acostà la seua dona al cementeri, a temps d’evitar que el soterraren a la fossa comuna i, de pressa i corrents,  va comprar un ninxo per al seu marit.  El mateix lloc on temps després descansaren els restes de la muller i, finalment, de la seua filla.

No s’acaba ací la història.  Al final de guerra, un germà de Rafael que era tinent de la Guardia Civil, s’acostà a Quart de Poblet a investigar el que havia succeït i va trobar el document amb la signatura d’Onofre, el qual no havia tingut pràcticament cap altra intervenció al llarg de tota la guerra.  Eixa signatura el va valer que el denunciaren al tribunal militar i, després d’un juí sumaríssim, fóra afusellat a Paterna.