Com era Quart de Poblet… fa 200 anys?

Moltes vegades ens fem preguntes sobre la història del nostre poble i ens consta imaginar com era l’espai físic ”Quart de Poblet” antigament. Si entenem com era l’espai urbà, podem entendre la vida quotidiana de la gent que vivia en esta terra, la nostra pròpia história.
Què podem saber del Quart de Poblet de fa, digam, 1000 anys? Sabem que el poble com a tal ja existia, si més no havia de passar d’un conjunt de cases agrupades al voltant d’un castrum, castell o casona fortificada que es trobava dalt d’una elevacplanol 1812ió on ara és la plaça de la Creu. La resta era un conjunt dispers de casetes o alqueries a l’horta regada per una xarxa de séquies de les que podem fer-se una certa idea aproximada dels seus recorreguts.
Tenim més informació de com era el nostre poble ara fa 200 anys. Hi ha un bon grapat de documents que ens donen molta informació del Quart de Poblet de principi del s.XIX. Al 1800, Quart de Poblet era un poble d’uns 1400 habitants, molts d’ells dispersos en alqueries per tota l’horta o als masos del secà. El nucli urbà el componien poc menys de 300 habitatges distribuïts en una vintena de carrers. Eren carrers de terra i pedres, sense voreres i, per suposat, sense llum elèctrica ni clavegueram. En realitat, el casc urbà el formaven dos agrupacions d’edificis: Un nucli principal on es trobaven el Castell, L’Esglèsia i l’Ajuntament (PL. Valldecabres), i un altre nucli, més xicotet i separat del primer, anomenat Les Eres i que eren un conjunt de cases al voltant dels actuals carrers Murillo i La Vega. Prop de Les Eres, es trobava el Molí dels Frares (El Molí Real), entre hortes.
El nucli principal del poble, anant pel Camí de Valencia, començava a l’altura del carrer de Baix (Gerardo Paadin) i finalitzava a l’encreuament amb el Camí de Manises, l’actual Ajuntament. Allí la frontera del casc urbà continuava pel Camí de Manises, el carrer del Pilar, on hi havien cases a les dos vores i per l ’Alcota, on la majoria de les cases es trobaven a la banda del riu, cases amb cercats per guardar corrals i horts interiors regats pel Roll de Gràcia.
Hem d’immaginar-se un poble al 1800 on moltes de les edificacions que ara considerem antigues, en eixos moments, només eren hortes de regadiu. La zona del Casino i l’estació era horta, L’Eixample (carrer S.Vicente) i les cases al voltant del carrer Sagrado Corazón, també. L’actual carrer Baró de Càrcer només mantenia uns pocs edificis a la banda cap a la carretera. Horta eren les zones de l ‘antiga Turegano, el carrer Majoral de Quart, Refracta i tot el que ara es troba a l’altra banda del traçat del metro. Horta era Santa Cecilia, l’Avinguda i el Balcó del Túria. Més bé, la zona del Balcó del Túria estava creuada de barrancs i desaiguadors i tenim constàcia de l’existencia d’un obrador de terrisseria que aprofitava les argiles de la zona.
Altre obrador de terrisseria era l’única construcció al carrer de La Torreta i l ’actual rodona de la font era un encreuament de camins entre hortes i séquies. Fins i tot ,el pont del Riu es trobava apartat, i de l’Ermita no cal parlar-ne.
El carrrer Mirariu (Pintor Ribera) era una senda que recorria tot el límit nord del poble: a una banda el cementeri darrere l’esglèsia o les cases i corrals que arribaven fins a l’Alcota, i a l’altra, hortes fins al riu i, més enllà, les casetes de Paterna.
Al poble hi havien plaçes d’un cert tamany, com la que formava la planta de la Cisterna (quasi la mitat de l’actual plaça de l’Esglèsia) o la plaça Major (Valldecabres). La plaça del Dau era molt més reduida que en l’actualitat i molt més tancada.
També trobem grans edificis, a banda del castell o l’esglèsia. A una vora de l’entrada del Camí de Manises (C/ del Pilar), la casona coneguda com Palau del Temolar, segurament molt pareguda a la de les fotografies dels anys 40. A l’altra banda, on ara és l’ajuntament, una altra casona, amb un corral interior que arribava fins al carrer Alacant. Hi havien d’altres granescuts edificis a la plaça de l’Esglèsia, a l’Alcota o la Plaça Major (Valldecabres). Allí, una gran casona amb un gran jardi o hort interior, a l’altura del carrer de la Paz, arribava per una banda a la plaça Major i per l’altra al carrer de Baix (Gerardo Paadin). Llevat d’eixes vivendes més pudients, la majoria de les cases eren xicotetes, fosques, d’entrada estreta amb poques habitacions de dimensions irregulars, lluny de l’imatge més recent de casa de llaurador “d’entrada de carro” Podien tindre darrere un corralet per als animals: conill, gallines, algun porc o un ase per anar a l’horta i un pou per abastir-se d’aigua si no era directament de qualsevol de les nombroses séquietes que circulaven, obertes, pels carrers del poble.

L`últim viatge del senyor alcalde

En Cosme Juan Ferrandis va ser un dels alcaldes més representatius del Quart de Poblet del franquisme. Exercí com alcalde en un llarg període als anys 50 i 60. Pertanyia al sector integriste, els més conservadors del grup carlista que, abans de guerra, s’agrupaven al quart020-2voltant del Cressol. Després de guerra mantingueren una forta competència pel poder amb el sector dels falangistes als que, numèricament, superaven.

