Era diumenge de festes de setembre d’eixos últims anys dels 40. Allí, a la Plaza del Caudillo, front a l’edifici de l’Ajuntament i agrupats per afinitats i jerarquia, es trobaven les forces vives del poble i la província. A l’esquerra de l’edifici, baix la façana on s’havia escrit amb grans lletres de portland, GRUPO ESCOLAR “R. LAPORTA”, l’alcalde de Quart de Poblet i el senyor rector feien costat a Su Excelencia el Governador Civil, D. Ramón Laporta Girón. Amb ells, els directius de la Junta Local de Falange, amb camisa blava, corbata negra i guerrera blanca, i alcaldes i jerarques del Moviment de la comarca. A les seues esquenes, la Banda de Música, disposta a entonar l’himne nacional en quan el Governador acabara la seua arenga amb els vitols a Espanya i a la figura del seu Generalíssim. Enfront, col·locats en fila després d’haver saludat al senyor Governador Civil, els set mestres nacionals del poble, acompanyats pels regidors, el metge del poble, el cap de la Guàrdia Civil de Manises, el farmacèutic i el jutge de pau. Entre ells, tancant la plaça, la gent del poble, curiosa, vestida de diumenge com correspon a un dia de festa.
El senyor Governador Civil estava encantat. L’alcalde de Quart de Poblet, el senyor Santaemília, havia tingut la feliç iniciativa de dedicar-li la constitució del nou, i únic, col·legi nacional del poble. Ramón Laporta gaudia d’eixe tipus d’actes, perquè mostraven clarament la fortalesa i determinació del Règim, i més encara en una terra que havia sigut especialment resistent a llarg de tota la Guerra. A més a més, es tractava d’un reconeixement que, honestament, mereixia. A penes feia deu anys que havia ajudat, com a Cap Provincial de Falange en Salamanca, a fer possible l’Alçament i a assentar el seu resultat. Havia sigut una tasca dura: sufocar qualsevol possibilitat de resistència, eliminar als més significats representants de la legalitat republicana i fer neteja en tots els organismes de l’administració, especialment entre els mestres. Ara ja, a punt de complir 50 anys, començava a collir els fruits de la seua dedicació. Havia sigut governador en Albacete, estava a València i, en poc de temps, esperava ser traslladat a Madrid, a un càrrec de responsabilitat estatal, dins de l’estructura sindical que ell, camisa vieja, havia de consolidar.
Al seu costat, l’alcalde, també es trobava molt satisfet. Aconseguir que el Governador Civil vinguera de visita oficial a Quart de Poblet, precisament a les festes, podia donar-li el suport precís per a mantindre’s al cap de l’ajuntament per molts anys. Era conegut que Ramón Laporta provenia de l’antiga estructura de Falange d’abans de guerra, i que podia entendre les dificultats que trobava un home com ell per a consolidar la seua autoritat al poble. Perquè les resistències a la seua direcció municipal no estaven en la gent que, per entendre’ns, havien perdut la guerra, sinó precisament, amb els que se s’asseien amb ell al saló de plens de l’Ajuntament.
Enfront l’alcalde, a la plaça i a la política, es trobaven el grup dels carlistes, gent antiga, de famílies d’antiga tradició i d’antiga història política al poble. Havien patit la guerra aferrats a les seues conviccions polítiques i religioses i ara, quan dominaven la vida social i econòmica al poble, no els impressionava, gens ni miqueta, les formes fascistes ni la parafernàlia totalitària del Moviment.
En canvi, per al mestre nacional D. Germán Pastor, que es trobava en eixe moment a la plaça, la sensació més que de satisfacció era d’alivi, perquè havia superat una situació molt delicada per culpa del taral·lirot del senyor alcalde. No feia un mes que li havia fet vindre a tota pressa del seu poble en Terol, on estava estiuejant, amb l’ordre de que havia de buidar sa casa. Les cases dels mestres estaven a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil i l’alcalde havia tingut l’idea de reconvertir-les en les aules del nou centre escolar que havia d’inaugurar el governador. Per rematar, l’alcalde li advertí que, si no venia a buidar la casa, trauria ell mateix totes les seues coses al carrer. Tornà D. Germán del seu poble i es trobà que l’alcalde volia que se’n traslladaren eixe mateix dia a unes casetes, xicotetes i sense condicions, al carrer Capitán Cortés (1 de maig). I clar, el mestre es negà. S’engrescaren en una discussió que de poc arriben a les mans. Aleshores, D. Germán, emprengué una altra estratègia: Anà primer a parlar amb Serer, el jutge de Pau, per deixar constància de que l’alcalde l’havia amenaçat i advertir que si s’atrevia a llançar-lo de casa, ell es defendria. Després, viatjà a València a parlar amb un alt càrrec de Falange, conegut seu, per tal que defenguera el dret dels mestres a tindre una casa digna, tal i com marcava la llei. El resultat va ser que ixqueren de les cases, sí, però anaren a unes altres de millors condicions.
També a la plaça, un matrimoni de mestres, Don Salvador i Donya María, miraven la inauguració del nou col·legi amb certa enyorança. Cada vegada que parlaven els oradors del “primer grupo escolar con el que cuenta este pueblo en su història”, se somreïen per dins, encara que no gosaren, per res del mon, de fer cap comentari, ni mirar-se. Perquè ells ja havien viscut una inauguració del grup escolar de Quart de Poblet, no fa molt de temps, en 1937. I també li ficaren un nom de campanelles. En aquella ocasió, l’anomenaren “Grupo Escolar LENIN”…