XIV Passejant per rutes amigues (2023). El nucli urbà desconegut.

1.- El Motor de l’Ermita. Iniciem esta xicoteta ruta al parc de l’avinguda. Vora l’ermita, trobem un edifici al mig del parc, de cara vista, de mitjans dels anys 60. L’edifici, és la construcció que protegeix el Pou de l’Ermita, que ha sigut la principal font d’aigua potable de les conduccions del nostre poble des de fa més de 80 anys.

Al 1913 s’instalà el servei d’aigües potables al poble. El primer pou es trobava a l’ajuntament vell, amb una canalització que arribava fins a l’actual ajuntament, on se va instal·lar un xicotet dipòsit que servia un conjunt de fonts públiques i arribava a unes poques cases que havien demanat el servici. La resta de la població s’abastia dels seus propis pous, de les séquies o de la Cisterna. El creixement urbanístic del poble al primer terç del s.XX dugué la necessitat d’unes instal·lacions amb més capacitat de subministre. Al 1934, ja en temps de la República, s’inauguraren estes instal·lacions que pretenien oferir un servei públic i la millora del sanejament i de les condicions higièniques. Les instal·lacions compten amb una presa d’aigua, un pou, un dipòsit en altura i la maquinària per pujar l’aigua de nivell i les conduccions per la distribució de l’aigua. Al 1965 es va construir una altre dipòsit al mateix parc i ja en 1973, s’enderrocà el vell dipòsit deixant encara a la vista, les seues “potes”.

2.- El Dipòsit d’Aigües Potables. Al 1850 es va inaugurar la infraestructura per al subministrament d’aigua potable per a València capital, desde la presa de Manises a una font a la plaça del Negrito. L’objectiu era prevenir els continus allaus d’epidèmies de cólera i tifus. La instal·lació comportava la canalització de l’aigua des del Riu Túria, a l’altura de la Presa de Manises fins a la ciutat. Al llarg del recorregut, hi havien una sèrie d’instal·lacions de depuració (“el filtres” de Manises) de distribució i emmagatzemament. Una de les peces principals d’esta xarxa és el dipòsit de distribució que ara és el museu de la Historia de Valencia en la Creu de Mislata, entre este poble i la capital. El dipòsit de Quart és un magatzem complementari, erigit en 1886, situat entre els “filtros” de Manises i el dipòsit de Mislata. Es troba actualment en ús, encara que no utilitza aigua potable (que circula per una altra conducció per una altre itinerari) sinó que abasteix a la capital d’aigua de rec i sanejament. L’aigua que passa per este dipòsit, arriba fins al Port de València. “És un dipòsit semisubterrani o de trinxera, com també s’anomenen, construït en rajola massissa caravista i aplacat de pedra fingida en la socolada, cantoneres, remat superior i llinda de les finestres. Amb revestiment interior de morter hidràulic. La seua planta és quadrada i d’una sola altura, amb una porta d’accés i una finestra a cada costat de la porta. Rematant la façana hi ha una cornisa feta en aplacat de pedra fingida i un ampit amb un xicotet semicircle al centre. Les parets perimetrals del dipòsit sols tenen finestres i eixidors de canonades en la part davantera i trasera.” (D.G. Patrimoni Cultural. Gva)

3.- Les cases de l’estació. Estem, sense dubte davant del conjunt de cases d’ús privat més valuoses des del punt de vista patrimonial a Quart de Poblet. I això tant el que respecta al seu estil modernista com al seu estat de conservació i manteniment. Les cases es varen construir a principi del s. XX a càrrec de José Alcácer Hueso, un industrial rajoler de Quart de Poblet, per als seus dos fills. Al modernisme valencià està lligat al moment al moment d’esplendor i desenvolupament industrial i econòmic valencià. Encara que les dos construccions es poden enclavar a l’estil modernista valencià, cadascuna representa models i configuracions distintes, com es podem observar en les façanes i als interiors. El modernisme en Valencia té característiques pròpies, i moltes d’elles es poden vore fora i dins d’estes cases. Cal detindre’s especialment en:

• L’estilització de les formes
• La preferència per la corba i l’asimetria.
• La búsqueda de la sensualitat i exaltació dels sentits.
• La simbologia regionalista.
• La forja escultòrica.
• L’ús de l'estil de l'art japonès o de l’antic Egipte…
• L’ús del mosaic i de la rajola hidràulica amb motius vegetals i geomètrics.
• Les temàtiques que versen sobre la natura, flors, vegetació i animal.

4.- L'Església. Tenim constància d’una indulgencia en 1316 per aquells que treballaren al temple de Quart, dedicat a la Verge Maria. El temple, fou completament refet cap a 1693, on el poble de Quart es va endeutar per a pagar 550 lliures als mestres d'obres de Torrent Senén Medina i Joseph Mora, per la renovació de l'església, per ‘estar asolantse la antiga’. La fàbrica del temple és una construcció típicament valenciana: una gran volta i capelles laterals entre els contraforts. Al 1768 va afegir-se al conjunt la Capella de la Comunió, dissenyada per l’arquitecte Vicente Gascó i Massot (1734-1802), primer director de l'Acadèmia de Sant Carles de València. És una construcció d'una sola nau rectangular de tres trams separats per arcs torals i coberta mitjançant volta de canó perfectament semicircular. És un temple en miniatura dins d’un altre temple. Al 1916, es feu una gran remodelació del conjunt, amb daurats i estucs que el deixaren, pràcticament amb el seu aspecte actual. Al 1936 l'església va perdre quasi tots els seus elements iconogràfics i va ser utilitzada com a mercat municipal. Després de guerra, es va anar refent la majoria dels elements perduts, moltes vegades amb un estil que recorda la iconografia desapareguda. Especial menció mereix el mosaic de taulells del Baptisteri, de la fàbrica d’Onofre Valldecabres, de 1880. En pintura és particularment interessant el fresc del sostre de l’altar, ‘La Coronació de la Verge’ , fet cap a 1829 per Vicente Castelló y Amat. La resta de frescos del sostre, amb temàtica referida a la vida de Maria són del pintor Mariano Cruz, de la primera meitat del s. XX. A les dos vores de l’altar es troben els quadres de Sant Joan Baptista i Santa Adelaida, signats en 1966 pel pintor J. Sancho o Sánchez Vendrell. En la capella lateral dedicada a Sant Onofre, destaca el quadre de Constantino Gómez ‘ Comunió de Sant Onofre’ de finals del segle XIX . En quant a l’escultura, en tenim en una capella la imatge de la Maria Assumpta (mare de Déu d’Agost) del s.XIX. La resta d’imatges són aportacions dels anys 40 i posteriors i es feren en distints tallers de València per a substituir en les capelles les imatges desaparegudes Adjunt a l’església, el campanar. Es tracta d’una construcció molt senzilla, composta per paret de rajola de prou grossària i que es troba pràcticament buida per dins, de finals del S.XVII o principis del S.XVIII i restaurat en 1989. El coronament està format per una terrassa, templet octogonal i cupulí, i pinacles en els angles amb prismes i esferes, d'àmplia difusió en l'arquitectura valenciana. Les campanes es referen a partir de 1939 per substituir a les perdudes en 1937 (Sant Onofre Anacoreta, 1939 de 307 Kg; María de la Llum, 1939 de 144 Kg; Puríssima Concepció, 1988 de 496 Kg. i Sant Crist dels Afligits, 1988 de 112Kg.)