Bona nit a tots. El meu nom és Cento Sancho. Sigau benvinguts a este tour nocturn pels carrers del meu poble per escoltar histories de por, de mor i de venjança. També inclourem alguna historia d’amor. Amb resultat fatal, aixó sí.

1.- Plaça de l’Església. "Cofrares i cofradeses de la mare de Déu de l Roser, a les 5 l’enterro,a les 6 el Rosari de Manuel Monzó." Bona nit, tindria jo 10 o 11 anys quan acompanyat amb el meu amic Micalet, vestits els dos de monaguillos, anàvem amb la campana grossa de la cofradia, pels carres de Quart de Poblet, per la ruta de la processó, anunciant els difunts que hi havia al poble i les exequies que fariem per la vesprada. Crec que per fer eixe servei, el senyor rector ens donava dos o tres pessetes que en aquells anys, seria 1970- i-pocs, era una bona quantitat de diners. Després, per la vesprada, anàvem a l’esglesia i acompanyavem al rector, vestits amb sotana i sobrepellís, i amb la creu alçà, cap a la casa del difunt on feiem les últimes oracions en cos present i taüt obert, abans d’iniciar la comitiva cap a l’església, on fariem les exèquies. A la parròquia funcionava la cofradia del rosari, que era una forma colectiva d’assegurar el teu soterrat encara que no es tinguera molt de patrimoni. Simplement els membres vius de la confradia pagaven el soterrar dels socis difunts. Només era una xicoteta quantitat que t’assegurava que els teus confrares vius pagarien el teu soterrat i tots els serveis espitituals bàsics (misa d’exequies, rosari, mises de sufragis, ciris…) quan tú fores el difunt. Perque la vida humana és fragil i en qualsevol moment podem pedre-la sense remei. Com el nostre personatge, Manuel Monzón llaurador de Quart de Poblet, amb un caràcter un poc fort, que tingue una disputa amb el seu burro l’any 7 que es resolgue quan l’animal li tira un mos a la mà. Aixó va ser els últims dies de febrer. En abril, el pobre Nelo moria a l’Hospital General per una sepsis que no pogué remontar. Aixina eren les coses aleshores i de vegades, també hui en dia.

2.- Carrer del Rosinyol. Estem en un carrer de sempre ha sigut considerat com una demostració de l’oyrigen musulmà del poble. Si trobes un carrer estret i retorçut, és senyal de que era musulmà perque els àrabs, com que venien del desert necessitaven carrers que feren ombra. Llevat del fet que és molt improbable que ací visqueren àrabs, ja que segurament els musulmans de Quart de Poblet eren fills d’esta terrra desde generacions remontant-se als romans i més enrere. Sí que podem considerar este carrer com a carrer de tipus medieval. Mon pare deia que els vell deien que feen els carrers aixi per una qüestió defensiva: en carrers regirats és més fàcil defendret dels tirs que en un carrer recte. Jo li responia que en l’Edat Mitjana no hi havien armes de foc fins a mitjans de 1400 i ell me responia que amb una ballesta l’efecte era el mateix Cofrares i cofradeses de la mare de Déu de l Roser, a les 5 l’enterro,a les 6 el Rosari de Lorenzo Rios Valldecabres. El caràcter de la gent del camp era, no sé com dir-lo, gent, bona gent, però que bregava tots els dies per traure-li a la terra una collita, les més de vegades mísera i que havia de compartir amb l’amo de la terra, el senyoret de València. Caràcter violent? Doncs sí, gent tranquil·la però a la que no li podies tocar els nassos. Al 1889, el Llorenç Rios, que vivia pel carrer de l Vega, anà a llaurar a la partida de la Fila, a l’altra banda del riu. No tornà a dormir a casa, però la dona ja estava acostumada que algunes vegades l’home es quedara a l’horta a pasar la nit. Al s’endemà, la dona va preparar el dinar i anà a durse’l i el trobà estés en terra. Voreu, cada ofici i cada situació té un estil digam habitual a l’hora de carregar-se al proïsme. I entre llauradors i al camp, la ferramenta bàsica és la corbela, que és rapida, efectiva i sobretot està sempre esmolada com una navaixa d’afaitar. Quan més acurat és el tall de la corbella, menys esforç al treballar. Li tiraren més de 15 vegades amb una corbella i el cos quedà prou destrossat, amb el cap i el costat dret seccionat a troços. La dona, de seguida, derivà les sospites cap a José, el germà de la víctima, perquè no es duien bé i discutien molt, coses de herències, de camps i germans. El cas és que no pogueren detindre al germà perquè des del dia de l’assasinat el germà fugí de sa casa del camí de Valencia i del poble. La última notícia que tenim d’esta historia, una setmana després de l’assassinat, és que el germà continuava desaparegut i no hi havia rastre d’ell.

3.- Cementeri. Ací es trobava l’antic cementeri del poble, com era tradicional, darrere de l’Esglesia. En realitat, just darrere de l’altar hi havia una habitació, que és la que donava al cementeri. No era gran, doncs, ajustat al tamany dùn poble xicotet de llauradors. A 1902, ja ho comentarem després, el poble es fa famós i una de les coses que aparegueren pels diaris és l’estat lamentable, ruinós i estret, del cementeri. El cas és que al 1905 ja s’havia aprovat, en el govern civil els plànols del nou cementeri. El nou cementeri s’inagurà oficialment al 1911, encara que ja abans s’havien començat la construcció d’alguns panteons, entre ells, el de la familia de Batistet Valldecabres. Al 1972, jo era un crio de 9 anys i anava a escola ací al costat a la plaça del Dau, a la classe de Don Paco, un mestre major, bon home molt carinyós, en el bon sentit, amb els seus alumnes, uns 40 criatures, tots xics. Nosaltres, a l’hora de la vesprada, mentres esperàvem per a entrar a classe, jugàvem al parc que hi havia damunt de la Cisterna per la vesprada. No hi havia comedor ni res d’això, eren altres èpoques, on l’escola pública, com a molt, te donava un botellin de llet a l’hora de l’esmorzar. El cas és que aquell dia s’havien obert els fonaments amb unes trinxeres llargues i de certa profunditat i aparegueren ossos de l’antic cementerei. Els obrers havien d’estar descansant o dinant i nosaltres se vinguerem ací a vore i agafar alguns dels ossos que hi havien. No recorde que foren gran cosa, algun mig femur ialguan costella. Jo sóc molt impressionable i si haguera vist alguna cosa més excitant , m’enrecordaria. I ara m’enrecorde del fet per la bronca que ens tirà D. Paco al entrar altra vegada a escola i assabentar-se del que haviem fet. Ens ficà en dos files, tots aconyonats i anarem, un a un, denunciant als companys davant de tots i declarant si estava alli, si havia tocat els ossos o si els havia agafat… Parlant d’ossos de cementeri, encara que sembla que ara la cosa està més controlada, en aquella época hi havia un poc més de relax, vull dir, hi havia tot un mercat d’ossos humans que tenia el seu origen en els soterradors d’alguns cementeris i destinat a estudiants de medicina i arts afins. Jo mateixa tenia en casa de mos pares, no me’n recorde per quina circumstància, una calavera humana ben neta i conservada, que un dels meus germans havia aconseguit del cementeri de Manises i que mon pare, en una mostra d’humor tétric que no solia tindre, li deia “l’alcalde de Manises”. Ja podeu vore com canvien els temps i la sensibilitat vers a la mort, ara aixó no se m’haguera ocurrit mai en la vida.