Al tio Cosme, que d’eixa manera li deia tot el poble, el consideraven molts dels seus veïns una persona bròfega, grossera i illetrada que donava la cara a l’Ajuntament, mentres altres per darrere tallaven l’abadejo. La veritat és que deixà l’escola de ben xicotet per anar a treballar com llaurador als camps de la família i al Rajolar. El que ningú pogué mai negar-li era la seua honradesa, fins el punt que, quan es feu major, tingueren que donar-li un treball a l’Ajuntament de jardiner, el més paregut al treball de llaurador que havia fet tota la seua vida, per a que puguera cobrar jubilació i no passara necessitat, perquè no tenia per a mantindre’s.

El tio Cosme no tingué fills i quan enviduà de la seua dona Mercedes, a principi dels anys 60, anà a ocupar-se d’ell la seua germana Maria. Quan ella morí, es feren càrrec el seu nebot i les seues nebodes. En principi, això no suposava gran esforç, doncs ell vivia a la seua pròpia casa i s’arreglava prou bé a soles. Però a l’any 1975, el tio Cosme tenia quasi 80 anys, començà a perdre el sentit, caigué malalt i es feia molt complicat atendre-lo. Per això, decidiren dur-lo a un asil on pogueren cuidar d’ell i, per mig d’una recomanació, el portaren a un que hi havia a Requena.

No havien passat 4 dies quan el director de l’asil telefonà urgentment als nebots:
– Queria informales que su tio se encuentra muy grave y no creemos que sobreviva más allà de 24 horas.

A tota pressa, una de les nebodes, amb un altre germà, pujaren cap a Requena, de nit en el cotxe. Quan arribaren, els va rebre el director amb la noticia de que el tio Cosme acabava de morir. Així les coses, el problema era el trasllat del cadàver des de Requena a Quart de Poblet, un maldecap de papers… i de diners. El senyor director els va fer la següent proposta:

-Como todavia no hemos firmado la defunción, ¿Qué les parece si cogen el cadaver de su tio y lo bajan a Quart de Poblet en su coche? Seria todo mucho más rápido y se ahorrarian el traslado de la funeraria…quart027B-3-4-1960

Així ho feren. De nit baixaren al tio Cosme des de Requena a Quart de Poblet. Anava al seient de darrere, la seua neboda al costat aguantant-lo, perquè en aquells temps els cotxes no tenien cinturó i el Citroen s’inclinava a cada una de les infinites corbes de l’antiga carretera de Madrid pel Portillo de Bunyol. El duien tapat amb mantes i amb borses d’aigua calenta per evitar que es gelara i es quedara tot rígid en aquella postura. Anaven prou atemorits per si els parava la Guardia Civil i els preguntava que feien amb un cadàver al cotxe per la carretera de bona nit. Per si de cas, havien assajat una història on baixaven al tio, molt malalt, a l’hospital de València i que no s’havien adonat que ja havia mort. No els feu falta, perquè feren tot el viatge d’una tirada. Al arribar a Quart de Poblet, el deixaren al seu llit i cridaren a D, José. el metge del poble. Li explicaren tota la situació i signà el certificat de defunció com si haguera mort a sa casa.

L’últim viatge que feu el tio Cosme, el senyor alcalde de Quart de Poblet, el feu ja difunt, de nit, baixant de les altures de Requena i en companyia dels seus nebots. Quan isqueren de l’asil, i durant tot el viatge, els nebots començaren, espontàniament, a resar un respons i un rosari pel descans de l’ànima son tio que, al cap i a la fi, es trobava de cos present.

