(Article del llibre; Quart de Poblet. Història, Art i Geografia)

Pot costar d'entendre hui en dia com era la vida quotidiana dels habitants de Quart de Poblet de principi de segle. Hem de considerar, en primer lloc, que a l'estructura social hi havia manca de molts dels avantatges que, hui en dia, situem davall del concepte de drets ciutadans: assistència sanitària universal, protecció dels infants i de les persones més dèbils o dret a la jubilació.

El treball era, pràcticament, l'única font de recursos per als veïns del poble. Els hòmens s'alçaven de bon matí (les dones abans per a preparar l'esmorzar), desdejunaven i anaven a la faena en horaris de sol a sol, cosa que, a l'estiu, podia suposar moltes hores. Els qui treballaven al camp, en terra pròpia o a jornal, continuaven el tall del dia anterior i mai no s'acabava la faena: preparació de la terra, sembra, reg, neteja de males herbes, collita... Les dones també treballaven en l'agricultura i, en particular, en la comercialització de productes, sobretot l'exportació de la ceba. Vista del poble des del riu

Una part de la població, cada vegada més nombrosa, treballava al sector industrial, relacionat quasi exclusivament amb els derivats de la terrissa: rajoles, taulells o ceràmica. A Quart de Poblet, en 1900, hi havia dos fàbriques de taulells, tres fàbriques d'atovons, un molí de materials de terra i tres de farina. Este sector donava ocupació a uns 250 obrers i n'hi havia un centenar més que anaven a Manises i a València. A la ceràmica, on calia tindre una certa formació per al dibuix i el tractament del color, hi treballava també una bona quantitat de dones. A la indústria rajolera i taulellera, els obrers solien treballar a escarada, a tant la peça. Així, un prolongat període de pluges, per exemple, impedia assecar prou les rajoles per a posar-les al forn i els treballadors no cobraven. Els hòmens treballaven tot el dia, de dilluns a dissabte, i a la vesprada, en fer-se de nit, cap a casa. Si de cas, passaven pel casino o la taverna per a fer-se un glopet.

A casa, espai del qual s'ocupava fonamentalment la dona, la faena tampoc s'acabava. Per a fer pa, calia alçar-se a les tres de la matinada a fi de preparar la massa i que fermentara a temps. Rentar la roba, sempre a mà, fregar, escurar i planxar, amb les planxes de brasa, cosir i apedaçar per a aprofitar la roba, cuinar, fer botifarres i embotits, conserves, melmelades... Capítol a banda era l'atenció dels animals domèstics. Porcs, gallines, conills, vaques, coloms o ovelles podien representar un complement molt important de l'economia familiar o de la qualitat proteica de la dieta, però calia preparar-los l'aliment, netejar-los, traure'ls a pasturar, munyir-los, encebar-los, escorxar-los i espedaçar-los. I, per últim, els fills i les filles, que també requerien la seua dosi de temps i treball: alimentar, vestir, educar, curar, vigilar, acompanyar...

Els més xicotets solien anar a l'escola. El col·legi nacional, separat per a xics i per a xiques, es trobava en un principi a la plaça de l'Església, vora la cisterna, i després aniria ocupant diverses aules repartides pel poble per a cobrir tota la demanda de places que augmentava any rere any. A més, les xiques i els pàrvuls podien anar al col·legi de les Monges, regentat per les germanes de la congregació de Sant Vicent de Paül. La formació no tenia grans pretensions: llegir, escriure i les quatre regles, i per a les xiques, cosir i brodar. En 1920 s'inaugurà l’“Escuela Moderna”, que després es diria “Colegio San José”, dirigit pel mestre Crescencio Rodilla, on es donava instrucció de certa qualitat al preu d'“un duro al mes”. La manca de places escolars no impedia que molts xiquets i xiquetes deixaren l'escola ben prompte i que el treball infantil fóra habitual.

Els diumenges, si hi havia un quefer urgent, s'anava a missa primera (les quatre i mitjana del matí a l'estiu). Si no hi havia quefers, es descansava un poc més, fins a la missa d'onze. Després, al casino, a la taverna o bé a casa, a conviure amb la família. Les dones no anaven mai a la sala del casino ni a la tasca; aprofitaven la vesprada més relaxada per a fer alguna partideta de cartes amb les veïnes. Abans d'empedrar la carretera de Madrid (el Camí Nou) al seu pas pel poble, l'estació era el lloc habitual on anar a passejar els diumenges a la vesprada, esperant l'arribada d'algun tren. Posteriorment, en arreglar el Camí Nou amb pedra prismàtica allisada (“adoquins”), la gent canvià de lloc i el passeig es feia a la carretera, però no s'anava més enllà de la revolta de l'Ermita. Si el terreny estava bé, perquè no hi havia fang ni pols, també passejaven pel camí de l'Ermita i del Calvari.

En els primers trenta anys del segle XX, Quart de Poblet és un poble en continu creixement. La població va dels 1.800 habitants a principi de segle als 3.150 en 1930. Juan Bautista Valldecabres, en 1910, edificà tot el “Carrer dels Gitanos” (carrer de Cirilo Amorós), i altres vivendes arreu del poble. El tio Tou feu habitatges al carrer de Sagunt; pel mateix temps s'inicià la construcció del casino, la inauguració del nou cementeri, l'edificació de vivendes al carrer de l'Estació, al carrer de l'Amistat, al principi de l'Avinguda... Es tracta de construccions que s'alcen per a albergar un poble que creix, tant per la seua pròpia dinàmica vegetativa com per la forta immigració dels pobles de dins de la comarca (Picanya, Torrent, Picassent...) i d'altres comarques del país (l'Alcora, Bunyol...).

Malgrat el progressiu deteriorament de l'ambient sacralitzat d'altres èpoques, al llarg d'eixos trenta anys l'Església continua sent una força important en la configuració de la consciència individual i col·lectiva. Este influx social depenia directament de les figures del rector i del vicari. El món religiós impregnava tota la vida de la persona: des del naixement i el casament fins a la mort. Tot el calendari de l'any: els Reis i Sant Antoni, la Candelària i la Quaresma, la Pasqua florida, la Pentecosta, Sant Joan i la Mare de Déu d'Agost, Tots Sants i Nadal. La religió arribava