4.- Carrer del Paradis. Cofrares i cofradeses de la mare de Déu de l Roser, a les 5 l’enterro,a les 6 el Rosari de Luis Juan Zorrilla Coll. Es trobem al carrer Sant Onofre, que ara pareix que s’inicia en esta plaça, però que, antigament, era una continuitat des de la carretera de Valencia i descrivint una corba que arribava a l'església fins al cementeri. Més suggerent era com es deia antigament este carrer, el carrer del Paradis , per què passava per l'església i arribava fins al cementeri. Carrer del Paradís, pot ser més suggerent? Imagineu-se que es moria un familiar, una mare, un germà i es feia la missa de cos present a l'església. Després que el rector despedira el taüt, ací mateix es feia la despedida del dol donant el pésam al familiars mentres 4 veïns mantenien ela caixa damunt dels seus muscles i, després, tota la comitiva, seguint el cadàver, girava pel carrrer del Paradis fins el cementeri. I és bon moment per parlar del executat més famós de Quart de Poblet protagonista de contes i romanços, personatge principal dels succesos de premsa. Luis Juan Zorrilla Coll, també conegut com, l’assassí de l’atunera o el matador del carrer de Serrrans. Juan Luis Zorrilla Coll, quarter de pro, va nàixer al 1820, ja tingué un problema seriós en 1850, quan vivia en Madrid amb un home, Venancio i la seua filla Manuela. Zorrilla estava enamorat de Manuela, pero a ésta no li feia cap gràcia, perquè ja sabeu: “si tu marido te pega, no te lo tomes a mal, te pega porque te quiere… porque te quiere matar” fins que un dia de matí s’acostà a ella amb un destral i amenaçant-la de mort si no es casava amb ell. Manuela cridà demanant ajuda i Zorrilla s’escapà deixant-se el barret i la destral en terra. Per la vesprada es reuniren el nostre Zorrilla i Vennacio,el pare de la xica, per a parlar en una taberna. Després d’una forta discursió, ixqueren de la taberna i Zorrilla apallisà al pobre home i li clavà la seua navaixa fins que el matà. Li caigué una cadena perpétua que es conmuta per 16 anys en un penal de Ceuta.
Quan ixqué de presó al 1877, amb 57 anys, vingué a València a viure amb la família del seu difunt germà, que tenia una tenda de saladures al carrer Serrans. La seua cunyada vídua es deia Francisca Dominguez i tenia 44 anys, i vivia amb els seus dos fills de nou i onze anys i sa mare cega. Segons els diaris Francisca era de “estatura regular, buenas carnes, cutis extremadamente blanco, con ligeras pecas , pelo color encendido…”. El cas és que Zorrilla es fica a treballar en la tenda de tonyina salada de la seua cunyada i de seguida li plantejà tindre relaccions, cosa que aquella rebutjà. A més tenia Francisca com a criada a una xica que li deien Teresa i Zorrilla, molt gelós, insistia que l’acomiadara, cosa que Francisca es negava. Els dos cunyats solien tindre fortes discursions i Zorrilla l’amenatzava de matar-la si no accedia a casar-se amb ell. Una vegada intervingué la policia i Zorrilla fou condemnat en juí de faltes a 15 pessetes de multa i, al remat la pròpia Francisca pagà la multa i el tornà a admetre a sa casa. Als dos dies, 9 de Novembre de 1878, tenim a Zorrilla despatxant en la tenda, Francisca a la porta de la tenda, els xiquets en l’escola i la mare cega vestint-se a l’interior. Teresa arribà per preguntar a la seua ama qué havia de comprar quan Zorrilla, violentament li preguntà quan la despatxava per fi. Francisca li demanà que es calmara i ell, baixatnt de l’entarimat amb un gran gavinet li llançà a la seua cunyada dos ganivetades al coll, ferint-la de mort, mort que va ocòrrer set dies després. Zorrilla fugí pels camps i quan s’enterà que la seua cunyada havia mort s’entregà a l’autoritat dient que havia arribat un home amb bigots i blusó que havia agafat el ganivet mentres ell fugia. Ningú el va creure.Tres mesos despres fou condemnat a mort i a setembre de 1879, quan el rei li denegà l’indult, la premsa feu seguiment constant del seu cas: el pas per capella, l’últim sopar, etc… La vesprada de l’execució Zorrilla es trobava molt inquiet. Li aconsellaren que es confesara i ell demanà l'assistència del rector de Quart de Poblet perquè tenia molt bon record d’ell de quan era xiquet i que volia ser soterrat al cementeri del poble, amb un taulell a la seua tomba amb el seu nom. Aconseguí que vinguera el rector de Quart de Poblet a assistir-lo i el dia de l'execució estava present. Hi havia un patíbul mirant al riu a l’altura de les Torres de Serrans i allí ficaren el mecanisme per donar-li garrot. Quan arribà la comitiva, Zorrilla estava pres d’un estat de molta agitació, plorant i demanant perdó a la família de Francisca i a tost els presents, anava vora la creu de la comitiva i quan va vore el taüt que li tenien preparat es ficà a abraçar-lo i besar-lo entre llàgrimes. Es veu que la cerimonia d’execució no fou tant neta com s’esperava, el garrot necessitava una certa especialització, i els diaris es resisteixen a descriure-la.