Si no et cura, et mata

Tots coneixieu a Ramon, el meu home. Era una bona persona. El malnom de la seua família, Catxet, li venia al pél al seu caràcter, com una clau al pany. Era tranquil i mesurat, no li agradava ni discutir ni fer-se de notar, i mai l’haureu sentit parlar mal de ningú. Pel matí, a l’horta i per la vesprada, a casa. De més jove es passava un ratet pel Casino, però quan muigué el nostre Nofre, amb el dol, no el tornà a xafar mai més.
Heu de saber que el meu marit va morir a l’invern de 1969, quan tenia 81 anys d’edat. Com ens passa a tots els vells, la vellea punyetera, arrossegava malalties des de molts anys. El sucre li va fer perdre l’oïda feia molt de temps i les cataractes li tenien la vista molt emboirada.
A més a més, li havien aparegut unes llagues al peu dret, d’eixes que no es tanquen mai i que li anaven supurant constanment. Pepe, el nostre fill, procurava totes les vesprades netejar-li la ferida. El meu Pepe havia sigut ajudant sanitari fent la mili i s’encarrega de la cura de ferides i cremades per a tota la família. A més, i el que és més important, és el nostre practicant particular, encarregat de ficar les injeccions que calguen a germans, cunyats i nebots. Du una bolseta de tela i dins un estoig metàl·lic on guarda, com si fos un tresor, les dos peces de vidre que formen la xeringa, dos o tres agulles d’injectar i unes pinces per agafar objectes. A la casa on arriba ja sabem que hem de tindre preparat un casset amb aigua calenta a punt de bollir per a que totes les peces de la xeringa queden ben desinfectades.
Però, eixe dia de febrer, Pepe es quedà ben preocupat per son pare. Li va alarmar la seua respiració, que era cada vegada més treballosa, i la febra, que començava a pujar-li. Tenia la sospita que podia patir una pneumònia o altra cosa pitjor. Jo,de seguida, cridí a D. José, el metge del poble, per a que el visitara en casa i el resultat sigué un diagnosi de pulmonia. Com a tractament, D. José li receptà quatre dosis de penicil·lina, d’eixes que van en unes botelletes per a injectar-les. El mateix dia de la visita, abans del sopar, el meu Pepe li punjà la primera dosi a son pare i, Ramon reaccionà molt bé, sopà amb tranquilitat i es gità amb la febre més controlada.
Al sendemà el meu home estava més animat. Encara que respirava un poc fatigat, no tenia el front tant calent i feu el dinar amb bona gana. A mitja vesprada Pepe, que ja havia vingut a fer una ullà pel matí, abans d’anar a treballar, s’acostà a casa a fer-li la cura diària del peu llagat i a injectar-li la segona dosi de penicilina. Al poc de l’injecció, s’adonà que son pare no es trobava bé:
-Mire mare! De colp ha baixat el seu ànim- em digué.
La veritat és que la respiració tornava a ser més fatigosa i els ulls se li tornaren a ficar vidriosos per la calentura. Ramon a penes sopà i demanà anar-se’n al llit. Pepe, després de gitar son pare, se’n anà a sa casa molt preocupat, tant que, a les dos de la matinada, s’alçà del llit i se’n vingué a ma casa. Com que duia claus no em vaig enterar fins que el trobí a la vora del nostre llit. Jo el vaig vore amb els ulls pesats, adormida encara, i li diguí:
-Pepe, que fas ací?
Ell, amb la veu baixa només va poder contestar:
-Mare, el pare està mort.
No sé que em va passar pel cap, el cas és que vaig comprendre de colp el que havia passat i no s’em va ocòrrer altra cosa que baixar del llit, agenollar-me i començar a resar el rosari, com si estiguera davant del Santíssim!!
Al poc, el meu fill m’alçà de terra i agafant-me pels braços, em tragué de l’habitació. Des d’eixe moment, ja els meus fills s’encarregaren de tot. De bon matí vingué D. José, per signar el certificat de defunció. El meu Pepe se li acostà, i li parlà molt seriòs. No estava enfadat, sinó més bé decebut pel que havia passat:
-D. José, mire com estem! Li ficarem la penicil·lina que pareixia que anava tan bé i, a la segona “punjà”, la medicina l’ha mort.
El metge el mirà amb eixos ulls irònics que de vegades ficava, i li amollà:
-I que vols! A estes edats, les coses van com van. Anem provant, anem provant i al remat… si no te cura, te mata!

El col·legi de sr. Governador

el colegi del governadorEra diumenge de festes de setembre d’eixos últims anys dels 40. Allí, a la Plaza del Caudillo, front a l’edifici de l’Ajuntament i agrupats per afinitats i jerarquia, es trobaven les forces vives del poble i la província. A l’esquerra de l’edifici, baix la façana on s’havia escrit amb grans lletres de portland, GRUPO ESCOLAR “R. LAPORTA”, l’alcalde de Quart de Poblet i el senyor rector feien costat a Su Excelencia el Governador Civil, D. Ramón Laporta Girón. Amb ells, els directius de la Junta Local de Falange, amb camisa blava, corbata negra i guerrera blanca, i alcaldes i jerarques del Moviment de la comarca. A les seues esquenes, la Banda de Música, disposta a entonar l’himne nacional en quan el Governador acabara la seua arenga amb els vitols a Espanya i a la figura del seu Generalíssim. Enfront, col·locats en fila després d’haver saludat al senyor Governador Civil, els set mestres nacionals del poble, acompanyats pels regidors, el metge del poble, el cap de la Guàrdia Civil de Manises, el farmacèutic i el jutge de pau. Entre ells, tancant la plaça, la gent del poble, curiosa, vestida de diumenge com correspon a un dia de festa.
El senyor Governador Civil estava encantat. L’alcalde de Quart de Poblet, el senyor Santaemília, havia tingut la feliç iniciativa de dedicar-li la constitució del nou, i únic, col·legi nacional del poble. Ramón Laporta gaudia d’eixe tipus d’actes, perquè mostraven clarament la fortalesa i determinació del Règim, i més encara en una terra que havia sigut especialment resistent a llarg de tota la Guerra. A més a més, es tractava d’un reconeixement que, honestament, mereixia. A penes feia deu anys que havia ajudat, com a Cap Provincial de Falange en Salamanca, a fer possible l’Alçament i a assentar el seu resultat. Havia sigut una tasca dura: sufocar qualsevol possibilitat de resistència, eliminar als més significats representants de la legalitat republicana i fer neteja en tots els organismes de l’administració, especialment entre els mestres. Ara ja, a punt de complir 50 anys, començava a collir els fruits de la seua dedicació. Havia sigut governador en Albacete, estava a València i, en poc de temps, esperava ser traslladat a Madrid, a un càrrec de responsabilitat estatal, dins de l’estructura sindical que ell, camisa vieja, havia de consolidar.
Al seu costat, l’alcalde, també es trobava molt satisfet. Aconseguir que el Governador Civil vinguera de visita oficial a Quart de Poblet, precisament a les festes, podia donar-li el suport precís per a mantindre’s al cap de l’ajuntament per molts anys. Era conegut que Ramón Laporta provenia de l’antiga estructura de Falange d’abans de guerra, i que podia entendre les dificultats que trobava un home com ell per a consolidar la seua autoritat al poble. Perquè les resistències a la seua direcció municipal no estaven en la gent que, per entendre’ns, havien perdut la guerra, sinó precisament, amb els que se s’asseien amb ell al saló de plens de l’Ajuntament.
Enfront l’alcalde, a la plaça i a la política, es trobaven el grup dels carlistes, gent antiga, de famílies d’antiga tradició i d’antiga història política al poble. Havien patit la guerra aferrats a les seues conviccions polítiques i religioses i ara, quan dominaven la vida social i econòmica al poble, no els impressionava, gens ni miqueta, les formes fascistes ni la parafernàlia totalitària del Moviment.
En canvi, per al mestre nacional D. Germán Pastor, que es trobava en eixe moment a la plaça, la sensació més que de satisfacció era d’alivi, perquè havia superat una situació molt delicada per culpa del taral·lirot del senyor alcalde. No feia un mes que li havia fet vindre a tota pressa del seu poble en Terol, on estava estiuejant, amb l’ordre de que havia de buidar sa casa. Les cases dels mestres estaven a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil i l’alcalde havia tingut l’idea de reconvertir-les en les aules del nou centre escolar que havia d’inaugurar el governador. Per rematar, l’alcalde li advertí que, si no venia a buidar la casa, trauria ell mateix totes les seues coses al carrer. Tornà D. Germán del seu poble i es trobà que l’alcalde volia que se’n traslladaren eixe mateix dia a unes casetes, xicotetes i sense condicions, al carrer Capitán Cortés (1 de maig). I clar, el mestre es negà. S’engrescaren en una discussió que de poc arriben a les mans. Aleshores, D. Germán, emprengué una altra estratègia: Anà primer a parlar amb Serer, el jutge de Pau, per deixar constància de que l’alcalde l’havia amenaçat i advertir que si s’atrevia a llançar-lo de casa, ell es defendria. Després, viatjà a València a parlar amb un alt càrrec de Falange, conegut seu, per tal que defenguera el dret dels mestres a tindre una casa digna, tal i com marcava la llei. El resultat va ser que ixqueren de les cases, sí, però anaren a unes altres de millors condicions.
També a la plaça, un matrimoni de mestres, Don Salvador i Donya María, miraven la inauguració del nou col·legi amb certa enyorança. Cada vegada que parlaven els oradors del “primer grupo escolar con el que cuenta este pueblo en su història”, se somreïen per dins, encara que no gosaren, per res del mon, de fer cap comentari, ni mirar-se. Perquè ells ja havien viscut una inauguració del grup escolar de Quart de Poblet, no fa molt de temps, en 1937. I també li ficaren un nom de campanelles. En aquella ocasió, l’anomenaren “Grupo Escolar LENIN”…

El patrimoni que s’esvaneix.

(Novembre 2013. Per a Quart de Poblet Història i Patrimoni)
Arran de l’enfonsament de part d’una casa antiga a la plaça Valldecabres, un article d’opinió de QPHP en este mateix blog ja alertava respecte a la fragilitat del nostre patrimoni. L’article explica com els pocs edificis que ens resten del s. XVIII i del s. XIX comencen a desaparèixer del nostre paisatge urbà, de forma irremeiable.
Però, ara, vull reparar en una variant del nostre patrimoni que considere encara més delicada. Allò que la UNESCO defineix com Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat: “els processos adquirits pels pobles juntament amb els coneixements, les habilitats i la creativitat que aquests han heretat i desenvolupen (…); aquests processos confereixen a les comunitats vives un sentit de continuïtat respecte a les generacions precedents i són crucials per a la seva identitat cultural (…) “.
La meua primera aproximació seriosa a la historia del nostre poble estigué centrada al nostre patrimoni oral, de la mà de mon pare, Pep Sancho, construint el llibre “Contes per als néts”. Intentàvem recuperar i fixar al paper aquelles mostres culturals que anaven perdent-se amb el pas de les generacions. I amb el patrimoni cultural, volien mantindre la memòria de les persones que les havien fet possible. Així, armat amb la vella gravadora que produïa un so brut i carregat d’interferències, mon pare començava l’entrevista: ”S’enrecorda vostè de…?” i ja tot s’esdevenia en una xarla d’amics parlant del vell poble: “Mon pare em dia que així ho feren els moros…”, “Passí per davant l’església quan estaven cremant…”, “L’alcalde no volgué ajustar-se a aixó…”.
Amb eixes primeres aproximacions férem història: romanços, poemes, dites i acudits, malnoms, expressions i frases fetes, cançons, etc…
Ara, l’evolució tecnològica permet a qualsevol, amb un mòbil i un accés a Internet, fer un registre de gran qualitat, imatge i so, i publicar-lo amb un baix cost econòmic. Cadascú, des del nostre entorn propi, podem dedicar temps a esta tasca que no demana molt més recursos que un cert compromís amb el que fem, la sensibilitat necessària per a valorar-ho i una disposició per fer perdurable allò que és evanescent, sons a l’aire. És per això que convé fer una crida a participar des d’ara en este projecte a particulars, associacions i inclús centres educatius que no volen perdre de vista l’arrelament a l’entorn
Del treball realitzat per a enregistrar les vivències de la gent del nostre poble, per fer perdurable la seua veu i la seua experiència, ja en tenim exemples a casa nostra, com el conjunt d’entrevistes als majors que feu el Mussol en relació amb el joc i el ball, les entrevistes dels Amics de La Passejà sobre la festa, o els documentals, amb un major grau d’elaboració narrativa i tècnica, de la productora I+M. Només es troba a faltar una mínima estructura informàtica per a la difusió de les noves aportacions i això ha de vindre bé de la mà de les institucions públiques, sempre tan amants d’allò que és virtual, o bé d’alguna de les associacions que estan treballant per la nostra identitat cultural com a poble.
Quins processos històrics esperen les aportacions de la gent viva de Quart de Poblet? Són innumerables, entre ells: el creixement de població entre 1950 i 1970: Immigració, vivenda i exclusió social; la vida als grans centres de treball de la segona mitat dels s.XX: Turegano, Elcano, Refracta..; sindicalisme i oposició al franquisme a finals dels seixanta; mestres i vida escolar a Quart de Poblet; associacions i cultura; l’enfonsament del teixit comercial al poble; la nova immigració del s. XIX: viatge d’anada i tornada…
Tot això, i molts més que s’escapen de la llista, són pedaços foscos d’història del nostre poble als que encara cal, com es diu ara, donar visibilitat, i amb la visibilitat, l’estudi i el reconeixement de les persones que foren protagonistes. No es tracta de construir història de llibre, càtedra i estadística, sinó, més bé, d’anar aportant pinzellades a eixe quadre coral que volem que siga la identitat cultural i la història de Quart de Poblet.
Bibliografia:
http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?pg=00559
www.museudelaparaula.com/