5.-Plaça del forn vell Estem a l’antiga plaça major, la plaça del forn vell i després la plaça de la Creu. Aquesta plaça fou el l’época medieval el vertader centre del poble. Esta plaça encara conserva restes de l’importància que va tindre. Ací, per exemple, es feia fins fa poc, tots els 3 de maig, la benedicció solemne del terme municipal.
Aci es feia, antigament, la reunió de les autoritats del municipi, els jurats i representants de l’Universitat de Quart, que es reunien baix el porxo que feia de lloc on s’impartia justícia. Per això, quan es moria l’abat de Poblet, que era senyor feudal d’estes terres, venia el nou abat per a refermar la seua autoritat sobre el poble i rebre jurament de fidelitat del poble poble. El protocol era el següent: 1.- El nou abat manava que els càrrecs del poble (batle, justicies , jurats, mustaçaf i síndic) cessaren en les seues obligacions. En senyal d'això, el justicia, que representava al poble, li donava a l’abat el seu bastó, símbol de la seua autoritat. 2.- El poble, per boca del seu jurat li deia al nou abat que si jurava els seus furs i privilegis, estaven dispostos a jurar-li com a senyor. 3.- L’abat , doncs, posava les mans sobre un missal i sobre els quatre evangellis promentent respectar els furs, privilegis, usos, pràctiques, estatus i bones constums dels pobladors de Quart. 4.- Posteriorment,tots els presents, que podien ser en torn al centenar de veïns,feien el jurament de tindre com senyor a l’abat, tocant amb la mà dreta el missal.
5.- Per acabar la cerimonia de jurament, l’abat creuava les seues mans i el batle, en representació del poble, besava la creu que formava els polzes de les mans de l’abat i a l’abat en la boca, en senyal d’acceptació a tot el que fera i tot el que diguera l'abat, des d’ara el seu senyor natural. 6.- Una vegada acabada la cerimonia de jurament, l’abat feia una demostració del seu poder davant de tots els presents: Demanava a tots els representants que renunciaren als seus càrrecs, i aquells ho aceptaven. Seguidament tornava a nombrar-los per als mateixos càrrecs, com a senyal de que el seu nomenament depenia del nou abat. Després anava a la seua casa senyorial, el castell, i manava que ixqueren tots fora, tancava la porta amb les seues claus i les tornava a obrir, en senyal que era el senyor del poble. A continuació s’encaminava a l’hort, trencava herbes i branquetes dels arbres i escampava un grapat de terra a l’aire en senyal de la seua propietat. Finalment anava a la presó i tancava a la pressó amb cadenes a un dels presents i, acte seguit, el traia com a senyal que era qui impartia la justicia al poble. Per últim, manava empeltar una branca nova al coscoll, la carrasca, que hi havia al mig de la plaça. El notari i els testics, venuts de Valencia, alçaven acta de tota la cerimònia per tindre acta pública de la presa de possessió del senyoriu. Hem dit que ací al centre d’esta plaça es trobava una carrasca que feia de costell, és a dir, lloc d’execució on es penjava els condemnats a mort o es castigaven altres penes menors. El terme de Quart era gran i el Plà de Quart era un espai especialment conflictiu, propici per assaltar vianants, furtar collites, baralles, tràfic de productes sense pagar impostos, etc… Vull dir, que hi havien oportunitats per a que la carrasca fera la seua funció. Altres delictes menors com per exemple blasfemar es penaven amb una multa, segons la figura religiosa que hagueres ofés, i, si no podies pagar-la, et comndenaven a estar tot un dia nugat en camisa, en exposició pública. Un matí sencer si eras forner i defraudaves el pes del pa, o si jugaves en festa religiosa al carrer, si tiraves d’espasa en el castell senyorial o real et clavaven la mà tot un dia, etc.. Tenim referència de l’ajusticiament d’un condemmat en Quart de Poblet en 1856, per un homicidi comés al Mas de l’Oliveral. La crònica diu que fou “passat per les armes”, el que dóna a entendre que fou afusellat com a forma de completar la máxima pena.

6.- El Castell Si hi havia un edifici important al Quart medieval este era el Castell que es trobava ací mateix. Direu que no té pinta de Castell, però és que este edifici que vegeu ara es va construir sobre les runes de l’antic per a que servira de seminari, classes i dormitoris. Abans d’este edifici hi havia una casona que era el símbol del poder senyorial: Juntament amb el castell de la senyoria, que representava el poder feudal, en teniem la pressó, que estava a l’entrada del Catell, poc mes o menys per on s’entra ara al col·legi, a mà dreta. La presó era més bé un forat a terra i també l’hem vist anomenada com el rebost. El rebost, en castellà la fresquera, era on es guardava el menjar més delicat per a que estiguera a la temperatura més baixaposible,. En pobles de muntanya solia ser una cova excavada en la roca i ací bé podia ser una habitació subterrànea. Si teniu ocasió a mitat pujar pel carrer de Sant Onofre, o del Paradís, voreu a l’esquerra una finestra a ras de terra, en la casa a la vora de un solar. És el rebost de la casa vella de la plaça de la bascula, que es troba baix de la cuina i on s’accedeix baixant una escala de 5 esglaons. Ací, a esta presó, s’entrava per una porteta xicoteta i es baixava amb una escala de mà. Dins hi havien unes cadenes amb uns grillons que s'utilitzaven per subjectar als presos. Utilitzar-se, s’utilitzava fins els inicis del segle XX. No tenim molt més noticia, però de segur que encara es troba allí, recoberta pels enderrocs del vell castell.

7.- Accidents amb la carretera de Valencia Teni ací el camí que entrava al poble des de valència i que, amb el temps, es feu una de les ies principals de la xarxa nacional. Imagineu-se, gents anant a peu o en cavalleria d’ací a València, els carros portant material des de Quart o Manises fins la capital, o viceversa, les bicicletes, cotxes, camions,el tranvia… Tot aixó ha donat per a moltes històries. El poble s'acabava ahí a la corba, on la séquia de Quart s’afegia a la vora del camí després de baixar pel Molí, i ja tot era un grapat d’alqueries disperses entre hortes fins Mislata. Imagineu-se en 1420 al monjo pare Sabater anant i venint amb el seu matxo, una mula, pel camí des de Quart a Sant Vicent de La Roda i tornada. Ell era substitut del majoral de Quart i el prior, el cap, de l’Hospital de Sant Vicent, on ara és la plaça d’Espanya. Quan venia ací sa casa era la casona del Castell, el centre de la senyoria. La seua faena es repartia entre impartir justicia, sentir les queixes dels veïns i, sobretot, cobrar els nombrosos impostos que rebia de forma directa, o tenia subllogats per un tant. Eixe dia, el pare Sabater anava cap a València quan Bernat Calatayut i Pelegrí Fortuny, dos joves torrentins, que el tiraren de la cavalleria a un fangal i s’encararen amb la mula per llevar-li les alforges, esperant que hi hagueren diners. El monjo no oferí cap resistència, però la mula es fica nerviosa i els atacants s’encarnissaren amb el pobre animal que quedà prou malferit. Al temps, el pare Sabater descobrí qui havien sigut els atacants i plantejà una querella al governador de València. Cosa séria era atacar al representant del senyor feudal. El cas és que els dos atacants eren de família ben posicionada en Torrent i, al remat arrivaren a un acord amb el monjo per a que retirara la querella a canvi de 500 Flotins d’or, que era una quantitat molt considerable. No tenim constancia que el monjo encetara noves accions contra els atacants, però la sacsà que li feu als bens familiars fou ben considerable.