Ferida de Guerra

Tinc una cicatriu darrere de la cama, un poc més amunt del turmell. És una ferida de guerra del temps de la meua infantessa. Parle de principi dels anys setanta, quan els xiquets vivíem entre l’escola i el carrer. A banda del futbol, on jugaven els equips del carrer cada dissabte, la resta de jocs de carrer es ficaven de moda i decaien a tota velocitat. De colp, apareixien els gomets i tots els xiquets anàvem amb llargues rastres de juntes de taps de llimonada. Al poc temps, sense que ningú s’ho explicara, eren les trompes, i tots fèiem rogle amb les nostres peces decorades per a la batalla. Les telles, les xapes, les boles de “guà”, tots tipus de cromos.. O tocava fer construccions de cabanyes o de cotxes de rodaments o projectàvem gamberrades, algunes d’elles ben grosses. Dins dels jocs també s’incloïa l’organització de baralles, de vegades ben complides de participants, materials i intendència, particularment contra els maniseros al Barranquet, el camp de batalla. En una d’eixes baralles vaig fer-me la meua cicatriu. No en la guerra, no, més bé a la reraguardia, quan un dels majors que preparava canyes per llançar-les com a llances, va considerar el provar-les en algú dels menuts que sempre anàvem molestant per allí. El malparit me la va llançar per l’esquena, mentres corria atemorit per les seues amenaces. Encara que les circumstàncies de l’acció no es poden considerar una mostra de valentia (ferit pel foc amic quan desertava a tota velocitat del camp de batalla) de vegades, quan veig esta taca de color un poc més fosc en la pell de la cama, em sembla una medalla al valor, com el jugador de bàsquet que es tatua una copa al turmell quan guanya la competició, i em sent un supervivent de mil batalles, un verdader heroi de temps passats.
Així eren els durs temps de felicitat que varem viure. A penes hi havien cotxes, fóra dels que passaven per la carretera, i tot el poble era un gran pati de joc. Arribar d’escola, agafar l’entrepà amb mitja barra de xocolate i fugir corrent a viure aventures a la plaça de l’Església (a l’ombra d’aquella enorme creu de pedra que dominava el jardí) o a la costera del Molí de Vila a provar els nostres cotxes-carrets o més avall encara, vora riu, amb improvisades embarcacions de fusta i canya.

Passejant per rutes amigues. I. Les Eres i L’Arquillo

Iniciem esta sèrie de rutes per camins de l’antic secà i horta de Quart de Poblet amb una curta excursió que, ja des d’ací, us recomane que no la deixeu per a llarg. Estem en temps de transformació, els camins s’esborren i que es perden, ja per sempre, paisatges i Comencem la nostra ruta des de “la despedida del dol” (1), on es creuen els carrers Baró de Carcer i Numància. Era on, fins fa poc, amics i coneguts donaven el condol als familiars als soterrars i deixaven que la comitiva s’enfilara pell carrer de Numància cap Al cantó entre els dos carrers, baix una planxa d’alumini a terra, es troba la comporta de la séquia del Braç del Molí que dóna pas al Roll de les Eres, pel carrer de Numància. El tornarem a trobar, altra vegada, al nostre passeig.Eixida per l'horta
Nosaltres anirem al final del carrer Baró de Carcer, per la dreta, per entrar a Les Eres, un dels nuclis urbans més antics, probablement d’època musulmana, del nostre poble: és l’espai format pel carrer de la Vega, la plaça Sant Isidre i el carrer Murillo. El carrer de la Vega és el principi de l’antiga senda de Silla, recordeu esta referència que ens serà d’utilitat més avant. Anem passejant per la plaça Sant Isidre i el carrer Murillo fins arribar, a ma dreta, al carrer Jaume I. Trobareu velles vivendes d’una planta, algunes de més de 200 anys. Al carrer Murillo, la casa nº 2 és de 1900, la nº 4 de 1800… Moltes amaguen patis interiors que eren antics horts domèstics regats per una xarxa de séquies de la que encara es conserven molts vestigis..
Ja al carrer Rei Jaume I, l’edifici de tres altures de la dreta, que dóna als quatre carres, és conegut com La Finca Roja (2) i es tracta del primer edifici de vivendes que es va edificar a Quart de Poblet, a mitjans dels anys 50. Per la vora d’este emblemàtic edifici arribem al carrer Pio XII, “el més recte del poble” i que amaga al seu centre el traç de l’antic aqüeducte d’aigües potables que subministrava aigua a la capital.
Caminem pel carrer Pio XII, direcció a València, fins arribar a la bifurcació final. Des d’eixe mateix punt, a la dreta pel carrer Onofre Molins, s’inicia l’antiga Senda de Xirivella, de la que parlarem més avant. Des d’ací, fins Xirivella, tot era horta, en una vista només interrompuda per algun edifici singular com, per exemple, el Molí.
Al nostre recorregut, anem a continuar per intentar arribar a les runes d’este molí, enclavat al caixer de la séquia Faitanar. Hem de fer un poc marxa enrere al carrer José Palacios, entrar pel pàrking i anar pel camí que marca l’antiga via del tren, fins arribar a l’altura del carrer Santa Cecília. Allí, internant-se per l’horta, es troba la séquia de Faitanar, una de les séquies mares de la Vega de València. És prou fàcil descobrir el seu recorregut pel rastre de canyes i vegetació que va deixant al seu pas. Si caminem per la senda que hi ha a la vora dreta de la séquia arribarem a un munt de pedres que marca les runes del Molí d’Animeta (3). Fins fa ben poc encara es podia vore dempeus algun tros dels seus murs.

Les runes del molí ens han de fer reflexionar sobre l’efecte paradoxal d’algunes polítiques de protecció patrimonial: L’edifici accelerà el seu enfonsament en quan augmentaren els rumors que podia ser el centre d’una zona de protecció patrimonial. Si avancem un poc més pel camí, trobarem el punt on es creuen les séquies de Faitanar i del Rollet, en un creuament típic de les séquies valencianes: La séquia més xicoteta, en este cas la del Rollet, creua per dalt a la més cabalosa i juntes giren 90º per a internar-se cap al polígon industrial.

Alcem la vista cap a l’estació de metro de Faitanar, i podrem vore, a mitja distància, la mata de vegetació, i canyes que ens descobreix el pas d’una altra séquia, en este cas la Séquia de Mislata (4). Val la pena acostar-se camp a través, el més recte possible, fins topar amb el camí vora la séquia. Anant per ell trobareu l’obra de rajola d’una altra séquia que s’acosta, fins desaiguar en ella. Es tracta del Roll de les Eres, que tenia el seu inici al carrer Numància, baix de la trapa d’alumini.

Si trobem la Séquia de Mislata amb aigua neta, podem gaudir-la amb tot el seu esplendor: caixer de terra, canyars, figueres i matolls. Passegem uns metres vora la séquia i ara us propose anar, altra vegada, horta a traves, per arribar al final del tram asfaltat de l’Avinguda del Mediterrani, la carretera “darrere de la Coca-Cola”. Des de allí anem a fer un passeig per l’asfalt contemplant la perspectiva de tota la zona. Front al primer grup de fàbriques trobarem l’arribada de la Senda de La Foia (5).
Just abans d’arribar a l’altura l’entrada de Coca-Cola, podem trobar una altre camí que arriba des de la zona: és la Senda de Xirivella (6) que arranca al casc urbà al carrer Onofre Molins que hem vist abans. El camí continua travessant fins la rotonda d’entrada de Xirivella. Ja prop a la rotonda podreu vore els camps vora el cementeri que encara es reguen amb aigua del Braç del Rollet (7) que, si és dilluns o dimecres, durà aigua de rec al seu camí fins a la Séquia de Faitanar. Abans de tornar al punt d’eixida us propose fer una xicoteta volta cap al Cementeri Parroquial per vore l’entrada d’aigua a eixos camps, al cantó del mur del cementeri.

Finalitzarem el passeig anant cap el nucli urbà pel carrer que ara es diu del Roll de les Eres, i que es conegut com camí del Cementeri. Mentres tornem, aprofitar per a reflexionar com, en poc temps, el paisatge que hem recorregut, uns del espais d’horta més productius, més valuosos i més antics de la nostra història, haurà desaparegut per la pressió urbanística, irremediablement i amb tota seguritat, per sempre més.

Passejant per rutes amigues II. Les hortes alteres.