8.- Carrer Cervantes Anem a fer un punt i a banda per parlar de la figura dels carreters. El carreter era un ofici dur, com ara els transportistes. Moltes hores anant i tornant, barallant-se amb els clients, els vianants, els companys i la cavalleria, que solien ser cavalls de tir, egues o matxos (mules). Solien carregar i descarregar ells les mercaderies i guanyaven per viatge: quan més marxa feien més cobraven i si se’ls trencava el carro o malaltia la cavalleria, no cobraven res. Per aixó tenien eixa relació amor-odi amb els seus animals: havien de cuidar-los i alimentar-los bé per a que treballaren el més possible i traure-los tot el suc. Els carreters tenien fama durs, violents i moure-bregues i en la història de Quart tenim molt exemples de carreters que pasaren a millor vida o pasaren per presó per delictes de sang. D’ahí venen els refrany com “suar com un carreter”, “maleir com un carreter”, “ase tonto, carreter boig” o el definitiu ”mare, si em busca marit que no siga carreter que com pega al bestiar, pega també a la muller”. Històries de carreters hi han moltes, i també cròniques de carreters. Com al abril de 1882, quan quatre joves esperaren a l’entrada del poble des de Mislata a dos carreters i començaren a apallisar les seues cavalleries. Un dels carreters baixà del carro per enfrontar-se als joves i abans de ficar peu en terra va rebre un tir de pistola al pit que el deixà cadáver. O la crònica de Mariano Zamora i Vicente Guimerá Fita: Mariano venia de Valencia amb el carro buit i Vicente anava cap allà carregat de llenya. El cas és que xocaren i es liaren. El Vicente la malprengué amb el Mariano i el deixa ferit. Així va ser com denunciaren a Vicente per lesions i en el juí, l’avocat de Valencia aconseguí l’absolució, adduint que les ferides de Mariano se les havia fet al baixar del carro en el moment del xoc.

9.- Nou cementeri. Despedida del dol Al 1911 va ser inagurat el nou cementeri parroquial i la seua situació fora del poble va modificar la costum als soterrats del veïns de poble. La comitiva que eixia de l’església arribava fins ací i en este punt, la familia i els més propers rebrien el pèsam dels participants, que despedien el dol que continuava pel camí del cementeri. Per altra banda, la Gran Guerra que va debastar Europa en 1914 va significar per al nostre país que s’havia declarat neutral, un fort desenvolupament de tot el sector exportador, i en particular de la industria agroalimentaria valenciana en els productes de l’horta: la ceba i la taronja tenien una forta aceptació a l’exterior i foren especialment rendibles, se plantaven cebes fins i tot als jardins de les cases. A Quart de Poblet es construiren les grans ceberes, com la Cebollera, i els magatzems on treballaven, majoritariament dones, trian, encaixant i enviants productes cap a l’exportació. Tal com reflectix està cançó de la LLosa de Ranes, Ja ve l’aire, que va recuperar Pep el Botifarra

Ací estan les triadores Fortes com els diamants I les encaixonadores Perles fines encaixant Allà està el tapador Passa el dia repicant I l'embalador que embala I el carreter carrejant Ja s'emporten les taronges Ja les duen al vagó Ja se'n va l'amo a València A forrar-se el jaquetó

Es la época dels grans exportadors: Jose Maria Coll i El tio Tonico, Antoni Valldecabres.. Justament aci davant , al costat de la via del tren, es trobava el magatzem de taronges de Jose Maria Coll. on treballaven vora 90 persones, la majoria dones. L’encarregat era Onofre Coll, germà de l’amo, de 23 any. El 22 de febrer de 1915, quan la temporada estava en el més alt i enmig d’un fort temporal, a les 8 del matí, l’encarregat va obrir les portes del magatzem per donar pas a un descans per l’esmorzar. En eixe moment, una forta corrent d’aire alçà la teulada i va ensorrar tot l’edifici. El resultat va ser dantesc, entre muntanyes de fruita, caixes i enderrocs es va extrahure ell cadaver d’una persona, el mateix Onofre Coll i 20 dones ferides, de les quals hi ha 4 de molta gravetat. La commoció al poble i a tota la provincia fou enorme, el mateix governador civil va arribar al poble al migdia per a dirigir els treballs de rescat. De l’edifici només quedà una paret, al llarg dels dies següents anà arrivant a l’hospital xiques i dones que al que sels agrabava les seues dolencies: conmocións cerebrals, factures en cames i peus, pinçaments de columna, etc…