L’objectiu d’esta nova ruta és visitar els camins i les hortes que es troben al punt més nordoriental del nostre terme, la zona on conflueix la frontera de Quart de Poblet amb la de Mislata i Valencia. Estes terres es trobaven, abans de la construcció del Pla Sud, a la ribera dreta del Túria. Es diuen alteres per ser altes, ja que es troben en una elevació de terreny que obligava, per a que arribara el rec, a retindre l’aigua de la séquia del Camí de València fins que aconseguira el seu màxim nivell.
Iniciem la nostra ruta al parc de la Plaça de Sant Rafael (1). Al projectar-se el Nou Llit del Riu, es trobarem amb el problema de la pressa d’aigua de totes les séquies que hi havia a partir de la desviació de riu. La solució la tenim allí, entre la plaça i el riu: L’Assut del Repartiment, conegut popularment con La Cassola (2). Entre els posts de la tanca podrem vore l’estructura de l’obra: una gran bassa amb comportes, que duen l’aigua a l’entrada de totes les antigues séquies, fins a l’Assut de l’Oro, a la Ciutat de les Ciències de València.rutes amigues2
Continuem pel carrer que baixa vora riu, fins a l’encreuament amb el carrer Sant Llorenç. A l’esquerra hi ha una caseta (3) que en realitat és l’inici d’un doble sifó que, a través de dos canonades per baix el llit del riu, porta l’aigua de la Séquia de Mislata i la Séquia de Quart a l’altra banda. Nosaltres no podem seguir la séquia fins l’altra banda, així que haurem de pegar la volta pel pont d’accés a Mislata. Hem d’intentar trobar el punt, vora a la carretera que va al Camp de Tir, on la séquia de Mislata torna a aparèixer en superfície. Prop es trobava l’antic Assut de Favara, ara desaparegut baix el munt d’escombreries que s’alcen al Camp de Tir.
A la vista tenim l’Alqueria (4), una casa blanca, de planta quadrada amb més de cent anys d’història dominant les hortes.
Caminem per les sendes, ara carreteres d’asfalt, per les partides de L’Alter, Els Fondos i L’Alitrà. Hem d’intentar arribar al grup de cases que es troben, a la distancia, darrere del Hospital Militar. Les séquies que trobem, bevien dels tres braços alteros; el Braç Fondo, ara desaparegut al Nou Llit del Riu, el Braç de l’Alqueria i el Braç del Canyar (5), molt més al nord.
Quan arribem al grup de cases, busquem l’ombra d’una gran morera. Estem descansant front a L’Alqueria dels Tarongers o de La Palmera (6), un indret amb més de 200 anys d’història documentada. Encara que no viuen permanentment, és facil trobar per allí membres de la família propietària que ens poden contar mil històries i detalls de l’espai i la història d’este centre patrimonial del nostre poble.
La séquia que circula davant l’Alqueria dels Tarongers és el Braç de Franc. Si el seguim en direcció al riu trobarem una joia de la hidràulica del nostre poble: el Partidor dels Moros(7), un tallador d’aigües al caixer de la Séquia de Mislata i que divideix l’aigua per fer nàixer el Braç de Franc, que encara rega terres del nostre poble darrere de l’Hospital Militar.
Si continuem més enllà del Partidor dels Moros, creuarem amb el camí que fa de ruta del Parc del Túria, que és la nostra proposta per tornar al poble. Al moment de prendre el camí podreu trobar, un poc més enlla, el traç de l’antic caixer del Riu. Seguiu-lo amb la mirada i trobareu les grans pedres que formaven l’antic Assut de Rascanya(8), entre Quart de Poblet i València. Si aneu amb un poc de compte, val la pena xafar esta gran construcció, imaginant-la plena d’aigua i verda de molsa i tarquim.

Passejant per rutes amigues III. La frontera amb Mislata, Xirivella i Aldaia.

La ruta que proposem en esta ocasió vol donar a conèixer les terres al llevant i al sud del nostre terme municipal, les que fan la frontera de Quart de Poblet amb Mislata i Xirivella. Són terres que al llarg dels segles han sigut de les horters més productives de Quart de Poblet banyades per la séquia de Mislata i els Braç Forà.
Iniciem la nostra ruta des del final del carrer Pius XII. Al mini-parc infantil on fa la bifurcació amb el carrer Onofre Molins. En eixe punt s’iniciava l’antiga Senda de Xirivella, on ha sigut al llarg de molt anys el fi del casc urbà. Des d’ací, fins Xirivella, tot era horta, en una vista només interrompuda per algun edifici singular com, per exemple, el Molí d’Animeta. Per ací passarem al carrer Rvd José Palacios i, buscant un pas a través de la tanca, anar pel camí que marca l’antiga via del tren. Hem d’anar en paral·lel a la tanca per trobar el caixer de la Séquia de Mislata, més o menys a l’altura del carrer Xiquet de Quart, a 100 metres de l’estació de metro Faitanar.Rutes amigues 3
El caixer de la Séquia de Mislata és una de les meravelles que encara podem gaudir del nostre patrimoni etnológic. El seu traç sinuós excavat a la terra i protegit per una vegetació de canyes, figueres, xops, codonyers i altres arbres ens permetrà descobrir un dels tresors paissatgistics del nostre poble: els pas cadenciós de la séquia per la zona rere el polígon industrial (Amado Salvador, l’antiga Flex..) fins arribar a la frontera del terme de Quart de Poblet amb Mislata: La carretera que separa l’horta del cementeri de Mislata.
Ací ens trobem amb la part més delicada de la ruta, perquè la nostra proposta és creuar per dalt del pont fins a l’altra banda de la carretera A-3. Aneu amb molta precaució, procurant sempre la vostra visibilitat, ja que és un pas amb perill per a persones que caminen.
El pont que travessa la A-3 es prolonga fins arribar a la zona de la central de transformació elèctrica i, un poc més enllà, a la tanca que protegeix les terres de les empreses de vivers. Estem molt prop de la redona de la carretera a Xirivella, que es el punt més al sud de l’horta del nostre terme. Si s’acostem podem vore el caixer que fa frontera entre els dos pobles, el Braç de Samarra.
Des de fa molt de temps els llauradors, per protegir la seua producció, han tancat camps i camins d’accés a l’horta per tal d’evitar que d’altres que ni sembren, ni reguen, ni treballen la terra, s’aprofiten dels seus fruits. Això no ha d’evitar que tingam dret a transitar pacíficament pels camins de l’horta, procurant no fer malbé sembrats, plantes ni collites.
Vora les portes de la tanca de la zona de vivers, trobarem el pas per a acccedir a l’interior. La nostra intenció a de ser travessar tota la zona de vivers per arribar al Nou Cementeri Municipal. Estem a la Partida de La Noria, que té el nom d’una antiga alqueria desapareguda que es trobava on ara estan les oficines dels vivers. Entre este punt i el Cementeri encara es pot vore les ruïnes d’un pou vell on uns taulellets indiquen que es tracta del pou del Cristo de la Providencia, fundat per la Societat “El porvenir” al 1931i el camí que ens acosta al poble és l’antiga Senda de Xirivella, de la que partíem en la nostra excursió. Vora el camí podem vore el traç sinuós del Braç Forà, que a l’altura del Cementeri marca la frontera entre Quart de Poble

Passejant per rutes amigues IV. Els grans masos del Secà del Pla de Quart

El Pla de Quart, el nostre secà, ha sigut, ara i sempre, el gran desconegut, encara que suposa més dels dos terços del seu terme. Este passeig és una visita als dos grans masos de la història del secà de Quart de Poblet: El Mas de Pai i el Mas de Capellans.
Com que no podem iniciar la nostra ruta des del casc urbà del poble, propose dos modalitats alternatives:

A) Ruta en bicicleta. Des del poble fins arribar al C/ Colada d’Aragó (a l’altura de la fàbrica de cerveses Heineken, a l’altra banda de la carretera). Es pot arribar des de la via de servici al costat de Bonaire. Allí, anem cap a l’interior per esta antiga ruta de transhumància, la Vereda d’Aragó. Un pont ens ajuda a creuar les vies i arribar a la placeta que forma l’entrada de la fàbrica Natra. A la dreta, agafem un camí que, per darrere de la fàbrica de fems, travessa el barranc i passa vora la depuradora d’aigües.
Este camí de direcció est-oest, és el Camí del Mas de Pai (1). Per ací, 1400 metres després, coincidirem amb la ruta de la segona modalitat.Passejant per rutes amigues 4- Els masos del Secà del Pla de Quart

B) Ruta en cotxe i a peu. En cotxe des del poble fins al C/ Poligono Diseminados (el primer carrer, anant per l’A-3, després de passar el pont de la via del tren Valencia-Utiel, a l’esquerra). Cal anar fins al bypass per fer el canvi de sentit i entrar per la via de servei. Deixem el cotxe i caminem pel camí que va cap al sud. És el Camí del Mas del Jutge i es reconeix perquè, al seu primer tram, ens acompanya a la dreta el Barranc de Poio. Quan el camí travessa el barranc podrem vore la unió del Barranc de Poio i del Barranc de Gallego (2). A 500 metres, es trobem l’encreuament amb el Camí del Mas de Pai (3). Des d’ací la ruta és comuna a les dos modalitats.

Anem pel Camí del Mas de Pai, cap a l’oest. Es divisa, a 300 metres, les construccions del Mas de Pai, l’antic Mas de la Senyoria de Poblet, el nostre primer destí. Abans d’arribar, trobem a la dreta el Motor de Sant Francesc. A la seua façana oest està un bell mosaic que representa al Sant. Arribem al Mas de Pai (4), l’edifici que ocupa la posició central, amb una porta d’arc que té al damunt una pedra que és, en realitat, els restes de l’escut d’armes de l’abat de Poblet, com corresponia a una casa de propietat senyorial. El mas es troba tancat i deshabitat. A l’aparcament hi ha una gran pedra molar, pertanyent a l’almàssera del mas. Al costat del mas es troben les instal·lacions del Motor Verge de la Salut, que inclou una gran bassa de reg.

Tornem pel nostre camí fins arribar a un altre, el Camí del Pla (5), que va des d’Aldaia a Xiva. A l’encreuament ja divisem el nostre segon destí: El Mas de Capellans (6). La millor forma d’arribar és sobrepassar-lo pel camí i entrar per la façana oest. El mas, encara que no hi ha gent vivint de forma permanent, és fàcil trobar-lo obert, amb treballadors cuidant-se dels camps. Històricament ha sigut coneguda l’hospitalitat del habitants del mas i podem demanar permís per a, sense molestar, donar una ullada a les instal·lacions. Recomane la porta de la bodega, la façana principal o la bassa de rec, amb detalls molt interessants per a descobrir.

Eixim del Mas de Capellans i continuem pel Camí del Pla, cap l’oest. De seguida trobem una bifurcació i agafem el camí que s’eleva a la dreta, el Camí del Mal Pas. Als 100 metres trobem un altre camí que s’obre cap al nord. Entrem al Camí del Mas de l’Oliveral (7). Des d’ací fins al Barranc de Poio són 900 metres. A mitat del trajecte creuem el barranc de Gallego (8). Després de passar el Barranc de Poio (9), hem d’anar cap a l’est, per darrere del polígon, fins arribar on deixarem el cotxe o continuar en bicicleta pels camps dels secà, fins al poble.