10.- La nit dels morts. Estem davant d’un dels succesos més greus de violència que ocorregueren al nostre poble. Estem en 1902, el sistema polític d’aleshores, el turnisme, una temporada liberals, altra temporada progressistes, estava començant a fer aigües, i les tensions afloraven a la mínima ocasió. A Quart de Poblet funcionava un pacte, reflex del que passava a la comarca, a València i a tot el país, entre els partidaris dels dos Valldecabres: els progressistes de Onofre, el tio Diputat i els conservadors de Batistet.el seu nebot. El grup dels conservadors es trobava molt cohesionat al voltant de la figura de Batistet i del rector José Palacios, que tenia una actitud molt activa d’oposició a l’influència de les ideologies marxistes i anarquistes en el mon obrer. De fet, al poble apareixen les cooperatives de treball i consum en les dos versions, una vinculada als comitès obrers i republicans i altra al grup conservador i a l'església. Els conservadors havien accedit a finals de l’any anterior a l’ajuntament i anaven copant tots els puestos municipals. Els progressistes esperaven que, segons els acords no escrits, el Síndic de la Séquia de Quart caiguera per la seua banda. Però el nou ajuntament, segur en la seua estratègia de control de la vida política municipal, trià el 31 de març, dilluns de Pasqua, per a síndic a un membre dels conservadors, provocant la irritació dels progressistes. La situació entre els dos sector era prou tensa. Tradicionalment, el cap dels liberals, Onofre Valldecabres, el tio Diputat, feia una soparot als membres destacats del seu partit el dimengue després de Pasqua, però com que havia estat indisposat, ajornà el sopar al diumenge següent, 13 d’abril. Al sopar s’afegiren els membres del partit republicà del poble, liderats per Emilio Valdecabres, fill del tio Diputat. Cap a les deu, els comensals ixqueren al cafè de la seua cooperativa, a l’actual plaça Valledecabres, per rematar la nit i, segons algunes vesions, ja s’acostaren els serenos per a que s’acabara la festa i es tancara el local. Després d’eixir l carrer, un grup encara anà a pendre’s l’última a la plaça del Dau en casa Anselmo, que era un barber que ficava per la nit una tauleta a la porta i servia licors. Eren un bon grup, molta gent jove on estaven els germans Coll, “els Metio”, de 26, 24 i 18 anys que havien estat al sopar amb son pare, però este ja s’havia anat a casa. Tambe estàven els cosins Segarra “els perotos”, “el civilet”, els germans Miguel i Antonio Muñoz Albert, i algun més. En aquell temps no hi havia llum al poble, la gent s’il·luminava amb cresolets d’oli i ciris. Eixe dia la lluna estava creixent però no arribava ni a la quarta part de la seua llum completa. La plaça del Dau és xicoteta i s’arriba a ella per mig de tres carrers angostos. Volem dir que tot el que va passar va ser a la fosca nit. Una versió dels fets diu que quan el grupet arribà a la plaça del Dau volgueren invitar a una copa a la gent que hi havia, però els que estaven es varen negar-se i se’n anaren cap a les seues cases, quedant-se només José Andrés, “el Pelat” que vivia vora el forn de l'església. Altres diuen que quan arribà el grup el Pelat estava allí a soles fense un colpet. El Pelat era depenent a la fàbrica de Batistet i, per tant del sector contrari al grup que arribava. Es veu que la causa directa de la primera baralla entre el Pelat de 32 anys i Onofre, el més jove dels Metio amb 18 anys, fou un got de licor (“- Eixa copa me la prenc jo, si tu vols beure que te’n pose una altra. - Tú te beuràs la primera però no la segon”.) El Pelat li pega un bufetada a Onofre el Metio i així arribaren a les mans, i a les navaixes. Intervingueren els presents per defendre al més jove, que estava ferit de navaixa . El Pelat, penjan-li un braç, isqué a còrrer a sa casa a per l’escopeta i, a la vegada, un dels germans Metio anà a sa casa, al camí de València a avisar al pare dels Metios que tornà carregats de pistolons i alguna escopeta. El Pelat entrà a sa casa tot enfurit i la dona, que estava embarassada en el llit, s’alça pels crits i li pregà que no ixquera al carrer, però l’home no li feu cas. La dona va sentir els tirs al carrer que mataren al seu marit mentre es vestia per eixir de casa. El Pelat entrà al carrer des de sa casa però no arribà a la plaça. A mitat camí es trobà amb el pare del Metio, Vicente Ferris Coll, que intentà llevar-li l’escopeta, forcejaren i el mateix pare dels Metios o Miguel Muñoz Albert que duien pistolons, li dispararen al pit. Encara tingué temps el Pelat de disparar al pare dels Metio una perdigonada important que li ferí les dos cuixes. Al caure a terra, una pluja de navaixes li cosiren el cos. Quan alçaren el cadáver li trobaren a la mà una navaixa que no era seua.

Amb els crits i els tirs es presentaren a la plaça Onofre Valldecabres Torrent, “el Curro”, sereno municipal, Manel Navarro “Nelo el Guarda” i Mariano Molins “el Gordo” , també guardia municipal. Cadascú entrà per un carrer diferent, i els que estaven a la plaça es distribuiren per aguaitar-los. Onofre el Curro es plantà al mig de la plaça intentant calmar els ànims i es dirigí a Bautista Mir, que duia una navaixa de grans dimensions. El Curro era un home gran i valent, conegut perquè ja havia estat a la presó per un homicidi entre carreters. En eixe moment el germà major dels Metios, Vicent, li espentà per l’esquena i el tio Curro caigué a terra de cara a baix. Ja no s’alçà, el cosiren a navaixades i el remateren amb un tir al cap. Quan alçaren el cadáver tenia una mà a la pistola que tenia en la faixa, ja amartellada. Va ser l’únic que arribà a entrar a la plaça. Manuel, Nelo el Guarda, del que tots dien que era el més valent dels que caigueren, s’acostà pel carrer de la Cisterna amb l’escopeta carregada que no tingué temps a utilitzar: Vicent Segarra, “el Civilet”, amb José Espinós Valldecabres estaven esperant-lo i li llançaren un tir que el deixà agenollat a terra amb la escopeta entre les cames per a després rematar-lo a ganivetades. Mariano el Gordo entrà des de la carretera de València. Antonio Segarra “Peroto” li tirà un tir en mitat del carreró i El Gordo caigué a terra, feu un esforç per alçar-se i, en eixe moment, li arribà una pluja de navaixades i un tir al cap que el deixà estés al mig del carreró. Els crits i els tirs es sentiren per tot el poble, però ningú no s’atreví a entrar a la plaça. L’alcalde Lorenzo Hueso, que estava en casa de Batistet Valldecabres, botà la paret que li separava del seu hort i s’atrinxerà amb una taula a l’entrada de sa casa. I feu bé, perque diuen els rumors que el metge, D. Joaquin Gonsalvez quan s’acostà a reconeixer als ferits pel costat de la casa de l’alcalde, li ixqué d’un cantó un home amb un pistoló i el doctor li digué: “—¡Pero que haces, bruto! —i l’altre es disculpà— Perdone D. Joaquin, le havia confundido con otro.” Els atacants anaren, es diu, a la nit a la casa de Onofre Grafià, ‘l’estanquer’, que vivia vora l’església a netejar les navaixes i llançar les armes a la séquia de Faitanar. A les once de la nit, Batiste Valldecabres cridà a València al governador i foren enviats dos seccions de cavalleria de la Guardia Civil que, al matí, prengueren el poble, una des de Manises i altra des de València, controlant tots els carrers i tots els accessos. A l'endemà vingué el jutge des de Torrent i, amb el jutge municipal, s’alçaren els cadàvers, s’iniciaren les investigacions i començaren els registres. La Guardia Civil arreplegà vora 16 armes de foc i una gran quantitat d’armes blanques. El jutge arribà a prendre declaració a 60 persones i es detingueren a 12 persones, entre ells el cap del republicans Emilio Valldecabres. Als dies va ser exculpat mentres es detenia a son pare Onofre Valldecabres, que no arribà a ser inculpat en el juí. Entre els detinguts estaven els Metios, tot i que el pare estava ferit a les cames i el fill menor, Onofre, presentava ferides d’arma blanca.

El juí finalitzà amb la condemna de vora 18 persones a comdemnes diverses, des de 4 als 12 anys. Es diu que Batiste Valldecabres va maniobrar per a que les condemnes no foren molt altes i per a que a mida que anaven eixint de la presó, els condemnats anaren trobant treball a jocs públics. La conmoció al poble, i a tota la comarca, fou enorme. Molt de temps després encara es recordava “lo de Quart de Poblet” com a exemple de les conseqüències que podia tindre en un poble rural l’augment descontrolat de la tensió política. A Quart de Poblet significà la desaparició de la influencia del progressisme en la vida política municipal i el control total per part dels conservadors, almenys fins a l’arribada de la República. El que va passar va ser recordat al llarg de molts anys fins i tot en la parla popular: “En Quart dels maten de quatre en quatre”

"Els 'matons', fins a uns 18, també tots fills i veins de Quart, confessos i convictes, ingresaren en la presó amb diferents anys de condena (6-10-12 anys), el últim en eixir, el més jove de la camada". (35) Alguns noms: Joaquin Espinós; Vicente Coll; Antonio Segarra Muñoz (a) Tono el Paroto; s on pare; (a) 'el Sevilet; Sento Coll Ferris i Antonio Coll Ferris -el de Metio i
el seu germà-; (a) el Piuero; e l sogre del tio Montesa; Antonio Moreno; Miguel Muñoz Albat, de 50 anys, alguacil: Antonio Monzó Muñoz de 5o anys, guarda: (a)

els Segarres... També dugueren a la càrcel al tio Diputat, però ixqué prompte amb fiança. Més a més, havia tingut vista, després del sopar es ficà en casa. "D. Juan va posar la seua influencia per a que, en el jui, les condenes foren les mínimes i, al poc temps, aprofitant tots els indults, tornar-en al carrer". (37) "Es de notar que, segons van retornant de la càrcel, se incorporen a la societat que de millor o pitjor grau els acepta i tots ells, sense excepció, es coloquen en puestos de treball verdaderament privilegiats. Una má oculta (la de D. Juan) les protegis i favoris -es deia pel poble- per a guanyar-los la confiança". (35) "Estava de Rector el P. Palacios". (23) "Mosen Josep Palacios estava de rector en la nit de les morts, i també el buscaren.Per tot això deixà la parroquia i es ficà jesuita. En l'any 1936 el mataren en El Saler". (Rafael Serer Morante, nebot 2º) Causes o motius que produiren el embolic: "No eren delincuents; si que gent honrada, per més que es deixarren portar de maximalismes. Tots gent treballadora, res de maleantes. Per aquell entonces D.Juan anava pujant punts en la política, no sols del poble, i el tio Diputat estava en el ocàs. Els conservadors anaven a construir un casino nou (el de la Convivencia), i els liberals no podien". (31) *De aspecte totalment polític, no obreriste. Lluites entre conservadors (que eren sobre tot pragmàtics, elitistes, antipopulars) convertits ja en reaccionaris. I els progresistes amb fortes implicacions anticlericals.

11.- (Casino) El joc, sobretot quan perds, és també una font de conflictes personals. Al 1931 jugaven al truc Salvador Peris i Isidro Villaescusa ‘El Ieclano’ fent parella. El cas és que entre ells no se coordinaren com cal i acabaren, a mitat de partida, discutint i no arribaren les mans perquè la resta dels presents els separaren. El Ieclano ixqué del Casino i esperà a Salvador navaixa en mà. Quan es feu de nit i ixqué Salvador, el Ieclano li punjà a la panxa i, l’altre es defengué amb una pedra gran. Salvador acabà a l’hospital i el Ieclano en la càrcel de Torrent.

12.- Carretera Al 1906, el poble s’acabava aci mateix i el que quedaven eren camps. Molta gent aprofitaven la carretera per a passetjar i els nuvios aprofitaven el passeig per a esperar que es fera de nit i pedre’s pels camps. L’últim dia de 1905 passejaven, i es pergueren per les hortes d’ací Onofre Monzó Marin i la seua nuvia Maria Muñoz Jimenez, de 21 anys. Estaven discutits perque Onofre deia que Maria, filla de un peon caminero, era molt fresca. En mig de la discursió i en un atac de gelosia, Onofre tapà la boca de Maria amb un mocador i l’estrangulà. Després deixà el cadaver a l’horta i se’n anà a Val’ència a la fira. AL tornar de la fira es presentà plorant i penedit al quartell de la Guardia Civil i fou dut a Torrent a la presó de la torre. Passat set dies el carceler pujà als presos a dalt del la torre per a que prengueren el sol. Onofre pàlid, els digué adeu als seus companys i es llançà des de dalt de la torre. Eixa mateixa nit muigué a l’hospital. A la seua xaqueta trobaren un paper on demanava que el soterraren al costat de Maria, la seua amada.

14.- L’estació Esta historia ens permet parlar dels suicidis al nostre poble. Normalment, a l’horta, els llauradors quan volien suicidar-se, es penjaven amb una corda de la viga carregadora de la casa o de l’andana. A Quart de poblet, que som un poble ben comunicat, teniem un instrument ràpid i effectiu: llançar-se al tren. Està per fer un estudi dels suicidis del nostre poble. Tinc la quimera que als anys 60 i 70 en vingueren al poble molta gent major, fills d’antics emigrants que s’havien afincat al poble i que portaveen als seus pares vells dels pobles quan ja no podien deixar-los a soles. Eixos homes i dones, desplaçats i deprimits per no poder adaptar-se a la extranya forma de viure a la ciutat, es tiraven al tren per acabar d’una vegada amb les seues vides. Al 1910, en tenim a José Hortelano, guardavies al pas a nivell del camí del cementeri. Era alcoholic i donava mala vida a la seua dona i els seu fills. A més a més tenia un malaltia crònica que l’hanava mermant. Un bon dia, esperà a que el tren estiguera tan a prop que no poguera parar i es pujà a les vies cara a la màquina. El maquinista, encara que feu sonar el xiulet, no pogué fer res Va declara que lla vespra ja havia vist al guardavies acostar-se de forma temeraria a les vies, com si volguera llançar-se.

15.-L’Ermita.

No hi ha succés més memorable a la nostra historia que la Batalla de Sant Onofre contra el francés en 1808. al 1908 ja es feuun gran homenatge als patriotes del poble que muigueren 100 anys arrere. La història ens conta que Mocey estigué dos dies en Quart de Poblet, quan vingué i es feu la batalla el 26 de juny i quan intentà pendre Valencia per las torres de Quart i s’arreplegà altra vegada ací abans de fugir perquè venien reforços pel nord. Que feren una caniceria en Quart de Poblet és un fet, be siga per la mateixa batalla, bé perqué l’exercit francés, despres de pendre el poble es dedica a la rapinya sense cap mirament de persones A Manises, on es conserven els llibres sacramentals de l’epoca, consten els morts de la perfidia francesa. Podem donar com verosímil, el relat dels 36 morts, 27 d’ells fills del poble. Ja vos dic que hi havien Un altre relat parla que eixos morts foren soterrats a l’entrada de l’Ermita, tal com ficava en una placa a la esquerra de la porta,mirant de cara la banda de la casa de l’ermità, en una de les finestres tapades de la façana. La placa, que fou pagada per ‘Un amante de la patria’ no diu exactament que foren soterrats alli, però amb el temps, quedà asumit que així constava. Ja vos dic que entre els 36 hi havia 7 Sanchos, i d’ells una dona, Maria Sancho, a la que mataren pel camí. "En la guerra del francés, un espanyol matà a un francés i el va tirar al pou que hi havia en la plaçeta del Pou" "En els filtros dels aljups del raxolar de "el Tou" (Jose Alcacer), aparegueren cadavers. Es va dir que eren de la Batalla de Sant Onofre en la guerra del francés. A boca-nit amagaven els de Quart els caballs en les andanes, per por a la rapinya dels francesos". En els llibres de defuncions de la Parroquia hem vist les actes dels que varen morir en la batalla. Son els següens:

Morts pels francesos Mort en acció de guerra Morta pel cami Mort en sa propia casa Damian Sancho Florencio Ferris, Vicent Arias

1. Josep Bonor,
   2. Domingo Sanmartín
   3. Onofre Sancho
   4. José Sancho
   5. Llorens Grafià
   6. Severino Liern
   7. Vicent Mazaba
   8. Mariano Fita,
   9. Salvador Liern
   10. Vicente Rios,
   11. Josep Alfonso,
   12. Vicent Grafià,
   13. Josep Munyoz
   14. Francisco Casanova,
   15. José Sancho,
   16. Francisco Soler,
   17. Luciano Gimeno
   18. José Martí,
   19. Josep Salomón,
   20. Elies Sigüenza,
   21. Francisco Grau,
   22. Vicente Sancho
   23. Gregorio Asunción,
   24. Tomàs Benedito,
   25. José Soriano,
   26. Joaquin Izquierdo,
   27. Josep Antº Gomez
   28. Manuel Faus, clérigo tonsurado de Beniarxò, Maria Sancho Vicent Ruiz, Ermità Forner de Sant Sebastià Va morir assassinat.
       Mariano Llansola, Miguel Ferrer, Juan Espejo

16.- Carrer Buenavista L’escola de D. Crescencio. Després del colp militar de juliol de 1936, a molts pobles que quedaren en la zona republicana es desencadenà una forta repressió, especialment contra el clergat i polítics de la dreta. És el que s’anomena la “repressió republicana”, que en la seua expressió més radical va ser protagonitzada pels elements més exaltats. Sortadament, a Quart de Poblet, la violència fou relativament “moderada”, tenint en compte com va ser eixe període en els pobles dels voltants. A Quart de Poblet hi hagué3 assassinats dins del poble i un més en València induït per gent d’ací. A Manises, per exemple, van matar 9 sacerdots i 20 seglars. El mateix mes de juliol de 1936 fou especialment difícil: les autoritats legals de la República, tant en València com en els pobles, foren sobrepassades pels partits i sindicats d’esquerra, PSOE, UGT i CNT, que es feren amb el control de la situació. Es va constituir el Comité Revolucionari Local i es feu la búsqueda d’armes als partidaris de la dreta. Al mes de juliol es feren les detencions, i posteriors execucions o desaparicions: un dels ancians rectors de l’asil de Betania i un militar retirat de Villahermosa. Va ser detingut Juan Bautista Valldecabres, l'antic líder dels conservadors, en València que seria executat a finals d’agost en una de les saques de presos de la Modelo. A partir d’agost, el nou poder municipal es va dedicar a gestionar els béns i les cases abandonades o confiscades a la gent de la dreta i a crear un ambient de por i pressió social envers dels que podien ser considerats desafectes a la República: escorcolls sorpresa buscant armes o diners, citacions per presentar-se davant el Comité a declarar o humiliacions directes al carrer (Pujà un de la dreta al tramvia i els que hi estaven començaren a dir, mirant-lo: “ací fa olor a ciri”. Baixà de seguida). A més a més, l’eixida del poble cap a Madrid es va convertir en lloc d’execució de les saques de presos de la Modelo i per les nits es sentien els tirs, especialment els mesos de juliol, setembre i octubre, i més esporàdicament fins a febrer del 37 (Moreno i Olmos, 2015). Vol dir que la gent de la dreta o que simplement els que havien sigut religiosos, vivien baix una atmósfera de por, amb raó. A D. Crescencio el mataren la nit del 22 de novembre de 1936, això vol dir que la dinàmica repressiva republcana ja havia baixat prou i el Govern Republicà s’havia instalat a València. Segons la declaració de la vídua, dos hòmens que no coneixia cridaren a casa, portant armes i amb el nom de D. Crescencio en un paper. Els obrigué el mestre i li digueren que pujara al cotxe en el que havien arribat, per anar a declarar al Comité. D. Crescencio els digué que ja havia anat pel matí i que li havien dit que tornara a casa que no tenien cap acusació contra ell. De males maneres, el pujaren al cotxe i marxaren. Poc després, el fill del mestre s’acostà al Comité, però el trobà tancat. Als 11 dies trobaren el seu cadàver semisoterrat en Ribarroja a la zona de la Venta de Poio, prop de Xiva. Encara duia el guardapols que utilitzava a l’escola per no tacar-se de guix i que s’havia ficat per obrir la porta. Pel que sembla, es varen acarnissar amb ell abans de matar-lo. Les raons per les quals van matar el Sr. Crescencio no són clares. D. Crescencio no era especialment significat políticament. La seua tasca com a jutge de pau no havia sigut especialment conflictiva, no tenia càrrecs ni influencia política i a les seves classes hi havia fills de totes les tendències. La seua l’execució va produir un forta commoció i sembla que va desagradar a bona part de les forces d'esquerra que manaven en aquell moment al poble. Va ser soterrat al cementeri de Xiva per les presions dels germans Bravo, membres del Comité de Quart de Poblet, destacats dirigents del Partit Comunista a la capital, perquè allí se resistien a aceptar el soterrament. La versió més comú, compartida per sectors de l’esquerra local, és que el varen matar per motius econòmics, a causa de la rivalitat que va despertat la seua activitat com a representant comercial de productes d’alimentació i licors. Al poble hi havia diverses botigues, fàbriques de licors i cooperatives, els encarregats de les quals tenien presència al Comité, als que la competència del mestre-representant no els havia fet gens de gràcia. A la Causa General (AHN Fiscalia del Tribunal Supremo, Causa General Cuart de Poblet FC-CAUSA_GENERAL,1385, Exp.2) que es va obrir després de guerra, s’assenyala que D. Crescencio Rodilla, de 45 anys, mestre local i, militant de DRV, va ser mort el 22 de novembre a Xiva. Les dades que apareixen en la fitxa cal aceptar-les amb un poc de precaució. Per exemple, s'atribueix la responsabilitat al que en aquell moment era 2n. tinent alcalde Salvador Vila, la qual cosa pot presentar moltes dubtes. També s’assenyala com a executors directes a un grup de pistolers de Manises, cosa que era prou comuna en la repressió republicana: encarregar a un grup d’altre poble les execucions locals. Les restes de D. Crescencio, convertit en “mártir de la patria”, es troben al mausoleu del cementeri de Quart de Poblet, construït després de la guerra en memòria dels caiguts. La repressió després de guerra a Quart de Poblet va alcançar a 13 veïns del poble, la majoria afusellats al paredó de Paterna. Una bona part de les execucions que es varen realitzar després dels procediments militars sumarissims, es van relacionar, amb més o menys evidències, amb la participació en l’assassinat de D. Crescencio.

17. Plaça dels Martirs.

Estem a la palceta del Martirs, a un dels carrers més antics i allunyats del nostre poble. Avans i ara, era camí cap al riu i cap al seu pont. Si estiguerem al final del segle XIX, a l’altra banda d’este camí voriem els elements tradicionals d’una rajoleria industrial. Una casona rodejada de bases de fang. Dos grans planicies on s’estenia les rajoles per a assecar-les. Al cel, la silueta de dos alts fumerals industrials que alimentaven la temperatura de dos forns, grans com una habitació mitjana. Estem a la Rajoleria de Baptistet. Al rajolar els obrers cobraven per peça feta i els carreters per viatge. Abans de coure les peces s’assecaven al sol. Si plovia es desfeia la tongà i no cobraven ningú. Entendreu que era fàcil que hi hagueren disputes i baralles. A l’estiu de 1909, de matí es barallaren dos carreters d’este rajolar per un lio amb qui agafava la carretilla per a carregar les peces: Blas Mateu contra els germans Cayetano y Manuel Soler. Manuel Soler tornà per la vesprada amb un destral que va vore l’encarregat que el desarmà i dona part al jutge de Pau. Al sendemà Cayetano tornà amb una escopeta, va vore a Blas Mateu ,i sense dir-li res li disparà deixant-lo malt ferit al braç. Bals Mateu muigué als 15 dies de les ferides. Els germans Soler anaren a juí per assassinat i alegaren defensa propia. Foren absolts.

40 anys abans. Estem a 1873. L’amo de rajolar Bautista Valldecabres Sanmartin és l’alcalde de Quart de Poblet. Per no remontar-se molt lluny, que podriem, anem a marcar la data de 1868 en Espanya amb La Gloriosa. Una revolució havia expulsat d’Espanya a Isabel II i s’havien creat comites revolucionaris en tots els pobles i en la provincia de Valencia. A Quart de Poblet, la gent que tallava l’abaejo, no s’havia adormit: En el moment que triomfa la revolució, apareixen al poble, no una sino dos juntes revolucionàries dirigides per la mateixa gent. Entre ells destacava un nom: Batiste Valldecabres Comenges, industrial, analfabet, que havia eixit de la producció agricola i s’havia centrat amb la industrial: tenia ací una fàbrica de rajola. Els que participaven activament a la politica, junt amb el pare, eren els seus dos fills, el major Batista Valledecabres, que heretà el rajolar i el seu germà Onofre Valldecabres, que va fundar una fàbrica de taulells a l’eixida per la carretera de Madrid, darrere de la Masia, i despres manicomi, de Sant Onofre. Amb el temps, es distanciaren els dos germans en dos fraccions que amb moltasimplificació podriem distinguir com conservadors i progressistes. D’esta manera que en estiu de 1873 Batiste, que era alcalde, va instar l'anul·lació de les eleccions municipals que havia guanyat el seu gemà Onofre. Al desembre de 1873, l’alcalde Batiste es feia acompanyar sempre pel tio Barraca, el guarda de la fàbrica com a guardasespatlles. Per una banda hi havien freqüents incurdions de partides carlistes, entre elles el famòs Cucala, i per ltra Batiste es malfiava de l’ambient polític al poble. Eixe dia del 18 de desembre de 1873, Batiste Anava des de la fàbrica a l’ajuntament acompanyat esta vegada per l’ecarregat del rajolar Vicent Aguado. Al creuar el camí del riu per ací el tio Aguado es frenà per a nugar-se les espardenyes i segons quedà en la memòria oral de la gent:: “el tio Majalí matà a Batiste d’una trabucà”. Els diaris de l’epoca parlen, més bé que a Batiste li feren una tancada i li clavaren 3 bales i varies punyalades. A partir d’eixe moment, el grup conservador del poble s’eclipsà fins a final de segle i pren el relleu el grup progressiste sota el control de Onofre Valldecabres, el tio DIputat. Però este assasinat tindra més conseqüencies, Batitste era vidu i tenia 3 fills. El fill major, Batistet Valledecabres Rodrigo, amb 12 anys però amb una forta personalitat, iniciarà el seu aprenentatge polític que el durà 20 anys després, a dirigir el grup conservador del poble i a ser referent de la vida politica i social de la comarca i de tota la provincia. Després de l’assassinat la mare del mort, la "abuela Torta", arreplegà als tres fills en sa casa , en lo que ara es Joanot Martorell nº 3. L'Abuela Torta' o '’l’Abuelota' tenia un caràcter molt impetuós, era molt valenta. Portava una navaixa amagada entre les calces. No sabia de números, però agarrava una canya i li fea una mossa cada 100 atabons que carregaven. Era riquísima, posseia moltes finques en Quart i en Manises, fàbriques... Als 13 anys D. Juan es va separar de s'abuela (l’haguera deixat en la ruina) i amb els dos germans, Pepe i Dolores, passà a viure al rajolar.

18.- Quatre Cantons. 1885.- Què sabeu del còlera? el còlera és un malaltia produida per una bacteria que genera una toxina que provoca diarrea i vòmits. És una malaltia molt perillosa que, encara que moltes vegades no provoca simtomes o molts pocs, quan és virulenta, provoca la mort del 80% dels que presenten simptomes per deshidratació i falta de sals en poques hores. La malaltia es transmiteix per ingestó de la bacteria a traves de l’aigua contaminada per materia fecal, productes del mar o de les verdures i fruites regades o llavades amb aigua contaminada. A València i els pobles dels voltants, Quart de Poblet entre ells, es descriuen nombroses oleades de còlera al llarg de 1800 (la del 1834, 1854 i 1885 La més virulenta va ser la de 1885 i la que més dades tenim perquè es va fer obligatoria la declaració de la malaltia i es varen acometre moltes investigacions, destacant la presencia en la capital del doctor Jaume Ferran que va promoure una polèmica vacunació que va resultar, per a l’època, un referent en salut pública. A falta d’un estudi més acurat, no és exagerat pensar que al llarg de l’estiu de 1885, uns 30 habitants de Quart de Poblet muigueren d’esta malaltia, la majoria nadons, xiquets i gent major.

Al final de l’estiu de 1885, el doctor